7 de maig de 2019

Què t'ha ensenyat la vida?


Quan em vas fer la pregunta, “què t’ha ensenyat la vida?”, la primera resposta que em va venir al cap va ser: no m’ha ensenyat res. Però et vaig prometre que hi pensaria.

Em ve al cap un conte de Kafka que vaig trobar en un aplec de narracions seves. Creia recordar que se’n deia La màquina de tortura. No en facis cas. L’he trobat al cap dels anys amb el títol de La colònia penitenciària. Fou la primera història de Kafka que em va semblar entendre. I em serví de desllorigador per interpretar les altres narracions. Havia arribat a pensar que no l’hagués somniat. De vegades passen aquestes coses.
T’explico el que en recordo. Si de cas el pots trobar fàcilment a internet ara mateix.
Els condemnats d’una colònia penitenciària no saben de què se’ls ha acusat però sí que saben que han estat declarats culpables. Un dia, quan els toca, són lligats a la màquina de tortura – els detalls de la qual t’estalvio – que té la funció d’escriure a l’esquena del condemnat, amb doloroses punxades, la sentència. A poc a poc, lentament. Fins que és capaç, només pel dolor que sent de les ferides, de llegir-la. Quan sap perquè mereix la mort, mor.
Llavors, dic jo, que els haurà ensenyat la vida als condemnats? Que, com diuen els catòlics, es ve al món a patir?
La veritat, la meva veritat, és una altra. Suposo que la meva vida, com la de tots, m’ha ensenyat a viure, potser a sobreviure, a benefici d’inventari, per l’espècie. Però, és clar, sé prou bé que, al final, no em servirà de res, quan s’acabi. De manera que torno al començament.
Que què m’ha ensenyat la vida? Doncs res.
Potser perquè no es tractava d’això. Qui t’ha dit o què et fa pensar que som al món per aprendre alguna cosa?


Continua llegint »

30 d’abril de 2019

Alea jacta est

Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat; ara, a tre­ba­llar
Avui no toca. I em sap greu. Però avui no par­la­rem de política. Dilluns de reflexió. Com deia el meu avi: “Déu nos en guard d’un ja està fet.” Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat. Ara a tre­ba­llar tot­hom, a jugar amb les car­tes que el senyor Hont ens ha donat. Em pre­gunto si serem capaços de superar la cridòria, els insults, les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, les mit­ges veri­tats, els eslògans dels gabi­nets de premsa, la gro­lle­ria, la men­tida rei­te­rada, la ges­ti­cu­lació obs­cena, que han domi­nat el que ano­me­nem cam­pa­nya elec­to­ral, amb comp­ta­des excep­ci­ons.


Pre­gunta ingènua, ja ho sé. Perquè l’experiència ens diu que avui, més que un dia de reflexió, viu­rem el tret de sor­tida de la pròxima cam­pa­nya. Que a les seus dels par­tits, quan encara estan revi­sant les últi­mes xifres, les bones i les dolen­tes, ja s’ha enge­gat la màquina que ha de fer pos­si­ble una victòria acla­pa­ra­dora tan aviat com els ciu­ta­dans tor­nem a les urnes. Però, ni que sigui per unes hores, per­me­teu que deixi surar la meva ingenuïtat i cre­gui en un temps de reflexió. Que ima­gini els savis de totes les tendències pro­vant d’inter­pre­tar seri­o­sa­ment, amb els resul­tats a la mà, el sen­ti­ment divers dels ciu­ta­dans, les línies de força i els cor­rents d’opinió que dibui­xen el mapa real d’aquest estat que pre­te­nen gover­nar.



“Per­doni –em diu algú des de l’altra banda de la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor–, no hem que­dat que no par­laríem de política?” Ho sento. No ha pogut ser. La política no s’atura. Sabeu què passa? Heu d’enten­dre que els par­tits, per defi­nició, són agru­pa­ci­ons de per­so­nes que tenen vocació de ser­vei a la comu­ni­tat, tenen unes idees, un pro­grama, una manera de veure les coses públi­ques. Inten­ten dur-les a la pràctica. I per dur-les a la pràctica han de gua­nyar elec­ci­ons. Qui no és al govern no pot dur a terme el seu pro­grama, per bo i ben tre­ba­llat que el tin­gui. De manera que, pri­mer, són les elec­ci­ons. I el noranta-nou per cent dels esforços dels par­tits es dedi­quen a veure com s’ho han de fer per gua­nyar-se el teu vot, i el meu, i el del veí del pis de dalt.



Ho heu dit tots: en els debats es parla poc de pro­gra­mes i de pro­jec­tes. Natu­ral­ment, els debats són espots publi­ci­ta­ris per ven­dre unes sigles, unes cares. Però no els cri­ti­queu; al cap i a la fi, som tots nosal­tres els que com­prem aques­tes sigles si ens agrada l’anunci. Els par­tits han dut la seva mer­ca­de­ria al mer­cat de les urnes i nosal­tres hem triat. Alea jacta est. Déu nos en guard d’un ja està fet. Algú dei­xarà els cent dies famo­sos perquè el govern que es for­marà pugui dibui­xar un pro­jecte que equi­li­bri les seves for­ces amb les dels suports que li calen? Cent dies... Què diu ara! Caldrà gover­nar enmig de la tem­pesta mediàtica eixor­da­dora. Però tot això ja ho sabien.

Continua llegint »

25 de març de 2019

Els testimonis de la veritat

Jo me’ls crec. I no només perquè els testimonis estan obligats a dir la veritat, no. Me’ls crec perquè són persones escollides, educades, preparades, ensinistrades, treballades, modelades, estructurades per dir la veritat. Ells són allà, cridats per l’alta fiscalia de l’Estat, al que han jurat servir fins a la darrera gota de la seva sang, per fer possible que els designis de la justícia es materialitzin en forma de sentència condemnatòria, constructiva, exemplar, definitiva. Ells són Estat en estat pur. La Llei en persona. La Veritat veritable.
Me’ls crec de cor. Sé que han vist l’aterradora bandera de l’Òmnium, carregada de pals amenaçadors onejant sobre els caps esbojarrats de la turba desfermada. Han vist les muralles humanes avançant en ordre de batalla contra la seva indefensió. Han detectat les tècniques de guerrilla en els braços enllaçats dels ancians de perillosa melena blanca. Han sentit la ferum de còctel molotov de les ampolles de plàstic mig plenes d’aigua. Han assistit horroritzats a les cantades de melodies insidioses i enervants. Han aguantat l’asfixiant gas de milers i milers d’axil·les suades de tantes hores d’esforç guerrer.
Diuen la veritat, per necessitat i per obligació. Expliquen com n’és de perillosa una relliscada traïdora al mosaic ensabonat d’una escola manipuladora; com es fa difícil avançar a cops de porra entre tantes mans alçades aparentant hipòcritament pacifisme; han patit els cops i les rascades quan els ha calgut saltar tanques i portes estavellades; parteixen encara el dolor articular de tants esforços regirant magatzems i fàbriques cercant urnes i material electoral...
Expliquen el seu calvari davant el tribunal. Els seus malsons. Com els apareixen inexplicables imatges en mig de la teranyina dels records confusos. Hi ha qui veu una mà excitant les masses des del darrera d’un misteriós cotxe negre el dia de la manifestació davant la conselleria d’Economia i aquella mà sinistre es va dibuixant al llarg dels mesos fins a esdevenir la mà de Carme Forcadell un any i mig després. Els que van matar hores i hores vigilant les impremtes catalanes configures ara el record probable d’un personatge obscur que bé podria ser el de Quim Torra, molt abans que el coneguéssim com a president del país.
Els advocats, desesperats, demanen els videos per contrastar els relats amb la imatge. De moment no podrà ser, decideix el tribunal. Cal preservar el bon seny dels testimonis del fiscal. El contrast entre el seu món i la realitat podria ser un acte de terrorisme psicològic, una seqüela del procés que es pot evitar.
Ells que declarin. Segur que surten de casa decidits a dir tota la veritat, caigui qui caigui. Segur que els acomiaden desitjant-los sort amb un “ a por ellos”. Com il faut.

Continua llegint »

17 de febrer de 2019

Crec en els jutges


Ho va dir prou clar un dels advocats, i tant li fa quin era: “
vostès no són aquí per fer de salvadors de la pàtria; vostès hi són per impartir justícia”. Però, és clar, un jutge pot sentir-se elegit precisament per a ser un salvador de la pàtria. Quin honor!
 Fer de jutge deu estar a l’abast de qualsevol que hagi aprovat la carrera de dret i aprovat unes oposicions . Si n’hi ha de jutges!!  Els que dirimeixen pugnes entre germans per repartir-se una herència, els que decideixen qui ha de tenir cura dels fills quan la parella se separa, els que miren de rescabalar els estafats per les màfies bancàries, els que imposen sancions gairebé simbòliques als lladregots i carteristes, els que intenten posar una mica d’equilibri entre els patrons i els seus obrers, els que  vigilen que no es vulnerin els drets dels presos... Jutges mal pagats, amb pocs mitjans, atabalats per les causes que s’acumulen al despatx, sovint exercint lluny dels destins als que aspiren per lògica familiar.  Fer de jutge ras, perdoneu, pot semblar senzill per als professionals del dret. Però no ho és.
Mireu, amics jutges importants que seieu a les més altes poltrones madrilenyes i esteu moderant les controvèrsies entre advocats acusadors i advocats d’acusats, que escolteu testimonis d’una banda i de l’altra, amb la simbòlica bena als ulls i la balança imaginària a la mà, malgrat el que s`ha vist fins ara, malgrat el que s’ha dit, jo encara em refio de tots vosaltres. Sou set escollits als que l’Estat us encomana una feina ingrata i desagraïda: condemnar els líders del procés català.  Perquè, això sí que no té retop, se us demana una condemna exemplar per tots aquells que, confiant en unes regles del jóc que ells no controlaven, arriscaren el seu futur - perquè tenien l’encàrrec dels ciutadans  - per mirar  de salvar la seva pàtria fins allà on fos possible. L’Estat no tolera humiliacions. Recordeu: “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. I el dia primer d’octubre la seva tossuderia absurda va resultar humiliada.  I vosaltres heu de castigar la gosadia de tants votants en les esquenes dels acusats.
Sou gent important, senyories. Però sou jutges. Sabeu que la pàtria, qualsevol  pàtria, viu més segura quan la justícia impera, quan els ciutadans poden confiar en vosaltres, quan no s’imposa la força a la raó,  quan, per sobre de les diferències socials, de preparació, de cultura, de poder econòmic, els ciutadans són iguals davant la llei.  Heu passat la vida mirant d’esquivar les influències, les pressions, les promeses i les amenaces. Creieu en el dret i en la justícia. Malgrat els desenganys que, ben probablement, us han fet trontollar els principis, al fons del vostre jo més íntim serveu, ben segur, el cor d’aquell jutge de poble que fóreu fa tants anys. Darrera la togues ben planxades i les punyetes emmidonades hi ha persones al servei de la Justícia (ara sí, en majúscula) que acabaran mantenint el dret dels homes per damunt de les conveniències dels poderosos ineptes.
Els acusats que teniu al davant, polítics o civils, mereixen poder creure que els jutgeu pel que van fer, sense permetre que els poderosos, que no van fer la seva feina quan calia, puguin riure, com han fet fins ara, gràcies a la fidelitat dels que consideren lacais seus.

Continua llegint »

14 de gener de 2019

Carambola possible del jutjat nº 13


         Me’n guardaré pla bé de ficar-m’hi. Que els juristes ho estudiïn i decideixin. Ara, ningú no pot negar que amb aquella adjudicació de la primera demanda sobre el procés hi ha un embolic gros. I que aquell embolic pot tenir conseqüències processals greus que afectarien clarament els encausats.  Per tant, senyors jutges, facin el favor de tenir seny. Les informacions que han anat arribant al públic posen en evidència que, si no es va adjudicar el cas al jutge més adient per aconseguir una instrucció programada, ho pot semblar. De fet, perdonin, ho sembla. I estic segur que a la majoria dels magistrats honestos aquesta semblança els ha de fer sentir incòmodes, perquè posa en qüestió la independència judicial proclamada per l’ordenament jurídic al que serveixen.
Repeteixo, senyors jutges, vostès facin la seva feina tan bé com sàpiguen. Per això els paguem un sou. Però tinguin seny i siguin prudents. Per petits que siguin els dubtes que roseguin els seus raonaments, si no estan plenament convençuts que es va fer una tria informàtica aleatòria aplicant tots els criteris establerts per garantir als processats el seu dret al jutge natural i independent, han de decidir en favor seu i declarar nul·les totes les actuacions posteriors.  D’aquella instrucció en pengen tantes coses!!
Com diu? Que això significa tornar a començar? Que el procediment s’allargarà massa? Ho sento. La llei és la llei. Assumeixin la responsabilitat que els pertoca pel càrrec. Davant un dubte raonable, aturar màquines.  I si això no agrada als polítics de l’a por ellos, s’hi hauran de posar fulles. No hem quedat que vostès no han de fer política? Doncs no en facin. I esmenin qualsevol error que pugui fer pensar el contrari.  Nul·litat en la instrucció.
Vostès, comprensiblement, pateixen pels presos preventius que en resultarien perjudicats si, com fan preveure algunes actuacions judicials europees, son declarats innocents.  O si són condemnats a penes menors. Cert, no és just perjudicat els acusats. Com deien els llatins “summun ius, suma iniuria”. Però tot està previst a la mateixa llei.  La presó preventiva es pot substituir per d’altres mesures cautelars ben eficaces i menys doloroses. Potser un allargament inesperat dels tràmits legals justifica del tot que es prenguin decisions  immediates per evitar mals pitjors.  Deixin sortir els presos i llavors la durada de la instrucció repetida ja tindrà poca importància.  Fer les coses bé sovint demana també fer-les amb humanitat. Vostès ja ho saben.
I, ves per on, si per culpa d’un error informàtic, amb una providència justa i humanitària, els catalans processats tornen a casa, és molt probable que al senyor Pedro Sánchez li caigui la propina inesperada d’uns pressupostos aprovats.  La carambola del jutjat 13.
No, no demano que els jutges ajudin al cap de Govern. No cal. Ells a resoldre l’embolic d’una rifa informàtica que, ves per on, va donar el premi al número 13, que ja és un mal averany. Ara toca sortir del mal pas sense prendre mal, ni els jutges, ni els encausats, ni el ciutadans.
Quan les coses es fan bé, tothom hi surt guanyant.


Continua llegint »

28 de desembre de 2018

La nena no té gana


La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S'ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa  plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure a un hospici, abandonada. S'havia de fer fotre. Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d'ametlla.
Ara té quatre anys. S'estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s'ha educat com una ciutadana de profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s'ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d'anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de la caputxeta vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d'en Patufet quan el petit heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s'escapa uns instants de la vigilància protectora dels pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d'anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.
Avui dina a casa dels avis. L'àvia l'apeixa repartint cullerades: una pel papa, una per la mama, una pel germanet, una per l'avi, una per la nina... Com que són davant el pessebre del bufet, el jóc continua: una pel nen Jesús, una per la Mare de Déu, una per la mula. Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa en tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare...
L’avia ho prova tot. Ha de créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de tota mena. Que si no menja es posarà malalta, que no es pot llençar el menjar, que...
Finalment troba un argument de pes: pensa en tants de nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa a terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que moren de gana arreu. Se’n sent culpable.
Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar...
Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser a l’escola. Ves a saber. Ella diu només:
- Que es fotin!
Els nens són cruels, ho hauríeu de saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida, algun dia. Avui, la nena no té gana.

Continua llegint »