20 de juny de 2018

Pobres castellans!!!


I és que tenen raó els castellans. Sempre n’han tingut. Entenc que n’estiguin fins al nas d’aguantar-nos. Ells, és clar, per educació, per criança, per guardar les maneres, han callat. Fins ara. Fins ara han callat majoritàriament, perquè les poques veus que gosaven queixar-se eren prudentment amagades als mitjans per no ofendre’ns.
Hem de reconèixer, si volem encarar el segle XXI amb perspectives de pau i de justícia, de bona harmonia i de germanor, que ens hem arribat a fer inaguantables amb les nostres manies de grandesa i aires de superioritat. Pobres castellans!! Hauríeu aguantat vosaltres el que els hem fet passar? Jo diria que no. Hi hauria hagut sang.
Perquè, és clar, no ho diuen els diaris ni ho explica la televisió. Però a les Castelles, la pobra gent que hi viu, està obligada des de ben petita a aprendre el català a l’escola, a veure el cinema en català, a aguantar la majoria dels canals televisius en català.... Perdoni. On s’ha vist això??  I els anem dient que sí, que respectem i admirem molt la llengua de Cervantes, i la de Quevedo i la de Lorca. Però els fem aprendre tossudament l’Atlàntida de Verdaguer i La Pell de Brau de l’Espriu com si no hi hagués altra literatura culta al món. Els permetem que facin coses en castellà, perquè som tan generosos! Tant comprensius! Però que s’ho paguin.
I ara que parlem de pagar. Sabeu quants diners ens regalen cada any als catalans? Quin capital ens embutxaquem procedent del superàvit fiscal que els hem imposat?  Milers de milions ens arriben graciosament i no els diem ni gràcies. Perquè us penseu que nosaltres tenim tantes autovies gratuïtes i ells han de pagar-se les autopistes?
Plego. Em sap greu parlar malament dels meus, dels veïns, dels parents, dels amics, de tots els catalans. No sé com podem mirar-los a la cara sense sentir vergonya. Jo mateix, ho recordareu, sempre he admirat un poble que ha tingut tants president de govern catalans i, en canvi, us podeu ni tan sols imaginar que un castellà arribi mai a aspirar a presidir la Generalitat? Oi que no?
És que vam pensar mai en començar a construir el TGV des d’Andalusia cap al nord per afavorir les zones més pobres? No, nosaltres, egoistes com som, vam enllaçar de seguida Barcelona amb Europa i els altres que s’esperin. Em penso que va arribar a Sevilla quan uns catalans hi volien anar a la feria d’abril...
Amb tot això, perdoneu, estem fent molt de mal als castellans. La seva capital, Madrid, sembla que visqui al segle divuit, sense empreses internacionals, sense gran banca, sense connexions aèries... i tot per potenciar Catalunya. No és ridícul que els vols que han d’anar a Amèrica surtin de Barcelona?  No resulta injust que amb el gran corredor mediterrani que fa tants anys que vam fer, el centre de la península quedi marginada de totes les rutes comercials?.
En fi, que no m’estranyaria que als castellans, un dia qualsevol, se’ls giri el cervell i ens enviïn a fer punyetes


Continua llegint »

15 de juny de 2018

Ahir, avui, demà


Ja ho ha vist, no? Era tan fàcil....! Només calia sumar dos i dos per fer fora del govern en Rajoy i els seus còmplices. 
  - Home, tan fàcil - goso dir – Han calgut uns mesos molt llargs després de les darreres eleccions.Perquè, com ja hauria de saber, sumar és fàcil quan es tenen ganes de saber el resultat. I els socialistes no volien saber-lo abans d’hora. O es pensa que els que manen podien permetre que un home nouvingut i perillós com en Pedro Sánchez fes la suma i esdevingués president? Ja ho va veure. Cop de puny sobre la taula i al carrer.   
  - Aigua passada. Consulta a la militància i  altre cop a la direcció del  partit.- Sí. A la direcció sí; però sense dret a sumar. Podia tenir vots per una moció de censura però no la feia. La li deixaven fer. Primer havia de demostrar que era de fiar, que no seria un traïdor a la pàtria, que era un espanyol de soca a rel, sense fissures. Com que és un home de sort, el tren va passar just quan calia. Ell, que havia cantat allò de la nació de nacions tan subversiu en hores baixes, es roba amb un article 155 per aprovar al Senat. Si ets un partit de govern s’ha de fer costat a l’estat quan toquen la trompeta. Aquell 155 va ser el passaport, l’aval, que necessitava Pedro Sánchez per ser president. Ja podia sumar. 
    - I ho va fer. 180 vots contra Rajoy aprofitant el pas esperat de la sentència del cas Gurtel. Ja és a la Moncloa. Queden dos anys de legislatura. I els vol aprofitar. Què farà?Si sap derogar la reforma laboral... Si desactiva la llei mordassa.... Si resol el problema territorial... Si...   
  - Res no farà, si té una mica de seny. O poca cosa. El PSOE el que ha de fer és guanyar les pròximes eleccions. I no les guanyarà si s’embranca en resoldre tots els problemes que ha creat o deixat podrir el PP. Li creixerien els enemics per totes bandes.     
    - Però si no fa res...   
   - Ha d’actuar de manera que pensem que ho pot resoldre tot, que té la solució de tot, que sap la manera de sortir de la crisi econòmica apujant el sous sense enfonsar les empreses de l’Ibex, que farà contens els catalans que estan cansats de pagar la corrupció i el mal govern sense deixar de cobrar-los la injusta taxa que necessita per subvencionar el vot andalús, que respectarà tots els drets democràtics ciutadans sense limitar la incontinència autoritària de jutges, militars i policies, que...           - Tot això és impossible. 
         -  Naturalment. No ho farà. Només deixarà que ens creiem que sap com fer-ho. 
         -  I els presos?
          - Miri, si tenim la sort que cau una sentència alemanya favorable – cosa ben previsible- potser cridin al Fiscal general i li diguin que ja està bé de fer el ridícul. Potser es podria arxivar alguna de les causes que tenen la nostra gent a la presó a a l’exili. Ja seria molt.
      -  Que déu l’escolti.

Continua llegint »

11 de maig de 2018

Llengües que fan nosa.


Jo ho tinc clar: la culpa és dels mestres, que adoctrinen els alumnes innocents. O potser el mèrit?.
Que les coses ja no passen, succeeixen; que no es comencen, s’inicien; que no s’acaben, es finalitzen; que no es paren, es detenen; que no s’engeguen, es posen en marxa; que no s’unten, s’engrassen; que no s’acosten, s’apropen.... Ja ho sé. Fa temps que es veia a venir. Potser érem als anys seixanta quan en Jordi Soler ho va profetitzar: esdevindrem folls, proclamà.  I tot això sense sortir de la correcció.  Com aquell acudit de fa molts anys d’un client que entra a l’estanc i demana a la dependenta: damisel·la, em faríeu la mercé d’estampar un segell de vint-i-cinc de xavalla a l’envelop d’aquesta missiva que vull tirar a la bústia? La xicota, sorpresa, es mira l’amo demanant ajuda. I l’amo li tradueix: fot-li un sello de ral!!
El que no es pensava segurament el nostre amic humorista és que de tirar en diríem llençar i de llençar, tirar, just a l’inrevés per fer-ho fàcil. O que donaríem la volta a tot:  Per contes de remenar la cassola li donaríem voltes; en lloc de capgirar un marcador esportiu li donaríem la volta; per contes de girar la truita li donaríem la volta.... Fa uns dies un flequer explicava a la televisió catalana com feia el pa tradicional. Quan va arribar el moment d’un pa específic ens va dir que calia donar-li la volta. Sabeu com se’n deia d’aquell pa? Ell mateix ho va dir: pa girat. Sorprenent!  Amb aquesta lògica, si pa girat és un pa al que se li ha donat la volta, d’un pa que s’hagi girat se n’hauria de dir pa voltat.  O no?  Jo penso ara que, si fem tantes voltes, ens podem marejar.
És que queda algú que sàpiga quan una cosa o una persona és gran, grossa, grassa, gruixuda...?  Qui ens ho ha ensenyat? Ningú. Culpa dels mestres, que adoctrinen els seus alumnes.
Ja ho diu l’Arcadi Espada, que és un periodista d’origen català que opina a sou als diaris de Madrid: les llengües fan nosa. “Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad. Nada que celebrar” .....” De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya”. Tot això perquè està contra d’un corrent de Sociedad Civil Catalana que voldria igualtat entre les llengües, com a Suïssa o Bèlgica,  posem per cas. Valgue’m déu!! On anirem a parar? “la filóloga Mercè Vilarrubias, pretende que una ley de lenguas sitúe en el mismo rango de oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco”.
Que deixin fer...L’escola que adoctrina, la televisió que adoctrina, la ràdio que adoctrina fan la feina discretament. Aviat serem al cap del carrer. Tots, com sant Vicens Ferrer tindrem el do de les llengües: parlant com a casa ens entendran pertot. El miracle altre vegada és possible. Si escolteu la televisió gallega ho entendreu. Parlen en gallec, però ni ho sembla.
El president Puigdemont demanava dijous que no es persegueixi mai més ningú per la llengua que parla. Ho ha dit clar. Clar i català. Per qui ho vulgui sentir.




Continua llegint »

5 d’abril de 2018

Fer el cim


Els que tenen el vici o la virtut d’enfilar-se als cims del món ho saben: els darrers metres són els més difícils: s’arriba cansat, falta oxigen, el pendent és més rost, les cames fan figa... Més de quatre han hagut de deixar-ho córrer quan ja faltava tant poc...  De fet, la majoria dels que arriben a fer el cim han passat més d’un moment en que es sentien al límit, havien de decidir si  continuaven o reculaven. Si mirem les cròniques, veurem que estan plenes dels que van decidir recular i esperar un altre dia, però també dels que es veieren capaços d’arribar i se’n feren la pell. Alguns, però, inscriuen el seu nom entre els victoriosos. Havien sospesat bé les pròpies forces i se la van jugar.
Som aquí, en els moments més difícils, quan ens encalcen els gossos rabiosos de la desesperació imperial. Ja fa dies que ni lladren: només sentim el tuf pudent de l’alè de la bèstia salvatge. Sí, estem aclaparats pel pes de l’esforç i de l’angoixa. Són tres-cents anys d’aguantar la bota clavetejada del botxí al coll, amb el nas a terra, la boca ensangonada, els dits lacerats d’esgarrapar inútilment la roca. Però no ens hem rendit. Hem aprés a pronunciar el si senyor que ens exigien per sobreviure que fos compatible amb continuar covant al cor la necessària llibertat d’esperit i de consciència. Ens hem hagut de trair massa sovint, ben cert. Calia arribar a demà i deixar aquest demà als fills i als néts. 
Avui som els fills i som els néts i hem dit que prou. Un prou discret, pacífic, amable si voleu, però contundent. Hem sortit al carrer fills i pares, avis i nets, a recordar que volem ser lliures per poder ser. I que som precisament perquè volem ser lliures. Que  ens ho faran difícil, dieu? I és clar que sí. Ells són aquells del más vale honra sin barcos... però encara no han aprés que es poden quedar- com els ha passat sempre . sense barcos i sense honra.  Han tret tots els poders independents a cantar la mateixa cançó, a trenar la mateixa jugada, a conjugar els mateixos verbs tramposos i mentiders.
Els daus són tirats. Roden sobre el tauler de l’Europa que es diu, i es creu, i es vol democràtica. La sort, ja se sap, és boja. Però no tot és sort. Alguns miren de carregar els daus amb promeses de compres d’avions de guerra, amb amenaces de trastocar els equilibris precaris internacionals... Promeses i amenaces. Impotència i prou. Un dia vaig dir que havien picat l’ham. Ho vaig dir el dia que vam començar a empresonar els nostres líders. Ja ho se. El peix encara és viu i encara mossega. Però està enganxat, El tenim.
Sí, les cames fan figa, falta oxigen als pulmons, el camí és més feixuc del que voldríem. Però, pareu-vos un moment. Hauríeu pensat mai que arribaríem tant amunt? Oi que no? Doncs, som-hi, que ja falta poc. Tenim el cim ben a l’abast. Pels nostres fills. Pels nostres néts.




Continua llegint »

3 de març de 2018

Què s’han pensat!!!


El president del Parlament va fer enfadar els representants del poder judicial al col·legi d’advocats.  Ho entenc.  Els va dir que tenien presos polítics acusats de delictes inexistents. Els estava dient, amb discreció,  que prevaricaven.  Si ets un alt magistrat o un gran fiscal i et diuen que tu i els teus col·legues i els teus superiors i els superiors dels teus superiors esteu prevaricant, és lògic que t’enfadis. El  que no tinc clar és si aquest fet aconsella que et comportis com un mal educat i te’n vagis. Què es pensaven? Que tothom callaria? Que es farien el distret?  El president Torrent ha dit moltes vegades que considera les acusacions de sedició pel primer d’octubre com una manipulació política dels fets per atacar judicialment els adversaris polítics del Procés. Es podien pensar que callaria? O ja duien preparada l’estampida des de casa?  Jo crec que la duien ve organitzada i anaven al col·legi d’advocats a representar l’escena de l’ofès. Els que afinen el fets quan convé al poder també afinen les actituds quan els cal representar un paper de dignitat maltractada.
Però jo voldria creure – o fer veure que voldria creure – que ningú no ha prevaricat, que jutges i fiscals estan convençuts que els ciutadans que entomaven les garrotades dels civils el dia 1 d’octubre i els seus dirigents eren una colla de violents organitzats que protagonitzaven una rebel·lió original i completament nova. Us ho dono. Llavors el President del Parlament, s’equivocava. Tothom es pot equivocar. Què passava? Que la segona autoritat del país opinava i feia saber la seva opinió. Sense cap altra conseqüència posterior.. Qui  opinés diferent podria rebatre els seus arguments de la forma que li semblés oportuna. I, parlant de jutges i fiscals, fins i tot podem pensar en una querella.
Una altra manera possibilitat seria que el senyor Torrent tingués raó, que els presos i els exiliats als que al·ludia siguin innocents dels delictes que se’ls imputen quan els fiscals i els jutges manifesten el seu punt de vista des de la tribuna del seu ofici. Però aquest punt de vista equivocat porta els acusats a la presó o a l’exili.
Enteneu la diferència? Ells es poden sentir ofesos, aixecar-se i marcar de la sala per anar cap a casa. Els seus acusats no ho poden par fer. L’error – si hi ha erro, és infinitament més greu.
Sabeu què penso? Que ja fa dies que no parlem ni de lleis ni de constitucions ni de legalitats ni de res. Les forces de l’estat espanyol es van definir amb una frase que es va fer famosa quan venien a impedir que votessin: a por ellos!! Doncs bé, estic segur que l’actuació política i judicial d’aquests últims mesos està fonamentada en una altra frase  que sobrevola els passadissos de  tots els palaus que conformen l’estructura de l’estat. La frase que va dir algú i que és la unitat de mesura de totes les actuacions és : què coño se han creido!!

Continua llegint »

14 de febrer de 2018

Plaça sí, plaça no.

Sí. tots som Girona. I vaig signar un manifest queixant-me de la decisió de l'Ajuntament de la ciutat de canviar el nom de la plaça de la Constitució pel  plaça de l'1 d'Octubre, tal com em proposava l'amic Josep Quintanas. Ja entenia que alguns dels promotors o signants utilitzarien la lògica literal del text - el que jo signava - com a palanca contra les legítimes aspiracions catalanes de fer valer el resultat democràtic del referèndum. Però no crec que sigui honest prejutjar les intencions. Llegit el paper, em semblà defensable, raonable. Crec que una Constitució que va ser aprovada de forma clamorosa pels catalans mereix una plaça a la ciutat de Girona. Al cap i a la fi, per bé o per mal, som on som gràcies a aquella llei.
Naturalment que hi hauria fet matisos, al document; però no estava al meu abast.
Hauria preferit que deixés clar que els signants, si més no alguns dels signants, hauríem optat per dedicar a l' 1 d'octubre una altra plaça; que el nostre suport al nom antic no volia pas dir que validéssim l'ús obscè que està fent el govern de Madrid del text legal; que defensar el nom no es podia pas interpretar com donar per bones les lectures interessades,  partidistes i retorçades que han donat peu a empresonaments i exilis dels nostres representants polítics més destacats; que mantenir el nom de la plaça no era un atac al Procés ni als seus protagonistes...
Per mi, perdoneu, potser  la Plaça de la Constitució hauria d'haver pogut ser la plaça de la Constitució Catalana - que espero tenir aviat -  per a uns, i la plaça de la Constitució Espanyola, per als altres. No sé si el decret que li va posar el nom concretava que estava parlant de la del 78. Si ho feia, només hauria calgut que el ple municipal aclarís que no es referia a cap constitució concreta. Eliminar la referència, la concreció. Perquè estic a favor de viure sota el paraigua legal d'una Constitució. Democràtica i que sigui respectada.
Quan l'anomenada Carta Magna no s'utilitza per ajudar i promoure la convivència entre els ciutadans i entre els pobles, sinó que es converteix en arma per perseguir, empresonar, insultar i estossinar els adversaris polítics, no s'està respectant ni els ciutadans, ni els pobles ni la Constitució. Quan sempre es llegeix el text legal en el sentit ocult que li van imposar de sotamà les sales de banderes de les casernes i els interessos de les oligarquies regades pel franquisme, no es respecte ni l'esperit dels redactors de la constitució ni la voluntat del poble que la va votar.
Tots som Girona. I no és bo que ens barallem per un nom. Un nom pot tenir molts significats: uns només som ciutadans; uns altres són,sobretot, de Ciutadans. uns volem la Constitució per ser lliures; d'altres  volen una constitució que ens exclogui com a poble.

La plaça rai. Sempre serà del poble.

Continua llegint »