El
gos temia una certa prestància, sense que pugui dir que era de raça. Bona mida,
elegant, fort. Tibava la corretja per arribar a les cantonades dels portals,
exigint una certa força del seu acompanyant. He dubtat. Aquell noi de de potser
trenta anys, roba texana, sabatilles d’esport, motxilla a l’esquena, ¿era l’amo
del gos o només el duia a passeig per compte d’algú? No ho podré
saber del cert, però diria que era l’amo.
Avancen
al meu davant per la vorera del carrer del Pare Claret, fent petites parades
olfactives. Sembla que qui mana és el gos. Fins que es canvien els papers:
l’animal prova d’avançar però el xicot el retè per acostar-se a la paret. Ha
vist alguna cosa que el fa ajupir. Cert, ha trobat una burilla de cigarreta de dimensions
respectables. La cull, com qui agafa un bolet a bosc, i se’l fica a la
butxaca. Ves per on, penso, han tornat
els burillaires. La crisi té aquestes coses.
Als anys
quaranta, amb la guerra encara calenta a la memòria de tothom, el tabac era un bé escàs, que es venia de
racionament, com el pa, el sucre o la cansalada. M’estava a la Rambla, amb
l’avia Carmeta i dos oncles, germans del meu pare. L’oncle Jaume era fumador.
Recordo perfectament que no llençava mai
les burilles. Les deixava en un cendrer
i quan en tenia tres o quatre les
desfeia i tornava a cargolar el tabac. Records dels dies al front, quan feien
això i encara hi afegien fulles d’avellaner, per allargar. Les burilles de les
cigarretes “reciclades” ja no les reciclava pas - el tabac ja era massa pudent
i fort. Però tampoc les llançava. Les deixava en algun lloc del carrer on els
burillaires que les podien aprofitar les trobessin. Si fins hi havia a
Barcelona una “indústria” precària de recuperació de burilles i fabricació de
cigarretes barates!
De
fa temps que ha tornat la moda de cargolar-se el tabac, després d’anys d’oblit.
Segurament va ser l’arribada de la maria a una àmplia capa de la societat baixa
la que va posar a les mans de tanta gent
un paquet de tabac, normalment de pipa en lloc de la picadura dels anys de la
misèria, i un llibret de paper de fumar. El tabac per cargolar era i és molt
més barat que el cargolat.
Per
sort, cada dia es fuma menys. De manera que els nous burillaires ho tindran
difícil. Potser els que s’hi dediquin tindran localitzades secretes clapes de
burilles, com tenen els boletaires els seus punts amagats predilectes. Penso en
l’entrada d’una clínica o d’uns grans magatzems, d’oficines oficials... Llocs
on els fumadors es vegin obligats a llençar les puntes abans d’entrar. Molta misèria, tot plegat.
Quan
noi i gos es perden per la cantonada, pren protagonisme el xicot que capta davant de la clínica, amb un
got de plàstic de bacina.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada