El dimecres passat em van regalar un pin. Se’n diu un pin? Me’l va regalar l’Òmnium Cultural del Gironès, a mi i a una vintena de socis més, el mèrit dels quals era haver-nos mantingut fidels a l’entitat durant 50 anys (o més). Com podeu entendre, la fotografia del grup no era pas la d’un equip juvenil. Lluiré amb un cert orgull el meu pin al trau de la solapa quan em posi americana. Però sento un xic de vergonya per no haver fet més feina, per no haver-me implicat més en les tasques de l’Òmnium. La meva fidelitat s’ha limitat a l’aportació econòmica perquè, cal que ho digui, bona part dels 50 anys els he passat, per raons professionals, fora del Gironès.
Però no parlem
de mi. Penso que la commemoració del 1972 ens hauria de fer present la figura
de l’amic Francesc Ferrer i Gironès, primer president de l’Òmnium gironí.
Probablement un dels més decidits i eficaços defensors de la llengua des de la
dictadura franquista fins al darrer dia de la seva vida. Entenia que el nostre
poble fonamenta la seva existència en la ferma vigència de la llengua. I va
lluitar amb tenacitat per mantenir-la ben viva. Des de tots els càrrecs que va
ocupar i, sobretot, des del seu activisme cívic. Era a tot arreu i fent feina
sempre, incansable. Estic ben segur que els companys de colla que ens aplegarem
al pati de la casa de Cultura per rebre el pin dels 50 anys estarien tots
d’acord amb mi. I que la junta actual, presidida per Núria Giol, també.
Mentre
nosaltres, l’equip de veterans, a la casa de Cultura, rebíem l’aplaudiment dels
assistents, a la mateixa hora, els nois del Girona C.F. estaven fent el miracle
de guanyar el lideratge de primer divisió, per davant del Barcelona i del
Madrid. La coincidència devia ser inevitable perquè l’hora dels partits els
decideix la televisió. Però segur que més d’una absència tenia a veure amb la
il·lusió per la impecable trajectòria
del Girona. Però els que ens vam perdre la transmissió en directe, prou vam
trobar la manera de participar en l’alegria ciutadana dels futboleros .
I a Madrid, ves
per on, aquests dies es començava a sentir parlar català al Congreso. Jo’t fot! Alguna cosa es mou.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada