El burillaire

 

Evidentment,  és un sense sostre. Un rodamón, diríem. Però l’he vist més d’una vegada arran de muralla buscant un recés per dormir. Ara és cap a migdia, i el veig assegut a la placeta que va crear en Quim Nadal al carrer de Mercaders. Seu en un banc de pedra que li serveix de cadira i de taula. Ha deixat una bossa de plàstic blanc al seu darrera i porta a l’esquena el seu equipatge: una motxilla mitjana, sota la quan aguanta els cartrons que l’abriguen a les nits.  Ha escampat unes quantes burilles al seu davant, sobre la pedra, i esta cargolant una cigarreta, pacientment. Feia molts anys que no veia un burillaire, molts… Però es veu que no s’han pas extingit. El 2015, Ramon Solsona escrivia aquí mateix que n’havia vistos tres en pocs dies.

Molts lectors es preguntaran què és un burillaire. Si ho demanen a la AI els dirà: “Un burillaire és una persona que recull les burilles dels cigarrets i les neteja per vendre-les a les fàbriques de tabac per a la seva reutilització . Aquesta pràctica era comuna a Europa durant els segles XIX i XX “. Si m’ho pregunten a mi, diré que sí, que és això. Ara, no em consta que les fàbriques de tabac comprin o hagin comprat puntes de cigarret per re aprofitar el tabac. Aquelles burilles, ensalivades, brutes, plenes de nicotina, havien de fer una pudor espectacular.  Es clar que....ves a saber.

Després de la guerra, vaig viure a la Rambla amb el meu oncle Jaume. Era metòdic. Fumava cigarrets de picadura que es cargolava ell mateix, com gairebé tothom. Però no llençava les puntes. Les deixava curosament en un cendrer exprés. Quan en tenia tres o quatre, les desfeia i n’aprofitava el tabac. Ho havia aprés a les trinxeres, quan el tabac era introbable. Fumat el cigarret reaprofitat, l’oncle no guardava pas la burilla,  que era massa pudenta, però la tirava pel balcó per tal que algun burillaire la pogués recollir. Economia de guerra.

A la sortida del futbol i dels toros d’aquells anys de misèria, els burillaires feien l’agost: els queien molts puros a mig gastar, moltes cigarretes poc aprofitades... Es deia, i devia ser cert, que el tabac d’aquelles collites deixava un excedent que era venut, ja cargolat altre cop, al mercat soterrat dels miserables.

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Perquè he de votar?

 El meu avi em va dir: “quan hi ha eleccions, s’ha d’anar a votar; si tu no votes, d’altres voten per tu”. M’ho deia el juliol de 1947. Fa doncs 76 anys, i no ho he oblidat mai. S’havia convocat el referèndum de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Segons aquesta llei, "España se constituye en Reino". També establia que el successor de Franco seria proposat per ell mateix. De manera indirecta, obria la possibilitat al retorn de la monarquia borbònica.
 L’avi va votar, però abans prengué totes les precaucions possibles. Va anar al col·legi electoral i va recollir dues paperetes, una amb el sí i l’altra amb el no. A casa les va comparar detalladament. Eren molt similars, però la del sí tenia el paper un xic mes gruixut. Això feia que el tacte fos diferent i que la transparència també  Per tant, va deduir, era impossible votar no sense que els membres de la mesa i els policies que els feien costat se n’adonessin.  Va optar pel camí del mig: agafà un vot del sí i tatxà el text imprès per escriure-hi a sobre un no.
Ara no us sabria dir si aquell vot arriscat, estudiat, suat del meu avi va comptar com a si, com a no o com a nul. Per l’avi, republicà de tota la vida i represaliat, era un  NO rotund.
Direu: i què? Si el 93% dels vots sumarem com a afirmatius, pel 4’7% de negatius i el 2’3% en blancs o nuls? Quina importància tenia aquell vot de l’avi? A veure: sobre la pregunta del referèndum, cap. Sabíem tots el resultat des que es va convocar. Valor estadístic? Ínfim: Nomes podíem dir que un 7% de votants havien aconseguit expressar d’alguna manera la seva disconformitat,...
_ N’està segur? I si el règim ja tenia els resultats previstos a la búlgara, i no li con venia de cap manera un 100% de vots positius?
_ Potser té raó. Vatja, segur que té tota la raó. No hi ha cap seguretat que es comptessin els vot emesos. Cap. Però tothom sabia que votar era obligatori i també sabia que era més obligatori votar sí.
_Llavors, torno a preguntar, de què servia el vot del seu avi?
_Sembla mentida que no ho hagi entès. En primer lloc i sobretot, votar serveix a un mateix. És un acte d’afirmació personal, és l’exercici de la sobirania (encara que no sigui reconeguda)  Aquell vot em serveix a mi.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Una Girona de novel·la

Fa uns anys em va trucar l’Assumpció Cantalozella. Des del moment  que  es jubilà de professora no parava: llibres i més llibres, xerrades, política. És admirable el seu delit, la seva empenta. Entre  dos llibres, - L’amor secret del rei Jaume, que ja havia sortit, i El confident dels reis que estava acabant – tenia al cap una novel·la que retratés la societat gironina. La veritable, amagada, potent, inexpugnable i decisiva xarxa social de la ciutat. Com que ella no és de Girona va pensat que jo, que en sóc i me’n sento de cor,  la podia ajudar. Creia en  la possibilitat de fer un llibre a quatre mans. “Tu coneixes tothom”, em deia.
 S’equivocava de mig a mig. La Girona que  conec és només la crosta cremada de la pedra monumental, el resclosit pudent de la repressió postbèl·lica, la por enganxada als abrics dels vençuts, l’anar tirant dels botiguers que esperen els pagesos del dissabte, el caminar solemne dels canonges que desfilen a toc de campana a mitja tarda, les files inacabables de seminaristes espantats que van a jugar a l’altra banda del Ter, les parelles que s’esmunyen entre els arbres de la Devesa quan es comença a fer fosc, l’escrivent encorbat delerós d’arribar a temps a la segona feina, la negror de les dones que s’encaren al matí gelat per fer el primer torn de la Grober... M’explico?  La meva Girona és la dels que no interessa a ningú, la que només existeix al padró municipal, la dels que feien cua per uns grams de sucre quan hi havia racionament. No, no és aquesta la Girona que necessitava l’amiga escriptora. Ella volia grans famílies, gent de pes, gent que mana, que ha manat i manarà sempre. Els especuladors del sòl, els constructors, els que prenen decisions des de l’ajuntament o des de la diputació o des de despatxos amics que mouen fils de casaments i d’aliances. Ells protagonitzarien, ben segur, una novel·la extraordinària que tindria molts lectors i que es vendria com l’aigua, aquí i fora d’aquí, si destapés l’entrellat de la política ciutadana de postguerra. Li desitjo molta sort a l’amiga escriptora. Que trobi algú ben informat que li desveli els secrets – massa sovint sòrdids o macabres, potser criminals, sempre amagats – que enriquirien les pàgines del seu llibre. Si és així i m’ho demana, miraré d’ajudar-la a pintar el decorat urbá de la seva història. En tot cas penso que allò que podríem anomenar classes dirigents de la ciutat van ser també víctimes del desastre franquista i van viure el seu petit protagonisme aclaparats per la mateixa misèria col·lectiva.
Tot això li deia a l’amiga novel·lista. Ho va entendre. Ella havia treballat una etapa gironina de la lluita clandestina a les darreries del franquisme, que va plasmar a La ciutat. I recordava les trobades discretes dels grans noms gironins, amb el rosari de des entre els cognoms, dringant com campanetes de glòria en els brindis enjoiats i els rotets discrets de caviar iraní, que ves a saber qui pagava. Més pretensions que caler, val a dir. Només és tenen els que no es gasten. Però s’ha de ser on s’ha de ser, perquè són qui són.
L’escriptora em recorda els pares dels alumnes del Montesori, que no lluïen pas títols ni faramalla de noblesa. Això sí, els vestits exclusius ben tallats i ben portats, els rellotges d’or sense ostentació pels canells elegants, la caravana de vehicles luxosament discrets aparcada a la porta, els aires de saber manar planant en l’aire sagrat de les aules. Gent que no es veuen, que no es troben al teatre, ni als actes culturals, ni a les manifestacions, ni al mercat, és clar. Aquesta gent, em diu la Cantalozella, també són de Girona. I deu tenir raó. Sí, són girones diverses, contradictòries, potser complementàries. Que han coincidit en el temps com nines russes, encaixades sense pràcticament tocar-se. O podem pensar en girones successives, esteses en la llarguíssima postguerra  fins esclatar en la primavera de la democràcia. De la negra, tètrica, resclosida i pudenta Girona dels quarantes i cinquantes a l’enlluernadora Girona de la llibertat de finals de segle XX.
La novel·la que pensava la Cantalozella està per fer. Gosarà posar-s’hi?

  Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

Caure del cavall, com havia de ser

Al final ha anat a terra. Ha sigut de forma complicada, entre polèmiques i malentesos. La figura eqüestre del general Franco, que havia senyorejat el castell de Montjuic barceloní i que darrerament estava situat com a reclam de l’exposició sobre el franquisme al davant del Born, va anar violentament a terra. Devia ser el seu destí.

M’estaré prou de d’entrar en el debat de si la mostra que s’ha instal·lat al Born era encertada de si el lloc era l’adient, de si la figura decapitada -  qui, quan, com? – havia de situar-se a l’entrada. Com que no he pogut visitar l’exposició, no puc contextualitzar els fets,  callo. Ara, de l’estàtua m’agradaria parlar-ne un moment.

Sabeu, quan jo estava a l’Avuí, el periodista Joan Castellò-Rovira em va convidar un vespre a participar al programa que emetia en directe des del restaurant La Dorada. Devíem ser a mitjans dels vuitanta. He buscat referències a internet i només he trobat: “Las cenas de la radio. Programa dónde citaba a intelectuales del momento y cenando en el Restaurante "La Dorada" de Barcelona se creaba una atmosfera muy cómoda y cálida para alargar las conversaciones y casi hacer olvidar que era un programa que se emitía en directo”. No sé pas si vaig bé. No he pretès mai ser un intel·lectual ni semblar-ho. A mi em va convidar com a periodista. Els altres companys d’àpat i xerrada eren polítics. Sento que la memòria em falli, però només recordo la presència de l’Heribert Barrera. A més, el programa que férem era en català, cosa que no sembla adir-se gaire al títol que he trobat.

En tot cas, no és greu. El sopar va ser bo i la conversa amena i variada. Al final, quan els micròfons ja eren apagats, seguint el fil de la conversa, ens lamentàvem que al cap d’alguns anys de democràcia, encara hi hagués plantada a Montjuic l’escultura de Franco a cavall. Estàvem indignats. I a algú –no m’explico perquè, però em sembla que va ser a mi – se li va acudir que si els cinc o sis comensals que estàvem reunits allà ens ho proposéssim, podíem esmenar aquell anacronisme. Què ens podia passar? Eren moments de canvis, de sorpreses. Tots érem més o menys coneguts... Un dels comensals va recordar que tenia accés fàcil a algun cartutx de dinamita i va haver-hi un moment que idea semblava quallar.

No, no va passar res. El seny i segurament la por es van imposar. Ens vam acabar el cafè i cadascú a casa seva. Érem gent d’ordre. Han hagut de passar moltes coses perquè el cavall i el cavaller anessin a terra. Abans, és clar, l’havien dut discretament als magatzems municipals on algú, més agosarat que nosaltres, l’havia escapçat. Però ha anat a terra.

 Si va per mi, s’hi pot ben quedar.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Anar a caçar burilles

El gos temia una certa prestància, sense que pugui dir que era de raça. Bona mida, elegant, fort. Tibava la corretja per arribar a les cantonades dels portals, exigint una certa força del seu acompanyant. He dubtat. Aquell noi de de potser trenta anys, roba texana, sabatilles d’esport, motxilla a l’esquena, ¿era l’amo del gos o només el duia a passeig per compte d’algú?  No ho podré  saber del cert, però diria que era l’amo.

Avancen al meu davant per la vorera del carrer del Pare Claret, fent petites parades olfactives. Sembla que qui mana és el gos. Fins que es canvien els papers: l’animal prova d’avançar però el xicot el retè per acostar-se a la paret. Ha vist alguna cosa que el fa ajupir. Cert, ha trobat una burilla de cigarreta de dimensions respectables. La cull, com qui agafa un bolet a bosc, i se’l fica a la butxaca.  Ves per on, penso, han tornat els burillaires. La crisi té aquestes coses.

Als  anys  quaranta, amb la guerra encara calenta a la memòria de tothom,  el tabac era un bé escàs, que es venia de racionament, com el pa, el sucre o la cansalada. M’estava a la Rambla, amb l’avia Carmeta i dos oncles, germans del meu pare. L’oncle Jaume era fumador. Recordo perfectament que no llençava mai  les burilles. Les deixava en un cendrer  i quan en tenia tres o quatre  les desfeia i tornava a cargolar el tabac. Records dels dies al front, quan feien això i encara hi afegien fulles d’avellaner, per allargar. Les burilles de les cigarretes “reciclades” ja no les reciclava pas - el tabac ja era massa pudent i fort. Però tampoc les llançava. Les deixava en algun lloc del carrer on els burillaires que les podien aprofitar les trobessin. Si fins hi havia a Barcelona una “indústria” precària de recuperació de burilles i fabricació de cigarretes barates!

De fa temps que ha tornat la moda de cargolar-se el tabac, després d’anys d’oblit. Segurament va ser l’arribada de la maria a una àmplia capa de la societat baixa  la que va posar a les mans de tanta gent un paquet de tabac, normalment de pipa en lloc de la picadura dels anys de la misèria, i un llibret de paper de fumar. El tabac per cargolar era i és molt més barat que el cargolat.

Per sort, cada dia es fuma menys. De manera que els nous burillaires ho tindran difícil. Potser els que s’hi dediquin tindran localitzades secretes clapes de burilles, com tenen els boletaires els seus punts amagats predilectes. Penso en l’entrada d’una clínica o d’uns grans magatzems, d’oficines oficials... Llocs on els fumadors es vegin obligats a llençar les puntes abans d’entrar.  Molta misèria, tot plegat.

Quan noi i gos es perden per la cantonada, pren protagonisme el  xicot que capta davant de la clínica, amb un got de plàstic de bacina.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Roses i cireres de la discòrdia

Jo, amb armes i bagatges, al costat de Roser Castanyer Bach, que escriu al director per contradir un article de Manuel Cuyàs sobre els orígens mitològics de Girona Temps de Flors. De la secció femenina de la Falange Espanyola de les JONS, res de res. Una excusa i prou, fingiment, comèdia, sobretot astúcia. Ho diu clar i català: “Si no feies veure que eres dels que remenaven les cireres, no tenies cap possibilitat de moure't.” Exacte, dic jo. Per remenar les cireres calia fer veure que les remenaves. I la millor manera de fer-ho veure era remenar-les, és clar. El cercle perfecte.

Ara, deixeu-m'ho dir abans que no exploti: una joveneta gironina que es deia Roser de nom de pila, Castanyer de primer cognom i Bach (flors de Bach) de segon, estava predestinada a superar tots els obstacles per participar en un concurs de flors i fruits fa seixanta anys. Si s'havien de remenar cireres feixistes, se'n remenaven. O es feia veure que se'n remenaven.

Ja és coincidència que la senyora Rosa parli, precisament, de cireres. Fa quinze dies, en aquesta mateixa columna, em permetia escriure una mena de paràbola en què els pinyols de cirera tenien un paper protagonista. Els pinyols apareixien casualment entre la merda que abocaven a la plaça del poble per denigrar-lo. Ara ho entenc: segur que aquella merda ideològica simbòlica havia sortit dels femers dels remenadors de cireres. Em sembla raonable. Se les podien pagar.

He començat dient que em poso al costat de la senyora Rosa, que, per cert, no va pas rebatre el meu paper de la quinzena passada. No ho devia fer perquè no calia. Al cap i a la fi, no té importància que denunciés la complicitat dels promotors del concurs amb el feixisme, amb assassinats, amb la corrupció moral, amb les deportacions... El que és greu de veritat és que en Cuyàs digui que allò de les flors “va començar com una activitat carrinclona”. No fotem! L'amic es va passar. Carrinclona! On s'ha vist. Mai una flor serà carrinclona.

No sé si la primera mostra es va fer al claustre de Sant Pere de Galligants. Recordo una exposició de flors i fruits a la sala municipal de la Rambla. Però potser és més tardana. O anterior. Al diari Los Sitios del 9 de maig del 53 hi llegeixo: “[...] la Sección Femenina de FET y de las JONS, colaborando en los actos organizados por la Cámara Oficial Sindical Agraria en honor de San Isidro Labrador, celebra los siguientes festejos a través de su regiduría de la Hermandad de la Ciudad y el Campo: en la iglesia del grupo San Narciso, camaradas de la Sección Femenina y Juventudes efectuarán la ofrenda de flores y frutos al santo, celebrándose también un concurso de ramos en el que se entregarán varios premios”. Ja hi havia cireres?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Desmemòria florida

Tota la merda al mig de la plaça: runa, escombraries, deixalles, brossa. Es tractava d’això, de fer entendre als perdedors que no eren pas un poble. Eren només un femer, un abocador, una mena de pou negre del món. Havien perdut. Els que no havien mort, els que no eren a la presó, els que no havien hagut de fugir, no eren pas innocents. Només la magnanimitat i la condescendència dels vencedors explicava que poguessin habitar encara el poblet mig derruït. I havien de treballar amb les seves mans culpables en la tasca d’abocar cada dia més porqueria a la que havia estat orgullosa plaça major, per merèixer el permís per reconstruir les seves cases.

Calladament, els vilatans capcots s’anaren organitzant per sobreviure, acceptant l’autoritat arbitrària dels invasors, encarnada  sovint en persones del mateix poble, com sol passar. Res d’extraordinari.

Però les coses es van allargar molts anys. I ben aviat, per algun atzar ben previsible, entre els fems de la plaça hi va anar a parar algun pinyol de cirera. I com que no li van faltar fems ni l’aigua de la pluja, nasqueren algunes petites plantes entre la runa i la porqueria. Aquelles brots verds inesperats haurien mort ben segur abans de créixer de no ser que alguns veïns se’ls feren seus i començaren a tenir-ne cura: en treien les herbes del voltant, les regaven, apartaven les pedres que els impedien desenvolupar-se, les femaren quan ja s’havien esgotat les deixalles de l’època més difícil, les aclariren si convenia. Primer ho feien discretament, per no molestar l’autoritat. Després van adonar-se que els mateixos que havien creat el femer a la plaça també miraven de tenir cura dels petits cirerers inesperats i se’ls miraven com si fossin seus. Al cap i a la fi, deien, la merda que contenia els pinyols l’havien abocada ells.

De manera que, entre tots, convertiren aquella plaça condemnada en un jardí que cada primavera floria i fruitava en benefici de tots, veïns i visitants – amb el temps, les cireres d’aquell poblet es feren famoses arreu. En parlaven viatgers en les seves cròniques,  les cantaven els trobadors que recorrien el país, pintors d’arreu venien a pintar la meravella d’aquella plaça enjardinada, modèlica per l’ordre de la plantació, la bellesa del seu jóc de colors, la fresca ombra que amorosia les tardes de passeig, l’alegria de la quitxalla enfilada a les branques abastant els fruits madurs, la retrobada harmonia dels edificis del vell poble reparat al voltant del jardí.

I un dia, ves per on, algú va pensar en fer un homenatge als “creadors” del jardí de la plaça. Santa innocència!!
Ara que Girona acaba de viure el seu anyal esclat de flors em ve a la memòria el vell conte del  poble vençut.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Crònica d’un món perdut

El segle passat va ser el de la popularització de les màquines. Màquines aplicades a la vida de la gent del carrer. Màquines a peu pla. La màquina d’escriure, la màquina de cosir, la màquina de segar, la màquina de batre, la màquina de rentar, la màquina de fer botifarres, la maquineta d’afaitar, la maquineta de fer punta al llapis... I jo recordo, a Adri, com els parroquians de Can Joan venien  amb la màquina, i la màquina era la bicicleta. I l’encenedor era també la màquina.

Quan les màquines es van anar imposant també la llengua es va mecanitzar, com heu vist. Cada màquina era la màquina de... Fins que algunes màquines prengueren nom. L’encenedor, l’afaitadora, la segadora, la cossetxadora... Sí, he dit cossetxadora expressament, perquè quan va aparèixer aquesta màquina estàvem en ple franquisme i el català es batia en retirada a tot arreu. De la màquina de segar i batre, la recol·lectora, en deien cossetxadora. Allò sí que era un bon invent!! Després de milers d’anys de segar a mà, fer les garbes, fer els cavallons, traginar les garbes a l’era, batre amb els cavalls, separar el gra de la palla, ensacar el gra i fer els pallers a cops de forca, una recol·lectora entrava al camp daurat de cereal madur i en sortia amb les saques plenes de gra i les bales de palla dormint al rostoll. Com un miracle.

Que perquè us parlo ara de les màquines? Estic llegint el darrer premi Prudenci Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys, d’Antoni Pladevall, presentat fa unes setmanes a la Casa de cultura de la mà d’en Rafel Nadal. Una crònica minuciosa,  pulcre, estilitzada, precisa dels records que l’autor serva de la seva infància, de finals dels seixanta, en una masia osonenca. Una infància que li permet recrear una societat rural, aferrada al terrós, discreta, sovint gasiva, penjada de la tradició popular, dels costums ancestrals, salvadora dels mots, dels girs de la llengua, de les expressions més genuïnes, del nom de cada cosa. El llibre és d’agrair. No dic que sigui una obra mestra, sublim, perquè no pretén pas ser-ho. Pladevall torna a retre homenatge a la gent senzilla que ens salvaren de la misèria absoluta de la postguerra, posant la mica de pa necessari a l’abast de la població captiva del franquisme.

Ell recorda l’entrada de les màquines modernes en aquell món de l’arada romana. Tot comença amb una bàscula. Però acaba assegut al volant d’un tractor.

Parlant de màquines, quan descriu la primera cossetxadora, ves per on, la memòria li falla. El que descriu és, crec entendre, una màquina de batre – que devia ser de la casa Batlle. Però com que no ens parla del coll de girafa d’aquells monstres, que abocava la palla al cim de paller en construcció, em quedo amb el dubte.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Nadals feliços

L'estiu esclata sobre la ciutat amb contundència. Diu que ahir vam arribar als 37 graus, que ja és dir per tot just començar. De tota manera, al pont de les Peixateries Velles un airet de tramuntana discret amoroseix el matí ciutadà. És d'agrair. Ens trobem de cara amb Rafel Nadal, a qui no havia vist des de la presentació multitudinària del seu Quan érem feliços, que ja passeja el seu premi Josep Pla per sis o set edicions. Mereix que el feliciti. El seu llibre, llegit de fa dies, ens ha permès conèixer, a molts dels gironins que compartírem alguns dels anys que ell relata, una Girona desconeguda, inimaginable, certament feliç, que coexistia amb la miserable Girona dels cinquanta, convalescent encara de la guerra perduda, de la postguerra inacabable, aclofada, temorenca, resclosida i pudent. És d'agrair el seu testimoni personal que documenta un món familiar privilegiat que li ofereix una infància amb un calendari estacional de paisatges canviants, que van de la vella Girona al xalet de la Fosca, passant pels dies pagesos a Can Cantalozella, d'Aiguaviva.

La família Nadal en la presentació del llibre Quan érem feliços (Premi Josep Pla 2012), de Rafel Nadal. Foto: LL.SERRAT.

No em puc estar de recordar a l'amic el plaer que m'ha donat la lectura de moltes pàgines del seu llibre, especialment les dedicades al mar. Les podria haver signat el mateix Pla. Li recrimino, en canvi, alguna superficialitat quan parla de la seva etapa al Collell –una escola-internat de capellans en mig del bosc, prop de Banyoles. “Posem per cas –li dic–, quan declares que no et van posar mai la mà a sobre, en cap sentit, potser hauries d'aclarir si les mans corrien o no corrien, en tots els sentits.” Voldria saber si el seu cas no era una excepció; per ser els Nadal Farreras –com devien ser, uns dels millors clients de l'escola– dotze fills de casa bona mereixen una atenció especial, diria jo. De tota manera, sembla que l'estada d'en Rafel al Collell va coincidir amb canvis interessants: l'entrada de professors com Mon Marquès o Dolors Oller. I sí, em diu, alguns antics alumnes li han recriminat que no fos més crític.

Se m'acut que un bon editor podria haver-li fet polir alguns d'aquests aspectes. Recordo haver assistit sense voler a una sessió de Javier Cercas amb el seu editor. Discutien i polien pàgina per pàgina. “Uf! –diu ell–. Els vaig passar uns quants capítols per veure què els semblava i van dir que endavant, que tot estava bé. Les coses van així, ara.” No sé si em vol dir que el premi també formava part de “les coses”, però tant li fa. Ho deixem estar. No li dic que també em va semblar que alguns passatges que relaten relacions familiars resultaven un xic ensucrats, potser escrits amb més prudència de la necessària. O que el seu germà Quim nomé hi és citat un parell de vegades, i molt d'esquitllentes... Coses.

En Rafel té clar que ara li ve el més difícil, escriure el segon llibre. Té raó. L'espero amb candeletes, ara que ja ha trencat el gel.

Torna a l'inici

Continua llegint »