11 de març del 2024

De les Voltes al minyons escoltes

Les Voltes, 60 anys. Qui ho havia de dir. El vent gèlid del franquisme bufava sota les voltes de la Plaça del Vi, just a Casa Carles, quan una colla d’engrescats gironins decidiren que, si les llibreries “normals” no oferien llibres en català, el que calia era crear un nou establiment que canviés les coses. radicalment. Les Voltes seria una llibreria especialitzada en llibres en català. Ho tenien tot en contra, però la lògica estava a seu costat. Va ser un èxit, amb els alts i baixos que el mercat  i el temps propiciaren. Al cap dels seixanta anys, es va fer una celebració al municipal  ple, amb tres presidents de la Generalitat presents (Pujol, Montilla i Torra) i dos més per via informàtica (Mas i Puigdemont). Es va presentar la Fundació Les Voltes i el Premi  Matamala, concedit aquest any a Josep Guardiola. Esplèndid. Però no us volia pas parlar de Les Voltes avui. Ja ho entendreu.

Va tancar l’acte el conseller Quim Nadal. Havent repassat la llista del primers gironins que s’apuntaren al projecte de les Voltes, va fer observar que la majoria havien passat per l’agrupació escolta Sant Narcís, que tenia el cau just al costat del local de la llibreria, a Casa Carles.  I que moltes altres iniciatives ciutadanes també s’havien gestat als cervells d’aquells centenars de nois formats en l’escoltisme. Escoltisme catòlic, tot sigui dit, rumio jo. Certament, l’escoltisme gironí estava pensat i  encarrilat a formar els dirigents futurs de la ciutat. Jo diria que se’n van sortir.  Algú més entès hauria d’estudiar els noms d’aquelles promocions d’escoltes i guies i veure les seves trajectòries, com s’han anat desplegant, agrupant, organitzant per controlar els llocs decisius de la ciutat. I potser esbrinar si en la seva actuació com a adults han pesat més els valors maçònics reconeguts de l’escoltisme de Baden Powell o l’adoctrinament i dirigisme catòlic dels capellans d’aquells temps difícils. Llibertat o submissió. Algun sociòleg s’hi apunta? Algun historiador? Crec que un estudi com aquest tindria interès.

Segur que algun dels antics escoltes gironins, que van conèixer de primera mà tot el procés, en podria començar una tesi doctoral. L’espero, sense pressa.

      Torna a l'inici

Continua llegint »

27 de febrer del 2024

La botigueta de la Cort Real

 

El 2005 en Lluís Güell només tenia 60 anys. Es va morir. Havia viscut molt intensament, tot s’ha de dir. La seva trajectòria feia pensar en una llarga carrera triomfal en qualsevol dels diversos camps que dominava. Pintura, escenografia, escultura, decoració... He dit decoració? Que em perdoni. En Güell creava ambients totals conjugant les formes, els colors, les llums, la música, tot. Des de  muntar un altar per un casament fins a instal·lar un negre emmordassat assassinat a l’entrada d’Arco, a Madrid; des de treballar en els decorats del T.E.I. de Banyoles fins a sumar el seu treball a Mario Gas, la Trinca o Ventura Pons; des de ser el més genuí representant del l’art Pop al país fins a construir grans sales de festes a les comarques gironines o a Eivissa.

Sempre diem, ens queda l’obra. En el cas d’en Lluís només és veritat a mitges. Molta de la seva treballada trajectòria s’ha perdut miserablement. Deixem de banda la pintura, els quadres que decoren els menjadors particulars d’admiradors afortunats, o el seu “Sols es viu d’il·lusió”, que penja al Princesa Sofia, segons llegeixo.  Mireu, l’Esquinçat, de Banyoles, es va cremar; l’Envelat del follet, d’Olot, va ser enderrocat; l’escala del Col·legi de metges de Girona es va desmuntar... Sí, de la seva obra “constructora” de grans sales de festes en deuen quedar a Eivissa el famós restaurant “El Ayoun”,  santuari per als amants de la música electrònica  i el Café del Mar, també a la costa de Sant Antoni, un altre lloc emblemàtic que Güell va decorar. Aquest local és conegut internacionalment per la seva vista espectacular del mar i la seva música ambiental. La posta de sol des d’aquesta ubicació és particularment màgica.

I a Girona? Sí, ens queda la Botigueta de la Cort Real. Tota una escultura de guix convertida en local comercial. Ni ens la mirem. La façana que fa cantonada amb les Voltes d’en Rosés, està emmarcada per un plafó que era pintat de pàl·lids roses i blaus pastel aquarel·lats. El plafó s’ha tret i posat més d’una vegada. Ara mateix, si no hi ha canvis, la pintura ha desaparegut. Què ha de passar perquè es restauri com cal? L’ajuntament, no hi té res a dir? Si la pintura es perd, qui ens diu que no es pot perdre tot?

     Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

23 de febrer del 2024

45 anys del Punt Diari

 


 
El 24 de febrer de 1979 va sortir el primer número del Punt Diari. Amb tres edicions: Gironès Selva, Garrotxa Ripollès Cerdanya, i Alt i Baix Empordà. Un miracle. El miracle de la societat civil gironina. El miracle de la democràcia acabada d’estrenar.
En realitat, la nostre previsió era que sortís el dia 20. Tot estava a punt. Només teníem el dubte de si la impremta d’en Fornells estaria preparada per assumir la feina. Els dos números zero que havíem fet no eren cap garantia perquè s’havien editat molt abans i amb caràcter extraordinari, per Nadal i per Fires. Però no varem estar en condicions de fer números zero reals – uns quants dies seguits, just abans de sortir al carrer. De manera que no les teníem totes. Uns dies abans vaig anar al Diari de Barcelona, que ens havia de fer el tiratge, per assegurar que, si arribava el cas que no poguéssim fer la composició i muntatge de les pàgines, ells ens ho podrien fer provisionalment. Però aquest acord només el sabíem en Just i jo, per intentar forçar tan a la redacció com al taller a fer tots els esforços per complir des del primer dia.
La realitat va ser que en Fornells no va poder assumir la feina del número 1. Ens en varem adonar ben aviat. Així que vaig trucar al Diari de Barcelona i vaig decidir que es recollís tot el material i anàrem tots cap a Barcelona. Els tallers del Brusi es van posar a treballar. Però llavors en  Jordi Negre, que era el director,  em va venir a trobar i em va dir que calia retardar la sortida, que veia impossible acabar a temps el número. Jo i en Just ens manteníem ferms en intentar-ho, convençuts que si aturàvem el procés seria impossible sortir l’endemà. Sembla que les pors d’en Jordi Negre i dels caps de redacció – Josep Collelldemont i Carles Sánchez Costa - venien de creure que el Diari de Barcelona no estava preparat. No es creien que els havíem avisat amb dies. Per resoldre el conflicte vaig trucar en David Marca, que era el president del consell d’administració i que decidís què fer. Es va acordar parar i esperar un altre dia. Després vaig saber per en Carles Sánchez Costa que el problema real era que havien recollit tot el material de redacció però s’havien descuidat al taller de Girona tots els anuncis. No gosaren dir-m’ho.
Cua entre cames vam tornar a Girona. Calgueren tres dies per reconduir el problema. Finalment, sortia el primer número el dia 24, en les mateixes condicions que el dia 20: el diari es picava i es muntava a Barcelona, als tallers del Brusi.
 En aquests tres dies es va produir una deserció. Havíem fitxat en Xavier Xargalló, que era el segon d’en Narcís Planes a Los Sitios, per dirigir la secció d’esports. En no sortir el diari el dia previst, es va espantar i ens va deixar per tornar a la competència. Val a dir que, al cap d’uns anys, en va arribar a ser director, quan Los Sitios ja era Diari de Girona. Es devien perdre més coses amb aquell primer fracàs, però no quedaren tan a la vista. Credibilitat, segur.
Finalment surt el dia 24. Tard. Mentre la furgoneta marxa cap a Girona, en Just i jo amb el meu Citroën GS vam anar a repartir els diaris als tres punts de venda de Barcelona que teníem contractats: Miguelañez, al Portal de l’Àngel; la casa del llibre i un altre que no recordo. Clarejava als carrers de la capital. La brigada municipal regava l’asfalt. Poca gent encara. Nosaltres callàvem. Després de tanta estona de nervis i neguit, una pau tensa. “Àlea iacta est”. El diari somniat ja era un fet. El llarg i farragós camí, el camí impossible, tenia un final i ja hi érem. El Punt Diari estava a les mans dels periodistes i dels lectors. Demà tornaríem a la feina. Però ja seria una altra feina.
Per necessitat continuàrem fent la foto-composició i el muntatge al Brusi durant unes setmanes, fins que el nostre taller es va veure amb cor d’assumir tota la feina. Calgué contractar un equip barceloní professional per guiar i orientar els nostres muntadors. També es va renunciar temporalment a les tres edicions per ajudar a la puntualitat del tancament de cada dia.
Sí, tot això està prou bé. El 20 o el 24 de febrer (per sort vam esquivar el 23 f, sense saber-ho, és clar). A finals d’agost ens reunírem els que estàvem acabant de lligar caps per treure el diari. Recordo ara mateix en Just, en Jaume Guillamet (que era el director in pèctore), en David Marca, en Lluís Pla i jo. La majoria pensava que era molt interessant que fóssim al carrer abans de les eleccions generals espanyoles, que Adolfo Suárez havia convocat pel primer de març. Era un error perquè ens faltava encara completar el mínim capital previst. Però va imposar-se per majoria el criteri que seria més fàcil captar-lo amb el diari al carrer. Com ja hauríeu de saber, no va ser així. Però això ja seria un altre tema. Caldrà explicar-ho algun dia.

    Torna a l'inici

 

 

 

Continua llegint »

11 de febrer del 2024

Miraré de no ser-hi

 Ja sabeu que això del català, vull dir això de gent que parla català amb normalitat pels carrers, a les botigues, al bar, s’ha acabat. Bé, acabat del tot, no. Però falta poquet. I segur que sempre quedarà al país un petit reducte de tossuts lletraferits nostàlgics que mantindrà viva la flama d’una manera de parlar i de pensar conreada a Catalunya i rodalies durant un miler d’anys. Vetllaran una petita espurna voluntarista, una mica de caliu sota la cendra que viurà uns quants anys, els que la bona voluntat i alguna subvenció permetin.

Se n’hauran sortit, al final. “Que se consiga el empeño sin que se note el cuidado” . És clar, qui manava i determinava “el empeño” era l’estat que ens governava. Tenia la paella pel mànec. I, quan calia, podia oblidar-se d’amagar el “cuidado” i tirar pel dret. Bombardejar Barcelona de tant en tant i aplicar el  derecho de conquista. Ep!!, i no digueu que som una colònia, que s’ofenen. No som cap colònia. Tenim – ara que hi ha democràcia - petits bocins del dret a decidir sobre coses nostres. Sempre i quan paguem cada any sense discutir una “quèstia” innegociable de 20.000 milions d’euros pel cap baix. Sabeu quant són vint mil milions? Amb aquests diners poden pagar el sou del rei, el del cap de govern, el del ministre, el del general més gros, el de l’inspector d’hisenda, les bombes per Barcelona  si cal, i les porres dels guàrdies que no ens volen deixar votar.

Estic perdent el fil. Dèiem de la llengua. Que s’acaba. Fins quan podrem aguantar? A cada bugada perdem un llençol. Quan jo anava a escola, en plena dictadura franquista, l’hermano parlava castellà, el capellà també, el cine també, la ràdio, el diari, tot en castellà. Però jo mai, mai, vaig haver de parlar en castellà al pati, ni al carrer, ni al confessionari, ni a la plaça. Prou que posaven cartells “hable el idioma del imperio”. Inútilment. La nostra llengua era el nostre imperi. Avui, al pati de l’escola catalana tot és castellà. Al bar he de repetir tres vegades “un cafè amb llet, sisplau” perquè entenguin què vull. I ja he renunciat a aclarir “sense bromera”, perquè era més fàcil acostumar-me a les bombolletes.

Ja ho sé: exagerava una mica. Però així pinta el futur. Miraré de no ser-hi.

  Torna a l'inici

 

Continua llegint »

28 de gener del 2024

El burillaire

 

Evidentment,  és un sense sostre. Un rodamón, diríem. Però l’he vist més d’una vegada arran de muralla buscant un recés per dormir. Ara és cap a migdia, i el veig assegut a la placeta que va crear en Quim Nadal al carrer de Mercaders. Seu en un banc de pedra que li serveix de cadira i de taula. Ha deixat una bossa de plàstic blanc al seu darrera i porta a l’esquena el seu equipatge: una motxilla mitjana, sota la quan aguanta els cartrons que l’abriguen a les nits.  Ha escampat unes quantes burilles al seu davant, sobre la pedra, i esta cargolant una cigarreta, pacientment. Feia molts anys que no veia un burillaire, molts… Però es veu que no s’han pas extingit. El 2015, Ramon Solsona escrivia aquí mateix que n’havia vistos tres en pocs dies.

Molts lectors es preguntaran què és un burillaire. Si ho demanen a la AI els dirà: “Un burillaire és una persona que recull les burilles dels cigarrets i les neteja per vendre-les a les fàbriques de tabac per a la seva reutilització Aquesta pràctica era comuna a Europa durant els segles XIX i XX “. Si m’ho pregunten a mi, diré que sí, que és això. Ara, no em consta que les fàbriques de tabac comprin o hagin comprat puntes de cigarret per re aprofitar el tabac. Aquelles burilles, ensalivades, brutes, plenes de nicotina, havien de fer una pudor espectacular.  Es clar que....ves a saber.

Després de la guerra, vaig viure a la Rambla amb el meu oncle Jaume. Era metòdic. Fumava cigarrets de picadura que es cargolava ell mateix, com gairebé tothom. Però no llençava les puntes. Les deixava curosament en un cendrer exprés. Quan en tenia tres o quatre, les desfeia i n’aprofitava el tabac. Ho havia aprés a les trinxeres, quan el tabac era introbable. Fumat el cigarret reaprofitat, l’oncle no guardava pas la burilla,  que era massa pudenta, però la tirava pel balcó per tal que algun burillaire la pogués recollir. Economia de guerra.

A la sortida del futbol i dels toros d’aquells anys de misèria, els burillaires feien l’agost: els queien molts puros a mig gastar, moltes cigarretes poc aprofitades... Es deia, i devia ser cert, que el tabac d’aquelles collites deixava un excedent que era venut, ja cargolat altre cop, al mercat soterrat dels miserables.

  Torna a l'inici


Continua llegint »

16 de gener del 2024

Assetjaments i protestes



Girona va ser assetjada diverses vegades. Els dolents de cada cas volien entrar i els bons els ho impedien darrera la muralla. Per haver resistit els assetjaments que li ha deparat la història, la ciutat és molt noble molt lleial, fidelíssima i tres vegades immortal. Ara parlaré d’assetjadors, però d’una altra mena.

Resseguint la vella muralla he passat davant els nobles edificis de la Universitat, secció de lletres, si no m’equivoco. L’antic convent de Sant Domènec, tants anys Gobierno Militar, em mostra unes pintades inquietants: “ENS EDUQUEN ASSETJADORS” i “RECTOR ENCOBRIDOR”. Pintura negre contundent sobre el vermell dels rajols vistos dels murs. Una pena. Com que no ho signa ningú, entenc que ho signen estudiants. No sé si estan denunciant professors que assetgen noies, professores que assetgen nois o a l’inrevés. Em podeu dir que “assetjadors” és un adjectiu masculí plural, però això seria prendre partit en les discussions entre els feministes i  lingüistes.  D’altra banda, amb tot això dels col·lectius LGTBOQ+... costa aclarir-se. Per si de cas, ho busco: (L’acrònim LGTBIQ+ és emprat per a referir-se col·lectivament a les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres, intersexuals, queer i qualsevol altre tipus d’orientació sexual o identitat de gènere socialment marginades i oprimides). Entesos.

Tornem al tema. Alumnes de la UdG denuncien que tenen educadors/es que els/les assetgen. Estic d’acord que no pot ser, que alguna cosa s’ha de fer. A la porta veig una altra pintada. Diu que cal canviar els protocol. Entenc doncs que  hi ha un protocol i que s’ha aplicat. S’ha fet el que estava previst i el resultat no ha agradat als presumptes assetjats. Per això les pintades. Ho comprenc, crec. Però, cal empastifar les parets de l’edifici amb pintura negra?

Durant molts anys, l’únic cartell en català que hi havia a Girona era al carrer del Portal Nou, a la casa dels Dalmau Pla, en un petit quadrat de rajola de la Bisbal que deia: “Per respecte a la ciutat no embrutiu la paret”. Encara hi és. Els autors de les pintades poden anar a aprendre la lliçó. Si vols que et respectin, sigues respectuós.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »