11 de desembre de 2018

Podíem fer veure que el monstre no hi era, podíem creure que les coses havien canviat, podíem proclamar als quatre vents que havíem girat full, ens podíem imaginar que tot el que estava per fer era possible, podíem... Sí, gairebé n’estàvem segurs: Espanya era una democràcia moderna, europea, respectuosa amb els oponents; un estat social de dret basat en la llei, el diàleg, el respecte, la solidaritat, la igualtat. El franquisme havia mort amb el seu creador i, amb empentes i rodolons, havíem conquerit la normalitat europea. Cert que sovint alguna cosa xericava, alguna peça fallava, algun engranatge semblava rovellat. Però n’estàvem segurs: vivíem una democràcia de primer nivell. Modèlica, envejada, miraculosament conquerida.
Què ho va espatllar? Ens estàvem enganyant?
Com en el conte del dinosaure, el monstre era a la porta. Esperava el moment de treure’s la disfressa amable i tornar a ensenyar les dents. Els avisos van ser múltiples i diversos començant per 23-f, amb uns guàrdia civils fent d’Espartero sense cavall, fins a la repressió del primer d’octubre a Catalunya. Cal tenir-ho clar: una part important de la població espanyola que vota confon el patriotisme amb el franquisme. Creu de cor que els poders de l’estat hi són per assegurar la seva pròpia pervivència i no pas per defensar els drets dels ciutadans. Amb bona fe o amb malícia confon l’estat amb els poderosos que manipulen en benefici propi el diner públic i les institucions. Gent d’ordre, diuen, i no s’escandalitzen quan la corrupció arruïna l’economia del país. Gent d’ordre, i callen quan desapareix la separació de poders i se senten protegits quan aquells que haurien de moderar del debat polític es converteixen en part bel·ligerant en favor dels més poderosos.
Els feixismes necessiten enemics, un enemic que uneixi. Qui millor que els catalans? Aquell Ribera d’esquerres, que s’alimentava de les engrunes del PSC, ben aviat va adonar-se que el discurs anticatalanista que oferia a la menuda a Barcelona seria incendiari a la resta d’Espanya: es podia vendre a l’engrós. Tots contra els catalans. La veda s’havia aixecat. Ja tenien bandera. Totes les ànimes enyorades del por el imperio hacia Diós, es barallen per l’exlussiva de l’anticalanisme. Tots volen liderar l’a por ellos que tants vots prometia.
A Andalusia el dinosaure del franquisme sociològic s’ha repartit amigablement entre els tres partits de la dreta, per provar d’aprofitar l’oportunitat que els socialistes no poden competir en la cursa perquè han de menester vots catalans a las Cortes. I potser perquè creuen en una sortida pactada del problema territorial.
Sortida pactada?  Franco s’ha aixecat de la tomba. Aquí ningú no pacta res. Els ciutadans i els populars i, sobretot, els de vox s’ha afanyat a vendre la serva mercaderia més resclosida. Els tornareu a veure cara al sol defensant la família tradicional, els servei militar, els toros, el Gibraltar español i el catecisme a les escoles. Contra el sobiranisme, unidad de destino en lo universal. La sagrada unidad de la patria, la lengua común i la bandera.
Europa calla. Té prou feina sense nosaltres.

Continua llegint »

5 de novembre de 2018

Tots hem de remar


 Li explicaré una vella història. Fa una colla d’anys, cap allà al 76 o 77 - ja ho veu, tot just a l’inici de la democràcia – era company de curs a l’Autònoma amb Juan de Dios Ramírez Heredia. No n’ha sentit parlar mai? Venia a ser, llavors als meus ulls,  com el president dels gitanos i  és cert que va treballar mot per dignificar la imatge de la seva gent.  Mestre, advocat i periodista, va ser Director de l'Escola de Readaptación Professional "San Juan Bosco" per a disminuïts físics, de Barcelona, entre 1970 i 1990, quan coincidírem a la universitat.  Bé, tant li fa.
-         - Exacte. Perquè m’explica això?
Miri, un dia, abans que ens féssim amics com ens vam fer, el sentia com parlava amb un company andalús.  Vaig parar orella perquè el tema era interessant. Feien números i calculaven els vots que podria tenir un partit que aglutinés la major part de la població immigrada de Catalunya, contra els catalans. Potser hauria de dir contra la majoria catalanista del país.
 Estaven inventant Ciutadans!!!  Jo no ho sabia  i ells tampoc, és clar, que vindria un dia que algun forassenyat  sense escrúpols gosaria dur a la pràctica aquella teoria malèfica i deshonesta, a sou naturalment d’interessos bastards.
L’amic Juan de Dios se’n va estar pla bé d’intentar la seva idea. Milità al Psoe i va ser diputat a Europa i a Madrid en representació d’Alacant.
Al cap dels anys veiérem els cartells d’un Ribera conill sortint del barret màgic de l’Ibex als cartells electorals. S’havia aixecat la veda. Qualsevol podia treure’s la careta de ciutadà honest i mostrar les dents de l’odi i el ressentiment de Ciutadans. Ja tenien la víctima, el boc expiatori, el toro embolat. Sonaren trompetes de festa a totes les espanyes rosegades per la corrupció. Tots a la plaça. A por ellos!!, al carrer i a les urnes. El tendre culet nu del cartell ja seu amb els poderosos de Madrid.
No em ficaré amb la carrera madrilenya de Ciutadans; que s’ho facin. Però, perdoneu, estic avergonyit de tots nosaltres. Si als setanta en Juan de Dios ja ho tenia clar, com és que hem permès que ens divideixin d’una  manera tan estúpida i barroera? Perquè vam deixar perdre aquell Psuc i aquell Psc, que sabien mantenir els difícils equilibris socials que demana la unitat del país?
I encara, recordeu la història espanyola. Totes les colònies que s’han pogut independitzar de Madrid ho han fet gràcies a la població descendent dels colonitzadors. Llevat de la Guinea, potser.
Que els independentistes ho tinguin en compte, sisplau. No ens deixem dividir. Anem al mateix vaixell i hem de remar tots per salvar-nos. Amb Espanya o sense Espanya. Però junts.


Continua llegint »

1 d’octubre de 2018

El dia de la victòria

No cal que rumieu: avui és el dia de victòria catalana. Primer d’octubre. Segur que n’havíem guanyat d’altres, de batalles, al llarg dels mil anys de la nostra història. Però les deixem pels estudiosos i els nostàlgics. Hi ha haver un 1714, amb 11 de setembre inclòs, que cregué posar punt i final al nostre destí com a poble. Vençuts i esclafats, llavors i tantes vegades com fórem capaços d’alçar la veu. Després de tres-cents anys d’entomar el menyspreu, la humiliació, el sarcasme, d’aquells que tenien la força i la voluntat d’escombrar-nos, traguérem més de dos milions de persones al carrer, amb un vot a la mà, exigint el nostre dret a ser i a ser lliures.
Al cap de tres cents anys de saqueig fiscal, de persecució cultural i lingüística, de corrupció moral i econòmica, d’usurpació massiva de càrrecs, de cruentes batalles desiguals, de successius estats d’excepció interminables, quan ja ningú apostava un ral per nosaltres, vam guanyar. Rotundament. El dia primer d’octubre de 2017 els pacífics ciutadans de Catalunya plantaren cara decidida a les forces desfermades de la repressió. I van guanyar. Vam guanyar, vàreu guanyar.
Oh! És clar, podria ser una victòria pírrica. El cant del cigne. El darrer espeternec... Ells ho volen creure. S’ho creuen. Amb la mateixa fe que el dia abans de les votacions creien que no votaríem. N’estaven segurs. Volien oblidar els repetits esclats dels 11 de setembre dels darrers anys. El soufflé, deien. Doncs el soufflé els va esclatar als morros. No serà una victòria pírrica. En tot cas, depèn de nosaltres que es consolidi la gran festa de la democràcia que fou el nostre 1 d’octubre.
No ens posem nerviosos. No defallim. Hi ha gent molt preuada a la presó o a l’exili, pagant el preu del nostre clam per la llibertat i la democràcia. Si no defallim, el sacrifici imposat injustament als líders polítics i civils del nostre poble fructificarà. Els càstics imposats només són fills de la indignació, la impotència i la vergonya. No poden acceptar que van perdre, que la seva violència i la seva amenaça no pogueren doblegar el pacífic gest popular de votar sobre el destí  comú dels ciutadans de Catalunya. Odien la democràcia. Odien el vot q   uan no els és favorable. Odien les urnes que no poden manipular. Demonitzen el referèndum perquè el van perdre i saben que el perdrien tantes vegades com el fessin.
Ja ho han provat tot. Han inventar partits, han creat líders mediàtics, han mobilitzat tots els serveis secrets i els no tan secrets. Han comprat voluntats individuals i empresarials. Han organitzat escamots per retirar llaços grocs i engreixar manifestacions. Tenen els mitjans de comunicació addictes, els diners del capital especulador, l’elenc de titelles catalans a sou, la força ratadora de l’enveja de l’Espanya imperial. Nosaltres només tenim la raó, la voluntat, la il·lusió, la determinació. El vent bufa a favor. Ho sabem i som molts braços a remar quan calgui.
Avui és primer d’octubre, el dia de la democràcia, de la llibertat, de l’esperança.. I tenim molts primers d’octubres al davant. Cada dia serà un primer d’octubre. Depèn de nosaltres.
  



Continua llegint »

26 d’agost de 2018

Gestos, eleccions i pactes


                     -Sí, ja vaig llegir el seu paper del mes passat. Se li entenia tot. Deia una cosa perquè penséssim la contrària. A favor del jutge Llerena!! Quina barra. Ja el fotrà, ja, quan li vagui. No sap amb qui se la juga vostè. Sort que ara té altres problemes aquell fidel servidor de l’estat.
-Si vostè ho diu...
-Això de la ironia és una arma de mal controlar. Ho hauria de saber. Es pensa molt llest..
-Jo? Jo només puc explicar el que m’arriba dels lectors com vostè, que sí que ho entenen tot.  Per cert. Em pot dir què va passar amb la xiulada al rei de la que tant s’havia parlat?
-Doncs que no n’hi va haver. No creu que va ser el millor en aquest moment? Gestos.  Possiblement gestos pactats: tu acostes els presos a Catalunya i nosaltres no xiulem al rei.  Ho veig així. Vostè no?
-És ben possible. I quan deixaran els presos en llibertat, ni que sigui condicional?
-No pateixi, que tots hi pensen.  Cal trobar el moment. Ho poden fer quan vulguin. Després de la decisió dels tribunals alemanys, és evident que l’acusació de rebel·lió no s’aguanta. Qualsevol condemna es podria recórrer a Europa. Per tant, algú s’haurà de baixar els pantalons abans que els hi abaixin. Un canvi de la qualificació fiscal més ajustada als fets, i ja poden fer el pas jurídic que esperem.
-Perquè, amb els presos al carrer, es podria començar a negociar una sortida política...
-Sí, però no pas ara. Ara toca fer entendre als electors que hi ha un projecte, un pla, una possibilitat d’entesa. Tant si hi és com si no hi és. Gestis i actes pacificadors que donin esperances al ciutadà, pensi el que pensi.  Quan la majoria es cregui que hi ha una sortida a l’abast, es convocaran eleccions. L’esperança despertada cotitzarà molt en el mercat dels vots.
-I després de les eleccions?
-Depèn dels resultat. Però si l’esperança d’un acord pacífic ha quedat avalat allà i aquí pels vots, llavors es començarà a negociar alguna cosa seriosa.
-Un referèndum, posem per cas?
-Ep! Que no ho sap que fer pronòstics és molt agosarat?
-Però vostè ho és, d’agosarat...
-Entesos. Me la jugo. Miri, anant tot bé, i per tenir la benedicció europea, s’hauria de negociar un nou estatut. Però un estatut que quedés a prova.
-Com vol dir?
-Doncs que digués molt clar que els ciutadans l’hauran de ratificar al cap de tres o de cinc anys de vigència per veure si han anat bé les coses. I que podran decidir en conseqüència el futur.
-Això no ho pactaran mai a Madrid.
-Però aquest és el desllorigador. Un dia el rei actual va dir que Catalunya seria el que els seus ciutadans volguessin. És de justícia que es pugui preguntar en algun moment què volem els ciutadans de Catalunya. De fet, ja ho hem dit. I, si no admeten el referèndum pactat és perquè saben que el tenen perdut.


Continua llegint »

20 de juliol de 2018

El senyor Llarena


Una colla de ximples, són!! S'han cregut que poden fer el que vulguin, com si fossin els amos del món. Alemanys, tu.  Caps quadrats de tota la vida. Tres jutges de províncies - con si diguéssim de pagès - fotent-se de tot un Tribunal Suprem espanyol. De SchleswIg Holstein,  Com si nosaltres fóssim negres de l'Àfrica, tu.  Jo, dels belgues m'ho podia creure tot. Però dels alemanys n'esperava un altre tracte, sincerament.
Si en té de raó el senyor Llarena quan es queixa del mal tràngol que li han fet passar. No havíem quedat que tot anava combinat i coordinat? I doncs? Si ell envia una euro-ordre els tribunals europeus l'han d'atendre. Que què han de fer? Han d'empaquetar el fugitiu Puigdemont i posar-lo a la frontera espanyola. Bé que el varen pescar quan s'escapava cap a Brussel·les. La policia va fer la seva feina. Perquè els jutges han fallat?  Com poden creure que són ells els que decideixen què i com han de treballar els espanyols? Vergonya!  Tanta feina de tanta gent perduda per culpa de tres ximples que es pensen que SchleswIg Holstein és el melic del món.
Mireu si va costar coordinar totes les branques de l'Estat, començant pel rei predicant des de la trona televisiva fins al darrer número de la guàrdia civil engabiat al port de Barcelona. Des dels senadors del 155 fins als filòlegs capaços de trobar nous significats per a la paraula violència. Des de les cúpules dels partits fins a les tertúlies radiofòniques de més audiència. Des del darrer soldat de l'exèrcit de terra fins a les capçaleres dels diaris comprats a cops de subvenció.
Ell mateix, el pobre senyor Llarena, tantes hores trenant els fils narratius d'uns fets repugnants per acabar bastint el cistell  processal que li exigien es del "a por ellos", civils, militars o paisans, que hi havia de tot. No va ser fàcil, en podeu estar segurs. S'havien d'inventar informes, imaginar declaracions, suposar trames, oblidar detalls, capgirar imatges... Una feinada! I , ves per on, tres torracollons amb ínfules ho esguerren tot per fer-se el tifa.  Val la pena ser europeus? No en tenim prou amb ser espanyols? Ens podríem estalviar Shenguen, i els rescats bancaris, i els controls del pressupost i moltes altres punyetes que entorpeixen la nostra sobirania - per cert, única i indivisible.
El senyor Llarena, davant la infame resposta europea, ha dit que passava d'Europa i de les seves euro ordres. Ho retira tot. Ja vindran a bordo, ha dit, pensant que algun dia, ves a saber, potser atrapi els fugitius intentant visitar la família... O potser canviïn per bé les coses a Europa i arribi un gestapo que faci la feina ben feta, com la van fer, anys ha, amb en Companys. El món fa moltes voltes. I ell té raó. Ell i els que pensen com ell. Són patriotes. Ho  sacrifiquen tot per la unitat de la pàtria. I pels que vetllen per aquesta unitat. I pels que cobren per mantenir-la. I pels que en treuen els rendiments que pertoquen. I pels que defensen els que cobren els rendiments. Gent com cal, tots plegats.
Ara per ara, anirà contra els rebels que té a la presó. Aquests pagaran de moment la mala bava que li rosega les entranyes. Ell és la llei. Ell és la Justícia - justícia patriòtica, és clar. Ell és espanyol com déu mana.  Se sent, naturalment, salvador de la pàtria. I espera que li paguin algun dia, com hi ha món. Però no ho diu.


Continua llegint »

20 de juny de 2018

Pobres castellans!!!


Típìc castellà perjudicat
I és que tenen raó els castellans. Sempre n’han tingut. Entenc que n’estiguin fins al nas d’aguantar-nos. Ells, és clar, per educació, per criança, per guardar les maneres, han callat. Fins ara. Fins ara han callat majoritàriament, perquè les poques veus que gosaven queixar-se eren prudentment amagades als mitjans per no ofendre’ns. 

Hem de reconèixer, si volem encarar el segle XXI amb perspectives de pau i de justícia, de bona harmonia i de germanor, que ens hem arribat a fer inaguantables amb les nostres manies de grandesa i aires de superioritat. Pobres castellans!! Hauríeu aguantat vosaltres el que els hem fet passar? Jo diria que no. Hi hauria hagut sang. 

Perquè, és clar, no ho diuen els diaris ni ho explica la televisió. Però a les Castelles, la pobra gent que hi viu, està obligada des de ben petita a aprendre el català a l’escola, a veure el cinema en català, a aguantar la majoria dels canals televisius en català.... Perdoni. On s’ha vist això?? I els anem dient que sí, que respectem i admirem molt la llengua de Cervantes, i la de Quevedo i la de Lorca. Però els fem aprendre tossudament l’Atlàntida de Verdaguer i La Pell de Brau de l’Espriu com si no hi hagués altra literatura culta al món. Els permetem que facin coses en castellà, perquè som tan generosos! Tant comprensius! Però que s’ho paguin. 

I ara que parlem de pagar. Sabeu quants diners ens regalen cada any als catalans? Quin capital ens embutxaquem procedent del superàvit fiscal que els hem imposat? Milers de milions ens arriben graciosament i no els diem ni gràcies. Perquè us penseu que nosaltres tenim tantes autovies gratuïtes i ells han de pagar-se les autopistes? 

Plego. Em sap greu parlar malament dels meus, dels veïns, dels parents, dels amics, de tots els catalans. No sé com podem mirar-los a la cara sense sentir vergonya. Jo mateix, ho recordareu, sempre he admirat un poble que ha tingut tants president de govern catalans i, en canvi, us podeu ni tan sols imaginar que un castellà arribi mai a aspirar a presidir la Generalitat? Oi que no? 

És que vam pensar mai en començar a construir el TGV des d’Andalusia cap al nord per afavorir les zones més pobres? No, nosaltres, egoistes com som, vam enllaçar de seguida Barcelona amb Europa i els altres que s’esperin. Em penso que va arribar a Sevilla quan uns catalans hi volien anar a la feria d’abril... 

Amb tot això, perdoneu, estem fent molt de mal als castellans. La seva capital, Madrid, sembla que visqui al segle divuit, sense empreses internacionals, sense gran banca, sense connexions aèries... i tot per potenciar Catalunya. No és ridícul que els vols que han d’anar a Amèrica surtin de Barcelona? No resulta injust que amb el gran corredor mediterrani que fa tants anys que vam fer, el centre de la península quedi marginada de totes les rutes comercials?. 

En fi, que no m’estranyaria que als castellans, un dia qualsevol, se’ls giri el cervell i ens enviïn a fer punyetes 

Continua llegint »