Una escola de civisme

                

   Vostè hi està d’acord?  Ho ha llegit bé? Sap perquè els serveis de neteja de pintades no la treu? Quants anys fa que aguanta ben clar a la paret?

No sé de què em parla. L’he trobat al començament sud del carrer del Sol, davant de l’escola Annexa Puigbert i ben a prop d’una entrada lateral de l’institut Vicens Vives. Miro al meu voltant i sí, a la paret del que un dia era l’Institut d’Higiene i ara deu ser un espai de sanitat, hi ha una pintada a dos colors que reivindica, amb bona lletra, una educació pública, popular, feminista, catalana i de qualitat.  Signa SEPC, que deu ser el sindicat d’ensenyament dels Països Catalans. Fa anys que es va pintar i aguanta bé el pas del temps.

- Quin problema hi veu? – li pregunto.

- Primer, que un sindicat d’ensenyament no hauria de  fer pintades a les parets. Segon, que l’ajuntament l’hauria d’haver fet esborrar i no ho ha fet, tercer que no estic gens d’acord amb el contingut, quart....

- Pari. Anem a pams. Li admeto que potser un cartell hauria sigut més respectuós, accepto debatre si una línea de cal·ligrafia es pot considerar una obra d’art i respectar-la, però vostè no vol una educació pública catalana de qualitat?

- Sí, naturalment. Però està segur que el sindicat considera que no es fa així a l’escola o a l’institut? I sí, vull una educació pública, catalana i de qualitat. Potser també  popular (si és que queda clar què vol dir popular) però feminista?

- Quin problema hi veu? El món està canviant, estem sortint del vell patriarcat que va amagar la meitat dels éssers humans...

- Entesos. Tots iguals. M’hi apunto. Llavors, algú podria demanar també una educació masclista? Uns (o unes) la volen feminista, uns altres, masclista. No. Naturalment. Necessitem una educació igualitària, no sexista, ni masclista ni feminista. Neutre.  No ho veu com jo?

Amb una cosa té raó: abans separaven els nens de les nenes. Ara els volem plegats a l’aula i està prou bé. Tots iguals, la mateixa educació. Ni masclista ni feminista. Educació per conviure. De qualitat, catalana, pública. Un model de civisme.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Jocs de paraules reversibles

Els creatius publicitaris fan això: crear per fer conèixer les coses que els encomanen. Paraules, imatges, sons, frases. Des del principi del món. De fet, creen anuncis. Ja aquella famosíssima pedra de Rosseta egípcia era una nota de premsa per anunciar uns acords entre el Faraó i el Temple. Un fragment: Els grans sacerdots i els profetes i els qui entren al santuari per vestir els déus, i els portadors de plomes i els escribes sagrats, i tots els altres sacerdots… reunits al temple de Memfis en aquest dia, declararen: “Des que regna el faraó ... l’etern, l’estimat de Ptah, el déu Epífanes Eucaristos, fill del rei Ptolemeu i de la reina Arsínoe, …. han estat molt beneficiats tant els temples com els qui hi viuen. .. i mostrant-se ben disposat envers els déus, ha destinat als ingressos dels temples diners i gra, i ha invertit molts recursos per a la prosperitat d’Egipte.” És una informació, però també una crida al poble a respectar i obeir un faraó tan gentil. Això no es diu, però s’entén.

Fa dies que em fixo en uns anuncis de d’empreses de jocs d’atzar. El text és una mica enrevessat: “Sense diversió no hi ha joc”.  En castellà, “sin diversión no hay juego”. I penso, potser ho diuen al revés perquè els entenguem. Sense joc no hi ha diversió. Missatge desxifrat.  Els creatius no s’hi ha pas trencat les banyes. El truc és més vell que l’anar a peu. Recordeu aquella sentència proclamada des de fa milers d’anys: “Déu és el nostre pare”?.  La repetien tots els pares quan el patriarcat imperava indiscutiblement al món. Enteneu perquè tant d’interès en el dogma? Fàcil. Si Déu és el meu pare, el meu pare és Déu. Per tant, he d’adorar, estimar i obeir el pare. Això, en famílies nombroses, de deu fills en amunt, era com reconèixer un rei.

O encara, quan els sacerdots ens diuen des de temps bíblics que “Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear”,  probablement podem entendre que l’home va imaginar Déu a la seva semblança. Si més no el Déu d’Israel.

Dit això, tornem al començament. Recordeu que es pot jugar per divertir-se, però que no cal alimentar el negoci de la indústria de l’atzar per passar-s’ho bé.  Quan us diuen que guanyareu molt diner, estan dient que ells en guanyaran de veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Aigua a mar

Es veu que això del canvi climàtic ara ja no només va de calor, ara també va de pluges. Els que fa anys que fem vida a Girona ja sabíem que a la ciutat i rodalies hi plovia cada any a la primavera i a la tardor. I a la costa esperaven dues fortes llevantades: la de les faves i la del renta-botes, primavera i tardor. Ho teníeu entès així? No estrenàveu l’abric, vosaltres o els vostres pares, quan arribaven les fires?  

Les pluges de la tardor eren les més dures: la ciutat “feia aigües” per tots costats. Era el designi fatal de Girona, setges i aiguats. Per sort, les dues plagues s’han acabat, sembla. Les guerres ja no ens encalcen, les aigües les aturem a Susqueda. 

Però Susqueda...

Sí, Susqueda i Sau es van fer contra el parer dels gironins. Ens feien por. Així, de memòria recordo que jo mateix vaig publicar a la revisa Tele/Estel un extens reportatge sobre les prevencions gironines contra el projecte. I a Presència n’havíem fet bandera del perill d’unes rescloses que, en cas de fallar, arrasarien Girona i tota la vall del Ter. Però ningú de Madrid ens va fer cap cas. És que a Madrid patien pels botiguers gironins que havien de treure l’aigua dels seus locals inundats? No s’ho cregui pas. A la capital de les Espanyes patien perquè Barcelona no tenia aigua suficient. La podien anar a buscar a l’Ebre? Impossible: els aragonesos s’hi posaven de cul. Quedava només el Ter. I el Ter va ser, amb Sau i Susqueda fent de dipòsits per Barcelona.

Naturalment que els regadius del baix Ter se n’han ressentit. I molt. Però què hi farem. La Cambra de Comerç prou va lluitar per una escorrentia suficient, lògica, pactada. I ho van signar tots els que calia. Però, quan plou poc, el  Ter baixa capcot i escarransit. No es pot fer content a tothom. 

La ciutat ha assumit que la clova d’ou de Susqueda no petarà (ep, si no hi ha un terratrèmol important). Celebra que podem oblidar pràcticament les inundacions seculars. I potser espera que els barcelonins que es beuen l’aigua del Ter algun dia ens ho agraeixin. Mentrestant, calma. El clima va a la seva, els terratrèmols també. Qui dia passa anys empeny.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

De riuades a Girona

Un lector amic em diu: “Han passat dues llevantades importants i vostè com si sentís ploure, ni una paraula”. Entenc la broma pluviomètrica. I té raó: no n’he parlat. Però el diari sí, i bé. Només cal repassar el text que l’amic Jordi Grau va dedicar al tema, a les inundacions, a la sorra de sota la plataforma... Que hi podia afegir jo? Res.

- Però vostè en deu haver viscut de grans riuades a Girona.

Té raó. La part baixa de la ciutat està construïda en terrenys inundables. De sempre, quan plou fort s’inunden. Fins que no es va regular el Ter a Sau-Susqueda (1967), era rar l’any que no ens remullàvem un o dos cops l’any, generalment a la tardor. I saltava el Ter, saltava l’Onyar, saltava el Güell, saltava el Galligants, saltava la Massana... Ningú es podia sentir discriminat. I sí, he vist barquejar en piragua per la Rambla, he llegit a la paret d’un bar del carrer Figuerola “Aunque no lo quieras creer, hasta aquí llegaron las aguas del Ter” a més d’un metre i mig de terra, he passat per l’avinguda de Sant Narcís amb aigua a la cintura, he comprovat com l’ajuntament tancava el pont de davant de la plaça dels Vern cada cop que el riu baixava botit, fins que se’l va endur definitivament, he intentat retratar amb poca traça les piles de brossa que l’Onyar havia deixat a la plaça de Catalunya tot just acabada d’estrenar...

- La plaça de Catalunya?

        No engolia prou, contra el parer de polítics i tècnics. Calgué enfonsar la llera del riu. Fa una mena de sifó que funciona prou bé si no està ple de sediments. Aquets any, per sort, l’Ajuntament n’ha tret tones de terra entre la primera riuada i la segona i ha evitat desgràcies importants. Ah, perdoni. He vist com el Güell saltava a la devesa i entrava a la ciutat per sota la via del tren cap a Ramon Folch. Aquell dia, des del terraplè ferroviari, gaudirem de l’espectacle de les autoritats dirigint el trànsit fins que ja no va quedar camí sec. Va arribar un camió de l’exèrcit cridat a resoldre el problema. El vehicle es va parar en mig de l’aigua, no es va poder engegar. I els soldats van saltar al  corrent per refugiar-se al parc de bombers. Després d’aquesta escena, es va desviar el Güell. 

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Els rius de l’escut de Girona

De sempre havia sentit dir que l’escut de la ciutat duia uns “veros” blaus sobre fons de plata, que representaven els quatre rius: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants. Em semblava bé. El que em tenia amoïnat era la paraula “veros”.  Què volia dir? Era catalana? I, si no ho era, cosa ben probable, com n’havia de dir?  Quan tens l’IA a disposició,  li preguntes. La primera resposta és imaginativa:  les ones blaves serien un vair  i els hauria portat com  a marca un noble feudal que va ser bescompte de Girona abans dels Cabrera, que es deia Guialbes o Guabes. I sí, a Sant Esteve de Guialbes hi va haver un senyor feudal, amb castell i tot. Ara, que arribés a ser bescompte de Girona no ho trobo.  

Com que no és urgent saber-ho, passen els dies i els mesos. Però avui hi torno, pel mateix camí. D’on venen els vairs de l’escut gironí?  Però, ep!, li dic clar que no inventi res de res. Tot clar i segur.

Doncs així, sense inventar, em diu que tampoc són un vair, sinó unes ones que simbolitzen realment els rius. Són un símbol ciutadà fluvial. Que es comencen a trobar en escuts de finals del segle XIII i que es fixen definitivament als dos segles següents. Mireu que fàcil. I té lògica: Girona neix i creix a la vora dels rius, se n’aprofita quan pot, els pateix sovint i els viu sempre. Faixes ondades fluvials. Però  la wiquipedia explica que “d’aquesta època és l'escussó amb el vairat d'ondes, de gules i argent”.  És a dir, sí que són vaires.  En fi, vairat o no vairat, cap relació amb els nobles Guialbes de Sant Esteve.

Em sap greu ara mateix. Em venia de gust relacionar mentalment, a través dels Guialbes o Gualbes, l’escut de Girona amb l’ànec rostit,  la cuixa de xai al forn,  la vedella amb bolets o.... tantes altres menges memorables que em serveixen, quan puc anar-hi, a l’hostal del poble, La Serra, que menen amb traça heretada dels  pares en Josep i la Roser.

Ho deixo aquí. Qualsevol dia tornaré a intentar esbrinar per altres camins els secrets simbòlics de l’escut de Girona. Ignorant com sóc en la matèria, tinc entreteniment per estona.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

Tren de festes de Nadal

Havíem anat a Barcelona per feina. A la tarda, sense pressa, som a l’estació de Passeig de Gràcia per agafar un rodalies cap a Girona.  Va tard. Els trens tenen aquestes coses. Van passant combois cap Estació de França, cap a Granollers, cap a Sant Celoni, més a estació de França... M’adono que molts encara van pintats pels grafiters de lletra grossa. D’altres, certament, van nets i polits. A veure si se’n sortirà l’amiga Sílvia Paneque d’aquest repte de tenir els trens nets de decoració espontània. No ha de ser gens fàcil. Però ja sabem a la Renfe no hi ha res fàcil.

Ara sí, ara és el nostre. De fet som pocs viatgers que l’esperem. A la porta que triem coincidim amb tres noies joves que entren al vagó amb més pressa de la que cal. Sento que la que s’ha ficat entre la meva dona i jo li demana perdó, mentre l’ajuda prenent-li el braç.  Nosaltres seiem, que hi ha lloc de sobres. Elles seuen a l’entrada del vagó, bromejant. La dona em diu: “m’han donat una empenta”. Està empipada, però no diu res més.  Jo rumio un moment. Li pregunto: “tens el bitlleter a la bossa?” Però no em sent o no m’entén. Ella està encara amb l’empenta.  “Tens la cartera a la bossa?.

El tren pita i comença a tancar portes. En aquell moment les noies decideixen sortir del vagó. A l’últim instant. La meva dona m’ha entès. Mira la bossa. El bitlleter no hi és. El tren avança, les noies s’ha perdut per l’andana. Alguns diners, targetes de crèdit, documentació personal...  És evident: empenta, ajuda desinteressada (dos contactes) i la tercera mà que fa la feina. Truquem a 012, ells comuniquen amb els mossos. Ja ens diran alguna cosa. Des del telèfon, anul·lació de les targetes bancàries. Tot plegat més feina per fer que diners robats.

En fi, eren persones de fora. Tenien dret a un treball digne, a un habitatge digne, a una salut digne, a l’escola pels fills digne, a un tracte digne. Possiblement, també tenien dret a celebrar unes festes nadalenques dignes. I li ha tocat a la meva dona de pagar-les, si més no parcialment. Sàpìguen les noies, si em llegeixen, que la meva dona no les perdona.

Bones festes amics lectors. Vull dir les que queden.  

 

Torna a l'inici 

Continua llegint »