Suborn o xantatge

 Primer cas. Som a Chicago dels anys trenta, en una botiga qualsevol. Entren dos personatges i parlen amb l’amo. Diuen, si fa no fa:

-“Aquesta ciutat s’està tornant molt insegura. Vostè mateix va ser robat fa poc. Nosaltres li oferim un servei de protecció. Cada setmana passarem a cobrar. I podrà estar tranquil”.  De mala gana, és clar, el botiguer paga i viu, justet, però en pau.

Segon cas. Som a les Espanyes del franquisme. Un individu entra en una empresa i demana pel responsable,  l’amo si pot ser. Ell representa una revista que promociona accions en favors dels orfes de la guàrdia civil, posem per cas, o de les vídues de militars.... Faria un gran servei a la pàtria si inserís i pagués uns anuncis periòdics a la revista. L’empresari té clar que no en traurà cap profit d’aquells anuncis. Però els paga i queda tranquil.

Tercer cas. Som al 2016, a les oficines del C.F. Barcelona. Un senyor que es diu José Maria Enríquez  Negreira i que és el vicepresident  del Comité Técnico de Árbitros demana pel president  del club i li ofereix els seus serveis com a informador.

-“Vostè ja veu que el Barcelona, de fa anys, es veu perjudicat per les decisions d’alguns dels col·legiats. Jo els puc donar informes de cada un dels membres del col·legi i així vostès, el seu entrenador i els mateixos jugadors sabran en tot moment com s’han de comportar”.

Els directius pensen que el preu és molt car, però n’estan tant cansats de lluitar contra la mala disposició de l’estament arbitral, que decideixen pagar els informes. Ningú sap si els 1,4 milions d’euros pagats entre 2016 i 2018 han servit de gaire res.

De fet, ara que se’ls acusa de suborn, jo diria que, com en els casos primers, es tracta clarament d’un xantatge. Es paga per estalviar-se un mal que et pot fer el mateix protector que cobra. En aquest cas, el Barça comprava la imparcialitat dels àrbitres. No pas la parcialitat.

Esperem que els jutges que estudien el cas siguin imparcials. Sense haver de pagar per endavant.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La ‘conversió’ d’en Pius Pujades

 

JORDI GRAU .- 

Pius Puja­des, redac­tor de Presència; fun­da­dor de Punt Diari, del qual va ser direc­tor; cap de redacció de l’Avui, i direc­tor del Diari d’Andorra, és, a més de peri­o­dista i mes­tre, un escrip­tor prolífic. Fa uns mesos la Fun­dació Atrium Artis li va publi­car un lli­bre que els reco­mano: Hèlios. Con­tra la dic­ta­dura amb humor, en què recull més de 600 dibui­xos que en Jordi Soler va fer, a les nits de L’Arc, l’únic bar del món que té una cate­dral al pati. La majo­ria de dibui­xos hau­rien por­tat direc­ta­ment a la presó el seu autor si els hagues­sin des­co­bert. A la por­tada es veu com qua­tre bis­bes por­ten sota pal·li el dic­ta­dor Franco. Hi ha molta crítica al règim, als mili­tars, i molt de sexe, també. El lli­bre, a més, és una bio­gra­fia que en Pius, amic de l’Hèlios, fa del nino­taire d’El Punt durant 40 anys, que va ser defi­nit com a peri­o­dista orques­tra perquè feia de tot i tot ho feia bé.

El lli­bre d’en Pius el vam pre­sen­tar a L’Arc al mes d’abril i la set­mana pas­sada, al Cer­cle Sport Figue­renc. Va ser una pre­sen­tació diver­tida. Vam par­lar i molt de Jordi Soler, però en Pius Puja­des es va dei­xar anar i ens en va expli­car unes quan­tes de la seva tra­jectòria. Escol­tar la seva detenció, jun­ta­ment amb en Jordi Soler, per un delicte con­tra l’Església catòlica i con­tra el règim fran­quista ara fa riure, però els tres dies a la presó no els en van fer tant. De tan greu acu­sació, que va fer que els pre­sos sor­tis­sin a rebre aquells peri­llo­sos delinqüents, en va que­dar una con­demna de tres mesos i un dia i una taca negra als seus ante­ce­dents. I tot per haver fet la conya d’imi­tar l’obra La llum de la veri­tat, que van trans­for­mar en La llum del quarto fosc amb alguna escena con­si­de­rada lla­vors procaç. La denúncia del res­pon­sa­ble del tea­tre, que la tenia votada a en Pius, ho explica tot. Home del règim, el denun­ci­ant es van­tava de ser cri­dat a la presó per esto­ma­car maquis...

La detenció li va por­tar pro­ble­mes. Però en aque­lla Girona grisa i negra, que és també el títol del lli­bre que va escriure amb Just Manuel Casero, Jaume Gui­lla­met i Narcís-Jordi Aragó, cle­ri­cal, opres­sora, bruta i con­tro­lada pels poders mili­tar i eclesiàstic, l’Església el va voler redi­mir. I així en Pius va ser cri­dat per un mossèn influ­ent i benin­ten­ci­o­nat de l’època perquè deixés la seva acti­tud hos­til envers l’Església. I així es va veure invo­lu­crat en el movi­ment cone­gut per Colo­res i cri­dat a unes con­vivències a la Salut de Ter­ra­des. Abans, a la Catequística de Figue­res, els van tenir una hora braços en creu pre­gant. A la Salut, però, ell ni tenia cap ins­pi­ració divina, ni queia en estat de trànsit com alguns dels com­panys, ni tan sols es con­fes­sava. Es va començar a pre­o­cu­par quan, braços en creu, el van rode­jar, pre­gant per ell i dient que fins i tot posa­ven la salut dels seus fills en mans de Déu per acon­se­guir la seva con­versió. Això el va fer patir i va deci­dir que la millor manera d’aca­bar-ho era fin­gir que tenia una visió i con­ver­tir-se allà mateix. En allò estava, quan es va obrir la porta i va entrar el mateix bisbe Cartañá, Pepet Ver­mell en ter­mi­no­lo­gia popu­lar. Se’l va mirar, i va dir: “Amb aquest peça no ens en sor­ti­rem.” En Pius sí que se’n va sor­tir sense neces­si­tar tenir visi­ons ni con­ver­tir-se. Està per fer-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Guerra i intel·ligència artificial

 

Palestins i jueus s’estan matant, com fan sovint. Milers de morts, milers de ferits... Bombes, coets, ruïna. Els mitjans de comunicació occidentals, els nostres, sempre dediquen molta lletra a aquesta guerra que, si ho mirem bé, dura des de la creació de l’estat d’Israel. Els mitjans generalment es decanten a favor dels jueus, mentre que les bases populars dels partits d’esquerra solen mirar amb més bons als palestins. Aquest cop les notícies d’aquell conflicte han deixat a l’ombra fins i tot el d’Ucrània, que ja és dir!! 

Però no és només el d’Ucrània. Se m’acut preguntar a la IA quantes guerres hi ha al món. Em respon:  Segons l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, ara mateix hi ha una trentena de guerres actives al món. Algunes de les més sagnants són la guerra del Iemen, la guerra de Síria, la guerra d’Afganistan, el genocidi del poble rohingya a Myanmar, el conflicte de Palestina i la guerra civil a Etiòpia. Aquestes guerres han causat milions de morts, refugiats i violacions dels drets humans.

Bona resposta,  però es deixa Ucrania. Li faig observar a la màquina. I ho sap, és clar. Ara em reconeix que  la guerra d’Ucrània és un dels conflictes més greus que afecten el món actualment. Es tracta d’una invasió militar de Rússia sobre el territori ucranià, que va començar el 24 de febrer de 2023 i que encara continua. La guerra ha provocat milers de morts, desplaçats i violacions dels drets humans, així com una gran tensió internacional entre els aliats de cada bàndol.

Una trentena de guerres són moltes guerres. Ja entenc que no es pot parlar cada dia de totes. Seria impossible tenir tanta informació i tant d’espai. Penso que sí que es troba temps i lloc per parlar una mica de tots els partits de futbol, bàsquet, etc. Es publiquen diaris especialitzats en esports, com L’Esportiu. Potser caldria editar un informe diari que ens tingués al corrent del que passa a les guerres més importants? Al cap i la fi, la guerra és un dels genets de l’apocalipsi.  Però tindria algun sentit si sabem que la primera víctima de la guerra és la veritat? Qui ens informaria que tingués  credibilitat?

  Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Un pin per a Francesc Ferrer

 

El dimecres passat em van regalar un pin. Se’n diu un pin? Me’l va regalar l’Òmnium Cultural del Gironès, a mi i a una vintena de socis més, el mèrit dels quals era haver-nos mantingut fidels a l’entitat durant 50 anys (o més). Com podeu entendre, la fotografia del grup no era pas la d’un equip juvenil. Lluiré amb un cert orgull el meu pin al trau de la solapa quan em posi americana. Però sento un xic de vergonya per no haver fet més feina, per no haver-me implicat més en les tasques de l’Òmnium. La meva fidelitat s’ha limitat a l’aportació econòmica perquè, cal que ho digui, bona part dels 50 anys els he passat, per raons professionals, fora del Gironès.

Però no parlem de mi. Penso que la commemoració del 1972 ens hauria de fer present la figura de l’amic Francesc Ferrer i Gironès, primer president de l’Òmnium gironí. Probablement un dels més decidits i eficaços defensors de la llengua des de la dictadura franquista fins al darrer dia de la seva vida. Entenia que el nostre poble fonamenta la seva existència en la ferma vigència de la llengua. I va lluitar amb tenacitat per mantenir-la ben viva. Des de tots els càrrecs que va ocupar i, sobretot, des del seu activisme cívic. Era a tot arreu i fent feina sempre, incansable. Estic ben segur que els companys de colla que ens aplegarem al pati de la casa de Cultura per rebre el pin dels 50 anys estarien tots d’acord amb mi. I que la junta actual, presidida per Núria Giol, també.

Mentre nosaltres, l’equip de veterans, a la casa de Cultura, rebíem l’aplaudiment dels assistents, a la mateixa hora, els nois del Girona C.F. estaven fent el miracle de guanyar el lideratge de primer divisió, per davant del Barcelona i del Madrid. La coincidència devia ser inevitable perquè l’hora dels partits els decideix la televisió. Però segur que més d’una absència tenia a veure amb la il·lusió per la impecable  trajectòria del Girona. Però els que ens vam perdre la transmissió en directe, prou vam trobar la manera de participar en l’alegria ciutadana dels futboleros .

I a Madrid, ves per on, aquests dies es començava a sentir parlar català al Congreso. Jo’t fot! Alguna cosa es mou.

Torna a l'inici

Continua llegint »