No vindrà d’uns cèntims

Tu ja saps que la generalitat de Catalunya té una Agència tributària. Doncs, resulta que fa uns dies em va enviar un mail reclamant-me uns diners corresponents a l’impost sobre generació de CO2 del meu cotxe. De fet em reclamava 2 anys.

-És que no pagaves? – goso preguntar.

- Sembla ser que m’enviaven els càrrecs a una vella adreça.

- I què vas fer? Pagar? Eren molts diners?

- No, no, 21,03 € cada any. Vaig provar de pagar els 42,06 € o el que demanessin, entrant al web que m’indicaven. Noms, adreça, deneis, telèfons, mails, i un número que havia de treure del seu comunicat. No hi va haver manera. Tres,quatre, cinc intents...Impossible. Mitja hora intentant connectar. De cap manera.

- Així que no va pagar?

- Esperi, esperi. M’hi vaig posar tossut. Com que hi havia un telèfon per trucar, ho vaig fer. Una màquina molt intel·ligent m’anava preguntant coses, em feia clicar números, em deixava explicar un cop i un altre el meu problema. Però no ens en sortíem. Es va tallar. Segona trucada. Més intel·ligència aplicada, més paciència fins que em respon una veu real. Llarga explicació, detalls i circumstàncies. Amablement em van dir que no parlava amb la persona indicada, però que m‘hi passaven. I sí, ara sí, podia tornar a explicar el problema i demanar una solució. Em tornen a preguntar noms, deneis, telèfons i tota la pesca. Busquen – imagino -  la meva fitxa i em diu: vostè ho té tot pagat. Només deu vuitanta-cinc cèntims. Es veu que la resta m’havien cobrat del banc. T’asseguro que m’ho explica molt bé però no l’entenc. Com envio els 85 cèntims a l’Agència Tributària? Diu que hi puc passar...

- I hi vas anar?

-De moment no. Ja he perdut una tarda. Però jo et truco perquè estic preocupat. Molt preocupat.

-Pels 85 cèntims? Pel CO2 del cotxe?

- No, no. És que he llegit que una de les coses que negocien Madrid i alguns partits catalans és el traspàs del cobrament de l’IRPF a l’Agència Catalana. M’entens?

Sí, us prometo que l’entenc.

I, si cal, hi poso jo els 85 cèntims

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Pobres respectables

“Pobres pobres! que punyetera la passen” exclamava el meu avi -. I tenia raó. Especialment quan es feien vells. “Qui de jove no treballa quan és vell dorm a la palla”, diu la dita. No hi havia jubilació si no se l’havien fet  a la Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros. No hi havia el que ara en diuen pensions no contributives. De fet, qui envellia pobre només tenia una opció: la casa de les “hermanitas de los pobres”. A Girona van arribar el 1878 i es van instal·lar al carrer dels Alemanys. Allí acollien una vintena de vellets. Cap al 2000,  ja a la carretera de Barcelona, van arribar a asilar 80 desvalguts. Cal que recordem que els pobres havien de ser "respectables”.

A mitja tarda, si la memòria no em falla, els deixaven sortir a passeig. Solien aprofitar l’estona lliure per demanar tabac o alguna fruita als veïns del carrer. Els fumadors, si no tenien sort, s’havien de conformar en recollir burilles per aprofitar les restes de tabac no cremat. Les despeses del convent es cobrien amb donacions de ciutadans i amb una part de les pensions dels residents que en cobraven. Les monges treballaven de franc, és clar.

Quan ningú s’ho podia esperar, es va reformar tot l’edifici i es va fer tot pràcticament nou. Més de mil milions de pessetes. Era a començaments del segle actual. Molt maco. Però cada vegada hi ha menys monges, cada vegada accepten menys pobres. I tanquen el 2023. Es venen l’edifici, que haurà de ser una residència per vells, es diu.

A Lleida havien tancat pels mateixos motius el 2016.

Avui sento que un bon home de Lleida, que menava una empresa de tractors l’ha deixat a les hermanites dels pobres. Diu que val més de 13 milions d’euros. El que no diu la notícia és si a la capital del Segrià també tenen els vells pobres dormint a les raconades entre cartrons. 

Ho deixo aquí. Però no em puc estar de fer una reflexió. Perdoneu. Les hermanites van néixer per acollir ancians pobres. Tenim molts ancians pobres, encara que alguns cobrin petites pensions. Però no hi ha monges. Han de llogar gent i pagar-la. Hi perden diners. Els estatuts, o com se’n digui, prohibeixen que rebin subvencions oficials. Han de tancar. Éra tant difícil canviar els estatuts per poder negociar ajudes?

I els milions de Lleida i els de Girona, qui els té? Només pregunto.

Torna a l'inici 

Continua llegint »