12 de maig del 2026

Pluja de flors


 Escric això el dissabte a la tarda, primer dia de Temps de Flors. Espero que els meteoròlegs no em facin la punyeta i no deixin sortir un sol aclaparador tota la setmana. En fi, la gent es queixa perquè han vingut a Girona per veure les flors d’aquesta primavera i resulta que plou. Sembla mentida. Ploure al maig! On s’és vist? Abans, quan no hi havia telèfons, ni intel·ligència artificial, ni res de res, s’entenia: “pel maig cada dia un raig”. Estava prou bé. El blat ja aixecava més d’un pam de terra. Començava la fruita del temps.Tot floria. Era el que tocava i per això es feia la setmana de les flors.

Amb els anys les coses canvien. Ara ja ningú accepta fer com els de Ridaura, que “quan plou la deixen caure”. Ara volem les coses ordenades, sistematitzades.Tenim tècniques per tot. No pots anar a una oficina pública a demanar un paper quan l’has de menester. No, ara cal demanar cita prèvia (si no és que totes les cites fossin prèvies per definici). I després agafar un paper de la maquineta, amb un número i algunes  lletres, i esperar que la pantalla que presideix la sala d’espera et cridi.  Ben ordenat, civilitzat, estanderitzat, raonable.

Doncs així s’hauria de programar les coses. Que plogués a finals d’abril, per afavorir la floració de tot el que ha de florir. I, en començar la gran setmana gironina de les flors, parar. Que els visitants puguin dinar o sopar a les terrasses dels restaurants, passejar pel barri vell, perdre’s per la devesa, travessar els ponts engalanats, fer totes les fotos que calgui amb l’aroma càlid de les flors aureolant el paisatge.

Que no es pot fer? Com que no? Mireu, fa anys, potser segles, que el dijous sant, a l’hora de la processó de Verges no hi plou.  Ho pot fer a tot l’Empordà, no pas a Verges. Ho tenen sagrat. I des d’abans que s’inventés el servei metereològic, els radars i els mapes del temps. Ells ho han resolt.

I Girona, una Girona que ha estat capaç d’estroncar la vaga d’escombriaires per oferir uns carrers nets i polits als visitants, no pot domesticar el temps? Ni amb el GPT i l’energia solar?

Si jo fos alcalde, exigiria cita prèvia als temporals de primavera, els imposaria un calendari coherent, fiable i clar. Que ja som ben entrats als segle XXI. Entesos?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

30 d’abril del 2026

No vindrà d’uns cèntims

Tu ja saps que la generalitat de Catalunya té una Agència tributària. Doncs, resulta que fa uns dies em va enviar un mail reclamant-me uns diners corresponents a l’impost sobre generació de CO2 del meu cotxe. De fet em reclamava 2 anys.

-És que no pagaves? – goso preguntar.

- Sembla ser que m’enviaven els càrrecs a una vella adreça.

- I què vas fer? Pagar? Eren molts diners?

- No, no, 21,03 € cada any. Vaig provar de pagar els 42,06 € o el que demanessin, entrant al web que m’indicaven. Noms, adreça, deneis, telèfons, mails, i un número que havia de treure del seu comunicat. No hi va haver manera. Tres,quatre, cinc intents...Impossible. Mitja hora intentant connectar. De cap manera.

- Així que no va pagar?

- Esperi, esperi. M’hi vaig posar tossut. Com que hi havia un telèfon per trucar, ho vaig fer. Una màquina molt intel·ligent m’anava preguntant coses, em feia clicar números, em deixava explicar un cop i un altre el meu problema. Però no ens en sortíem. Es va tallar. Segona trucada. Més intel·ligència aplicada, més paciència fins que em respon una veu real. Llarga explicació, detalls i circumstàncies. Amablement em van dir que no parlava amb la persona indicada, però que m‘hi passaven. I sí, ara sí, podia tornar a explicar el problema i demanar una solució. Em tornen a preguntar noms, deneis, telèfons i tota la pesca. Busquen – imagino -  la meva fitxa i em diu: vostè ho té tot pagat. Només deu vuitanta-cinc cèntims. Es veu que la resta m’havien cobrat del banc. T’asseguro que m’ho explica molt bé però no l’entenc. Com envio els 85 cèntims a l’Agència Tributària? Diu que hi puc passar...

- I hi vas anar?

-De moment no. Ja he perdut una tarda. Però jo et truco perquè estic preocupat. Molt preocupat.

-Pels 85 cèntims? Pel CO2 del cotxe?

- No, no. És que he llegit que una de les coses que negocien Madrid i alguns partits catalans és el traspàs del cobrament de l’IRPF a l’Agència Catalana. M’entens?

Sí, us prometo que l’entenc.

I, si cal, hi poso jo els 85 cèntims

Torna a l'inici 

Continua llegint »

10 d’abril del 2026

Pobres respectables

“Pobres pobres! que punyetera la passen” exclamava el meu avi -. I tenia raó. Especialment quan es feien vells. “Qui de jove no treballa quan és vell dorm a la palla”, diu la dita. No hi havia jubilació si no se l’havien fet  a la Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros. No hi havia el que ara en diuen pensions no contributives. De fet, qui envellia pobre només tenia una opció: la casa de les “hermanitas de los pobres”. A Girona van arribar el 1878 i es van instal·lar al carrer dels Alemanys. Allí acollien una vintena de vellets. Cap al 2000,  ja a la carretera de Barcelona, van arribar a asilar 80 desvalguts. Cal que recordem que els pobres havien de ser "respectables”.

A mitja tarda, si la memòria no em falla, els deixaven sortir a passeig. Solien aprofitar l’estona lliure per demanar tabac o alguna fruita als veïns del carrer. Els fumadors, si no tenien sort, s’havien de conformar en recollir burilles per aprofitar les restes de tabac no cremat. Les despeses del convent es cobrien amb donacions de ciutadans i amb una part de les pensions dels residents que en cobraven. Les monges treballaven de franc, és clar.

Quan ningú s’ho podia esperar, es va reformar tot l’edifici i es va fer tot pràcticament nou. Més de mil milions de pessetes. Era a començaments del segle actual. Molt maco. Però cada vegada hi ha menys monges, cada vegada accepten menys pobres. I tanquen el 2023. Es venen l’edifici, que haurà de ser una residència per vells, es diu.

A Lleida havien tancat pels mateixos motius el 2016.

Avui sento que un bon home de Lleida, que menava una empresa de tractors l’ha deixat a les hermanites dels pobres. Diu que val més de 13 milions d’euros. El que no diu la notícia és si a la capital del Segrià també tenen els vells pobres dormint a les raconades entre cartrons. 

Ho deixo aquí. Però no em puc estar de fer una reflexió. Perdoneu. Les hermanites van néixer per acollir ancians pobres. Tenim molts ancians pobres, encara que alguns cobrin petites pensions. Però no hi ha monges. Han de llogar gent i pagar-la. Hi perden diners. Els estatuts, o com se’n digui, prohibeixen que rebin subvencions oficials. Han de tancar. Éra tant difícil canviar els estatuts per poder negociar ajudes?

I els milions de Lleida i els de Girona, qui els té? Només pregunto.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

20 de març del 2026

Una escola de civisme

                


   
Vostè hi està d’acord?  Ho ha llegit bé? Sap perquè els serveis de neteja de pintades no la treu? Quants anys fa que aguanta ben clar a la paret?

No sé de què em parla. L’he trobat al començament sud del carrer del Sol, davant de l’escola Annexa Puigbert i ben a prop d’una entrada lateral de l’institut Vicens Vives. Miro al meu voltant i sí, a la paret del que un dia era l’Institut d’Higiene i ara deu ser un espai de sanitat, hi ha una pintada a dos colors que reivindica, amb bona lletra, una educació pública, popular, feminista, catalana i de qualitat.  Signa SEPC, que deu ser el sindicat d’ensenyament dels Països Catalans. Fa anys que es va pintar i aguanta bé el pas del temps.

- Quin problema hi veu? – li pregunto.

- Primer, que un sindicat d’ensenyament no hauria de  fer pintades a les parets. Segon, que l’ajuntament l’hauria d’haver fet esborrar i no ho ha fet, tercer que no estic gens d’acord amb el contingut, quart....

- Pari. Anem a pams. Li admeto que potser un cartell hauria sigut més respectuós, accepto debatre si una línea de cal·ligrafia es pot considerar una obra d’art i respectar-la, però vostè no vol una educació pública catalana de qualitat?

- Sí, naturalment. Però està segur que el sindicat considera que no es fa així a l’escola o a l’institut? I sí, vull una educació pública, catalana i de qualitat. Potser també  popular (si és que queda clar què vol dir popular) però feminista?

- Quin problema hi veu? El món està canviant, estem sortint del vell patriarcat que va amagar la meitat dels éssers humans...

- Entesos. Tots iguals. M’hi apunto. Llavors, algú podria demanar també una educació masclista? Uns (o unes) la volen feminista, uns altres, masclista. No. Naturalment. Necessitem una educació igualitària, no sexista, ni masclista ni feminista. Neutre.  No ho veu com jo?

Amb una cosa té raó: abans separaven els nens de les nenes. Ara els volem plegats a l’aula i està prou bé. Tots iguals, la mateixa educació. Ni masclista ni feminista. Educació per conviure. De qualitat, catalana, pública. Un model de civisme.


Torna a l'inici 

Continua llegint »

7 de març del 2026

Jocs de paraules reversibles

Els creatius publicitaris fan això: crear per fer conèixer les coses que els encomanen. Paraules, imatges, sons, frases. Des del principi del món. De fet, creen anuncis. Ja aquella famosíssima pedra de Rosseta egípcia era una nota de premsa per anunciar uns acords entre el Faraó i el Temple. Un fragment: Els grans sacerdots i els profetes i els qui entren al santuari per vestir els déus, i els portadors de plomes i els escribes sagrats, i tots els altres sacerdots… reunits al temple de Memfis en aquest dia, declararen: Des que regna el faraó ... l’etern, l’estimat de Ptah, el déu Epífanes Eucaristos, fill del rei Ptolemeu i de la reina Arsínoe, …. han estat molt beneficiats tant els temples com els qui hi viuen. .. i mostrant-se ben disposat envers els déus, ha destinat als ingressos dels temples diners i gra, i ha invertit molts recursos per a la prosperitat d’Egipte.” És una informació, però també una crida al poble a respectar i obeir un faraó tan gentil. Això no es diu, però s’entén.

Fa dies que em fixo en uns anuncis de d’empreses de jocs d’atzar. El text és una mica enrevessat: “Sense diversió no hi ha joc”.  En castellà, “sin diversión no hay juego”. I penso, potser ho diuen al revés perquè els entenguem. Sense joc no hi ha diversió. Missatge desxifrat.  Els creatius no s’hi ha pas trencat les banyes. El truc és més vell que l’anar a peu. Recordeu aquella sentència proclamada des de fa milers d’anys: “Déu és el nostre pare”?.  La repetien tots els pares quan el patriarcat imperava indiscutiblement al món. Enteneu perquè tant d’interès en el dogma? Fàcil. Si Déu és el meu pare, el meu pare és Déu. Per tant, he d’adorar, estimar i obeir el pare. Això, en famílies nombroses, de deu fills en amunt, era com reconèixer un rei.

O encara, quan els sacerdots ens diuen des de temps bíblics que “Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear”,  probablement podem entendre que l’home va imaginar Déu a la seva semblança. Si més no el Déu d’Israel.

Dit això, tornem al començament. Recordeu que es pot jugar per divertir-se, però que no cal alimentar el negoci de la indústria de l’atzar per passar-s’ho bé.  Quan us diuen que guanyareu molt diner, estan dient que ells en guanyaran de veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

11 de febrer del 2026

Aigua a mar

Es veu que això del canvi climàtic ara ja no només va de calor, ara també va de pluges. Els que fa anys que fem vida a Girona ja sabíem que a la ciutat i rodalies hi plovia cada any a la primavera i a la tardor. I a la costa esperaven dues fortes llevantades: la de les faves i la del renta-botes, primavera i tardor. Ho teníeu entès així? No estrenàveu l’abric, vosaltres o els vostres pares, quan arribaven les fires?  

Les pluges de la tardor eren les més dures: la ciutat “feia aigües” per tots costats. Era el designi fatal de Girona, setges i aiguats. Per sort, les dues plagues s’han acabat, sembla. Les guerres ja no ens encalcen, les aigües les aturem a Susqueda. 

Però Susqueda...

Sí, Susqueda i Sau es van fer contra el parer dels gironins. Ens feien por. Així, de memòria recordo que jo mateix vaig publicar a la revisa Tele/Estel un extens reportatge sobre les prevencions gironines contra el projecte. I a Presència n’havíem fet bandera del perill d’unes rescloses que, en cas de fallar, arrasarien Girona i tota la vall del Ter. Però ningú de Madrid ens va fer cap cas. És que a Madrid patien pels botiguers gironins que havien de treure l’aigua dels seus locals inundats? No s’ho cregui pas. A la capital de les Espanyes patien perquè Barcelona no tenia aigua suficient. La podien anar a buscar a l’Ebre? Impossible: els aragonesos s’hi posaven de cul. Quedava només el Ter. I el Ter va ser, amb Sau i Susqueda fent de dipòsits per Barcelona.

Naturalment que els regadius del baix Ter se n’han ressentit. I molt. Però què hi farem. La Cambra de Comerç prou va lluitar per una escorrentia suficient, lògica, pactada. I ho van signar tots els que calia. Però, quan plou poc, el  Ter baixa capcot i escarransit. No es pot fer content a tothom. 

La ciutat ha assumit que la clova d’ou de Susqueda no petarà (ep, si no hi ha un terratrèmol important). Celebra que podem oblidar pràcticament les inundacions seculars. I potser espera que els barcelonins que es beuen l’aigua del Ter algun dia ens ho agraeixin. Mentrestant, calma. El clima va a la seva, els terratrèmols també. Qui dia passa anys empeny.

  Torna a l'inici 

 


Continua llegint »