Tot allò que feu a un d'aquests petits meus, a mi m'ho feu
(Mt 25,45)
Cruïlla de camins
Si en va tenir, de sort, aquella pobre noia. Estava
perduda, sola, desemparada. Havia fugit del seu poblet rural per amagar el seu
pecat i la seva culpa que cada dia que passava es feia més evident en el perfil
de la seva cintura, malgrat els esforços que esmerçava cada matí en cenyir-se
la faixa sota el vestit balder. Què podia fer? No tenia cap horitzó al seu
davant. El dia que rebutjà l’absurda proposta de matrimoni del vellet fuster
quedà condemnada a l’escarni i a la marginació. Només podia fugir a vila, on
potser passaria desapercebuda prou
temps, fins a infantar. Després, Déu diria.
Però a vila les coses no eren pas fàcils. Molta gent, molta riquesa, sí;
però aconseguir una rosegó de pa i un recó arrecerat per arraulir-se les nits
es feia cada cop més difícil.
Quan s’acostà al vell convent, aquella tarda de divendres,
havia arribat al límit de les seves forces. Avançava entre els camps gebrats
fent tentines, molt a poc a poc, amb l’esquena aclofada sota el pes de la
desesperació, les cames botides, les mans balbes com ceps nerviosos arrapades
al petit farcell que contenia les seves pertinences: rebuig d’escombraries,
almoina miserable. Se sentia morir i ja no podia ni volia lluitar més. Era el
final. I en donava gràcies a Déu. No havia pogut. Era hora de rendir-se. Definitivament.
Buscava un racó tranquil, quiet, solitari. Res més. Resseguia els murs
esquemàtics del vell casalot. Només pedra i ciment amagant l’horitzó de
capvespre. A la portalada mig il·luminada, la figura negra de la monja. Potser
un somriure amable als seus ulls. Un brot d’esperança per arrapar-s’hi.
Es deien igual, gairebé. Ella Míriam, en record d’una besàvia
que no havia conegut. La monja, sor Maria. Es van entendre aviat. Per estalviar
l’escàndol al convent, la religiosa acomodà la seva protegida en unes cambres
abandonades que havien estat corral quan la comunitat tenia bestiar, al fons de
l’hort que s’allargassava a llevant de l’edifici principal. Li va facilitar
mantes i menjar calent. Li assegurà quietud i secret, els tres àpats diaris i
l’atenció precisa quan li arribés l’hora del part. Sí, havia tingut molta sort la Míriam aquella tarda de
divendres.
Ara el món petit de la Míriam tornava a ser
amable, comprensible. Vetllava les hores de solitud fent confortable aquell
recó que li servia de casa. Se sentia com en un palau reial. Amb les robes que
li havien donat les germanes amigues, cosia vestits, preparava bolquers,
improvisava el bressol a la vella menjadora. A cap de pocs dies havia oblidat
les hores difícils, les angoixes, els malsons. Sense adonar-se’n convertí
aquell corral abandonat en la seva casa, la de sempre, i quan alçava el cap
creia saber, a l’altra banda dels murs que tancaven les hortes, el paisatge de
la seva infància, dels seus jocs, de les corredisses esbojarrades amb els amics
del poble, rieral enllà, entre els canyers i les mates de joncs, amb les
rialles de tots trenant cançons amb el cant dels ocells que alçaven el vol. Al
seu cor, quan l’agulla treballava entre els seus dits, tornava a ser a la porta
del casalot dels pares, la seguretat familiar arraulida als seus peus, jugant
amb el gos cridaner i la mandra eterna del gat, el sol de ple escalfant-li
l’esquena, el futur al seu davant, incert però manyac.
Recordava, és clar, la visita de l’Àngel, que ho va canviar
tot. Com ho podria oblidar. Va ser un
moment sorprenent, esclatant, aclaparador, com un cop de maça al mig del
cervell, com un llamp que la travessés de dalt a baix i que la deixà clavada al
terra humil de l’entrada familiar. I després les paraules, música de mil
instruments, a cau d’orella. La feu sentir definitivament dona, la dona més
bonica del món, la reina de totes les gràcies, la protagonista definitiva
d’alguna història meravellosa, heroïna de conte de fades, princesa de tots els
castells, beneïda entre totes les dones. Va saber que el seu ventre verge tenia
un destí de privilegi, inexplicable, decisiu, sagrat. Un núvol de felicitat va
embolcallar-la i es va sentir transportada molt lluny del poble miserable.
Segura per sempre, reina per sempre, rica per sempre, lliure, poderosa, bonica,
dolça, admirada, envejada, estimada. Es deia Àngel. Es va presentar sense
avisar i es feu fonedís de la mateixa manera. Només en va quedar el record i
les promeses. I la cremor d’enyorament al cor que ben aviat esdevingué coragre
quan el pas dels mesos li dibuixà la corba de la panxa per escàndol d’amics i
de parents. Fins que, massa esquerpa potser, confiada en les paraules que se li
havien gravat al cervell, bandejà sortides negociades, esquifides, vergonyants.
I va fugir.
Ara donava
per bones les angoixes i les misèries del viatge. Al cobert conventual, sota la
protecció benèvola de les monges i l’amistat generosa de Sor Maria, deixava
passar els dies comptats d’espera, ordenant la mica de roba que li donaven,
repassant bores i cosint betes, netejant de pols tots els racons del niu que
cada dia sentia més seu. Es veia a si mateixa en mig d’una aureola inexplicable
– felicitat i llum – tènue, gairebé imperceptible, que la aïllava de tot, la
defensava de tot, com una clova natural.
Era feliç perquè sabia que preparava el món
per al fill que venia. I al fons del pensament, amagada, la seguretat - l’esperança injustificada, de fet – que
aquell món, en algun moment, el podria
compartir amb l’Àngel i el nen. S’hi sentiria bé? Seria del seu gust? El
beneiria? I tornava a la feina, mirant de no pensar.
Quan els primers
dolors la cridaven al part, tot van ser corredisses entre l’hort i el convent,
entre les àmplies sales nobles i l’estable humil. Hi havia aigua bullent i roba
neta, gasses i cotó fluix, mans expertes a punt, consells, indicacions, ordres.
La Míriam
deixava fer les germanes amigues, una mica espantada pel tràngol que li venia a
sobre. La veritat és que no hi havia pensat i els primers dolors la van
sorprendre. No seria fàcil, va pensar. I no ho va ser. Llavors, quan ja cridava
sense saber-ho, li van donar el tassó de beuratge per ajudar les contraccions.
Va entendre això. Les contraccions. La veu amiga li deia: respira, respira,
respira. Ja estarà. Una mica més i ja estarà. Respira. Ja falta poc. Has de ser
valenta...
La veu de la germana la tranquil·litzà. El dolor ja era
suportable. Sorpresa, cregué sentir la veu de la seva mare entre les altres.
Potser era una il·lusió. Intentava veure la cara de les dones, però no
aconseguia destriar-les de la mena de remolí que girava al seu voltant. Mama,
va dir, molt baixet, sense forces, però no va tenir resposta. Les cares es
perdien i les veus també. El remolí es fonia en el no res.
Quan es va despertar la Míriam estava sola i ja era fosc. No recordava gairebé res del que havia passat.
Encara li cremava als llavis la darrera paraula que havia dit: mama. S’adonà
que tot havia estat un somni. Recordà les corredisses de les germanes, la
imminència del part, el dolor insuportable. Havia nascut el nen? Sí, una
coïssor al baix ventre li indicava. La tibantor de la panxa havia cedit i
havien passat les urgències del tràngol. Provà d’asseure’s. Es movia amb
dificultat. Comprovà que tenia el jaç
net, immaculat, com si li haguessin fet de nou. Es palpà el ventre provant
d’entendre la seva situació. Llavors va sentir la veu de Sor Maria: “No et
moguis gaire, has perdut molta sang, estàs molt feble”.
- I la criatura? – va gosar
preguntar.
- Has tingut un part
difícil – li va dir la monja, amb veu suau – hem fet tot el que podíem. Era un
nen, però no l’hem pogut salvar. Ens ha sabut tant de greu!! Ara t’has de posar
bona. Has perdut molta sang.
No l’havien pogut salvar. Havia perdut molta sang. No en
treia més explicacions. Tastà una mica de brou que una germana li va dur, i
aviat es va tornar a dormir, amb el cap enterbolit i una pena immensa al cor.
Aquella nit arribaren al convent els magnats de l’orient.
Havien sabut del naixement amb prou temps com per ser-hi. Ells es feren càrrec
del nadó promès que alletava una dida de lloguer i, agraïts, deixaren els seus regals: or, encens i mirra, a la
comunitat. Al matí, a trenc d’alba, ja eren fora del convent, camí de llunyans
paisatges. Quan sortien per la gran arcada de la porta es van creuar amb uns pastors del rodal,
espellifats i carregats de pols, que venien a conèixer, deien, l’infant que
havia de néixer. Duien regals: formatges i matons, que oferiren a la Míriam, provant de consolar
el seu plor. Algú explicà, confusament, la visita d’un Àngel quan aplegaven el
ramat la nit abans. Només sentir el nom i la Míriam ja semblava un altra. En poca estona
estava dreta i valenta, neta i pentinada, somrient a les melodies del flabiol
de canya que bufava el més menut de la colla.
Aquella mateixa nit ja era amb els seus nous amics a la
cleda. Mai els petits xaiets del ramat tindrien una pastora més dedicada.
