L'ànima de les paraules

 Sí, és un costum força arrelat. Al carrer, ben segur, però també a la ràdio, a la tele... Per saber si estàs bé de català et pregunten com es diu en català una paraula castellana. Com se diu “desollinador” en català?  I en aquell moment qui se’n recorda. És que no sabem català? Potser és que no sabem prou castellà. Pregunteu-ho a l’inrevés. Com es diu escura-xemeneies en castellà? Ara ho sabeu, és clar. Però si us agafen quan no hi penseu? Fem una prova, un jóc?
Com se diu en castellà “ets un capcigrany”?
Algú  m’ha contestat? Jo no ho he sentit. Anem per altres expressions. Com diríeu en castellà, “que et bombin!!”, o “torre-collons” ?
Sí, heu de dir exactament en castellà “Saps què, ets un torre-collons: que et bombin”, serà complicat.  I ja posats a insultar, com diríeu a un castellà que és un badoc? Un mal parit? Un escanyapobres? Heu contestat? Perfecte. Anem per nota. Ara busquem noms de la botànica. Plantes, per entendre’ns. A veure, noms castellans per dir “pixalits”, “lledoner”, “farigola”, “sajolida”, “tell”, “argelaga”, “ginesta”.
Jo mateix, ja fa temps, vaig haver de fer de testimoni. El funcionari del jutjat, tan amable ell, va necessitar traductor per entendre el meu català tossut. Tot anava bé. Fins que em va preguntar si hi havia algun arbre en un lloc determinat.  I sí, n’hi havia un, un enerme lledoner que ens subministrava lledons quan, de petits jugàvem amb les petadores. Un lledoner. A la sala del jutjat ningú no va saber com es deia lledoner en castellà.
Si totes les paraules i expressions de qualsevol llengua es poden traduir. Però normalment en el procés perden bona part del seu sentit original. Cada llengua és un món cultural.
I amb els animals? A veure. Traduïu “ratpenat”, “esquirol”, “mallerenga”. O “garsa”, que tots hauríeu de saber. Recordeu  Doña Urraca? Doncs això.
No us els traduiré pas tots. Però no us deixo amb el  dubte del lledoner. Ho vaig buscar al diccionari i vaig saber que si fóssim a Castella, hauria hagut de recollir els lledons d’un almez. Sí, almez. Ja m’explicareu si podien funcionar les petadores. I, per cert, com es diu petadora en castellà?
 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Article recomanat: «Non placet Hispania»

Jose Mari Esparza Zabalegi

No me gusta España, dijo Erasmo de Rotterdam a Cisneros en 1517. Por otros motivos, a mí tampoco me gusta. Salvos sean los muchos españoles que no pudieron elegir dónde nacer y quedaron atrapados en un Estado-Nación insoportable. Los comuneros de Villalar, desde el patíbulo, fueron los primeros en vislumbrar la esencia de la España que se fraguaba. El gran Cervantes ridiculizó para la eternidad aquella hidalguía castellana, que solo en la guerra y en la caza podía tener ocupación. Por eso odiaban tanto la hidalguía universal de los vascos, que se ocuparan en cualquier labor, despreciando los oficios guerreros.

Una hidalguía que expolió medio mundo a punta de espada y fuego inquisidor, para que en España nunca se pusiera el sol aunque sus gentes se murieran de hambre y de ignorancia. Lo dijo Machado: «Castilla miserable / ayer conquistadora / envuelta en tus harapos / desprecias cuanto ignoras». Y Valle Inclán remató la definición de España como tierra de «ladinos, guindillas y fantoches… cuya leyenda negra es su propia historia».

No me gusta su pútrida Monarquía, ni sus reyes bobos, puteros y codiciosos. Y me dan asco los partidos constitucionalistas que siguen protegiendo al rey de los delincuentes, sin duda porque todos son como él. Al menos a los vascos y vascas nos queda el orgullo de haber peleado con todos los medios por una alternativa republicana. «Borbón al paredón», decían antaño.

No me gusta su aristocracia y sus latifundistas, que delatan la falsa revolución liberal española. Tierras de señoritos y golfos que se saben intocables, como bien lo demuestran los 37 años que han gobernado las llamadas izquierdas en Andalucía y Extremadura, repartiendo subsidios en lugar de tierra y aumentando el servilismo. Tampoco me gustan sus banqueros, que destruyeron todo el sistema bancario vasco, las históricas cajas, y que saben que pueden meter la mano y llevarse miles de millones de los fondos comunes sin que nadie les ponga pega alguna.

No me gustan sus gobiernos, sean de derechas o de sus pretendidas izquierdas. Que un ser repugnante como Felipe González, el señor X, sea el referente de la “democracia española”, lo dice todo de esta. Y como muestra de que los vascos somos, no de otro país, sino de otra galaxia, basta comparar los debates en el parlamento español con los de Navarra o Vascongadas. ¿Alguien imagina a Pradales desgañitado, insultando y llamando «hijo de puta» a Otxandiano, o viceversa? ¿Alguien imagina a Mertxe Aizpurua acumulando joyas en su casa? ¿Cuánto duraría Otegi en su cargo si dejara su casa en el casco viejo de Elgoibar y fuera a vivir a un chalet de Neguri, como hizo en Madrid la principal promesa de la izquierda alternativa española?

No me gustan ninguno de los poderes del Estado. Asquea su judicatura prevaricadora, que tan bien retratara el juez Joaquín Navarro. Si un juez como Garzón, con cientos de torturados bajo su mando, es hoy día el referente de la defensa de los derechos humanos, indica que en España ponen zorros a cuidar las gallinas. Y si el juez que vio impasible la cabeza deformada de Unai Romano es hoy día Ministro del Interior, es como para exiliarse de ese país de verdugos.

No me gusta su Guardia Civil, digna sustituta de la Inquisición, quintaesencia de lo español; perseguidora de paisanos desde el día de su fundación. Es un orgullo que todavía sea más fácil encontrar un japonés en sus filas que un vasco, ni siquiera de UPN. Y es que, como decía Lorca, ellos «tienen de plomo las calaveras». Y aquí, por suerte, las tenemos normales.

No me gusta su Ejército, entrenado durante siglos para matar vasconavarros, catalanes, mambises, tagalos y riñenos, y para ahogar en sangre las esperanzas republicanas de su propio pueblo. Me repugna hasta la cabra de la Legión y me enorgullece vivir en Euskal Herria, el pueblo menos militarista de Europa.

No me gusta su Iglesia hipócrita, de gordura mórbida a base de tragar bienes públicos, aunque avergüence hasta la náusea a los verdaderos cristianos. Los obispos españoles no tienen más Dios que el Dinero. A la chita callando, inmatricularon todo el patrimonio vasco y español, a 25 euros cada basílica, amparados en el decreto, casi secreto, de un gobierno del PP que el mismo PP retiró al ver que el escándalo era insostenible. El PSOE llegó al poder prometiendo resolver el entuerto, claramente inconstitucional, pero transó de inmediato, dejando el robo impune. El PSOE, sostén de la España Negra.

No me gusta una España cuyos hijos más preclaros, como José Bergamín, Eva Forest o Alfonso Sastre tuvieran que exiliarse a Euskal Herria y morir, «aquí y ahora, para no darle a mis huesos, tierra española». Como ellos, Cervantes, Valle Inclán, Machado o Lorca, tendrán siempre un sitio en nuestras bibliotecas, como están en nuestros corazones todos los españoles fusilados por oponerse a esta España de trileros, tricornios, trono y altar. Españoles que, quizás en el último momento, se dieron cuenta de que Castelao tenía toda la razón cuando dijo que España no será nunca roja, ni laica y republicana mientras no la rompamos. Lo escuché una vez en un mitin del Sindicato de Obreros del Campo Andaluz, en apoyo del independentismo vasco y catalán: «Cuanto antes sean ustedes libres, antes lo seremos nosotros».

No me gusta su “pan y circo” futbolero, que sirve para olvidar toda la miseria anterior. Sentirse soportado por un oprobio de que todavía debemos llevar en el bolsillo. Non placet Hispania.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

El cor també pinta

Us imagineu que en Lamine Yamal s'hagués enamorat de Mataró i hagués renunciat a canviar d'equip per molts milions que li oferissin? No rigueu. El futbol ens ha donat algun cas que s'hi assembla. Mireu l'Stuani. Podria haver buscat contractes més lluïts i més ben pagats, però va decidir quedar-se a Girona perquè s'hi trobava bé. Perquè hi tenia els amics. Perquè hi havia fet arrels. Ja diuen que el cor té raons que la raó no entén.

—I ara per què ens explica tot això? Si el Girona ja ha baixat a Segona...

No, avui no volia parlar de futbol. Volia parlar de pintura.

Fa uns mesos Girona, gràcies a la fundació Fita, va retre un homenatge excepcional a Vicenç Huedo. Vuit exposicions simultànies escampades per la ciutat. Confesso que no les vaig poder veure totes i encara me'n sap greu. Sempre he admirat aquest pintor gironí nascut a la Manxa, capaç de convertir sentiments en imatges i imatges en sentgiments, amb una naturalitat sorprenent. Emoció i tècnica.

Durant anys les seves cases de l'Onyar van tenir un èxit extraordinari. El seu hiperrealisme havia obert les portes d'un mercat internacional. Li van arribar propostes importants, fins i tot dels Estats Units. Molts haurien fet les maletes sense pensar-s'ho dues vegades. Ell va preferir quedar-se aquí, on durant més de trenta anys va formar generacions d'artistes com a professor de l'Escola municipal d'Art de Girona, a la Mercè. Va escollir la ciutat que estimava.

I mentrestant anava ampliant el seu univers. Els dibuixos a llapis, d'una precisió gairebé impossible; els horitzons oberts de la Manxa; les ribes del Ter; la costa abrupta de Portbou a Colera; les portes velles, corcades i cremades; els murs de pedra plens d'humitat; les natures mortes, tan senzilles com suggeridores. Sempre hi ha una mirada humana darrere de cada quadre. Sovint un misteri, un crit, una paràbola.

No sé si Huedo va renunciar a la fama i als diners. Potser simplement va escollir la felicitat. Hi ha persones que necessiten conquerir el món. N'hi ha d'altres que prefereixen estimar un lloc concret i explicar-lo millor que ningú.

Com l'Stuani amb el Girona. El cor, de vegades, també pinta.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Temps de cireres

Sap què li dic? Que això dels preus és una autèntica bogeria. Va a plaça, vostè?

-  Hi vaig sovint. M’agrada la gent de les parades, la mercaderia ben exposada als taulells, el peix, la fruita del temps (i la que no és del temps, és clar), el bacallà de tots els preus, la carn, els ous....

- Doncs ja està. Ens entendrem. Fa uns dies jo era a Alemanys, concretament a Lübeck. Coneix Lübeck vosté? Doncs és una pena perquè tot el barri antic de la ciutat medieval és patrimoni de a Humanitat.  Li agradaria. Predomina el rajol vermell...

- Perdoni. Parlàvem del mercat – li dic jo.

- Té raó. Em sap greu.  A  Lübeck feia tanta calor com aquí. I vam trobar una fruiteria oberta que sobreixia del seu local i ocupava part de la  vorera. Tenien unes cireres madures, fresques, temptadores. En vam comprar. Boníssimes. A 3,50 euros el quilo.

- A 3,50? N’està segur?

- Si senyor. És estrany, veritat? Perquè la mateixa setmana, al mercat de Girona les cireres maques i bones anaven a 7,50 i a 8,50. Cireres de Saragossa.

Faig una petita investigació per internet. El salari mitjà mensual allà és de 3.125 € i a Girona de 1.639. I m’asseguren que els preus són més cars en termes absoluts. No ho entenc. Potser era una oferta especial.

- Potser sí. Però jo pregunto quan deu cobrar el pagès per les cireres? A Saragossa, a Ceret o a Lübeck?

- No faci preguntes demagògiques i populistes.

- Demagògiques?

- Sí. Perquè, sap què penso, que si tot és com vostè diu, i no tinc motius per dubtar-ne, el que passarà serà que els comerciants de Girona, quan vulguis comprar cireres, no aniran pas a Saragossa. Aniran a Alemanya. Llavors el xinés que ven fruita a la vora de l’Onyar comprarà el gènere al turc que el ven a tocar del Bàltic. I serà un problema. Els aragonesos, ja sap com són.... Ens poden enviar la guàrdia civil, com al museu de Lleida.

No faci broma, ara.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

L’oasi oblidat de la pedagogia catalana

Aquest final de curs torna a estar marcat pel malestar als claustres, les vagues de docents i un debat abrandat sobre el rumb de l'educació a Catalunya. Davant la conflictivitat actual, la temptació és caure en la nostàlgia d'un passat daurat idealitzat. Però la història real és molt més punyent i amaga capítols que avui semblen ciència-ficció. Qui recorda d’on venim?

Entre finals dels anys 60 i principis dels 70, en plena dictadura, el mateix aparell del règim va acabar finançant un dels experiments de renovació pedagògica més radicals del país. A instàncies de Josep Maria de Muller, president de la Diputació de Barcelona, la Caixa d’Estalvis provincial va utilitzar la seva Obra Social per bastir la xarxa d’Escoles Sant Jordi, que va començar  a Montbau, Pineda i La Roca del Vallès. El disseny s’encomanà a  l’estudi d’arquitectura Martorell-Bohigas-Mackay (MBM) i al pedagog Ramon Fuster i Rabés. L’objectiu de Fuster era clar: dissenyar, des de les esquerdes de la institució, la xarxa pública d’elit de la futura Generalitat.

El secret d’aquell búnquer pedagògic era material: els mestres cobraven molt més que els de l’Estat o que els privats. Això va permetre atreure el millor talent i blindar la investigació: autogestió, treball sense llibres i sintonia amb el carrer. En aquells anys de vagues de la construcció i el metall, i amb el naixement de les federacions de treballadors de l’ensenyament, les Sant Jordi van ser un refugi de dignitat laboral i compromís polític on es catalanitzava sota el nas del governador civil. Un somni que Jordi Pujol, en assumir l'ensenyament, va desmuntar de pressa per diluir-lo en la xarxa comuna i potenciar la concertada.

Avui, mentre els educands i els mestres tornen a la vaga defensant un sistema desbordat pel creixement de la immigració desordenada i diversa, convé recordar les Sant Jordi. No per enyorança, sinó com a lliçó política: la pedagogia d'avantguarda no es fa només amb discursos buits o decrets de despatx; es fa, com es va demostrar fa mig segle, invertint recursos reals en els professionals i les estructures que aguanten el sistema.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

El paradís recordat amb ulls de nen (Jordi Grau)

Publicat al Punt Avui+ fa just un any.
En Pius Puja­des (Girona, 1938), peri­o­dista i mes­tre, va posar en un com­promís l’edi­tor Àngel Madrià quan li va entre­gar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encai­xa­ven a les col·lec­ci­ons El Caliu de la Memòria, Nar­ra­ti­ves i Peri­o­dis­mes, però el que havia lle­git li havia agra­dat molt. Ho va expli­car ell mateix a la pre­sen­tació a La 22 del lli­bre El meu paradís per­dut perquè hi va tro­bar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Edi­to­rial Gavar­res dedi­cada a la memòria i el temps pas­sat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el lli­bre d’en Pius i que ja anun­cia un segon volum, Die­tari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miral­peix. Va ser un gran encert perquè el lli­bre d’en Pius és de pri­mera i molt neces­sari per man­te­nir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipo­si­ta­ris orals. Pot­ser per això, per pre­ser­var aquells records d’infan­tesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el lli­bre: “La infan­tesa dura més que la vida.” I que es com­ple­menta amb una altra, magnífica i ben tro­bada, de Manuel Rivas, indi­cada per a les cir­cumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van pas­sar mai.”
En Pius és un peri­o­dista de llarga tra­jectòria. Va fun­dar Punt Diari després d’haver pas­sat per Presència i altres publi­ca­ci­ons i va ser també direc­tor del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims lli­bres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, con­tra la dic­ta­dura, dedi­cat al seu gran amic Jordi Soler.
El lli­bre neix quan a mit­jans dels anys vui­tanta en Pius va tor­nar a Adri i va redes­co­brir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acom­pa­nyant de la Con­sol, la seva mare, que hi feia de mes­tra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser cons­ci­ent del que havia vist i des­co­bert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hos­tal de Can Joan era tan­cat i allà, sol, pen­sant, va des­co­brir que havia tor­nat. “Fou com obrir un calaix molt antic, per­fu­mat amb obli­da­des aro­mes una mica res­clo­si­des, com fulle­jar les pàgines d’un àlbum de foto­gra­fies recre­ma­des i des­co­lo­ri­des, com des­co­brir les per­du­des car­tes d’un amor impos­si­ble rove­lla­des pels anys i la humi­tat.” I es va tor­nar a sen­tir el fill de la senyo­reta, mes­tra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pin­tar”. I ho va fer escri­vint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.
Quan Pius va anar a Adri, es va tro­bar una nova família. L’avi car­ter havia estat depu­rat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia com­ple­tar-la, i en Pius no tro­bava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va tro­bar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les por­tes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comen­ta­ris, records, mati­sos, apor­ta­ci­ons que són el con­tra­punt a la nar­ració ini­cial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un lli­bre magnífic d’un temps per­dut, de la memòria d’una època, que, sent bon escrip­tor com és en Pius, cal lle­gir.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »