11 de maig de 2018

Llengües que fan nosa.


Jo ho tinc clar: la culpa és dels mestres, que adoctrinen els alumnes innocents. O potser el mèrit?.
Que les coses ja no passen, succeeixen; que no es comencen, s’inicien; que no s’acaben, es finalitzen; que no es paren, es detenen; que no s’engeguen, es posen en marxa; que no s’unten, s’engrassen; que no s’acosten, s’apropen.... Ja ho sé. Fa temps que es veia a venir. Potser érem als anys seixanta quan en Jordi Soler ho va profetitzar: esdevindrem folls, proclamà.  I tot això sense sortir de la correcció.  Com aquell acudit de fa molts anys d’un client que entra a l’estanc i demana a la dependenta: damisel·la, em faríeu la mercé d’estampar un segell de vint-i-cinc de xavalla a l’envelop d’aquesta missiva que vull tirar a la bústia? La xicota, sorpresa, es mira l’amo demanant ajuda. I l’amo li tradueix: fot-li un sello de ral!!
El que no es pensava segurament el nostre amic humorista és que de tirar en diríem llençar i de llençar, tirar, just a l’inrevés per fer-ho fàcil. O que donaríem la volta a tot:  Per contes de remenar la cassola li donaríem voltes; en lloc de capgirar un marcador esportiu li donaríem la volta; per contes de girar la truita li donaríem la volta.... Fa uns dies un flequer explicava a la televisió catalana com feia el pa tradicional. Quan va arribar el moment d’un pa específic ens va dir que calia donar-li la volta. Sabeu com se’n deia d’aquell pa? Ell mateix ho va dir: pa girat. Sorprenent!  Amb aquesta lògica, si pa girat és un pa al que se li ha donat la volta, d’un pa que s’hagi girat se n’hauria de dir pa voltat.  O no?  Jo penso ara que, si fem tantes voltes, ens podem marejar.
És que queda algú que sàpiga quan una cosa o una persona és gran, grossa, grassa, gruixuda...?  Qui ens ho ha ensenyat? Ningú. Culpa dels mestres, que adoctrinen els seus alumnes.
Ja ho diu l’Arcadi Espada, que és un periodista d’origen català que opina a sou als diaris de Madrid: les llengües fan nosa. “Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad. Nada que celebrar” .....” De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya”. Tot això perquè està contra d’un corrent de Sociedad Civil Catalana que voldria igualtat entre les llengües, com a Suïssa o Bèlgica,  posem per cas. Valgue’m déu!! On anirem a parar? “la filóloga Mercè Vilarrubias, pretende que una ley de lenguas sitúe en el mismo rango de oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco”.
Que deixin fer...L’escola que adoctrina, la televisió que adoctrina, la ràdio que adoctrina fan la feina discretament. Aviat serem al cap del carrer. Tots, com sant Vicens Ferrer tindrem el do de les llengües: parlant com a casa ens entendran pertot. El miracle altre vegada és possible. Si escolteu la televisió gallega ho entendreu. Parlen en gallec, però ni ho sembla.
El president Puigdemont demanava dijous que no es persegueixi mai més ningú per la llengua que parla. Ho ha dit clar. Clar i català. Per qui ho vulgui sentir.




Continua llegint »

5 d’abril de 2018

Fer el cim


Els que tenen el vici o la virtut d’enfilar-se als cims del món ho saben: els darrers metres són els més difícils: s’arriba cansat, falta oxigen, el pendent és més rost, les cames fan figa... Més de quatre han hagut de deixar-ho córrer quan ja faltava tant poc...  De fet, la majoria dels que arriben a fer el cim han passat més d’un moment en que es sentien al límit, havien de decidir si  continuaven o reculaven. Si mirem les cròniques, veurem que estan plenes dels que van decidir recular i esperar un altre dia, però també dels que es veieren capaços d’arribar i se’n feren la pell. Alguns, però, inscriuen el seu nom entre els victoriosos. Havien sospesat bé les pròpies forces i se la van jugar.
Som aquí, en els moments més difícils, quan ens encalcen els gossos rabiosos de la desesperació imperial. Ja fa dies que ni lladren: només sentim el tuf pudent de l’alè de la bèstia salvatge. Sí, estem aclaparats pel pes de l’esforç i de l’angoixa. Són tres-cents anys d’aguantar la bota clavetejada del botxí al coll, amb el nas a terra, la boca ensangonada, els dits lacerats d’esgarrapar inútilment la roca. Però no ens hem rendit. Hem aprés a pronunciar el si senyor que ens exigien per sobreviure que fos compatible amb continuar covant al cor la necessària llibertat d’esperit i de consciència. Ens hem hagut de trair massa sovint, ben cert. Calia arribar a demà i deixar aquest demà als fills i als néts. 
Avui som els fills i som els néts i hem dit que prou. Un prou discret, pacífic, amable si voleu, però contundent. Hem sortit al carrer fills i pares, avis i nets, a recordar que volem ser lliures per poder ser. I que som precisament perquè volem ser lliures. Que  ens ho faran difícil, dieu? I és clar que sí. Ells són aquells del más vale honra sin barcos... però encara no han aprés que es poden quedar- com els ha passat sempre . sense barcos i sense honra.  Han tret tots els poders independents a cantar la mateixa cançó, a trenar la mateixa jugada, a conjugar els mateixos verbs tramposos i mentiders.
Els daus són tirats. Roden sobre el tauler de l’Europa que es diu, i es creu, i es vol democràtica. La sort, ja se sap, és boja. Però no tot és sort. Alguns miren de carregar els daus amb promeses de compres d’avions de guerra, amb amenaces de trastocar els equilibris precaris internacionals... Promeses i amenaces. Impotència i prou. Un dia vaig dir que havien picat l’ham. Ho vaig dir el dia que vam començar a empresonar els nostres líders. Ja ho se. El peix encara és viu i encara mossega. Però està enganxat, El tenim.
Sí, les cames fan figa, falta oxigen als pulmons, el camí és més feixuc del que voldríem. Però, pareu-vos un moment. Hauríeu pensat mai que arribaríem tant amunt? Oi que no? Doncs, som-hi, que ja falta poc. Tenim el cim ben a l’abast. Pels nostres fills. Pels nostres néts.




Continua llegint »

3 de març de 2018

Què s’han pensat!!!


El president del Parlament va fer enfadar els representants del poder judicial al col·legi d’advocats.  Ho entenc.  Els va dir que tenien presos polítics acusats de delictes inexistents. Els estava dient, amb discreció,  que prevaricaven.  Si ets un alt magistrat o un gran fiscal i et diuen que tu i els teus col·legues i els teus superiors i els superiors dels teus superiors esteu prevaricant, és lògic que t’enfadis. El  que no tinc clar és si aquest fet aconsella que et comportis com un mal educat i te’n vagis. Què es pensaven? Que tothom callaria? Que es farien el distret?  El president Torrent ha dit moltes vegades que considera les acusacions de sedició pel primer d’octubre com una manipulació política dels fets per atacar judicialment els adversaris polítics del Procés. Es podien pensar que callaria? O ja duien preparada l’estampida des de casa?  Jo crec que la duien ve organitzada i anaven al col·legi d’advocats a representar l’escena de l’ofès. Els que afinen el fets quan convé al poder també afinen les actituds quan els cal representar un paper de dignitat maltractada.
Però jo voldria creure – o fer veure que voldria creure – que ningú no ha prevaricat, que jutges i fiscals estan convençuts que els ciutadans que entomaven les garrotades dels civils el dia 1 d’octubre i els seus dirigents eren una colla de violents organitzats que protagonitzaven una rebel·lió original i completament nova. Us ho dono. Llavors el President del Parlament, s’equivocava. Tothom es pot equivocar. Què passava? Que la segona autoritat del país opinava i feia saber la seva opinió. Sense cap altra conseqüència posterior.. Qui  opinés diferent podria rebatre els seus arguments de la forma que li semblés oportuna. I, parlant de jutges i fiscals, fins i tot podem pensar en una querella.
Una altra manera possibilitat seria que el senyor Torrent tingués raó, que els presos i els exiliats als que al·ludia siguin innocents dels delictes que se’ls imputen quan els fiscals i els jutges manifesten el seu punt de vista des de la tribuna del seu ofici. Però aquest punt de vista equivocat porta els acusats a la presó o a l’exili.
Enteneu la diferència? Ells es poden sentir ofesos, aixecar-se i marcar de la sala per anar cap a casa. Els seus acusats no ho poden par fer. L’error – si hi ha erro, és infinitament més greu.
Sabeu què penso? Que ja fa dies que no parlem ni de lleis ni de constitucions ni de legalitats ni de res. Les forces de l’estat espanyol es van definir amb una frase que es va fer famosa quan venien a impedir que votessin: a por ellos!! Doncs bé, estic segur que l’actuació política i judicial d’aquests últims mesos està fonamentada en una altra frase  que sobrevola els passadissos de  tots els palaus que conformen l’estructura de l’estat. La frase que va dir algú i que és la unitat de mesura de totes les actuacions és : què coño se han creido!!

Continua llegint »

14 de febrer de 2018

Plaça sí, plaça no.

Sí. tots som Girona. I vaig signar un manifest queixant-me de la decisió de l'Ajuntament de la ciutat de canviar el nom de la plaça de la Constitució pel  plaça de l'1 d'Octubre, tal com em proposava l'amic Josep Quintanas. Ja entenia que alguns dels promotors o signants utilitzarien la lògica literal del text - el que jo signava - com a palanca contra les legítimes aspiracions catalanes de fer valer el resultat democràtic del referèndum. Però no crec que sigui honest prejutjar les intencions. Llegit el paper, em semblà defensable, raonable. Crec que una Constitució que va ser aprovada de forma clamorosa pels catalans mereix una plaça a la ciutat de Girona. Al cap i a la fi, per bé o per mal, som on som gràcies a aquella llei.
Naturalment que hi hauria fet matisos, al document; però no estava al meu abast.
Hauria preferit que deixés clar que els signants, si més no alguns dels signants, hauríem optat per dedicar a l' 1 d'octubre una altra plaça; que el nostre suport al nom antic no volia pas dir que validéssim l'ús obscè que està fent el govern de Madrid del text legal; que defensar el nom no es podia pas interpretar com donar per bones les lectures interessades,  partidistes i retorçades que han donat peu a empresonaments i exilis dels nostres representants polítics més destacats; que mantenir el nom de la plaça no era un atac al Procés ni als seus protagonistes...
Per mi, perdoneu, potser  la Plaça de la Constitució hauria d'haver pogut ser la plaça de la Constitució Catalana - que espero tenir aviat -  per a uns, i la plaça de la Constitució Espanyola, per als altres. No sé si el decret que li va posar el nom concretava que estava parlant de la del 78. Si ho feia, només hauria calgut que el ple municipal aclarís que no es referia a cap constitució concreta. Eliminar la referència, la concreció. Perquè estic a favor de viure sota el paraigua legal d'una Constitució. Democràtica i que sigui respectada.
Quan l'anomenada Carta Magna no s'utilitza per ajudar i promoure la convivència entre els ciutadans i entre els pobles, sinó que es converteix en arma per perseguir, empresonar, insultar i estossinar els adversaris polítics, no s'està respectant ni els ciutadans, ni els pobles ni la Constitució. Quan sempre es llegeix el text legal en el sentit ocult que li van imposar de sotamà les sales de banderes de les casernes i els interessos de les oligarquies regades pel franquisme, no es respecte ni l'esperit dels redactors de la constitució ni la voluntat del poble que la va votar.
Tots som Girona. I no és bo que ens barallem per un nom. Un nom pot tenir molts significats: uns només som ciutadans; uns altres són,sobretot, de Ciutadans. uns volem la Constitució per ser lliures; d'altres  volen una constitució que ens exclogui com a poble.

La plaça rai. Sempre serà del poble.

Continua llegint »

1 de febrer de 2018

Ha arribat el juny?


La vella cançó popular, Els Segadors, adoptada pels lluitadors de la sublevació catalana contra els abusos  de Felip IV, és en el fonament de l’himne nacional català. La lletra actual és d’Emili Guanyavents escrita el 1889; la música fou adaptada per Francesc Alió el 1892. La versió més antiga coneguda comença constatant que el rei  ha declarat la guerra a Catalunya. Era ben cert. Se’n va dir la Guerra dels Segadors i el moment culminant i més conegut fou el Corpus de Sang, al que es fa referència implícita en la lletra popular.

Ai, ditxosa Catalunya
Qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.


La lletra actual del nostre himne és menys bel·ligerant. I no parla del rei. De fet, es devia assumir com a oficial en temps de la Generalitat republicana. No era pas previsible una restauració com la que hem tingut. Les nostres discrepàncies amb el govern de Madrid no passaven pas per monarquies, llavors. Lamentablement, avui, ara mateix, podríem prou bé rehabilitar la vella cançó quan ens apleguem a les places de les ciutats i dels pobles per reivindicar els nostres drets.  Felip VI – ves per on, el nom li escau – també ens ha declarat la guerra. El seu discurs després del referèndum no deixava cap dubte: en la pugna entre la legitimitat democràtica catalana i la legitimitat constitucional del govern de Madrid, ell feia costat a Madrid.
Quina tristesa! Quina pena. Aconsellat per qui l’aconsellés, va perdre la oportunitat d’exercir com a rei constitucional de veritat, erigint-se en mediador i moderador entre les dues legitimitats.
Felip Vi ha dimitit com a mediador. Era una de les poques competència que ningú li hauria discutit. S'ha declarat incompetent. Ell podia oferir una sortida, una solució, però ha preferit enverinar el problema. Perquè, desenganyem-nos, el problema hi és. Les dues bandes ho reconeixen. El que no diuen des de Madrid és que han optat per la garrotada seca per no haver de seure a negociar. I el problema català només es pot resoldre negociant, escoltant les dues parts, mirant d'entendre l'adversari. Les garrotades _ ara que ja no poden enviar la cabra de la legió_ mai seran definitives. Al final, caldrà pactar una sortida.
Entenc que ens és difícil d'entendre que tota la gesticulació de les dues parts, forma part del que podríem anomenar  pre-negociació. Estem discutint com seurem a la taula. Catalunya demana cadires iguals a banda i banda. Madrid vol un setial i espera tenir-nos agenollats a terra. Per això fan servir el rei, amb la seva trona majestàtica.
Il·lusos buscàvem mediadors a fora. El mediador per construcció era el rei. Però se'ns ha declarat incompetent. Com deia la cançó, declarada ens té la guerra.


Continua llegint »

25 de gener de 2018

Els poders, les lleis i el poble

A veure, qui  és l’Estat?  Doncs ben clar: els poders. Els tres poders? Sí, naturalment, el legislatiu, l’executiu i el judicial, presidits per un cap d’Estat que els hauria de coordinar. Però no estan pas sols. Hi ha el poder municipal i l’autonòmic, l’europeu, el poder militar, el poder del l’alt funcionariat...  Però hem de comptar també amb poders més difícils de ferrar:  l’econòmic, el dels mitjans, l’espiritual, el de les xarxes de corrupció i els que ara oblidem.
Doncs bé, l’Estat ha decidit que no, que Catalunya  no és un subjecte polític  que mereixi ser escoltat, que tingui dret a negociar res de res. L’Estat té unes lleis, que han pastat laboriosament els fidels servidors dels poders i no es poden tocar. Primer de tot, la sagrada constitució que es va pactar - a l’ombra d’una corona beneïda pel dictador i amb la música persistent de les espases a les sales de banderes – entre els vells falangistes de tota la vida i alguns dels que  havien lluitat per la democràcia al llarg del negre franquisme - que ho deixà tot “atado y bien atado” pels segles dels segles. Una sagrada constitució que té, com havia de tenir si volia ser acceptada des de les sales de banderes, un article 26 que declara, citant a Pitarra “En cas de tal compromís el govern té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país”.  No és el 26? No ho diu en vers?  Ja li posaran, si cal.
El que no sembla recordar ningú és que el poder de l’Estat, en una democràcia, no li és pas donada per la gràcia divina, com deien les monedes del dictador. El poder és del poble. Els que governen ho fan en nom del poble, per servir el poble. Cal entendre que aquells poders que no depenen del vot directe del ciutadà maldin per controlar, comprar,  mediatitzar, subjugar de totes les maneres possibles els poders que sí que en depenen. I creix la corrupció en totes les seves formes. Els alts funcionaris, intocables, manipulen al seu gust l’executiu; l’executiu té sota la bota els legisladors, que surten de les llistes escrupolosament controlades pel partit; els alts poders de la judicatura aprenen aviat que el càrrec i el sou pengen de fils si més no discutibles. I acaten sisplau per força la imperiosa dictadura discreta del diner, dels mitjans de comunicació, dels líders espirituals organitzats, dels que porten les armes...
I el poble? No hem quedat que vivíem en una democràcia?
Entesos. El poble pot votar quan se li diu. Però ha de votar el que se li diu. Milers de predicadors ensinistrats i pagats saben prou bé com han de vendre el catàleg d’ofertes polítiques, des de les més conservadores fins a les més revolucionàries. Tots els matisos de l’arc de sant Martí ideològic, però controlat. És sabut que el 80 per cent dels catalans volem decidir el nostre futur polític. Ho hem demanat pel dret i pel revés.. És que no.
Sap què passa? Imagini’s que fem un referèndum i no votem el que els poders volen. Quin problema! Caldria aplicar l’article 26, en vers o en prosa. Doncs ja està. Aplicat.
Els versos de Pitarrra diuen encara: “I el poble? El poble, que el donin pel....” Deixem-ho aquí.


Continua llegint »