14 de febrer de 2018

Plaça sí, plaça no.

Sí. tots som Girona. I vaig signar un manifest queixant-me de la decisió de l'Ajuntament de la ciutat de canviar el nom de la plaça de la Constitució pel  plaça de l'1 d'Octubre, tal com em proposava l'amic Josep Quintanas. Ja entenia que alguns dels promotors o signants utilitzarien la lògica literal del text - el que jo signava - com a palanca contra les legítimes aspiracions catalanes de fer valer el resultat democràtic del referèndum. Però no crec que sigui honest prejutjar les intencions. Llegit el paper, em semblà defensable, raonable. Crec que una Constitució que va ser aprovada de forma clamorosa pels catalans mereix una plaça a la ciutat de Girona. Al cap i a la fi, per bé o per mal, som on som gràcies a aquella llei.
Naturalment que hi hauria fet matisos, al document; però no estava al meu abast.
Hauria preferit que deixés clar que els signants, si més no alguns dels signants, hauríem optat per dedicar a l' 1 d'octubre una altra plaça; que el nostre suport al nom antic no volia pas dir que validéssim l'ús obscè que està fent el govern de Madrid del text legal; que defensar el nom no es podia pas interpretar com donar per bones les lectures interessades,  partidistes i retorçades que han donat peu a empresonaments i exilis dels nostres representants polítics més destacats; que mantenir el nom de la plaça no era un atac al Procés ni als seus protagonistes...
Per mi, perdoneu, potser  la Plaça de la Constitució hauria d'haver pogut ser la plaça de la Constitució Catalana - que espero tenir aviat -  per a uns, i la plaça de la Constitució Espanyola, per als altres. No sé si el decret que li va posar el nom concretava que estava parlant de la del 78. Si ho feia, només hauria calgut que el ple municipal aclarís que no es referia a cap constitució concreta. Eliminar la referència, la concreció. Perquè estic a favor de viure sota el paraigua legal d'una Constitució. Democràtica i que sigui respectada.
Quan l'anomenada Carta Magna no s'utilitza per ajudar i promoure la convivència entre els ciutadans i entre els pobles, sinó que es converteix en arma per perseguir, empresonar, insultar i estossinar els adversaris polítics, no s'està respectant ni els ciutadans, ni els pobles ni la Constitució. Quan sempre es llegeix el text legal en el sentit ocult que li van imposar de sotamà les sales de banderes de les casernes i els interessos de les oligarquies regades pel franquisme, no es respecte ni l'esperit dels redactors de la constitució ni la voluntat del poble que la va votar.
Tots som Girona. I no és bo que ens barallem per un nom. Un nom pot tenir molts significats: uns només som ciutadans; uns altres són,sobretot, de Ciutadans. uns volem la Constitució per ser lliures; d'altres  volen una constitució que ens exclogui com a poble.

La plaça rai. Sempre serà del poble.

Continua llegint »

1 de febrer de 2018

Ha arribat el juny?


La vella cançó popular, Els Segadors, adoptada pels lluitadors de la sublevació catalana contra els abusos  de Felip IV, és en el fonament de l’himne nacional català. La lletra actual és d’Emili Guanyavents escrita el 1889; la música fou adaptada per Francesc Alió el 1892. La versió més antiga coneguda comença constatant que el rei  ha declarat la guerra a Catalunya. Era ben cert. Se’n va dir la Guerra dels Segadors i el moment culminant i més conegut fou el Corpus de Sang, al que es fa referència implícita en la lletra popular.

Ai, ditxosa Catalunya
Qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.


La lletra actual del nostre himne és menys bel·ligerant. I no parla del rei. De fet, es devia assumir com a oficial en temps de la Generalitat republicana. No era pas previsible una restauració com la que hem tingut. Les nostres discrepàncies amb el govern de Madrid no passaven pas per monarquies, llavors. Lamentablement, avui, ara mateix, podríem prou bé rehabilitar la vella cançó quan ens apleguem a les places de les ciutats i dels pobles per reivindicar els nostres drets.  Felip VI – ves per on, el nom li escau – també ens ha declarat la guerra. El seu discurs després del referèndum no deixava cap dubte: en la pugna entre la legitimitat democràtica catalana i la legitimitat constitucional del govern de Madrid, ell feia costat a Madrid.
Quina tristesa! Quina pena. Aconsellat per qui l’aconsellés, va perdre la oportunitat d’exercir com a rei constitucional de veritat, erigint-se en mediador i moderador entre les dues legitimitats.
Felip Vi ha dimitit com a mediador. Era una de les poques competència que ningú li hauria discutit. S'ha declarat incompetent. Ell podia oferir una sortida, una solució, però ha preferit enverinar el problema. Perquè, desenganyem-nos, el problema hi és. Les dues bandes ho reconeixen. El que no diuen des de Madrid és que han optat per la garrotada seca per no haver de seure a negociar. I el problema català només es pot resoldre negociant, escoltant les dues parts, mirant d'entendre l'adversari. Les garrotades _ ara que ja no poden enviar la cabra de la legió_ mai seran definitives. Al final, caldrà pactar una sortida.
Entenc que ens és difícil d'entendre que tota la gesticulació de les dues parts, forma part del que podríem anomenar  pre-negociació. Estem discutint com seurem a la taula. Catalunya demana cadires iguals a banda i banda. Madrid vol un setial i espera tenir-nos agenollats a terra. Per això fan servir el rei, amb la seva trona majestàtica.
Il·lusos buscàvem mediadors a fora. El mediador per construcció era el rei. Però se'ns ha declarat incompetent. Com deia la cançó, declarada ens té la guerra.


Continua llegint »

25 de gener de 2018

Els poders, les lleis i el poble

A veure, qui  és l’Estat?  Doncs ben clar: els poders. Els tres poders? Sí, naturalment, el legislatiu, l’executiu i el judicial, presidits per un cap d’Estat que els hauria de coordinar. Però no estan pas sols. Hi ha el poder municipal i l’autonòmic, l’europeu, el poder militar, el poder del l’alt funcionariat...  Però hem de comptar també amb poders més difícils de ferrar:  l’econòmic, el dels mitjans, l’espiritual, el de les xarxes de corrupció i els que ara oblidem.
Doncs bé, l’Estat ha decidit que no, que Catalunya  no és un subjecte polític  que mereixi ser escoltat, que tingui dret a negociar res de res. L’Estat té unes lleis, que han pastat laboriosament els fidels servidors dels poders i no es poden tocar. Primer de tot, la sagrada constitució que es va pactar - a l’ombra d’una corona beneïda pel dictador i amb la música persistent de les espases a les sales de banderes – entre els vells falangistes de tota la vida i alguns dels que  havien lluitat per la democràcia al llarg del negre franquisme - que ho deixà tot “atado y bien atado” pels segles dels segles. Una sagrada constitució que té, com havia de tenir si volia ser acceptada des de les sales de banderes, un article 26 que declara, citant a Pitarra “En cas de tal compromís el govern té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país”.  No és el 26? No ho diu en vers?  Ja li posaran, si cal.
El que no sembla recordar ningú és que el poder de l’Estat, en una democràcia, no li és pas donada per la gràcia divina, com deien les monedes del dictador. El poder és del poble. Els que governen ho fan en nom del poble, per servir el poble. Cal entendre que aquells poders que no depenen del vot directe del ciutadà maldin per controlar, comprar,  mediatitzar, subjugar de totes les maneres possibles els poders que sí que en depenen. I creix la corrupció en totes les seves formes. Els alts funcionaris, intocables, manipulen al seu gust l’executiu; l’executiu té sota la bota els legisladors, que surten de les llistes escrupolosament controlades pel partit; els alts poders de la judicatura aprenen aviat que el càrrec i el sou pengen de fils si més no discutibles. I acaten sisplau per força la imperiosa dictadura discreta del diner, dels mitjans de comunicació, dels líders espirituals organitzats, dels que porten les armes...
I el poble? No hem quedat que vivíem en una democràcia?
Entesos. El poble pot votar quan se li diu. Però ha de votar el que se li diu. Milers de predicadors ensinistrats i pagats saben prou bé com han de vendre el catàleg d’ofertes polítiques, des de les més conservadores fins a les més revolucionàries. Tots els matisos de l’arc de sant Martí ideològic, però controlat. És sabut que el 80 per cent dels catalans volem decidir el nostre futur polític. Ho hem demanat pel dret i pel revés.. És que no.
Sap què passa? Imagini’s que fem un referèndum i no votem el que els poders volen. Quin problema! Caldria aplicar l’article 26, en vers o en prosa. Doncs ja està. Aplicat.
Els versos de Pitarrra diuen encara: “I el poble? El poble, que el donin pel....” Deixem-ho aquí.


Continua llegint »

13 de gener de 2018

Estratègia

Llegeixo en un llibre de psicologia una frase que em sembla perfectament aplicable a la situació política que estem vivint els catalans des de la darrera contesa electoral.
Podeu conèixer el guanyador del perdedor només amb un detall: el perdedor sap molt bé què farà quan guanyi, i ho explica a tothom; el perdedor sap perfectament què ha de fer si perd, però no ho diu a ningú.
Més clar?

El perdedor sap molt bé què farà quan guanyi, i ho explica a tothom; el guanyador sap perfectament què ha de fer si perd, però no ho diu a ningú.

Ara penseu: qui està explicant què farà quan guanyi?
Qui està callant?

Continua llegint »

20 de desembre de 2017

Fum, fum, fum (el meu conte de Nadal)



No, al meu poble no tiren pas les cabres des de dalt del campanar per celebrar la festa major. Però no els doneu idees. ..  Tenim un alcalde, elegit ben democràticament, tossut com una mula. Quan diu una cosa ha de ser allò, peti qui peti.  El voten per això, em penso. Ho tenen clar, qui mana, mana. I, si ha de manar algú, que sigui el que en sap més, el més decidit. De fet, ja era alcalde quan encara no sabíem què era la democràcia.
Això ve al cas perquè tinc una història per explicar i només es pot entendre si partim de la realitat brutal del meu poble, el nom del qual callaré per estalviar-me represàlies justificades.
Mireu, fa uns anys, per Nadal, hi va haver un pet d’hòsties a l’hostal. Més d’un ull de vellut, contusions, luxacions, blaus i morats. Tot a dojo. Sí, sí, a l’hostal de tota la vida – que ara en diem la cafeteria perquè fa més modern - on aneu a jugar la botifarra amb la colla, on preneu el cafè amb els amics, on allargueu la tertúlia quan sou prou colla... 
Per entendre’ns caldrà fer una volta argumental.  Tinc entès que a l’escola els va arribar una mestra nova, neta, bufona, polida, molt espigada, llesta i simpàtica. Els nens l’adoren i les nenes l’envegen i s’hi emmirallen. Com ha de ser. La mestra nova, la Mireia, és molt moderna. Defensa unes idees avançades en tot: ecologista convençuda, ensenya a reciclar les escombraries, compra productes quilòmetre zero i en fa gala, menja molt poca carn i mai de la vermella, cultiva tomates, enciams, pebrots i ves a saber què més en un hort urbà que s’ha muntat a l’eixida del pis, estalvia l’aigua i ensenya als alumnes com fer-ho. Té cura del seu llenguatge i defensa els girs locals al costat de la més estricta ortodòxia fabriana.  A la seva aula es respecten i coneixen els costums i les manies de totes les comunitats diverses que hi té aplegades... Una joia de mestra, diu tothom.  En tinguéssim una rega a l’hort, sospirava fa uns dies el padrí de la cafeteria, abans hostal, quan en parlava.
L’alcalde que tenim de tants anys governant l’ajuntament és pare embadalit de dues nenes que són alumnes de la mestra. Això fa que el poble rebi de forma indirecta però eficaç la influència benèfica de la pedagoga. Sense saber con, s’han fet campanyes municipals de neteja de carrers i de rieres, en les que han participat la majoria dels veïns amb els seus vehicles quan ha calgut; s’han instal·lat plaques solars al sistema d’enllumenat dels carrers –amb poca eficàcia, tot sigui dit ara que no em senten-; cada any es fa un petit mercat d’objectes de segona mà, sovint de rampoines, que ha permès que moltes cases es desempalleguin de records que ja no recordaven res... Què més us puc dir. El meu poble ha esdevingut un paradís terrenal gràcies a la col·laboració de la mestra nova i l’alcalde antic i autoritari. Pau a la terra.
2
Tanta joia no podia pas durar, ja ho enteneu. Els paradisos s’acaben quan apareix una serp o el que representi la serp i introdueix l’esca de la discòrdia en forma de idea brillant. Que qui va ser la serp? No en diré el nom però sí que l’assenyalaré pel seu ofici: va ser l’amo de la cafeteria. Li direm Nicot, per no comprometre ningú.
En Nicot era fumador. Havia heretat del seu avi i del seu pare el vici dels caliquenyos. No és pas que fumés molt i molt, que ja sap que la salut  s’ha de cuidar. Però un parell o tres de caliquenyos al dia, un després de cada repàs, no els perdonava. Sortia al pati que tenia a la part del darrera de l’establiment, per no contravenir les normes sanitàries imposades de feia poc. Aviat aquella eixida fresca a l’estiu i arrecerada a l’hivern va guanyar requesta entre els habituals del bar i es va convertir en el recó més animat del poble: fumessis o no fumessis, si volies estar al dia en les xafarderies locals, havies de fer el cafè al fumador de l’hostal cafeteria.
Naturalment, la mestra polida, llesta, simpàtica i espigada ho va saber i es va sentir agredida. Ella, que tant havia predicat als nens contra el vici del tabac, que denunciava les burilles que veia pels carrers, que criticava obertament les mares que fumaven a la porta de l’escola quan anaven a esperar els fills, que s’apartava de les taules dels bar quan algú empudeïa l’ambient amb una cigarreta..., ella havia de permetre que s’oficialitzés el vici de fumar a l’eixida de l’hostal?
Prou va moure fils i festejar voluntats. L’alcalde, que li feia costat, no es veia pas amb cor de prohibir aquell antre de perdició si no molestava els veïns, si no hi entraven menors... I mira que la seva dona va insistir, per mor de la influència de la Mireia.
Els fumadors del poble coneixien prou bé les pressions que rebia l’autoritat municipal. Però se sentien segurs i es van anar fent més forts. Ells estaven a favor del fum, més ben dit, a favor de la llibertat de fumar. Si més no al seu local i al carrer i a la plaça...  Som la colla de del fum deia sovint en Nicot tot fent un tortell vaporós que creixia dels seus llavis i s’eixamplava cap al sostre de canyís del pati.
La colla del fum. I el nom es va fer popular entre el veïnatge. La Mireia i els seus partidaris cada cop més enfadats; els clients de l’hostal més i més valents. Havia de passar alguna cosa, que al meu poble, ja ho he dit, són molt arriats. 
3
Va ser, ho recordo prou bé, cap a mitjans de desembre. Algú, segurament en Vadó Segarra, tot i que ell ni se’n recorda, entre glopet de calvados i pipada de Montecristo va dir: I el vint-i-cinc de desembre, fum, fum fum...
Ja hi vam ser. Primer els tres o quatre que tenia més a la vora i que l’havien sentit bé, van començar a repetir la cantarella. El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... I després tots.  Cada dia, al migdia o al vespre, la cançó nadalenca, forta, contundent, reptadora.  Com que el pati dels fumadors era descobert en bona part, la veu del cor s’escampava pel poble amb molta més llibertat de la que estaven disposats a suportar l’alcalde, els seus seguidors i la mestra espigada i ecologista. La policia municipal – dos homes de certa edat i provada bonhomia – foren enviats a l’hostal per intentar imposar una llei encara no escrita que impedís l’escàndol dels fumadors. Van ser atesos amablement, convidats a un cafè i va anar de poc que no es sumessin a la coral.
Si he de ser sincer, quan es va començar a palpar la tensió al poble, la gentil senyoreta de l’escola, sense deixar de creure en la bondat dels seus arguments saludables i ecològics, hauria acceptat qualsevol forma de concòrdia pactada entre els fumadors i els estrictes seguidors de la prohibició. Qualsevol. Però és clar, l’alcalde havia pres partit, havia donat les ordres i la seva voluntat era la llei. No es fumaria a l’hostal i, sobretot, no es faria escarni de la seva autoritat cantant obscenament la nadala del fum, fum, fum.  No si valien excuses ni subterfugis. No hi hauria cantada de Nadal. No n’hi podia haver. Va donar ordres al secretari – que fins llavors havia callar amb la seva prudència habitual – de buscar tota l’argumentació legal aplicable.  Si cal, va dir, afinarem les normes tan com calgui per fer efectiva la prohibició.
A corre-cuita es van repassar reglaments, lleis i normatives, però cap s’avenia del tot a les circumstàncies. Afinem, afinem, deia l’alcalde.
Normes d’higiene laboral, de perillositat al lloc de treball; lleis contra el tràfic de drogues; legislació repressora del contraban, de protecció de menors; edictes referits a la igualtat de gèneres i contra la violència masclista; directives europees referides a l’agricultura, al transport, al comerç, a les matèries tòxiques... Tot, el secretari i un parell d’ajudants que li feren costat en un moment tan delicat, ho van repassar tot. No hi havia cap llei que permetés clarament una actuació de l’autoritat municipal contra aquella activitat tan pertorbadora de fumadero.
Finalment, el secretari va dir: potser... només potser, es podria aplicar la normativa de previsió d’incendis. Es refereix sobretot als boscos, però...
Oli en un llum. Ja ho tenien. Una fumada col·lectiva al  mig d’un nucli habitat era un perill concret.  Totes les alarmes enceses. La llei és la llei. Afinant una mica els matisos tot podria encaixar. L’alcalde va felicitar el secretari que, per cert, no acabava de veure gens clara la solució proposada. Però l’alcalde estava content i qui dies passa anys empeny.
4
            L’alcalde estava content. Però ho estava sobretot perquè al poble hi passant moltes coses aparentment inconnexes que el seu cap ben segur que  relacionava. Anem a pams. De feia uns mesos un grup de vailets prou coneguts havien començat a organitzar petites festes al carrer  cada dissabte. Compraven licor i refrescos al super i acabaven el sarau quan algun dels pares els esbroncava i els feia tornar cap a casa. Botellons, en deien. Cap importància en si mateix. Però els xicots – alguns de menys de tretze anys,  però alguns que ja passaven dels divuit – van descobrir un local tancat. Creien que era d’algun propietari de Barcelona que esperava que passés la crisi per fer-hi apartaments, potser del banc que se l’havia quedat quan no va poder cobrar la hipoteca... Va resultar que era un magatzem municipal que la brigada tenia mig abandonat. Bé, en aquell local, al que els nois van aprendre a accedir per un balconet mal tancat, s’hi feien les festes més sonades del poble i de la rodalia. Ves a saber qui pagava però no hi faltava mai la cervesa, el rom, la maria, les pastilles i diverses versions de pols blanca en sobrets. M’estic precipitant. Tot això és veritat i segurament comprovable. Però va començar amb quatre cerveses i algun porro. Va ser després, quan es van afegir al grup inicial alguns elements, nois i noies, dels pobles veïns que tot es va anar complicant.
Hi havia queixes, ben cert. Però l’alcalde deixava fer. La majoria dels okupes eren de famílies conegudes. Gent d’ordre de tota la vida. Votants sincers i col·laboradors de l’equip municipal. Deixaven fer. No feien cap mal, comentaven alguns. És una mena de casa de cultura, suggerien.  Ho haguéssim tingut nosaltres quan érem joves, deien els altres. Ves a saber què s’imaginaven. Nois i noies, beguda, llibertat. Somnis. De vegades, els forasters s’hi quedaven a dormir i algun fill del poble també si havia begut massa i no es veia amb cor de tornar a casa. Tot anava com una seda. Tot era molt guai...
Però va passar. Un divendres a la nit, gairebé de matinada, es va calar foc al local. Tothom dormia, al poble. Quan se’n varen adonar pels crits ja mig edifici estava embolcallat de flames i els esforços dels veïns només van servir per salvar algun dels nois, atendre els ferits i telefonar als bombers. Es va apagar el foc però el mal ja era fet. Una noia de Figueres, potser intoxicada pel fum o desorientada, no va poder sortir i la trobaren morta entre les cendres. Hi va haver un parell de ferits amb cremades a la cara i als braços. Es veu que aquella nit hi dormien cinc dels habituals. Diuen que els bombers van trigar poc més de mitja hora en ser allà. Van poder evitar que el foc s’escampés a les cases del voltant, que foren desallotjades.  Van dir que semblava que el foc havia sigut intencionat, però el jutge ho va desestimar per manca de proves convincents. No em demaneu més detalls, que no els sé. No voldria fer falsos testimonis.
Després del funeral i les mostres de dolor en forma de rams i espelmes enceses a la vorera de la casa, les coses van normalitzar-se. Al cap i a la fi, ningú aprovava l’ocupació del local. Algunes veus semblaven culpar l’ajuntament de manca de cura del magatzem.
L’alcalde no ho podia permetre. De manera que va mirar de girar la truita a favor seu. Va cridar els nois del poble que havien participat en l’ocupació del local. Els va recriminar la seva actuació incívica, la seva responsabilitat en la tragèdia i, especialment, la seva incapacitat per fer res per apagar el foc – del que, naturalment, els en feia culpables. No, mai no digué obertament que ells havien calat foc expressament. Però ho podia semblar.
De manera que els “condemnà”, prèvia consulta amb els pares amics, que com a càstig fessin una mena de curs de primers auxilis en cas d’incendi. S’hi van avenir de bon grat. I, com si tot estès preparat per endavant, al cap de pocs dies ha tenien un bomber instructor – conegut i amic de l’alcalde – i una pila de material a la seva disposició: mànegues, escales, pales, extintors, bombes d’aigua, destrals... No em pregunteu d’on va sortir tot allò ni amb quin pressuposts es va pagar. Ben aviat el poble tenia un equip antiincendis ben organitzat, i disposat a intervenir on calgués de forma immediata i abans que arribessin els professionals. S’entrenaven cada dia al descampat que hi havia prop d’un mas mig abandonat. I a dins del mas també.

5
Els clients de l’hostal ho tenien tot a punt pel dia de Nadal. Farien la gran fumada solemne, amb acompanyament de cants a els dotze del migdia. Seria una festa col·lectiva a la que s’anaven sumant amics, parents i coneguts, fossin fumador o no ho fossin. Era un gest de llibertat que mereixia respecte. Però també un gest rebel contra l’autoritarisme del nostre alcalde vitalici. Què s’ha pensat?
No hi haurà fumada, deia l’alcalde a tots el que se’l volien escoltar.
La farem, deien els fumadors i l’hostaler, amb tossuderia digne d’una causa millor.
Tot el poble vivia una espera tensa. Què passaria? Perquè l’alcalde s’entossudia tant en prohibir una cosa que no tenia manera d’evitar? Perquè els clients de l’hostal s’enrocaven d’aquella manera desafiant l’autoritat local? Doncs és molt fàcil d’entendre: tots són fets de la mateixa pasta. No volen baixar de cap burro. Mai.
Però prou filosofia. Anem als fets. El dia 25 al matí,  - amb el poble ennadalat de llumetes leds als arbres i als fanals públics i les famílies endiumenjades (ja se sap, qui res no estrena, res no val), fent grupets al passeig, respirant sense voler l’aroma inconfusible del rostit que fa la  xup-xup a la cassola, -  discretament es va anar formant un gruix de gent al davant de l’hostal. Al davant i al voltant. De fet, llevat dels quatre eixelebrats incondicionals de l’alcalde, tot el poble es va posar del costat dels fumadors rebels. Ep, que no voldria que es penséssiu que eren favorables al tabac, senzillament eren partidaris de la llibertat dels seus veïns a fer el que els vingués de gust.  Eren allà perquè es veia a venir que els nous bombers inventats per l’alcalde tossut havien de provar d’impedir al fumador que fessin la seva festa en pau. Es veia a venir i, de fet, se sabia. Des de primera hora els tenien concentrats al mas de les pràctiques. Què pensaven fer? Res de bo. Calia defensar la convivència.
A quarts de dotze van començar els cants: el vint-i-cinc de desembre...  i tots responien: fum, fum, fum...  Es cantava a l’eixida de l’hostal, es cantava a l’hostal i es cantava al carrer, davant de l’hostal.
Poc abans de les dotze van aparèixer els bombers voluntaris. Els duien en dues furgonetes carregades de material antiincendis. Eren una dotzena, que n’havien cridat alguns de fora del poble per reforçar-se. Es van acostar a la gent. Venien per evitar que es calés foc, van dir. La gent se’n reia del seu aspecte, però feien una mica de por. Tots duien alguna eina a la mà: pales, maces, extintors, pics, pals... i començaven a desenrotllar una mànega que connectaren a la xarxa d’aigua.  Els grups callaven. Però de dins en sortia el cant reiterat del fum, fum, fum... que semblava enardir els joves bombers improvisats.
Van tocar les dotze al campanar. El batall, lent i solemne, va ser el senyal esperat. Un silenci absolut va envair la plaça i els carrers del voltant. Des de dins també en sortia un mutisme espès i feixuc, angoixant.
Llavors es va intuir una molt tènue ombra blanquinosa sobrevolant el teulat. No diria que fos fum. Era només el record d’un núvol esvaït contra el cel esclarissat, com un aroma diluït, com un pensament. Potser sí que el primer que es va veure aquell dia va ser l’aroma del tabac que s’havia encès al pati.
N’hi va haver prou. El grup de bombers intentaven obrir-se pas entre la gentada, que s’apinyava decidida, davant la porta.  No podien passar. Ni a les bones ni a les males.  Els assaltants cridaven per espantar la gent però també per animar-se els uns als altres. Quan agafaven algú per treure’l, asseia a terra i calia arrossegar-lo. Quan anaven per un altre, el primer, masegat i tot, tornava a la pinya.  Van començar a repartir cops. Cops a les cames, a les esquenes, als caps dels resistents que els barraven el pas. Tot cridaven. Uns amenaçant i els altres protestant. Aviat va córrer sang absurda a l’hostal. Quan els bombers improvisats aconseguien obrir un pas a la vorera, es trobaven un altra barrera humana a la porta. I darrera aquesta segona barrera, el gruix de familiars i amics, homes i dones i nens, empenyent els seus amics cap a la porta per fer-se més ferms.
No és que durés gaire tot aquell disbarat, però déu ni do. La força bruta es va acabar imposant. Engegaren les manegues i ruixaren els resistents, trencaren les portes, els taulells i les taules a cos de mall, empastifaren les cares amb els líquids dels extintors... Una horeta ben bona de guerra civil al meu poble. Una trentena de ferits, un ull perdut, algun os trencat, molts atacs de nervis.  Ara, permeteu que intervingui. Aquell dia els fumadors i els seus amics van guanyar. Mentre els cops i les patacades ens temien ocupats, a dins, a l’eixida mig coberta de l’hostal, vint-i-tants fumadors havien gaudit plàcidament – si deixem de banda els nervis i les pors que ens tenien terroritzats – d’uns quants havans i unes quantes pipes, segons els gustos dels clients. El fum, un fum realment escandalós, sobrevolava els teulats dels voltants de la plaça.
Quan els brètols aconseguiren arribar al fumadero, la fumada ja s’havia acabat. Els participants en l’acte s’havien anat sumant als defensors del local, de manera que l’eixida era pràcticament buida. Encara van tenir temps de rebre una solemne i unànime xiulada dels resistents estomacats.
6
La petita història sobre les brutalitats del meu poble s’hauria d’acabar aquí. Si això fos un conte, que ho hauria de ser, jo callaria i deixaria que vosaltres, amics lectors meditéssiu una estona sobre la inutilitat de la intransigència, us reafirméssiu en condemnar qualsevol violència entre els humans, féssiu propòsits de tolerància i de comprensió... i totes aquestes coses que venen al cas al final d’un conte de Nadal.  
Ho sento. No podrà ser.
Els fumadors i els veïns que els feren constat van guanyar perquè tenien raó i van tenir la força que crea la unió. Però van passar més coses. Miraré de ser breu.
L’alcalde no va pair bé aquella derrota que va considerar personal. Va fer el que sabia fer. Mogué influències i coneixences a tots nivells. Aviat tenia sobre la taula de l’ajuntament una llista detallada dels participants en tots els fets del dia de Nadal. No és pas que no els conegués per endavant, però se’n va assegurar. El primer de la llista, naturalment era en Nicot, el propietari de l’hostal.
Començaren les denúncies per les raons més diverses, sobretot per haver permès violència al seu local. Però també n’aconseguí de sanitat, que va declarar el local inadequat per servir al públic, d’Hisenda per haver subministrat tabac als clients sense el permís corresponent, de... Bé, no calen més detalls. El local és tancat i no hi ha manera d’aconseguir el permís d’obres imprescindible per posar-lo en condicions.
Als que van participar en la fumada se’ls acusa de contaminació ambiental, de mal exemple als menors i de desobediència a les normes municipals. Els que van rebre les patacades són considerats agressors dels pobres nois que intentaven apagar un incendi a l’interior.
Ho deixo aquí. No hi ha manera d’acabar-ho bé. Ara, això sí, l’any que ve hi haurà una altre Nadal. I ves a saber qui serà l’alcalde del meu poble.
Bé, potser sí. Mireu, la nostra Mireia, la mestra ecologista, bufona, polida, espigada, llesta i simpàtica, ho va passar molt malament aquells dies. Se sentia una mica responsable de tot el que havia passat.  Quin Nadal!! Així que va decidir demanar una altra plaça. Li van donar i ja hi treballa. Diuen que se l’estimen molt. I, si no m’han enganyat, ha fet un amic molt amic que potser aviat serà alguna cosa més que un amic. Veieu?  La vida té aquestes coses...
 Pius Pujades

Decembre 2017

Continua llegint »

15 de desembre de 2017

Èxode d’empreses

                                
Bé, amic, ja les tenim aquí. L’hora de la veritat. Podrem fer allò que demana de tant de temps: comptar-nos.  Tornem a les eleccions plebiscitàries. Deu estar content.
-         -  Sí, com a totes les eleccions, al final es fan comptes. Però quin valor tenen? Vull dir més enllà de les lectures que en faci cada partit.  Recorda les últimes? Que si s’havien de comptar escons, que si s’havien de comptar vots. Així tots guanyen.  Li diré més: els que no reconeixien la victòria en escons del bloc sobiranista el 2015 tampoc reconeixen la victòria en  vots del referèndum del 2017.  I així anem..
-        -   Com vol dir?
-   - Home, declaració d’independència al Parlament, article 155 al Senat, ordres de presó per tothom, exili a Bèlgica, ocupació de la Generalitat, convocatòria d’eleccions autonòmiques per part de Madrid. I la fuga d’empreses, entre d’altres coses.
-       - Anem a pams. De tot el que vostè recita li diré que l’única cosa que va fer Catalunya va ser una declaració del Parlament. Una votació i un paper. Res més. Tots els problemes que venen després emanen del 155. O no?
-         -  La fugida d’empreses...
-  - Bé, li puc acceptar que unes quantes empreses, especialment les bancàries, reaccionaren defensivament davant la tempesta borsària que es desencadenà després de la declaració. Però mai no sabrem si la tempesta era espontània o era provocada. Quan es tenen els mecanismes que té un estat es poden fer moltes coses. Però li admeto. Els bancs van moure la seu com si es creguessin que la independència seria efectiva l’endemà per assegurar-se el paraigua comunitari.
-         -  I  els dos milers de societats més petites?
-          - Jo no li puc respondre amb dades a la mà. Però entengui que em sembla estrany que dos milers d’empreses – si algú les ha comptat bé - tinguessin els papers a punt per fer el salt en quatre dies. Tenien por? No m’ho crec. Les empreses catalanes s’adapten a les circumstàncies com fan arreu del món. Que hi ha dependència?, doncs endavant; que hi ha independència? , doncs també endavant. Els mercats de les empreses catalanes són cada dia més arreu del món.
-          - No creu que tinguessin por?
-         -  Ep, és clar que tenien por. Imaginis que vostè té una empresa. Li poden enviar un inspector de treball, un d’hisenda, un de sanitat, un de.... Cada inspector és capaç de trobar alguna cosa que no fa bé, per més estricte que sigui. I per tant, té unes quantes sancions al damunt del cap com una espasa de Damocles.
-         - Pot passar, és clar.
-      - Llavors el seu assessor, ben assessorat, li diu que podria evitar-se molts problemes si decidís una cosa tan senzilla com canviar de domicili. Ho entén?  I si vostè encara gosa posar excuses i diu que ho ha d’acordar l’assemblea general, l’Estat totpoderós canvia la llei i ja està.
-        -   En té proves de tot això que diu?
-          - Proves? Vol una prova més contundent que les 2000 proves en forma de canvi inesperat de seu social?

-          Entesos. Només podem fer una cosa: votar assenyadament.

Continua llegint »