4 d’octubre del 2026

Bus turístic inesperat

Miro l’hora. L’autobús atapaït de cotxes per la Gran Via. Recordo que, deu fer setanta anys, en Jordi Soler, acabat d’arribar a la ciutat, em deia: “Girona no es mereix un carrer com aquest. No veus que no hi passa ningú?”. Cert, la Gran Via Jaume I, com a tots els carrers de l’època, hi havia poc trànsit. Tot ha canviat, per bé o per mal.

Ara seu al meu costat un home de mitjana edat, conegut de vista, que deu fer el mateix trajecte que jo.

-Això de les obres, quan s’acabarà?

 Es refereix al canvi de paviment de la plaça Pompeu Fabra, al davant de la Generalitat. Els treballs van començar fa un parell de mesos. Si tot va bé, en falten dos més.  L’autobús que esperem hi passava, per la plaça. Ara no. Ara, després d’una parada a la Gran Via, arriba fins al mercat, volta el lleó, passa el pont de l’Areny, cap al carrer del Carme. Llavors està de cul al seu camí. Ha de girar pel carrer Riu Onyar, parc de Vista Alegre, travessia del mateix nom (davant dels Mossos) i tornar al carrer del Carme, ara sí, cap al jardí de la Infància, on té parada.

- Vol dir que caldria tanta volta? - pregunta el meu interlocutor.

- I com ho faria vostè, si no?

- Ben fàcil. Miri. Surt d’aquesta parada, gira a l’esquerra per Joan Maragall, i ja és a Plaça Catalunya. I al jardí de la Infància. Sí, ja ho sé, aquell tram petit de Maragall és direcció prohibida. Però només hi passen els cotxes que surten del pàrquing.  És prou ample. Amb un parell de senyals està resolt el problema. I si ho vol fer més bé, un semàfor provisional a la sortida del pàrquing. Una mica d’imaginació no fa mai nosa.

-  Hi ha un carril bici, crec. – dic. per allargar la conversa-

- Home, que cada mitja hora passi un autobús no tanca pas un camí de bicicletes¡

Anava a respondre però ara arriba el 7. Pujo i sec. No tinc pressa. Per mi, com si els responsables de l’ajuntament em volen passejar per tot Girona. Ara, això sí, voldria saber com és que s’ha descartat una solució com la que m’acaben d’explicar. M’agrada entendre les coses.  

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

8 de setembre del 2026

Llibertat vigilada


No us n’havíeu adonat? Avui plou. Sempre plou l'Onze de Setembre. Una mansa pluja àcida, persistent, corrosiva, sabuda. Pluja d’odi, d’enveges, de mentides, de menys preu, d’incomprensió. Perquè avui, passi el que passi, avui toca caminar sota la pluja. Hi hem de ser. Sota el paraigua d’una esperança tènue i a l’empara d’una fe vacil·lant. Perquè sabem que hem de sortir contra tota lògica, contra els desenganys acumulats, contra la desesperança. Perquè encara hi som. Els més de 2.200.000 ciutadans que vam votar contra les garrotades aquell primer d'octubre de 2017 encara hi som. No som una fotografia vella. Som aquí. Si no amb el cos, amb l’esperit, fent costat a les noves generacions.

Sí, avui, com cada dia de tots els anys, plou sobre Catalunya. Plou indiferència, espoli, menysteniment, ràbia, injustícia. Però sortirem al carrer.  Perquè és la Diada Nacional de Catalunya. No celebrem res. Recordem i homenatgem els avantpassats que  defensaren Barcelona, defensaren les llibertats. el dret, les lleis, els costums, l’esperit del poble. Que no ens escolten? D’acord. Que no cediran en res? Entesos. De fet, no ho esperem. Si no ens van ni mirar quan sortíem tants anys seguits massivament, tossudament, decididament  a expressar la voluntat de ser qui som, ja hem entès que  tenen les orelles tapades de cera i els ulls clucs. No, ja no esperem miracles. Ja els hem vist, els miracles. Les promeses. "Prometre no fa pobre", diu la dita.

Perquè avui és l'Onze de Setembre. I, encara que plogui, encara que ningú ens escolti, encara que les promeses siguin fum, nosaltres som aquí. I mentre siguem aquí, res no està perdut. Avui, com sempre, la Diada és un acte d'amor. I l'amor, com la llibertat, no es nega. Es practica. Siguem lliures una estona, sota la pluja i sota l’odi disfressat d’indiferència.

Hem après que l'Estat se'n fot de si surt molta gent o poca. Perquè no som ciutadans amb dret a decidir. Som súbdits. Els súbdits no decideixen, creuen. No proposen, acaten. No discuteixen, aguanten. Hem deixat de ser una comunitat de persones lliures per ser una colònia amb nom propi. Però no perdem el nom. Defensem-lo avui i cada dia. Amb les dents.

 I la pluja? Com els de Ridaura que, quan plou la deixen caure.

 Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

22 d’agost del 2026

L'ànima de les paraules

 Sí, és un costum força arrelat. Al carrer, ben segur, però també a la ràdio, a la tele... Per saber si estàs bé de català et pregunten com es diu en català una paraula castellana. Com se diu “desollinador” en català?  I en aquell moment qui se’n recorda. És que no sabem català? Potser és que no sabem prou castellà. Pregunteu-ho a l’inrevés. Com es diu escura-xemeneies en castellà? Ara ho sabeu, és clar. Però si us agafen quan no hi penseu? Fem una prova, un jóc?
Com se diu en castellà “ets un capcigrany”?
Algú  m’ha contestat? Jo no ho he sentit. Anem per altres expressions. Com diríeu en castellà, “que et bombin!!”, o “torre-collons” ?
Sí, heu de dir exactament en castellà “Saps què, ets un torre-collons: que et bombin”, serà complicat.  I ja posats a insultar, com diríeu a un castellà que és un badoc? Un mal parit? Un escanyapobres? Heu contestat? Perfecte. Anem per nota. Ara busquem noms de la botànica. Plantes, per entendre’ns. A veure, noms castellans per dir “pixalits”, “lledoner”, “farigola”, “sajolida”, “tell”, “argelaga”, “ginesta”.
Jo mateix, ja fa temps, vaig haver de fer de testimoni. El funcionari del jutjat, tan amable ell, va necessitar traductor per entendre el meu català tossut. Tot anava bé. Fins que em va preguntar si hi havia algun arbre en un lloc determinat.  I sí, n’hi havia un, un enerme lledoner que ens subministrava lledons quan, de petits jugàvem amb les petadores. Un lledoner. A la sala del jutjat ningú no va saber com es deia lledoner en castellà.
Si totes les paraules i expressions de qualsevol llengua es poden traduir. Però normalment en el procés perden bona part del seu sentit original. Cada llengua és un món cultural.
I amb els animals? A veure. Traduïu “ratpenat”, “esquirol”, “mallerenga”. O “garsa”, que tots hauríeu de saber. Recordeu  Doña Urraca? Doncs això.
No us els traduiré pas tots. Però no us deixo amb el  dubte del lledoner. Ho vaig buscar al diccionari i vaig saber que si fóssim a Castella, hauria hagut de recollir els lledons d’un almez. Sí, almez. Ja m’explicareu si podien funcionar les petadores. I, per cert, com es diu petadora en castellà?


 Torna a l'inici 

Continua llegint »

6 d’agost del 2026

Article recomanat: «Non placet Hispania»

Jose Mari Esparza Zabalegi


No me gusta España, dijo Erasmo de Rotterdam a Cisneros en 1517. Por otros motivos, a mí tampoco me gusta. Salvos sean los muchos españoles que no pudieron elegir dónde nacer y quedaron atrapados en un Estado-Nación insoportable. Los comuneros de Villalar, desde el patíbulo, fueron los primeros en vislumbrar la esencia de la España que se fraguaba. El gran Cervantes ridiculizó para la eternidad aquella hidalguía castellana, que solo en la guerra y en la caza podía tener ocupación. Por eso odiaban tanto la hidalguía universal de los vascos, que se ocuparan en cualquier labor, despreciando los oficios guerreros.

Una hidalguía que expolió medio mundo a punta de espada y fuego inquisidor, para que en España nunca se pusiera el sol aunque sus gentes se murieran de hambre y de ignorancia. Lo dijo Machado: «Castilla miserable / ayer conquistadora / envuelta en tus harapos / desprecias cuanto ignoras». Y Valle Inclán remató la definición de España como tierra de «ladinos, guindillas y fantoches… cuya leyenda negra es su propia historia».

No me gusta su pútrida Monarquía, ni sus reyes bobos, puteros y codiciosos. Y me dan asco los partidos constitucionalistas que siguen protegiendo al rey de los delincuentes, sin duda porque todos son como él. Al menos a los vascos y vascas nos queda el orgullo de haber peleado con todos los medios por una alternativa republicana. «Borbón al paredón», decían antaño.

No me gusta su aristocracia y sus latifundistas, que delatan la falsa revolución liberal española. Tierras de señoritos y golfos que se saben intocables, como bien lo demuestran los 37 años que han gobernado las llamadas izquierdas en Andalucía y Extremadura, repartiendo subsidios en lugar de tierra y aumentando el servilismo. Tampoco me gustan sus banqueros, que destruyeron todo el sistema bancario vasco, las históricas cajas, y que saben que pueden meter la mano y llevarse miles de millones de los fondos comunes sin que nadie les ponga pega alguna.

No me gustan sus gobiernos, sean de derechas o de sus pretendidas izquierdas. Que un ser repugnante como Felipe González, el señor X, sea el referente de la “democracia española”, lo dice todo de esta. Y como muestra de que los vascos somos, no de otro país, sino de otra galaxia, basta comparar los debates en el parlamento español con los de Navarra o Vascongadas. ¿Alguien imagina a Pradales desgañitado, insultando y llamando «hijo de puta» a Otxandiano, o viceversa? ¿Alguien imagina a Mertxe Aizpurua acumulando joyas en su casa? ¿Cuánto duraría Otegi en su cargo si dejara su casa en el casco viejo de Elgoibar y fuera a vivir a un chalet de Neguri, como hizo en Madrid la principal promesa de la izquierda alternativa española?

No me gustan ninguno de los poderes del Estado. Asquea su judicatura prevaricadora, que tan bien retratara el juez Joaquín Navarro. Si un juez como Garzón, con cientos de torturados bajo su mando, es hoy día el referente de la defensa de los derechos humanos, indica que en España ponen zorros a cuidar las gallinas. Y si el juez que vio impasible la cabeza deformada de Unai Romano es hoy día Ministro del Interior, es como para exiliarse de ese país de verdugos.

No me gusta su Guardia Civil, digna sustituta de la Inquisición, quintaesencia de lo español; perseguidora de paisanos desde el día de su fundación. Es un orgullo que todavía sea más fácil encontrar un japonés en sus filas que un vasco, ni siquiera de UPN. Y es que, como decía Lorca, ellos «tienen de plomo las calaveras». Y aquí, por suerte, las tenemos normales.

No me gusta su Ejército, entrenado durante siglos para matar vasconavarros, catalanes, mambises, tagalos y riñenos, y para ahogar en sangre las esperanzas republicanas de su propio pueblo. Me repugna hasta la cabra de la Legión y me enorgullece vivir en Euskal Herria, el pueblo menos militarista de Europa.

No me gusta su Iglesia hipócrita, de gordura mórbida a base de tragar bienes públicos, aunque avergüence hasta la náusea a los verdaderos cristianos. Los obispos españoles no tienen más Dios que el Dinero. A la chita callando, inmatricularon todo el patrimonio vasco y español, a 25 euros cada basílica, amparados en el decreto, casi secreto, de un gobierno del PP que el mismo PP retiró al ver que el escándalo era insostenible. El PSOE llegó al poder prometiendo resolver el entuerto, claramente inconstitucional, pero transó de inmediato, dejando el robo impune. El PSOE, sostén de la España Negra.

No me gusta una España cuyos hijos más preclaros, como José Bergamín, Eva Forest o Alfonso Sastre tuvieran que exiliarse a Euskal Herria y morir, «aquí y ahora, para no darle a mis huesos, tierra española». Como ellos, Cervantes, Valle Inclán, Machado o Lorca, tendrán siempre un sitio en nuestras bibliotecas, como están en nuestros corazones todos los españoles fusilados por oponerse a esta España de trileros, tricornios, trono y altar. Españoles que, quizás en el último momento, se dieron cuenta de que Castelao tenía toda la razón cuando dijo que España no será nunca roja, ni laica y republicana mientras no la rompamos. Lo escuché una vez en un mitin del Sindicato de Obreros del Campo Andaluz, en apoyo del independentismo vasco y catalán: «Cuanto antes sean ustedes libres, antes lo seremos nosotros».

No me gusta su “pan y circo” futbolero, que sirve para olvidar toda la miseria anterior. Sentirse soportado por un oprobio de que todavía debemos llevar en el bolsillo. Non placet Hispania.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

29 de juliol del 2026

El cor també pinta


Us imagineu que en Lamine Yamal s'hagués enamorat de Mataró i hagués renunciat a canviar d'equip per molts milions que li oferissin? No rigueu. El futbol ens ha donat algun cas que s'hi assembla. Mireu l'Stuani. Podria haver buscat contractes més lluïts i més ben pagats, però va decidir quedar-se a Girona perquè s'hi trobava bé. Perquè hi tenia els amics. Perquè hi havia fet arrels. Ja diuen que el cor té raons que la raó no entén.

—I ara per què ens explica tot això? Si el Girona ja ha baixat a Segona...

No, avui no volia parlar de futbol. Volia parlar de pintura.

Fa uns mesos Girona, gràcies a la fundació Fita, va retre un homenatge excepcional a Vicenç Huedo. Vuit exposicions simultànies escampades per la ciutat. Confesso que no les vaig poder veure totes i encara me'n sap greu. Sempre he admirat aquest pintor gironí nascut a la Manxa, capaç de convertir sentiments en imatges i imatges en sentgiments, amb una naturalitat sorprenent. Emoció i tècnica.

Durant anys les seves cases de l'Onyar van tenir un èxit extraordinari. El seu hiperrealisme havia obert les portes d'un mercat internacional. Li van arribar propostes importants, fins i tot dels Estats Units. Molts haurien fet les maletes sense pensar-s'ho dues vegades. Ell va preferir quedar-se aquí, on durant més de trenta anys va formar generacions d'artistes com a professor de l'Escola municipal d'Art de Girona, a la Mercè. Va escollir la ciutat que estimava.

I mentrestant anava ampliant el seu univers. Els dibuixos a llapis, d'una precisió gairebé impossible; els horitzons oberts de la Manxa; les ribes del Ter; la costa abrupta de Portbou a Colera; les portes velles, corcades i cremades; els murs de pedra plens d'humitat; les natures mortes, tan senzilles com suggeridores. Sempre hi ha una mirada humana darrere de cada quadre. Sovint un misteri, un crit, una paràbola.

No sé si Huedo va renunciar a la fama i als diners. Potser simplement va escollir la felicitat. Hi ha persones que necessiten conquerir el món. N'hi ha d'altres que prefereixen estimar un lloc concret i explicar-lo millor que ningú.

Com l'Stuani amb el Girona. El cor, de vegades, també pinta.


Torna a l'inici 

Continua llegint »

18 de juliol del 2026

Temps de cireres

Sap què li dic? Que això dels preus és una autèntica bogeria. Va a plaça, vostè?

-  Hi vaig sovint. M’agrada la gent de les parades, la mercaderia ben exposada als taulells, el peix, la fruita del temps (i la que no és del temps, és clar), el bacallà de tots els preus, la carn, els ous....

- Doncs ja està. Ens entendrem. Fa uns dies jo era a Alemanys, concretament a Lübeck. Coneix Lübeck vosté? Doncs és una pena perquè tot el barri antic de la ciutat medieval és patrimoni de a Humanitat.  Li agradaria. Predomina el rajol vermell...

- Perdoni. Parlàvem del mercat – li dic jo.

- Té raó. Em sap greu.  A  Lübeck feia tanta calor com aquí. I vam trobar una fruiteria oberta que sobreixia del seu local i ocupava part de la  vorera. Tenien unes cireres madures, fresques, temptadores. En vam comprar. Boníssimes. A 3,50 euros el quilo.

- A 3,50? N’està segur?

- Si senyor. És estrany, veritat? Perquè la mateixa setmana, al mercat de Girona les cireres maques i bones anaven a 7,50 i a 8,50. Cireres de Saragossa.

Faig una petita investigació per internet. El salari mitjà mensual allà és de 3.125 € i a Girona de 1.639. I m’asseguren que els preus són més cars en termes absoluts. No ho entenc. Potser era una oferta especial.

- Potser sí. Però jo pregunto quan deu cobrar el pagès per les cireres? A Saragossa, a Ceret o a Lübeck?

- No faci preguntes demagògiques i populistes.

- Demagògiques?

- Sí. Perquè, sap què penso, que si tot és com vostè diu, i no tinc motius per dubtar-ne, el que passarà serà que els comerciants de Girona, quan vulguis comprar cireres, no aniran pas a Saragossa. Aniran a Alemanya. Llavors el xinés que ven fruita a la vora de l’Onyar comprarà el gènere al turc que el ven a tocar del Bàltic. I serà un problema. Els aragonesos, ja sap com són.... Ens poden enviar la guàrdia civil, com al museu de Lleida.

No faci broma, ara.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »