El mirall trencat

Els polítics de tots colors estan mirant de resoldre el sudoku dels resultats electorals. No ho tenen fàcil. El mirall que reflecteix la realitat catalana s’ha esmicolat i ara cal paciència i traça per recomposar el panorama d’un parlament que ha de decidir el nou govern.

Dos líders s’han aventurat, des de la mateixa nit del recompte, a mostrar-se disposats a intentar la investidura: Salvador Illa i Pere Aragonès. Caldrà veure qui juga més bé les cartes. Un ve del ministeri i l’altre de la presidència en funcions.  Segur que tenen prou experiència i capacitat per negociar. I encara tenen una altra cosa en comú: tots dos van ser alumnes de l’Escola Sant Jordi de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona.  Illa, a la Roca del Vallès; Aragonès, a Pineda de Mar.

Les escoles Sant Jordi van néixer a finals dels seixanta. El president de la Diputació de Barcelona  era Josep M. De Muller i d’Abadal. A les acaballes del franquisme, des de la diputació, va intentar recuperar el catalanisme històric. El seu mandat es caracteritzà per una especial atenció a la cultura del país. Va iniciar els cursos de llengua catalana a les biblioteques populars i s'organitzà el primer homenatge, després de la guerra civil, a Prat de la Riba. Aconseguí una aproximació entre les quatre diputacions catalanes amb l'objectiu de crear una mancomunitat de serveis i va ampliar la Xarxa de Biblioteques Populars. Això està escrit. De les escoles Sant Jordi – Pineda, La Roca i Montbau, per començar – no se’n parla. Però és evident que, a través de l’obra social de la caixa de la diputació, de Muller estava creant una xarxa d’escoles catalanes hereves a la tradició pedagògica de la Generalitat republicana. No hi escatimà empenta ni diners. L’esforç va decaure uns anys més tard, amb la presidència de Samaranch, potser perquè es va anar imposant la idea que l’administració catalana assumís, com va ser, tota la xarxa pública d’ensenyament.  Val a dir que les escoles Sant Jordi foren un model de modernitat, d’exigència pedagògica, de catalanitat i d’un sorprenent esperit democràtic.

Ara tots ens preguntem qui ha de formar govern. I la resposta és difícil. Perquè només hi ha dues opcions: una d’independentista, aplegant ERC, Junt i Cup; i una d’esquerres, que ajunti PSC, ERC i Podem.  Però, perdoneu, primer cal fixar els objectius del nou govern. Davant la tossuda i rocosa posició del poder central la Generalitat, si se sent prou forta,  pot plantar cara exigint amnistia immediata i referèndum d’autodeterminació. En aquest cas, el primer tripartit és obligatori. Però, i si no se sent prou forta? Per negociar, pactar i conviure, el segon tripartit, el d’esquerres, podria intentar aconseguir els indults, els canvis en les lleis penals de rebel·lió i sedició que amorosissin la situació dels represaliats, i potser  una promesa d’estudiar una futura consulta.

Ara uns direu que la primera opció és suïcida, que equival a donar cops de cap a la paret, perquè la força és a Madrid. Els altres sabreu que la segona no resol el problema de fons i que només allarga una agonia que ja dura massa. Estic d’acord amb tots dos.

De manera que són els dos antics alumnes de les escoles Sant Jordi els que tenen el dilema a les mans. Potser cal tornar a la infància. Amb bona voluntat i talent tot és possible. Ja que parlem d’història, Macià fou capaç de pactar amb Madrid quan semblava impossible. I Maragall també va trobar camins d’entesa en moments d’incertesa. Us els imagineu ara l’un davant de l’altre?  No serien capaços de trobar una fórmula que permetés mantenir un estat espanyol en el que als catalans no se’ns exigeixi deixar de ser-ho i, a més, pagar-ne la factura? Si la trobessin, llavors no hi hauria cap problema en fer la consulta. Ningú no sol marxar d’on és respectat i ben tractat. Com tampoc ningú hauria de voler conviure amb qui té clar que no pot compartir projectes ni futur.

Que la situació actual és insostenible ho diuen les urnes cada vegada que en tenen l’oportunitat. Ho sabem. La sortida l’hauria d’oferir un acord a Catalunya. El país mereix que els que poden s’hi posin.

 Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

El PSC i jo

 Amb motiu dels 40 anys del PSC em van demanr un paper, que acaba de soritr publicat en un llibret que aplega una gruixa important de textos. 

El transcric aquí, per si us pot inressar:

El PSC i jo

Em preguntes com ha incidit el PSC en la ciutat de Girona. La pregunta és obligada però la resposta òbvia: amb el PSC va arribar la democràcia a l’ajuntament  i la ciutat es va girar com un mitjó. De la Girona grisa i negra que havíem denunciat uns anys abans quatre periodistes de Presència varem passar a la Girona actual, nervada, dinàmica, modèlica en tantes coses, admirada i envejada, brillant. Cal entendre que el PSC va poder comptar amb un alcalde, en Quim Nadal, que deu ser un dels millors polítics que ha tingut Catalunya des de la transició  que liderava  un equip remarcable.

Però no personalitzem, que no cal. El PSC va ser també determinant en la societat catalana. Va ser el PSC, prenent la torxa que abans havia dut el PSUC, el partit que va garantir la cohesió social del país. Crec poder dir que fins a Montilla.  Des de l’oposició a Jordi Pujol, en Raimon Obiols va saber  pactar i fer costat als projectes polítics que calien per anar desenvolupant les competències estatuàries, amb fites tan important i transcendents com les lleis de política lingüística, els beneficis de la qual encara gaudim. Calia assegurar que continuéssim essent un sol poble i que les diferències s’expressessin políticament al Parlament.

Però crec que cal entendre  que la influència del PSC  va ajudar  també a mantenir els equilibris necessaris per intentar assegurar l’estructura territorial d’Espanya.  Potser resulti agosarada l’afirmació. Però penso que Pasqual Maragall, influint en l’arribada a la secretaria del PSOE de Rodríguez Zapatero, primer, i engegant l’Estatut de 2005 després , encarrilava un camí pacífic i ordenat per assolir nous horitzons que permetessin una convivència territorial satisfactòria a les dues bandes de l’Ebre.  Cert que no se’n va sortir. Però això ja són figues d’un altre paner. El ribots dels guerras i els recursos dels aznars van fer naufragar el vaixell.

Del meu pas del PSC en puc dir poca cosa. Hi vaig entrar de la mà d’en Just Casero. Solia assistir a les reunions del secretariat d’oient per anar-me convencent de la meva extrema ignorància política. Vaig arribar a fer un míting amb en Lluís Maria de Puig a Osor. Eren les primeres eleccionsdemocràtiques.  Va parlar gairebé només ell, és clar. Potser per això a Osor els socialistes guanyarem de llarg.

Curiosament, abans dels meus contactes amb el PSC Congrés d’en Joan Raventós, havia col·laborat amb el PSC Reagrupament de Josep Pallach. De resultes d’una reunió subversiva a can Fita, em vaig convertir en cap de premsa d’una candidatura a l’ajuntament de Girona que presentava de candidats en Paredes i en Carbó. Va entrar a l’ajuntament el primer. Encara no s’havien legalitzat els partits, però aquell grup era la llavor que en Pallach posava a Girona de la mà d’en Jaume Curbet. Després, en Joan Paredes acabaria de segon d’en Nadal.

Sense ser delegat, sempre d’oient, vaig ser al casino del Poblenou quan es va formalitzar la unificació dels socialistes catalans. No es va pas dir però del poc que vaig entendre en recordo la idea de fons: el PSC era sobirà a Catalunya i decidia què s’havia de fer i de dir; en contraprestació, el PSOE decidia la política que es fes a Madrid i la resta d’Espanya. Em va semblar encertat.

Després, amb en Just Casero vam muntar el Punt Diari i m’hi vaig dedicar de ple. Sobretot quan en Just em deixà sol per aplicar la seva enorme capacitat de treball a l’ajuntament i a la diputació.  La meva idea de com s’ha de conduir un diari no em permetia pas el treball de partit.  Del Punt Diari vaig passar a l’Avui, a Barcelona.  Al cap d’un temps em van demanar de formar part d’un grup anomenat Per una majoria nacional i de progrés, que donava suport a Raimon Obiols com a candidat a la presidència de la Generalitat. Era el precedent del que seria més tard Ciutadans pel Canvi de Maragall.  Vam presentar el grup a la premsa en Jordi Soler Tura i jo. De fet, el Soler Tura no havia participat gens en els treballs dels ciutadans. S’hi va incorporar just aquell dia. Era el seu pas per saltar del PSUC en hores baixes al PSC emergent. Poc temps després va ser cridat per Felipe González  per ser ministre. Res a dir: s’ho mereixia i va ser un bon ministre espanyol de cultura. A mi, aquella presentació amb els socialistes em va costar, probablement, la sortida del diari. No devia agradar gaire als dirigents de l’empresa editora. Què hi voleu fer?  Però això ni és segur ni té cap importància.

 

Continua llegint »

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.

Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.

Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.

Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.

Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.

Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.

Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.

Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  

A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.

Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.

Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

Torna a l'inici

Continua llegint »

Les cartes estan repartides

No  sé pas si hi són a temps. El 2 d’octubre se’ls tira a sobre com se’ns hi tira a nosaltres. Però deixeu que posi negre sobre blanc la millor sortida. Comencem. Tenim en Pedro Sánchez de secretari general del Psoe després de superar la defenestració “definitiva” de la que fou víctima per haver pogut pensar que era possibles arribar al govern amb un pacte amb Podemos i els separatistes. Doncs ja tornem a ser al punt de sortida. S’hi veu amb cor?

Imaginem que sí. Com esta les coses? Els de Pablo Iglesias estan dient que s’hi posen bé. Que per treure Rajoy de la Moncloa farien el que calgués; i accepten el referèndum català pactat. Què falta? Falta pactar-lo.

Els socialistes han assumit un estat plurinacional, però no admeten que la sobirania es divideixi. Per tant, ara no estan pel dret a decidir, però s’hi acosten una mica. Continuen en el projecte boirós de l’estat federal. Potser asimètric, com demanava Maragall? No queda clar. Però és un camí a posar sobre la taula.

Els independentistes estan entossudits en el referèndum o referèndum. No els han deixat cap sortida. Puigdemont repeteix tantes vegades com pot que està disposat a negociar fins al darrer moment. A negociar-ho tot? Estic segur que gairebé tot. Esquerra no parla tant de diàleg, però no veuria malament donar un cop de mà als que descavalquessin Rajoy i el PP del govern.

Les cartes estan repartides. Si el Pedro Sánchez rejovenit i rehabilitat per la militància fos capaç de jugar-les prou bé, estic ben segur que es trobaria un desllorigador a tres bandes.

Abans del 2 d’octubre?  Si s’acordés ajornar la consulta als catalans com a condició per resoldre seriosament i amb justícia els problemes de relació que ens han portat fins aquí, potser sí.

Imaginem un pacte solemne que proposi – com ja s’ha dit més d’un cop - blindar les competències en cultura i llengua, assegurar un finançament just, recuperar els punts bàsics de l’estatut ribotat per Alfonso Guerra i els seus, que restableixi la independència del poder judicial, que enceti de veritat el camí cap a la federació... Si es pactés tot això, perdona amic lector, però veuríem el cel obert.

Fins i tot el pacte es podria posar a votació en referèndum a Catalunya o a tot Espanya.

No vull somniar. Però el polític decidit que fos capaç de liderar un projecte com aquest rebria, ben segur, el vist i plau de la majoria dels espanyols, que fa temps demanen als polítics que es posin a la feina i resolguin els problemes en lloc de crear-los amb els seus càlculs electorals.

Pot Pedro Sánchez jugar aquesta partida? La vol jugar? 

Segur que no és fàcil. Però hi té molt a guanyar. I tots els ciutadans  també.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Preguntes retòriques

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, demana als líders de Podem que expliquin què volen preguntar exactament en el referèndum que propugnen per resoldre el problema de Catalunya. Vol concreció. Entesos. Ells, els socialistes catalans, es van passar uns anys reivindicant una consulta legal i pactada. No podien pas explicitar la pregunta perquè, és clar, primer calia pactar-la. No la van arribar a pactar mai amb ningú, perquè, com ja sabien per endavant, no hi havia cap interlocutor espanyol disposat a posar el tema sobre la taula. Com que ells i els seus germans del centre tenen bon nas, un dia es van adonar que començava a albirar -se la possibilitat que naixessin noves formacions polítiques que no fessin gaire escarafalls davant la seva proposta. Això podia ser un compromís. De manera que, sigil·losament, van abandonar la posició de la consulta inconcreta i van passar al federalisme per concretar. La pilota, com més lluny, millor.

Quan els emergents de Podemos – que podrien ser la clau per a un nou govern a Espanya – reivindicaren clarament el referèndum per Catalunya, el senyor Iceta devia tenir un cobriment de cor. Els ha anat de poc. Si arriben a badar un parell d’anys més, els podíem haver agafat pel mot, amb els pixats al ventre, que diuen al meu poble. Imagineu-vos, ara mateix, quan Pedro Sánchez pot assolir la presidència amb el suport de Podemos, i tots dos partits  reivindicant una consulta pactada. Els veig asseguts a la taula negociadora proposant preguntes possibles. Llavors tindria sentit que Miquel Iceta demanés a Iglésies quina pregunta proposen. I, si no li estava bé, fes una contra-oferta.  Tal com ho tenen ara, penso que el socialista català ha fet senzillament una pregunta retòrica. Per sortir al diari. El PSOE i el PSC no estan per consultes. Ara ja no. Ni pactades ni sense pactar. Parole, parole, parole.

Federalisme, canvis de constitució, reforma del Senat,  la lluna i el cove. Prometre no fa pobre. Però no ens emboliquem. Els dos últims socialistes de pes que es miraren Catalunya amb ganes de salvar Espanya foren Maragall i Zapatero. Van imaginar una transició pacífica de les imposicions al pacte. Modificar l’Estatut per construir un federalisme asimètric, polint les arestes constitucionals que calgués. De la llei a la llei, pacíficament, sense trencadissa. Era possible. Però Zapatero va guanyar les eleccions massa aviat, sorprenentment, després de l’atemptat de Madrid. No va haver-hi temps per fer pair als barons totpoderosos el projecte. Calia una legislatura per fer treballar tot el socialisme espanyol amb l’ariet de l’Estatut contra el PP. No fou possible.  I ja ho sabeu: el ribot d’Alfonso Guerra treballat sense fre al Congrés, primer; la rebufada pepera al Constitucional després. La sentència contra la veu mansa del poble que havia dit sí, malgrat tot.

Quina pregunta? Pregunta en Miquel Iceta.

Si jo fos de Podem li respondria: i vostè què n’ha de fer?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Matemàtiques preelectorals

L'autor busca precedents històrics sobre la idea del federalisme. A la foto, estelades al castell del Montgrí.

Alexandre Deulofeu, un dels molts savis figuerencs més oblidats, va desenvolupar la seva matemàtica de la història en una dotzena de llibres. No us en faré ara un resum impossible. Però em permeto aplegar alguns fragments que em semblen de sorprenent actualitat. Quan parla de l'imperi espanyol i hi aplica la seva teoria, la llei que ha extret dels seus estudis sobre totes les civilitzacions conegudes, concreta:

“L'imperi espanyol quedava constituït... l'any 1479. Si, a aquesta data, hi afegim cinc segles i mig, que és la durada de vida de tots els imperis, ens n'anem a l'any 2029. Som, doncs, avui, l'any 1972, a 57 anys de la fi de l'imperi. Què és el que passarà? Si no fem cas de la llei, estem abocats a la fase caòtica, és a dir, a la liquidació total de l'imperi amb lluites ferotges del poder central contra els pobles peninsulars: Catalunya, Bascònia, Galícia, Andalusia, Aragó...” I proposa, com a alternativa coherent –el 1972!– “una descentralització gradual, segons el grau d'evolució de les nacionalitats hispàniques per tal de transformar un estat centralitzat en una comunitat de pobles lliures”. (La segona onada imperial a Europa, pàg. 142)

Deulofeu està convençut que els pobles que conformen Ibèria, Portugal inclòs, configuren una unitat determinada per la geografia i la història. Creu que la tendència centrípeta que ha dut el país a la situació actual va ser imposada per les cases reials estrangeres, Àustries i Borbons, especialment ferotge sota els Borbons. Escriu: “En realitat, no ha existit un domini de Castella sobre els altres pobles peninsulars; aquest domini l'han exercit aquestes cases reials estrangeres, i aquest domini es va exercint des del 1914 fins avui, és a dir, 260 anys... dos segles... de màxima decadència dels pobles hispànics... Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre el poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han tingut en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que al voltant de l'any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat.”

Per resoldre la crisi política que descriu proposa: “Els darrers governants del poder centralitzat haurien de ser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d'una manera gradual, sinó total... començant per donar plena independència als pobles que la desitgin.” (pàg. 374 i 375). Com que creu en la força del factor geogràfic i racial immutable i la necessitat de relació i convivència, preveu una federació de tots els pobles ibèrics.

Ep, ¿està fent costat, tants anys abans, a la campanya de Pere Navarro? Jo crec que no. Al PSC li falta assumir que només es poden federar els pobles que són lliures.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El partit de la convivència

            

Sovint, les votacions dels socialistes catalans a Madrid resulten incomprensibles. La darrera, a favor del corredor ferroviari central, era tan absurda que demanaren perdó. Però tot s’ha d’entendre: el PSC és sobirà a Catalunya i no ho és a Espanya. Aquest devia ser l’acord bàsic quan es federaren amb el PSOE i és un acord coherent, si s’expliqués bé. És coherent i probablement funcionalment eficaç si creiem que la influència catalana al grup parlamentari socialista s’exerceix en la discreció prèvia a les decisions federals. Però pot tenir conseqüències perverses quan, per evitar haver de votar contradictòriament als dos parlaments, els socialistes catalans s’autocensuren a Barcelona, modulen el seu vot amb la mirada posada en com hauran de votar els seus representants a les Corts de l’Estat. Quan això passa – recordem la recent votació sobre el pacte fiscal – es fa evident que laminen voluntàriament la seva sobirania. L’acord deixa de funcionar a la pràctica. I deixa de funcionar en perjudici de les essències del partit, que es proclama català, que aspira a governar Catalunya i que treballa per millorar la vida dels ciutadans d’aquest país.

El PSC és, ha sigut i hauria de continuar essent, un partit transversal, que aglutina diverses maneres d’entendre Catalunya, que prova de sintetitzar en un únic projecte les aspiracions de progrés i de convivència d’un país complex, d’una societat dinàmica en procés constant de canvi, de reinvenció. I ara, quan la crisi econòmica i la incertesa política planen angoixosament sobre el panorama social, el paper del socialisme català hauria de ser determinant. Catalunya ha de construir el seu futur, situar-se en el mapa polític i econòmic, establir les pròpies coordenades en una Espanya i una Europa que estan canviant al ritme frenètic d’uns temps convulsos. En aquest futur incert, líquid, evanescent, el poble català necessita marcar-se uns objectius mínims que garanteixin la  continuïtat de la convivència i un projecte sostenible de justícia social.

Quan l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol grinyola per tots costats, un partit polític com el PSC ha d’assumir plenament i obertament la responsabilitat d’aquests objectius mínims. Ho ha de fer obert a totes les alternatives que tenim al nostre davant. El seu programa – que caldrà redefinir  aviat per no perdre l’últim vagó de la història – ha d’assegurar el respecte absolut a la identitat catalana, al seu dret a créixer i a desenvolupar-se lliurament en qualsevol marc polític que el futur ens depari (no és impensable una recentralització de l’Estat i la insistència en uniformitzar-lo sobre la base castellana) . Però també és el partit que ha d’assumir, si el poble així ho demana democràticament, una Catalunya deslligada de l’estructura del decret de Nova Planta. Assumir-ho i ajudar a la nova organització nacional per oferir les garanties que calguin a aquells catalans que mantenen arrels sentimentals i familiars al vell Estat.

Per dir-ho clar: el PSC, si vol ser fidel als seus orígens i al seu esperit, ha d’estar preparat per assegurar, passi el que passi, la convivència. Ha de ser, sobretot, el partit de la convivència. En el marc polític que els catalans decidim lliurement. I ajudar a aconseguir-lo. Treballant per fer possible un encaix amable, fraternal, amb els pobles d’Espanya – com intentava prou intel·ligentment l’Estatut Maragall –, si resulta possible,  o oferint les garanties polítiques que calguin als ciutadans que se senten espanyols que un trencament – potser inevitable, vistos els esquemes que es mantenen a l’Estat – no els ha de representar cap mena de perill, que en tot cas, tindran sempre el respecte als seus drets, la seva cultura i les seves tradicions, com a ciutadans de primera que són i han de continuar essent.

No és un programa fàcil de dibuixar, però és el que mantindrà la unitat del partit i el que li assegurarà el suport social necessari per continuar al centre de l’escenari polític català, com alternativa real de govern.

Torna a l'inici

Continua llegint »