Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Societat. Mostrar tots els missatges

7 de juny del 2019

Jo també em queixo


 Sí, ja ho sé: totes les masses piquen.
A Barcelona es queixen que els arriben massa creuers al port, que les rodalies de la Sagrada Família estan saturades de visitants, que la Rambla és sempre una mena de parc temàtic... A Girona protesten perquè no poden circular quan celebren el Temps de Flors, perquè el barri vell està convertint-se en un rosari de pisos turístics... I arreu igual. Tanta gent fa nosa. Només cal mirar els cartells de protesta que pengen als balcons.
I tenen raó. Els turistes - quan no som nosaltres mateixos que hem anat de vacances merescudes - fan nosa. Dificulten la normal i pacífica vida dels residents. Encareixen els restaurants acostumats, ocupen les millors cadires a les terrasses dels bars de sempre, inciten involuntàriament a l’especulació immobiliària que expulsa les classes populars dels barris cèntrics, provoquen canvis comercials i continuats traspassos de locals emblemàtics... Naturalment que tenen tota la raó de queixar-se. Al cap i a la fi, el negoci del turisme el fan quatre espavilats, els de sempre, a costa de les molèsties que he de compartir la massa ciutadana. Mirem qui es fa robeta amb els turistes. Hotels, sí; restaurants, sí; bars, sí; fleques, sí; fruiteries, sí; establiments de roba, sí; gelateries, sí; cases de records, sí; propietaris de pisos reformats, sí; agències de viatges, sí; immobiliàries, sí; subministradors d’hotels, de restaurants, de bars, sí. Aneu repassant sis plau: els lampistes que treballen pels establiments citats, els paletes que reformen o restauren pisos, els transportistes que mouen tot el gènere amunt i avall, les benzineres, els mecànics... I potser la viuda que lloga un parell d’habitacions a l’agost, el cec de la cantonada que ven cupons, la gitana que reparteix somriures i clavells a la porta d’una catedral, el captaire que seu a terra a mig pont... Plego.
Dels nostres visitants en viu gairebé tothom d’una manera o altra, directament o indirecta.  El turisme és com la pluja, que porta riquesa on cau.
Llavors qui es queixa? Qui es queixa amb raó, vull dir. Doncs el comú dels ciutadans. Els mateixos que protesten perquè les bicicletes envaeixen les voreres, que s’exclamen perquè no es pot trobar aparcament al centre de les ciutats, que reclamen perquè les terrasses dels bars es mengen materialment els passejos, que demanen que els lloguers siguin més barats, que posen el crit a cel quan alguns desvagats ocupen un local tancat però que també protesten quan els en treuen... Tots ens queixem. I amb raó, quan ens sentim perjudicats.
Sabeu què passa? Que ens costa d’acceptar que són els governants que hem triat o que triarem els que s’han d’encarregar de posar normes, regular, trobar equilibris raonables entre la nostra comoditat tranquil·la de cada dia i la realitat de ser una ciutat de certa importància. Fer política és això: garantir-nos una vida raonable i aprofitar la riquesa que ens cau del cel.
Que cal imaginació? Que calen lleis? Que calen inversions? Naturalment. La pluja és riquesa, però excessiva i incontrolada fa disbarats. No ens queixem de la pluja: exigim solucions raonables.

Continua llegint »

27 de juny del 2016

Algú ho havia de dir

Un rabí, naturalment. Però no un rabí qualsevol, sinó el Gran Rabí de Totes les Rússies. Valgue’m, Déu! D’això, a casa,  en dèiem anar-se’n de carta grossa. El rabí Berel Pinchas Lazar, el nom del qual no em parla pas de paisatges de l’imperi dels tsars, però potser és que els meus coneixements no arriben tan lluny, o podria ser que tingués alguna relació amb els vells sefardites. Però no en puc estar segur. El cas és que es va inaugurar un nou Centre jueu a l’antic call gironí, que es dedicarà a punt de trobada i d’estudis hebreus. La meva enhorabona. Va ser com un tornar a casa.
En els parlaments diversos es va remarcar l’esperit de convivència, de respecte, de fraternitat i de pau que ha de presidir la relació entre les diferents religions i cultures. Amen. A mi em va sorprendre que, en rememorar els esforços de la ciutat per retrobar les petjades jueves dibuixades a les pedres solemnes dels antics carrerons, al costat de l’agraïment merescut a la directora del patronat  del call, Assumpció Hosta, ningú no fes esment al treball prou conegut del poeta i amic Josep Tarrés – que era ben present a la sala – que, quan ningú ni hi pensava, va saber localitzar, adquirir, rehabilitar i posar en valor l’antiga sinagoga que va esdevenir, amb el nom d’Isaac el Cec, un dels punts d’interès turístic de la ciutat.
No sóc jo qui ha de jutjar l’encert o el desencert de les decisions que va haver d’anar prenent en Tarrés al llarg del llarg i costós treball de la recreació. Però és clar, calgué moure molta gent, al voltant dels Amics del Barri Vell, aplegar molts recursos per anar avançant les obres, visitar les comunitats jueves a les que podia interessar  el projecte, viatjar als Estats Units, a Israel..., inventar maneres de fer sostenible l’empresa, coordinar els treballadors amb els tècnics, els tècnics amb els mecenes, els mecenes amb l’administració. Calgué endeutar-se amb els bancs. Anys de sacrifici, d’imaginació, d’il·lusionada aventura, que van acabar com van acabar, perquè les coses difícils tenen difícils solucions.
Penso avui, com vaig pensar el diumenge a la tarda, content de poder compartir amb els rabins la inauguració del nou centre, que algú havia de donar les gràcies a l’amic Tarrés. Potser algú que hagués discrepat dels seus criteris. Algú que pensés que s’havia equivocat. Diuen que Colom volia anar a l’Índia  per un altre camí. Potser sí. Però ningú li discuteix que va posar tot un gran continent al mapa europeu.
Si anem per aquest camí, algun dia resultarà que el principi de revitalització del call jueu el va propiciar un genovès qualsevol que passava per Girona per casualitat.

Torna a l'inici

Continua llegint »

21 de març del 2016

Els Condom

La  Dolors Condom, que ens ha deixat fa pocs dies, era la petita de tres germans. El gran era en Josep, químic, que no vaig arribar a conèixer. Era subdirector de Químics i Tartàrics, la primera fàbrica mundial que va produir àcid tartàric pur. El segon era en Joan, advocat, que va ser magistrat de treball a Girona i amb el que vaig fer de passant uns anys. El tercera era la Dolors, ja ho sabeu, es va dedicar al llatí i es va fer estimar per tothom al llarg de la seva dilatada vida docent.
Sembla ser que quan estudiaven ho feien tots tres a la mateixa ho feien en veu alta, i per sentir-se cridaven cada vegada més fort. El sistema devia funcionar o eren tots tres uns primers espases, que és el que crec.
D’en Josep en podria recordar que va tornar de França després de la guerra, sense papers, que el seu germà el va anar a recollir a Figueres, i que es va haver de guanyar la vida arreglant màquines d’escriure després que no l’acceptessin de manobre als Químics ni enlloc, tement sempre que els civils l’anessin a buscar. Uns anys després va ser subdirector a Palau i va muntar les fàbriques de Benetusser i de Portugal. Tornant de Portugal va morir d’un infart. Cap a finals dels seixanta jo donava classes d’adults als Químics. Vaig demanar per ell i em van explicar que el tenien en un laboratori discret intentant crear un plastificant a partir del tartàric.
En Joan va estudiar dret quan ja feia de mestre. Diria que va coincidir amb la meva mare a Sant Hilari. Vaig treballar per ell uns quants anys. No li vaig veure perdre mai cap plet: quan no ho veia prou clar, pactava. Abans d’exercir d’advocat, ja casat, treballava al Jutjat de Girona. Li van oferir un assumpte important i difícil i el va acceptar. Com que aquella feina era incompatible amb la del jutjat, va plegar i, sense dir-ho a la dona, anava cada dia a la Devesa a preparar el judici. Quan el va guanyar, confessà a casa el seu “pecat”.  Curiosament també va acabar treballant per l’Ensesa als Químics, després que resolgués pactant una vaga insòlita en aquells anys.
En Joan Condom va ajudar sempre els moviments de resistència a la dictadura, discretament. Va ser un dels fundadors de Les Voltes i segurament de l’Òmnium.
Al seu despatx hi tenia la col·lecció Bernat Metge, que havia regalat a la seva germana. I jo i vaig tenir accés, que no vaig aprofitar prou.

Amb la Dolors Condom ens ha unit sempre una estranya i sincera simpatia mútua que naixia de l’estimació pel seu germà. Ens trobàvem sovint, perquè ella era a tot arreu on hi havia un acte cultural. Què farem sense ella?

Continua llegint »

17 d’agost del 2015

Pagant, sant Pere canta


Dissabte passat era festa grossa. La Mare de Déu d'Agost. No segueixo pas les festes majors dels pobles de la rodalia, però és sabut de sempre que bona part de grans festes locals es concentren al voltant d'aquesta diada. El blat ja és segat, batut, ensacat. La tradició agrícola de la qual venim consagrava aquest fet perquè assegurava un bon passar per a tot l'any –si no hi havia guerres o circumstàncies assimilables que esguerressin les coses.


A Girona, aquests dies hi ha molta gent, sobretot turistes que amortitzen amb una mica de cultura els dies de mal temps que no conviden al bany i la solellada. Els bars, i sobretot les terrasses, plens cap a migdia. Corrues cap al Barri Vell, Cort Reial, Ballesteries, pujada de Sant Feliu, per una banda; Ciutadans, Carreras Peralta i Força, potser escales de la Pera, per l'altra. Més amunt, al cor del call, també, però la cosa ja és més selectiva. Els carrers rostos, estrets, esglaonats, demanen molta voluntat i esforç físic, que sovint flaqueja. Els trenets turístics fan la seva feina substitutòria en aquests casos.
Trobo un amic gironí, en Xavier, que ve de baixada. M'estalvio el trajecte difícil. Ve de la catedral, comptant que hi hauria missa de dotze. Ep! És la catedral de Santa Maria, exactament la que toca avui. Però s'ha equivocat. Es veu que la gran celebració litúrgica s'ha fet abans, potser a les onze. A migdia, porta tancada i opció de turista pagant. Ho enteneu? La meva primera frase anava per aquí. Pagant pots veure la catedral, encara que no canti. L'amic no em sap dir quant val l'entrada. Jo tampoc no ho recordo, però ens sembla haver-ne pagat més del que esperàvem.
A l'entrada hi havia una dona de vuitanta anys –m'explica– que volia visitar la verge el dia del seu sant. Es diu Assumpció. Ha pujat exprés a les dotze pensant com jo que era l'hora de la missa. Ha tingut un desengany, que ha expressat a la xicota de la taquilla. Sense cap mena d'èxit. Si no paga, no entra. No ha pas entrat. Però ha explicat ben clarament que no patia perquè ella, a primera hora, ja havia oït missa. Així que no patim.
L'amic em fa observar que les escales de la Pera no segueixen els cànons establerts per a les escales. En sap un niu. Si no ho recordo malament em diu que hi una mena de relació àuria entre l'amplada i l'altura dels esglaons. Com més amples, més baixos. Doncs bé, en un llarg tram central de les escales la relació canvia inesperadament. (Val a dir que tots els gironins que hem corregut pels volts de l'antic institut havíem patit el canvi de ritme quan baixàvem saltant per aquelles escales). No en sabíem el problema tècnic. Ara ens torna a la conversa aquella gironina de la Catedral, l'Assumpció. Ens preguntem per on ha pujat, amb els anys i la bona fe no corresposta a coll. Probablement per la Pera, que té un pendent més mansoi. Sap què?, per molts anys, senyora.

Continua llegint »

10 d’agost del 2015

Convivència a la Costa Brava


Consti que no m’ho crec. Ho anoto només per si els fets tenen algun fonament.
Resulta que l’Ajuntament de Castelló té una llicenciada en dret a la seva plantilla. Aquesta senyora té una casa amb jardí i probablement piscina molt a prop del nucli urbà. Una tarda del juliol passat, com que feia calor – això sí que m’ho crec - , havia fet una capbussada i estava al jardí. De cop, veu un home d’aspecte nord africà que surt de la casa i es dirigeix cap a la porta exterior. Té un moment de dubte. És algú conegut que la busca?  No gosa cridar-lo per aclarir les coses. El desconegut ja és fora abans que reaccioni. Va cap a la casa per mirar d’entendre què ha passat. No hi ha cap porta oberta, no han robat res, tot està bé.
Es tranquil·litza. Però al cap d’un parell de dies, també quan és a la piscina, torna a veure el visitant que surt del domicili i desapareix carrer enllà. Ara comença a pensar que estan prenent vistes per entrar-li a robar. No seria pas gaire estrany. Recorda moltes altres situacions de veïns o coneguts que han sigut visitats a deshora, amb mals resultats. Abans de pensar-hi gaire, ja està vestida, ja ha pujat al cotxe i ja es dirigeix a Empúriabrava on coneix – la seva relació amb la justícia li facilita - el domicili d’un dels líders del grup que més s’avindria a les característiques dels seus visitants. El troba. Es coneixen, és clar. Li diu: fes el favors de venir amb mi i el fa pujar al cotxe.
No tinc constància del que es van dir pel camí, que tampoc és gaire llarg, des de la zona dels canals fins a la vila vella. No té importància. El vehicle s’atura just davant la casa de l’advocada. Llavors li diu:
 -Mira, aquesta és la meva casa. Vull viure tranquil·la, de manera que fes el que hagis fe fer perquè no em visitin els lladres que tu coneguis. (No us puc garantir que les paraules fossin exactament aquestes, però el seu sentit, anava en aquesta direcció).
-Estigui tranquil·la. De cap manera ningú gosaria entrar aquí. Mai, escolti mai.
-Com que mai? Fa dos dies em va entrar un individu, i avui un altre. Avui, encara no fa una hora que era al meu jardí.
L’home es mostra sincerament indignat. Com és possible? Si tots saben que no s’ha d’entrar mai a les cases del poble. La part històrica de Castelló no es pot tocar. Empuriabrava és diferent, és clar. Però Castelló de cap manera.
La meva font, que la prudència necessària no em permet explicitar, acaba informant-me que és conegut pel rodal que d’Empúriabrava – i potser de poblets costaners pròxims – en surt de tant en tant un carregament – la font diu un container – de gènere robat cap a mercats del Marroc.
És clar que, ves a saber. Potser només són històries que escampen les males llengües.

  

Continua llegint »