Una escola de civisme

                

   Vostè hi està d’acord?  Ho ha llegit bé? Sap perquè els serveis de neteja de pintades no la treu? Quants anys fa que aguanta ben clar a la paret?

No sé de què em parla. L’he trobat al començament sud del carrer del Sol, davant de l’escola Annexa Puigbert i ben a prop d’una entrada lateral de l’institut Vicens Vives. Miro al meu voltant i sí, a la paret del que un dia era l’Institut d’Higiene i ara deu ser un espai de sanitat, hi ha una pintada a dos colors que reivindica, amb bona lletra, una educació pública, popular, feminista, catalana i de qualitat.  Signa SEPC, que deu ser el sindicat d’ensenyament dels Països Catalans. Fa anys que es va pintar i aguanta bé el pas del temps.

- Quin problema hi veu? – li pregunto.

- Primer, que un sindicat d’ensenyament no hauria de  fer pintades a les parets. Segon, que l’ajuntament l’hauria d’haver fet esborrar i no ho ha fet, tercer que no estic gens d’acord amb el contingut, quart....

- Pari. Anem a pams. Li admeto que potser un cartell hauria sigut més respectuós, accepto debatre si una línea de cal·ligrafia es pot considerar una obra d’art i respectar-la, però vostè no vol una educació pública catalana de qualitat?

- Sí, naturalment. Però està segur que el sindicat considera que no es fa així a l’escola o a l’institut? I sí, vull una educació pública, catalana i de qualitat. Potser també  popular (si és que queda clar què vol dir popular) però feminista?

- Quin problema hi veu? El món està canviant, estem sortint del vell patriarcat que va amagar la meitat dels éssers humans...

- Entesos. Tots iguals. M’hi apunto. Llavors, algú podria demanar també una educació masclista? Uns (o unes) la volen feminista, uns altres, masclista. No. Naturalment. Necessitem una educació igualitària, no sexista, ni masclista ni feminista. Neutre.  No ho veu com jo?

Amb una cosa té raó: abans separaven els nens de les nenes. Ara els volem plegats a l’aula i està prou bé. Tots iguals, la mateixa educació. Ni masclista ni feminista. Educació per conviure. De qualitat, catalana, pública. Un model de civisme.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Jocs de paraules reversibles

Els creatius publicitaris fan això: crear per fer conèixer les coses que els encomanen. Paraules, imatges, sons, frases. Des del principi del món. De fet, creen anuncis. Ja aquella famosíssima pedra de Rosseta egípcia era una nota de premsa per anunciar uns acords entre el Faraó i el Temple. Un fragment: Els grans sacerdots i els profetes i els qui entren al santuari per vestir els déus, i els portadors de plomes i els escribes sagrats, i tots els altres sacerdots… reunits al temple de Memfis en aquest dia, declararen: “Des que regna el faraó ... l’etern, l’estimat de Ptah, el déu Epífanes Eucaristos, fill del rei Ptolemeu i de la reina Arsínoe, …. han estat molt beneficiats tant els temples com els qui hi viuen. .. i mostrant-se ben disposat envers els déus, ha destinat als ingressos dels temples diners i gra, i ha invertit molts recursos per a la prosperitat d’Egipte.” És una informació, però també una crida al poble a respectar i obeir un faraó tan gentil. Això no es diu, però s’entén.

Fa dies que em fixo en uns anuncis de d’empreses de jocs d’atzar. El text és una mica enrevessat: “Sense diversió no hi ha joc”.  En castellà, “sin diversión no hay juego”. I penso, potser ho diuen al revés perquè els entenguem. Sense joc no hi ha diversió. Missatge desxifrat.  Els creatius no s’hi ha pas trencat les banyes. El truc és més vell que l’anar a peu. Recordeu aquella sentència proclamada des de fa milers d’anys: “Déu és el nostre pare”?.  La repetien tots els pares quan el patriarcat imperava indiscutiblement al món. Enteneu perquè tant d’interès en el dogma? Fàcil. Si Déu és el meu pare, el meu pare és Déu. Per tant, he d’adorar, estimar i obeir el pare. Això, en famílies nombroses, de deu fills en amunt, era com reconèixer un rei.

O encara, quan els sacerdots ens diuen des de temps bíblics que “Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear”,  probablement podem entendre que l’home va imaginar Déu a la seva semblança. Si més no el Déu d’Israel.

Dit això, tornem al començament. Recordeu que es pot jugar per divertir-se, però que no cal alimentar el negoci de la indústria de l’atzar per passar-s’ho bé.  Quan us diuen que guanyareu molt diner, estan dient que ells en guanyaran de veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »