11 d’octubre de 2017

El rei enrocat

El 23 de febrer, aquell 23 de febrer, el rei se’n va quedar amb les ganes.  Ya no puedo volverme atrás, va haver de dir als seus militars i guàrdia civils.  Però li feia mal al cor, segur, haver de plantar-se davant la fidel infanteria desplegada al Congrés del Diputats per salvar la Pàtria.  Tan bonic. Todos al suelo.  I els pretensiosos  que es crien amb el dret de posar o no posar reis només perquè els havien votat quatre desinformats, a callar.  El capità general de tots els exèrcits va haver de cridar l’alto a la corrua de sergents condecorats i estrellats que li oferien una victòria plàcida. La victòria de les essència pàtries.
No va poder ser. L’estratègia recomanava aturar el cop. Tots els sables a casa. Els tancs a la caserna. Ja ho tinc tot estudiat i preparat. No patiu: la Loapa i els reglaments, les interpretacions modulades de les lleis, els tribunals de tots nivells, els partits endeutats amb la banca amiga, la conferència episcopal sota pali, les lleis orgàniques del rodet parlamentari, els negocis bruts dels de casa i dels de fora... Calia salvar la lletra grossa de la sagrada Constitució.  Era el passaport per passar les fronteres europees. No podem pas perdre el passaport.  Mentre tinguem el tinguem a la butxaca tot anirà bé. Podreu escurar bancs i caixes, escanyar tants pobres com sigueu capaços de fabricar, centralitzar el que convingui, canviar lleis laborals, rebentar el mercat immobiliari després de saquejar el paisatge i els recursos naturals. Ho enteneu? La constitució, ben llegida pels ulemes de la llei, dóna per molt.
I va aturar el cop. Moltes gràcies majestat. A disposar.
Però el pare ja és fora. El fill, que es va dir Felip per què quedés clar la jeia que li tocava, també es troba un matí amb un bon grapat de tejeros assaltant la democràcia. No entren pas al Congreso, ni al Parlament, ni al Senat. Ara ho tenen més fàcil: l’enemic és als ajuntaments, a les escoles, als centres cívics, provant de votar. Fan cua per votar. I són catalans. Ara sí, cap problema. Porres a l’aire i bona estomacada. HO fan molt bé, que són especialistes ben qualificats. Els deixem fer, que aquests catalans mal dirigits prou s’han guanyat un escarment. Que n’aprenguin. A por ellos.
I surt el rei fill i diu sense entrebancar-se que tot està bé, que salvaran el passaport,  i la unitat d’Espanya, i el sistema, i la llei, i l’ordre i la pau. Oblida els ferits, oblida els ciutadans, oblida els vots... Creu que les nostres institucions històriques han estat ocupades i cal rescatar-les. Ens hem de rendir a l’evidència de la força. No cal parlar de diàleg. Ni de negociació. Sap molt bé que els que manen a Madrid no volen negociar res perquè ja ho tenen tot. Seure a negociar significa perdre alguna cosa.
Si no fos irreverent diria que tenim un rei abduït per forces ocultes. Però no ho dic. No fos cas...


Continua llegint »

6 d’octubre de 2017

Santa innocència

Aquella dona va rebre un cop de porra al cul - i no m’ensenya la marca per pudor i perquè no insisteixo – quan feia cua per anar a votar. No ho entén. Quin mal feia? –
-         El referèndum era il·legal – li explico
-         Vol dir? Si el Parlamernt de Catalunya havia aprovat una llei que el convocava, devia ser legal...
-         Sí, però la llei que vostè diu estava suspesa i ben suspesa pel TC.
-         Diu suspesa, no pas anul·lada.
-         Exacte.
-         És a dir, que no sabrem si la llei era bona o no fins que el TC decideixi amb una sentència. Mentrestant només estava suspesa.
-         Té raó, però no veig la diferència.
-         Doncs l’hauria de veure. J vaig a votar amb tota la gent d’acord amb una llei que està suspesa. A sé, hauria de saber, que la validesa del meu vot depèn del que decideixi el TC. Si diu que la llei del Parlament era bona, el meu vot va a missa; si decideix que la llei no val, el meu vot queda sense efecte.
-         Es podria explicar així.
-         Llavors, perquè m’han d’atonyinar per evitar que voti?  Ni vostè, ni jo, ni el senyor Rajoy no pot saber, o no hauria de poder saber, què decidirà el TC. I actua com si ja hagués dictat sentència.
-         Imagini’s que el TC dóna la raó al Parlament.
-         Però – li dic- tots sabem què dirà el TC....
-         I ho troba normal? Jo no. Jo he de pensar que tenien moltes ganes de repartir llenya als catalans i van trobar l’excusa per imposar la llei de la força contra la llei de la raó.
-         Cert – he de reconèixer- li he de donar la raó que n’hi havia prou amb esperar la sentència per saber si la llei del Parlament era legal. Si, com diuen els defensors de la garrotada a l’esquena, no ho era, havien d’anul·lar el resultat.
-         Sap que penso? Que ja el tenien anul·lat abans de començar.
-         I el rei, no ho  podia aturar?
-         Perdoni, si vostè vota per una república, espera que el rei li faci costat? Sap què li dic, que  la seva innocència i la seva fe en la democràcia són immenses i expliquin perfectament la marca que no vull veure al seu cul.


Continua llegint »

4 d’octubre de 2017

Jo em penso que va anar així

El rei es va decidir: sortiria a la televisió per posar les coses al seu lloc. Calia. Tot havia anat massa enllà. Era la seva feina de mediador.
Primer de tot, ordre. Els espanyols havíem d’entendre que no es podia viure sense ordre. Prou desori.  El general Milans del Bosch i el seu amic Armada es farien càrrec de tot, com els explicaria prou clarament el coronel Tejero als diputats esgarriats del Congreso.  Llei i ordre per sempre més.  L’exèrcit, la guàrdia civil i la policia nacional tindrien carta blanca per resoldre qualsevol discrepància. La xusma dels carrers, a callar. Els diputats que havien ocupat il·legítimament les institucions històriques del país, a  casa. Si se’ls havia de menester, ja se’ls cridaria.  Prou  comunisme, separatisme, maçoneria, pseudodemocràcia parlamentària, autonomies indisciplinades, escoles adoctrinadores, mitjans de comunicació manipuladors, diaris subversius, sindicats titelles, partits .... Prou. Qui mana, mana.
Aquest va ser el discurs del rei pare després del 23 de febrer de 81. Si més no, aquesta és la versió verídica que van explicar al rei fill perquè n’aprengués. I en va aprendre. Sé que va tenir algun dubte. Voleu dir que va anar així? Pregunta-ho al teu pare, li van dir. Però pare i fill no es feien gaire i, a més, ves a saber on era.
Així que, quan va ser el moment, després de l’1 d’octubre del  1017, aquell discurs li va servir i  el va repetir.  Davant la televisió oficial es va posar a defensar el seu Armada, que es deia De los Cobos, i els seus guàrdies civils tejeros que entraven als ajuntaments i a les escoles per restaurar l’ordre.  I contra els diputats catalans que es pensaven que podien legislar sense obeir les ordres dels generals o dels directors generals, contra el votants subversius, contra les associacions de malfactors que organitzen grupets amb estelades cada Diada, contra els alcaldes que defensen els drets no reconeguts dels seus veïns. La llei i l’ordre.
Tenia algun remordiment, és clar. És bo que els guàrdies apallissin votants?, preguntava. És el mal menor, es responia o es feia respondre. Ells s’ho han buscat. Però és bo que els jutges i els fiscals treballin a les ordres dels ministres? Inevitable, són les estructures essencials de la nostra sagrada pàtria. És bo que desoïm la veu de tants milions de ciutadans? Són quatre gats manipulats per les escoles i les televisions faccioses. Tot tenia resposta.
Va fer el discurs vocalitzant i tot. No es va vestir de general perquè la dona sempre diu que no li escauen els colors castrenses. I que a Europa se’l mirarien malament. Podien malinterpretar-ho.
Quan va acabar li suaven les mans.  Però estava tranquil. Al pare li havia funcionat.  Si es vol ser rei d’Espanya, cal anar sempre al costat de la guàrdia civil. “Els legítims poders de l’Estat asseguraran el compliment de l’ Estat de dret”. Quina frase!, va pensar.



Continua llegint »

25 d’agost de 2017

Algunes preguntes que demanen resposta


  • Un dels nois de Ripoll, abans d’intentar el segon atemptat va anar a comprar a la betzinera. Molt bé. Va pagar – segons van dir a la tele - amb un bitllet de 500 euros.  D’on havia sortit aquell bitllet? De la setmanada? A vosaltres us paguen amb bitllets de 500?
  • b)      Si el grup de Ripoll treballava per encàrrec de l’Estat Islàmic, o d’alcaeda, o del que fos, com és possible que no tinguessin  un expert en manipular els productes per fabricar les bombes?
  • c)       Quan els va esclatar la bomba a les mans, amb morts i ferits, decidiren que havien d’aplicar un pla b. Immediatament, sense ni  tenir temps de pair el fracàs de les bombes. Perquè tenien tanta pressa?  Què feia tant urgent aquella acció desesperada? Hi ha alguna cosa al calendari religiós, polític o social que els interessés destorbar expressament?
  • d)      L’imam de Ripoll, l’Abdelaki es Satty, havia  estat relacionat amb l’atemptat de Madrid. Aigua passada perquè no va ser condemnat. Però sí que ho va ser per tràfic de drogues. Condemnat a presó i expulsió del país. Un jutge va decidir suspendre l’expulsió. Qui el va convèncer? Quin interès hi tenia?  No podria ser que a algú li convingués tenir un imam hihadista dormint a Ripoll, o allà on fos, per activar-lo quan l’hagués de menester per fer una feina bruta?
  • e)      Recordeu que “s’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”? No ho poden pas encarregar als soldats. Ho han encarregat a l’imam controlat de Ripoll?
  • f)   És veritat el que es diu que els familiars dels màrtirs tenen la vida resolta per sempre?  Per si de cas, jo ho vigilaria.

  • No, jo no sé les respostes.  Però algú ho hauria d’estudiar seriosament.


Continua llegint »

23 d’agost de 2017

La sang dels innocents

                    
Tot està dit, per bé o per mal. Va passar el que temíem de temps. Uns adolescents de Ripoll, dirigits per cervells criminals amb predicament islàmic, la van fer grossa. La majoria van acabar màrtirs de la fe i tenen assegurat el seu lloc al paradís. Els seus veïns no s’havien adonat de res. Els amics i companys tampoc.  La família tampoc. Ho diuen i ho repeteixen cada vegada que els posen una càmera al davant. Per si ens ho volem creure. Per si ens convé creure’ns-ho. Per si els fem el favor de creure-ho.  Abans de res: si aquests criminals de la mitja lluna són al paradís per haver matat infidels, a mi aquest paradís no m’interessa. Si de cas, prefereixo l’infern dels cristians. Hi haurà menys mala gent.
Sí, la culpa és de l’imam. Tenim la mala sort que no va trobar feina a Bèlgica quan hi oferia els seus serveis fa pocs mesos. Es veu que les coses són així: ofereixes les teves prèdiques a les comunitats de fidels. No calen diplomes. Sí que demanen, a Bèlgica, que no es tinguis antecedents penals, sembla. El nostre amic de Ripoll en tenia. La policia espanyola, tan col·laboradora per tot el que calgui, no va dir res. Els mateixos musulmans de Ripoll es queixen: si ens ho haguessin dit no l`hauríem volgut. Es veu que no n’havien de fer res. Ni els musulmans de Ripoll ni els mossos. “No és que els volguem criticar però no són gaire de fiar. Amb això del procés... Ells que s’espavilin. No fos cas que...”
 I ara les medalles. Els guàrdia civils tenen la mosca al nas. Han de refregar-los pels morros la feina dels mossos? Perquè és això, es fa la feina sense deixar que ells hi prenguin part i ara reparteixen medalles. Tantes vegades com han donar ells la cara i han fet la feina bruta¡  No són gelos, perdoni. És que, si s’ho mira bé, es van fer les coses com calia? Com és que parlaven d’una explosió de butà? No veien que aquella destrucció indicava explosius de veritat?  Deixem-ho estar. I no es queixin més, que ja està promès que al setembre tindran accés a les dades d’Interpol. S’ho creu?
Però tornem a Ripoll. Les mares plorant davant les càmeres. Commouen. Elles no tenen la culpa de res. Elles no sabien ni saben res. Perquè a casa seva mana el marit i després el germà del marit i després el fill gran i després el fill petit. Ella no és ningú. Ella va a l’assistenta social. Ella va a treballar on pot per dur un cèntims a casa. Ella calla. No, no podia saber res. I, si ho sabés, es guardaria pla bé d’obrir la boca. És una dona musulmana com cal. Plora i implora.
El que hauríem d’intentar ara és que ningú tragui cap profit de la sang dels innocents.





Continua llegint »

20 d’agost de 2017

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.
Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.
Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.
Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.
Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.
Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.
Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.
Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  
A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.
Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.
Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

Continua llegint »