L’oasi oblidat de la pedagogia catalana

Aquest final de curs torna a estar marcat pel malestar als claustres, les vagues de docents i un debat abrandat sobre el rumb de l'educació a Catalunya. Davant la conflictivitat actual, la temptació és caure en la nostàlgia d'un passat daurat idealitzat. Però la història real és molt més punyent i amaga capítols que avui semblen ciència-ficció. Qui recorda d’on venim?

Entre finals dels anys 60 i principis dels 70, en plena dictadura, el mateix aparell del règim va acabar finançant un dels experiments de renovació pedagògica més radicals del país. A instàncies de Josep Maria de Muller, president de la Diputació de Barcelona, la Caixa d’Estalvis provincial va utilitzar la seva Obra Social per bastir la xarxa d’Escoles Sant Jordi, que va començar  a Montbau, Pineda i La Roca del Vallès. El disseny s’encomanà a  l’estudi d’arquitectura Martorell-Bohigas-Mackay (MBM) i al pedagog Ramon Fuster i Rabés. L’objectiu de Fuster era clar: dissenyar, des de les esquerdes de la institució, la xarxa pública d’elit de la futura Generalitat.

El secret d’aquell búnquer pedagògic era material: els mestres cobraven molt més que els de l’Estat o que els privats. Això va permetre atreure el millor talent i blindar la investigació: autogestió, treball sense llibres i sintonia amb el carrer. En aquells anys de vagues de la construcció i el metall, i amb el naixement de les federacions de treballadors de l’ensenyament, les Sant Jordi van ser un refugi de dignitat laboral i compromís polític on es catalanitzava sota el nas del governador civil. Un somni que Jordi Pujol, en assumir l'ensenyament, va desmuntar de pressa per diluir-lo en la xarxa comuna i potenciar la concertada.

Avui, mentre els educands i els mestres tornen a la vaga defensant un sistema desbordat pel creixement de la immigració desordenada i diversa, convé recordar les Sant Jordi. No per enyorança, sinó com a lliçó política: la pedagogia d'avantguarda no es fa només amb discursos buits o decrets de despatx; es fa, com es va demostrar fa mig segle, invertint recursos reals en els professionals i les estructures que aguanten el sistema.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

El paradís recordat amb ulls de nen (Jordi Grau)

Publicat al Punt Avui+ fa just un any.
En Pius Puja­des (Girona, 1938), peri­o­dista i mes­tre, va posar en un com­promís l’edi­tor Àngel Madrià quan li va entre­gar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encai­xa­ven a les col·lec­ci­ons El Caliu de la Memòria, Nar­ra­ti­ves i Peri­o­dis­mes, però el que havia lle­git li havia agra­dat molt. Ho va expli­car ell mateix a la pre­sen­tació a La 22 del lli­bre El meu paradís per­dut perquè hi va tro­bar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Edi­to­rial Gavar­res dedi­cada a la memòria i el temps pas­sat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el lli­bre d’en Pius i que ja anun­cia un segon volum, Die­tari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miral­peix. Va ser un gran encert perquè el lli­bre d’en Pius és de pri­mera i molt neces­sari per man­te­nir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipo­si­ta­ris orals. Pot­ser per això, per pre­ser­var aquells records d’infan­tesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el lli­bre: “La infan­tesa dura més que la vida.” I que es com­ple­menta amb una altra, magnífica i ben tro­bada, de Manuel Rivas, indi­cada per a les cir­cumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van pas­sar mai.”
En Pius és un peri­o­dista de llarga tra­jectòria. Va fun­dar Punt Diari després d’haver pas­sat per Presència i altres publi­ca­ci­ons i va ser també direc­tor del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims lli­bres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, con­tra la dic­ta­dura, dedi­cat al seu gran amic Jordi Soler.
El lli­bre neix quan a mit­jans dels anys vui­tanta en Pius va tor­nar a Adri i va redes­co­brir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acom­pa­nyant de la Con­sol, la seva mare, que hi feia de mes­tra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser cons­ci­ent del que havia vist i des­co­bert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hos­tal de Can Joan era tan­cat i allà, sol, pen­sant, va des­co­brir que havia tor­nat. “Fou com obrir un calaix molt antic, per­fu­mat amb obli­da­des aro­mes una mica res­clo­si­des, com fulle­jar les pàgines d’un àlbum de foto­gra­fies recre­ma­des i des­co­lo­ri­des, com des­co­brir les per­du­des car­tes d’un amor impos­si­ble rove­lla­des pels anys i la humi­tat.” I es va tor­nar a sen­tir el fill de la senyo­reta, mes­tra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pin­tar”. I ho va fer escri­vint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.
Quan Pius va anar a Adri, es va tro­bar una nova família. L’avi car­ter havia estat depu­rat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia com­ple­tar-la, i en Pius no tro­bava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va tro­bar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les por­tes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comen­ta­ris, records, mati­sos, apor­ta­ci­ons que són el con­tra­punt a la nar­ració ini­cial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un lli­bre magnífic d’un temps per­dut, de la memòria d’una època, que, sent bon escrip­tor com és en Pius, cal lle­gir.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

La vida als diaris

Estic celebrant  les bodes d’or de moltes coses. Van caient  de tant en tant diplomes, medalles de solapa,  cartes agraïdes per cinquanta anys de fidelitat a alguna cosa. L’Omnium Cultural, la Creu Roja, El RACC... I m’estalvio l’Hospital General de Catalunya, Banca Catalana, Presència,  i alguna altre entitat que va fer figa abans que jo. I l’Avui?

Doncs no. Resulta que no era comptepartícep de l’Avui. M’ho va proposar en Francesc Ferrer, li vaig dir que sí, però no vam fer els papers que calia. Jo llavors treballava i vivia a Pineda. No ens devíem veure. El cas és que va arribar el Sant Jordi del 76 i va sortir el primer diari en català des de la guerra sense mi.  

Pocs anys més tard era jo qui empaitava amics, coneguts i saludats per convidar-los a participar en la creació del Punt Diari, a Girona. Amb el temps el germà petit va fer-se càrrec del gran. I aquest any Hermes commemora els 50 anys de l’Avui. Exposicions, xerrades, actes de tota mena i llibres.  Però abans, força abans, el 82 em vaig incorporar a l’equip d’en Jaume Serrats per intentar redreçar la línia del diari. Vaig treballar amb en Serrats, en Josep Faulí i en Santiago Ramentol, molt a gust, amb molta il·lusió i  sense cap problema. Després va arribar l’Albert Viladot i no ens vam entendre. Més ben dit, no el vaig entendre. De manera que me’n vaig anar. Ara diríem que em feia mobbing, és a dir bullying laboral. Estava malalt (de fet va morir poc temps després). No hi vaig entendre res. Ara, acabat de llegir el magnífic llibre sobre la història de l’Avui, L’empresa impossible que ha escrit el company Lluís Martínez, sembla que hi havia una explicació plausible. Al final de l’etapa Ramentol jo feia el tancament del diari. Va arribar una notícia que em va semblar interessant sobre el reconeixement del català al Parlament europeu. Calia donar-la. A portada hi tenia una columneta parlant dels hotels previstos per als Jocs del 92, que té un ampli desenvolupament a les pàgines interiors. Ja està: el hotels salten i entra el català.  Feina feta.

Es veu que la columna dels hotels era un espai acordat amb Convergència. A mi ningú me n’ha dit res.  I tampoc no em diuen res l’endemà. Però salta en Santiago Ramentol de director i o entro en una llista negra que porta a la butxaca al nou director. La vida.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Pluja de flors

 Escric això el dissabte a la tarda, primer dia de Temps de Flors. Espero que els meteoròlegs no em facin la punyeta i no deixin sortir un sol aclaparador tota la setmana. En fi, la gent es queixa perquè han vingut a Girona per veure les flors d’aquesta primavera i resulta que plou. Sembla mentida. Ploure al maig! On s’és vist? Abans, quan no hi havia telèfons, ni intel·ligència artificial, ni res de res, s’entenia: “pel maig cada dia un raig”. Estava prou bé. El blat ja aixecava més d’un pam de terra. Començava la fruita del temps.Tot floria. Era el que tocava i per això es feia la setmana de les flors.

Amb els anys les coses canvien. Ara ja ningú accepta fer com els de Ridaura, que “quan plou la deixen caure”. Ara volem les coses ordenades, sistematitzades.Tenim tècniques per tot. No pots anar a una oficina pública a demanar un paper quan l’has de menester. No, ara cal demanar cita prèvia (si no és que totes les cites fossin prèvies per definici). I després agafar un paper de la maquineta, amb un número i algunes  lletres, i esperar que la pantalla que presideix la sala d’espera et cridi.  Ben ordenat, civilitzat, estanderitzat, raonable.

Doncs així s’hauria de programar les coses. Que plogués a finals d’abril, per afavorir la floració de tot el que ha de florir. I, en començar la gran setmana gironina de les flors, parar. Que els visitants puguin dinar o sopar a les terrasses dels restaurants, passejar pel barri vell, perdre’s per la devesa, travessar els ponts engalanats, fer totes les fotos que calgui amb l’aroma càlid de les flors aureolant el paisatge.

Que no es pot fer? Com que no? Mireu, fa anys, potser segles, que el dijous sant, a l’hora de la processó de Verges no hi plou.  Ho pot fer a tot l’Empordà, no pas a Verges. Ho tenen sagrat. I des d’abans que s’inventés el servei metereològic, els radars i els mapes del temps. Ells ho han resolt.

I Girona, una Girona que ha estat capaç d’estroncar la vaga d’escombriaires per oferir uns carrers nets i polits als visitants, no pot domesticar el temps? Ni amb el GPT i l’energia solar?

Si jo fos alcalde, exigiria cita prèvia als temporals de primavera, els imposaria un calendari coherent, fiable i clar. Que ja som ben entrats als segle XXI. Entesos?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

No vindrà d’uns cèntims

Tu ja saps que la generalitat de Catalunya té una Agència tributària. Doncs, resulta que fa uns dies em va enviar un mail reclamant-me uns diners corresponents a l’impost sobre generació de CO2 del meu cotxe. De fet em reclamava 2 anys.

-És que no pagaves? – goso preguntar.

- Sembla ser que m’enviaven els càrrecs a una vella adreça.

- I què vas fer? Pagar? Eren molts diners?

- No, no, 21,03 € cada any. Vaig provar de pagar els 42,06 € o el que demanessin, entrant al web que m’indicaven. Noms, adreça, deneis, telèfons, mails, i un número que havia de treure del seu comunicat. No hi va haver manera. Tres,quatre, cinc intents...Impossible. Mitja hora intentant connectar. De cap manera.

- Així que no va pagar?

- Esperi, esperi. M’hi vaig posar tossut. Com que hi havia un telèfon per trucar, ho vaig fer. Una màquina molt intel·ligent m’anava preguntant coses, em feia clicar números, em deixava explicar un cop i un altre el meu problema. Però no ens en sortíem. Es va tallar. Segona trucada. Més intel·ligència aplicada, més paciència fins que em respon una veu real. Llarga explicació, detalls i circumstàncies. Amablement em van dir que no parlava amb la persona indicada, però que m‘hi passaven. I sí, ara sí, podia tornar a explicar el problema i demanar una solució. Em tornen a preguntar noms, deneis, telèfons i tota la pesca. Busquen – imagino -  la meva fitxa i em diu: vostè ho té tot pagat. Només deu vuitanta-cinc cèntims. Es veu que la resta m’havien cobrat del banc. T’asseguro que m’ho explica molt bé però no l’entenc. Com envio els 85 cèntims a l’Agència Tributària? Diu que hi puc passar...

- I hi vas anar?

-De moment no. Ja he perdut una tarda. Però jo et truco perquè estic preocupat. Molt preocupat.

-Pels 85 cèntims? Pel CO2 del cotxe?

- No, no. És que he llegit que una de les coses que negocien Madrid i alguns partits catalans és el traspàs del cobrament de l’IRPF a l’Agència Catalana. M’entens?

Sí, us prometo que l’entenc.

I, si cal, hi poso jo els 85 cèntims

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Pobres respectables

“Pobres pobres! que punyetera la passen” exclamava el meu avi -. I tenia raó. Especialment quan es feien vells. “Qui de jove no treballa quan és vell dorm a la palla”, diu la dita. No hi havia jubilació si no se l’havien fet  a la Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros. No hi havia el que ara en diuen pensions no contributives. De fet, qui envellia pobre només tenia una opció: la casa de les “hermanitas de los pobres”. A Girona van arribar el 1878 i es van instal·lar al carrer dels Alemanys. Allí acollien una vintena de vellets. Cap al 2000,  ja a la carretera de Barcelona, van arribar a asilar 80 desvalguts. Cal que recordem que els pobres havien de ser "respectables”.

A mitja tarda, si la memòria no em falla, els deixaven sortir a passeig. Solien aprofitar l’estona lliure per demanar tabac o alguna fruita als veïns del carrer. Els fumadors, si no tenien sort, s’havien de conformar en recollir burilles per aprofitar les restes de tabac no cremat. Les despeses del convent es cobrien amb donacions de ciutadans i amb una part de les pensions dels residents que en cobraven. Les monges treballaven de franc, és clar.

Quan ningú s’ho podia esperar, es va reformar tot l’edifici i es va fer tot pràcticament nou. Més de mil milions de pessetes. Era a començaments del segle actual. Molt maco. Però cada vegada hi ha menys monges, cada vegada accepten menys pobres. I tanquen el 2023. Es venen l’edifici, que haurà de ser una residència per vells, es diu.

A Lleida havien tancat pels mateixos motius el 2016.

Avui sento que un bon home de Lleida, que menava una empresa de tractors l’ha deixat a les hermanites dels pobres. Diu que val més de 13 milions d’euros. El que no diu la notícia és si a la capital del Segrià també tenen els vells pobres dormint a les raconades entre cartrons. 

Ho deixo aquí. Però no em puc estar de fer una reflexió. Perdoneu. Les hermanites van néixer per acollir ancians pobres. Tenim molts ancians pobres, encara que alguns cobrin petites pensions. Però no hi ha monges. Han de llogar gent i pagar-la. Hi perden diners. Els estatuts, o com se’n digui, prohibeixen que rebin subvencions oficials. Han de tancar. Éra tant difícil canviar els estatuts per poder negociar ajudes?

I els milions de Lleida i els de Girona, qui els té? Només pregunto.

Torna a l'inici 

Continua llegint »