L'última Missa del Gall

 És negra nit. Fa estona que el sereno ha passat amb la seva escala per encendre els fanals. A la Rambla n`hi ha tres i cremen amb petroli. Al sereno li agradaven més els antics, que gastaven oli i s’encenien més fàcilment. Expliquen que un dia va caure de l’escala i es va fer un trenc al cap. Quan el van socórrer es lamentava en el seu llenguatge poc desenvolupat: ai el tap, ai  te tou, el petoli can pianti no tema i no val des. Can Prianti va arribar a ser una llauneria important al mig de l’Argenteria. Devia subministrar llavors el petroli a l’Ajuntament.
Som, lustre amunt lustre avall, a mitjans del segle dinou. Que ben aviat, sense que el sereno ferit s’ho pogués ni arribar a imaginar, Girona seria la primera ciutat  de la península en tenir els carrers il·luminats amb electricitat. I la gent va dir: déu meu, és com si fos de dia!!
Caldrà esperar. Avui és negra nit a la fosca Girona del mitjans de segle XIX. Silenci i solitud en la boira humida i pudent que escup el riu escàs que intuïm a l’altra banda de la filera de cases plantades per la imprudència arran mateix de la llera. Només ressonen, amb ritme inexorable, pausat, insistent, les campanades de plom, la veu del bisbe, que escampa des de la trona pètria de Santa Maria la crida als fidels. El ramat és convocat a la cleda. Som a la nit de Nadal i avui toca Missa del Gall. Cal afanyar-se per no fer tard. Girona ha sopat a corre-cuita  abans de les deu per respectar les normes del dejuni i poder combregar. Els abrics gruixuts i les bufandes, els jerseis, els barrets, els guants i alguna manta han sortit dels armaris. Nets, espolsats, planxats. Els gironins s’han mudat, però amb respecte pel fred negre de la ciutat, un més a la família podríem dir, per abandonar aquella mica de caliu que queda colgat sota la cendra del braser.

***

La nau de Santa Maria acull els fidels. És un esclat de llum de tantes espelmes i ciris que cremen en la gèlida foscor i que les columnes gòtiques emmarquen fins al cel. Han començat els càntics i les lectures però la gent va arribant, com una riuada, per la Força, les escales de la Pera, Sobreportes, Lledoners.  Aviat no es podrà seure. Els bancs atapeïts de vestits foscos i mantellines negres ja no donen per més. Les capelles laterals es van omplint de fidels que seuen als esglaons de pedra freda. Després, la concurrència ha de seguir dreta el cerimonial que, resplendent, es desenvolupa al presbiteri. Hem sentit el bronze solemne del campanar retrunyir després del toc d’oració del migdia i del vespre i tornar a brandar a les deu del vespre per assegurar-se que cap fidel oblidaria el deure de la missa més important de l’any. Aquest darrer senyal tenia un altre significat: els fidels que volguessin combregar, que eren majoria, no  podien menjar res des d’aquell moment per cenyir-se a les normes establertes del dejuni.

***

A la plaça de les Cols, just on la primera volta del que ara és la Rambla, fa cantonada amb el carrer d’Abeuradors, s’hi està el vell Llimona. Tota la casa és seva. Té un petit despatx al que en podríem dir la botiga i fa vida al segon pis. Se sap que viu sol. No té dona ni fills. No us sabria explicar de què és el despatx. Sabem, això sí, que es dedica a deixar diners i que tota la ciutat el considera un usurer. Ha fet favors importants, diuen, a pagesos endarrerits, botiguers emprenedors, negociants de fusta, tractants de bestiar... I petits favors a mestresses de casa que no podien arribar a final de mes, a jugadors amb mala ratxa a les cartes, a petitburgesos que havien de pagar el casament d’una filla,... El senyor Llimona, o en Llimona per dir-li com tothom, es cobra els favors, naturalment. I se’ls cobra bé. Per això té fama d’avar, d’usurer.
 Sempre n’hi ha hagut, de persones o institucions que s’enriqueixen a costa de les misèries dels altres. No em seria difícil de posar sobre el paper tres o quatre noms de gironins que s’hi han dedicat de forma coneguda i ostensible. He vist, als matins de la meva infantesa, Rambla avall, els botiguers de tota la vida que obrien les portes de l’establiment i es quedaven al llindar, amb la bata grisa de cada dia, tot fregant-se les mans entre la boira enganxosa que arriba del riu, potser esperant el primer client, potser només pendents del veí que dugui el diari sota el braç per fer-hi un cop d’ull sense despendre els centimets del seu preu. Molts anys més tard, vaig conèixer un industrial, propietari d’una bòvila, de qui deien que era un usurer. El fet és que - essent milionari reconegut- em va rebre en un despatx que podia haver heretat d’un seu avi, sota la llum macilenta d’una bombeta de 25. Quan vaig comentar el fet, amics que el coneixien bé m’asseguraven que la seva gasiveria era tan decidida que tenia el pa tancat amb clau en un armari perquè la seva dona no se’l mengés.
A les onze ha començat el res de maitines. Set canonges i dos beneficiaris assisteixen al Bisbe en el ritual solemne. S’han revestit a la sagristia i en tornen acompanyats de dos patges que porten una safata amb els ornaments pontificals, mentre el sagristà prepara l’altar amb els escolans. Cada moviment era marcat i precedit pel porrer, perruca arrissada, massa de plata, vestit medieval. Aviat sortirà el bisbe. Un núvol d’encens perfuma i difumina l’espectacle. Els canonges, el sagristà i els acòlits recullen la Capa Magna i un espectacular elenc coreografia el cerimonial del revestiment del bisbe, des de l’alba i el roquet a l’amit i la dalmàtica passant per l’estola, la casulla i el pectoral. Finalment, la mitra i el bàcul, els símbols coneguts de la seva autoritat. Seurà a la Cadira de Carlemany. Sona el Cant de les Hores. Tot està a punt.

***

He dit que vivia al segon pis. Ho remarco perquè jo mateix, quan tenia sis o set anys, vaig viure al segon pis d’aquella casa. Era on s’estava la meva àvia paterna i els meus oncles. La meva mare era mestre i, quan va ser hora que jo ho anés a escola, es decidí pel col•legi de La Salle. Com que ella estava tota la setmana a Adri, em vaig quedar a casa de l’àvia Carmeta, la de la Rambla. Demano excuses per l’aclariment personal. Però ha anat bé. Perquè fou l’àvia de la Rambla la que em va explicar que l’avar Llimona tenia tots els diners al primer pis, al qual només hi podia accedir des del segon per una trapa i una escala de fusta que treia a la nit. Que la porta del primer pis estava tapiada. Tenia por que el robessin, és clar.
I ja que som aquí, potser cal que us expliqui com recordo aquella casa. L’escala tenia porta just al costat de la botiga de roba, a la primera volta, naturalment. Hi havia un primer tram costerut fins a l’entresol, tot de rajol vermell, molt gastat, fosc, que moria en una mena de replà esquifit a la dreta, amb una porta que sempre era tancada. Des del replà els esglaons es cargolaven en petits trams al voltant de la caixa d’escala fins a dalt de tot, on hi havia unes golfes, Comptant l’entresol, cinc pisos. Diria que els trams més alts rebien llum d’una claraboia, però no ho puc pas jurar.  En aquells anys de la meva estada a la Rambla, al pis primer hi vivia una dona amb un fill de la meva edat aproximada. Pel que vaig entendre era una divorciada d’abans de la guerra i vivia tancada al pis, per por que l’antic marit – que ara tornava a ser-ho, en haver-se anul•lat els divorcis– li prengués el nen. No ens vèiem  gairebé mai però tinc memòria d’haver-los visitat un dia. La porta es tancava per dins amb dos panys i una cadena molt gruixuda. La mare va explicar que ella mateixa feia de mestra del fill per no haver-lo de dur a l’escola. I, per demostrar-nos que l’ensenyament que li feia era bo, feu que exhibís davant meu els seus coneixements. Va recitar de memòria un text que deia més o menys: “la distància entre la Tierra y la Luna es de  tres cientos ochenta mil kilómetros, de modo que un tren lanzado a la velocidad de ochenta kilómetros hora tardaria....”  no sé quant de temps per arribar-hi. Segur que li va fer contestar de memòria algunes preguntes més a les que jo no hauria tingut resposta. Del nen no en recordo el nom i no en vaig saber mai més res. Els pisos també eren esquifits i freds, però tenien dos balcons que donaven a la Rambla i tres al carrer d’Abeuradors. Era d’agrair.

***

 
Just a  mitja nit callaven els salms, les antífones, els himnes i els sermons. Ja havia entrat la Corporació Municipal, amb l’alcalde al davant, per seure al seu lloc preferent del presbiteri. Els que anaven més tard empenyien per fer-se una mica d’espai. La nau era plena a vessar de fidels provant d’encabir-se en qualsevol recó, apinyats com si busquessin vèncer la fred amb l’escalfor del ramat. Tota la ciutat era allà, pobres i rics, nobles i plebeus, petits i grans. Els homes amb els barrets o les gorres a la mà, les dones cobertes amb grans mantellines negres que els tapaven fins als ulls. Tot eren mirades carregades de curiositat, de fe, d’admiració, de respecte, de por, d’esperança.
   L’entrada del Bisbe amb el seguici esmentat coincidia amb la primera campanada de les dotze.

***

 
En Llimona no va anar a la Missa del Gall aquella nit. Ell, que sempre tenia una oració a la boca, que es confessava i combregava cada setmana, que passava el rosari cada vespre, que se senyava abans de sortir de casa, abans d’anar a dormir, abans de seure a taula, que no tolerava paraulotes ni renecs davant seu... ell no va anar a la catedral com havia fet sempre des de petit. Tenia febre, tossia. Traginava una forta galipàndria, malgrat que sempre anava per casa amb abric i bufanda. O potser per això.  El cas és que no es veié amb cor d’anar a la missa. Es va cuinar una sopa de farigola, aprofitant el pa sec que li quedava al calaix, i es va ficar al llit com les gallines, en fer-se fosc, a covar el refredat. Es va adormir profundament sota el pes de totes les flassades que tenia a l’abast, arrodit com un cuc.

***

 
Les notes d’un harmònium supleixen discretament la manca d’orgue, que trigarà encara molts anys a tornar a ocupar el seu lloc a l’engavanyadora caixa de fusta que domina l’àmplia nau. Els cors afinats ressonen sota la volta apuntada i les notes semblen córrer enjogassades entre les filigranes barroques de sants i  retaules daurats de les capelles. Els fidels que han trobat banc per seure, missalet en mà, intenten seguir, o ho fan veure, les conegudes oracions llatines. El llatí dels grans misteris, la llum trèmula dels ciris, la música encisadora dels càntics, la mirada sabuda de tantes figures santificades en la foscor de les capelles, l’olor embafadora dels ciris i de l’encens, l’or dels ornaments, el ritme dels moviments dels oficiants, tot es conjura per transportar la massa grisa dels fidels a un altre món, tan imaginari com real.
Des de les trones es llegeixen l’Epístola i es fa la proclamació de l’Evangeli. Probablement en castellà. Potser en català. Fa de mal dir, ara. En la primera missa no hi ha homilia, que es guarda per les altres dues. Sí que hi ha comunió: homes i dones en files separades, no fos cas. De genolls i sense tocar mai la sagrada forma, com havia de ser. Els que poden es colen a la fila que és servida pel mateix prelat.

***

 
Quan va sonar la primera campanada de les dotze a la catedral el vell Llimona dormia profundament. La segona el va despertar. Havia sonat d’una manera estranya. Metàl·lica sí, però més seca, més forta, més... La tercera el va posar en alerta: no era la campana. El cop retrunyia en tot el pis, i fins i tot el llit semblava haver tremolat. Va esperar encara uns segons. Potser somniava?  A la següent  va entendre que passava alguna cosa. I que passava a casa seva. Es va llevar. Un altre campanada seca i un altre retruny. Estaven esbotzant la porta? Quan va entendre que no, s’adonà que el soroll sec venia del pis de sota. Els diners!! Estaven entrant al pis dels diners.
Va obrir la trapa, col•locà l’escala i, mort de por, va baixar. Desolat va veure a la vacil•lant llum d’una espelma, dues figures que entraven al pis a través d’un gran esvoranc que havien fet a cops de mall a la paret mitgera. Venien de la casa del costat, on, segons es va saber després, havien llogat un pis. En Llimona es va abraonar sobre els dos lladres, disposat a defensar el seu patrimoni. La lluita va ser desigual i el pobre usurer va acabar mort d’un cop de mall al cap. El van trobar al cap d’uns quants dies. S’havien endut, és clar, tot l’or i la plata que havia acumulat. El mort tenia a la boca un dit que havia arrancat en plena lluita a un dels lladres. S’hi havia fet amb les dents fins a la mort.

***

 
Ara arriba el moment més esperat. És ofertori. Tots els assistents podran besar els peus de la figureta de guix que representa en Nen Jesús que acaba de néixer. En un bressol de fusta folrat de palla. Un infant de pell tendre, ben ros de cabell, els bracets alçats, amb les mans obertes mostrant els dits separats, bolquers mínims, els peus encreuats, els ulls blavencs, potser amb un punt d’estrabisme inevitable... Al peu de la graderia del presbiteri, vetllada per un canonge i els escolans, la figura acolorida és adorada i besada amb devoció per tota la feligresia. La música i les veus del cor emmarquen amb solemnitat el gran moment.

***

 
No, mai no van trobar els lladres assassins. El pis de la casa veïna des del que havien preparat i executat el butron l’havien llogat amb un nom fals. L’única pista era el dit, però la policia d’aquells anys no va saber trobar la mà a la que corresponia. El crim va quedar per resoldre. L’àvia Carmeta em deia que tot Girona sabia que, poc temps després, va obrir botiga nova al carrer Ciutadans un comerciant que sempre més va portar guants, fes fred o fes calor.
 

Torna a l'inici

Continua llegint »

De la Ricarda a les nuclears

Com que no em presento a les eleccions, a cap, ni he de prendre decisions polìtiques sóc ben lliure per dir el que el que em sembli en cada moment. No tinc assessors, ni estudis demoscòpics, ni enquestes que decideixin per mi què puc dir i què és millor que calli.

I em desespera intuir que sovint els nostres dirigents han de modular els seus discursos i, encara més les seves actuacions, en funció  del què dirà l’opinió pública, el rival politic o el soci de coalició.

Perdoneu,  ja sé que em puc equivocar i que m’equivoco sovint, com tothom. Però el dia que va sortir el president de la Generalitat a contradir el seu videpresident respecte a la possibilitat de reactivar els plans d’ampliació del Prat, em va caure la cara de vergonya. Sí, jo crec que el president va dir el que va dir per salvar els vots de la CUP a l’hora d’aprovar els pressupostos. Ho entenc i ho perdono. La política és així, diuen. Però vaig sentir vergonya. I ja sé que l’oferta dels 17.000 milions que Madrid havia d’invertir eren només paraules, tan buides com sempre; sabia que si no n’hi havia prou amb la CUP, a Madrid trobarien prou ben aviat qui tingués la força necessària per fer naufragar el projecte fantasma. Però el ciutadà no es mereix que se li digui des de tan altes instàncies que Barcelona no necesita un aeroport de primer nivel.

Només era un exemple. Ja sé que ara em direu: quan siguem independents ja farem l’aeroport que ens convingui, i les rodalies que ens calguin, i el port que necessitem. No em val. Si algún dia Catalunya acaba independent ho será en part per la seva capacitat de crear riquesa. I el port, els trens, les carrerteres, l’aeroport  i totes les infraestructures són les eines necessàries per abastar el nivel de desenvolupament que la nostra riquesa humana mereix.

Això ho sabem nosaltres i ho saben prou bé a Madrid quan destinen els nostres diners a potenciar la competencia de la capital i enfonsar i buidar  la resta de l’estat que controlen – “l’Espanya buida”.

Però tornem al Prat. La Ricarda, els ànecs, la biodiversitat…

Perdoni, cada pam de terreny que històricament hem dedicat a l’agricultura és un espai perdut pels ànecs o els passarells, els esquirols o els senglars. I  cada pam que hem dedicat al creixament de les nostres ciutats l’hem sostret a l’agricultura i la ramaderia de proximitat. Que s’han fet disbarats? Naturalment. Que hem de vigilar per fer-ne pocs? També. Però voleu treure les cases de la Diagonal per deixar-hi campar els senglars?

De vegades els polítics han de sacrificar la seva popularitat i les seves espectatives electorals en favor del bé comu i del futur el país. Fa pocs dies, el president  de França, Emmanuel Macron, rectificava públicament i, davant la crisi energètica que ens amenaça a tots, va decidir allargar la vida de les 32 plantes nuclears franceses més antigues i constuir-ne unes quantes més de potència reduïda per afrontar el problema.

A l’Espanya de les enquetes i de la correcció política, mantenim aquell “nuclears no gràcies” que va fer fortuna quan – possiblement espantats per l’accident de Xernobil -  tots crèiem que podíem prescindir d’una font d’energia barata promocionant  les renovables. I ens mantenim tossuts en la decisió sense tenir en compte que una catàstrofe com Txernòbil que es produís a França ens afectaria de ple. De manera que importem l’energia nuclear francesa, pagant-ne el gust i les ganes i n’assumim els riscos.  Mentrestant, com que les nuclears són absoletes, no es dedica esforç i diners a resoldre el problema dels residus, que és el realment greu.

I no dic que s’hagin de construir mès centrals nuclears, ni que calgui destruir la Ricarda. Eren dos exemples. Dic només que els problemes del país no poden quedar en mans dels seguidors de noves religions que creixen a les xarxes socials. Cal que els ecòlegs i els tècnics es posin a treballar en programes a llarg termini i els poliítics tenen la responsabilitat de facilitar aquesta feina i la obligació d’explicar en tot moment les decisins preses i les raons assumides. D’això s’en diu lideratge. No es tracta de seguir el ramat, sinó de conduir-lo.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Pel bon camí, tanmateix

Traïdors. Venuts. Mentiders. Covards. Eixelebrats. Inconscients.   I també, és clar, feixistes, botiflers, prepotents, titelles, addictes al poder, col·laboracionistes, porucs... Plego abans no comencin les paraules malsonants, que no hi falten mai. El diàleg entre els activistes polítics que aporta el país des de les xarxes socials i més enllà, és d’aquest nivell. Ho sabeu.

Si les xarxes fossin en aquest cas alguna cosa més que l’escopidora o la latrina que tenim amagada en algun racó per casos desesperats, el panorama nacional tindria un futur ben poc envejable. I alguns n’estarien prou contents, allà i aquí. Però, sabeu què?, cada vegada que som convocats  a les urnes, els insultats de totes les categories fan pinya i sumen una creixent majoria. Cadascú  a la seva manera, amb els seus matisos, amb les seves pors, amb les seves il·lusions, sap que necessita un país lliure on viure democràticament el futur que decideixi. Potser un país per insultar-se. Ves a saber.

Anem pel bon camí, que ningú ha dit que havia de ser fàcil. Un camí compartit per tots aquells que s’insulten i els que no ho fan. Un camí discutit, discutible, mal explicat, imaginat de centenars de maneres diferents. Perquè, com ja sabeu, els camins no existeixen: es van fent  avançant. I sí, els uns han explicat que tot plegat era una catxa i els altres s’han sentit enganyats. Era una catxa? Ben segur que sí, perquè pocs podien imaginar un estat espanyol inconscient que deixés que les coses arribessin on van arribar.  Però tampoc és veritat que fos una catxa. Es va jugar seriosament fins al darrer moment, amb totes les cartes sobre la taula. I els que diuen que anaven de catxa haurien assumit els riscos i les bondats totals de la independència. Que no estava tot planificat, tot estudiat, tot programat? I què? Creieu de veritat que l’èxit esclatant de l’ 1 d’Octubre estava explicat en un llibret d’instruccions? Algú pot dir que  vam sortir al carrer el dia 3 – ho recordeu?- amb un estudi de probabilitats i una guia?

Sabíem també, per experiència, que bombardegen Barcelona cada vegada que els convé. Amb foc real o amb destralades judicials, actuant des de totes les clavegueres maquillades amb noms tan galdosos com magnífics tribunals o conferències episcopals amb dret de cuixa periodística. Que quan es reparteixen cartes, sempre toquen bastos, amb rei inclòs a l’a por ellos. Que Hacienda somos todos, però que els inspectors saben on toca mirar i on se’n  guardaran pla bé de fer-ho.  Tot això es va sabent cada dia més bé. I fa forat.

Des de Madrid, en un gest sobrevalorat, han concedit els nou indults parcials que calien per deixar sortir al carrer els nou presos polítics vergonyants. Indults!! No era això, és clar. Però callaré. Si els nou empresonats del procés surten lliures, ho he de respectar. La seva llibertat val tan o més que la meva. I la mereixen més.

Es parla d’un primer pas cap a la concòrdia, cap al diàleg, cap a la política, cap a la normalització. Un intent de sortir de la judicialització del problema.  Tornaré a callar. Que surtin de la presó les víctimes d’aquell judici estrambòtic sobre el procés. Ja hi serem a temps de parlar dels centenars o milers de nous afectats per la causa general que mai no s’acaba d’acabar.

Demanem diàleg i negociació. I sembla que n’ofereixen. Que no quedi per la part catalana. A negociar. Però és que l’estat té alguna cosa per oferir  més enllà de les garrotades i, si cal,  d’unes míseres gotes d’àrnica per desprès? Ho tenen? O juguen de catxa? Saben què han de posar sobre la taula de negociació per evitar que se’ls escapi més del 19 per cent del Pib?. Jo crec tampoc no en tenen ni idea. Ells ho volen tot: por el imperio hacia diós. Espaya es va organitzar políticament per administrar els diners de l’imperi. Espanya encara és això quan ja no queda imperi. No tenen cap full de ruta, cap. Ells han de salvaguardar la unidad de destino falangista per justificar els sous dels milers de funcionaris. Aquest és el seu gran projecte polític, que no canviï res. Abans venia la plata d’Amèrica. Demà potser vindrà l’or dels fons europeus de la pandèmia. Administrar l’imperi. El problema que tenen amb Catalunya ja l’he explicat: a cada bugada electoral perden algun llençol. Que vagin fent.

 I si mentrestant uns quants eixelebrats de les xarxes es volen anar insultant, no passa res. Que s’escurin la gola i escupin enlaire, ben enlaire.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Josep Tarrés, el mite i la rosa

Ni les restriccions sanitàries imposades per controlar la pandèmia van impedir que l’església de Sant Feliu s’omplís d’amics que volíem acomiadar el poeta de la petita Girona popular. Va entrar al temple a espatlles de sis incondicionals i, en sortir, ens va convidar a una copa de xampany i una queixalada. Un moment per recordar sempre, Pia.

Tinc escrites unes quantes pàgines sobre en Tarrés per un llibre que potser algun dia editaré. I en Guillem Terribas, davant la porta de Sant Feliu, amb la copa a la mà, em demanava amb insistència fer un llibre sobre l’amic traspassat. No li vaig pas dir que sí, però ell digué que insistiria. De manera que aviat repassava els meus papers per saber on era, si arribava el cas. I sí. Parlo del Tarrés de la Residència Internacional, del Tarrés de Casavella, del Tarrés director de cinema, del Tarrés perdut a París, del Tarrés organitzador de premis literaris,  del Tarrés inspirador de la Patricia Chaplin, del Tarrés dels roman fotó francesos... Però, evidentment, els meus apunts s’acaben aviat. No en dic res d’una passió que s’havia de fer al Calvari, ni parlo de la gran etapa de la recuperació del call jueu a partir d’Isaac el Cec, callo per ignorància sobre el pessebre gòtic, no tinc res a dir sobre Girona temps de flors...

Vista la meva misèria, veig que no sóc pas l’indicat per escriure el llibre sobre en Tarrés. De fet, com que la poesia se’m fa sempre difícil, ni tan sols puc parlar del poeta.

Provant d’establir més bé els meus límits, se’m va acudir buscar a la xarxa informació sobre el Pessebre Gòtic.  Lloat sigui el yootube i tota la resta!! Trobo i puc reviure un lectura -homenatge que es va fer a la Planeta. Cert que hauria preferit veure la creativitat tarressiana al Passeig Arqueològic, amb els textos primigenis, els decorats imaginats amb en Vivó i la mà organitzativa d’en Pere Codina. Però la lectura em va permetre imaginar què havia pensat en Tarrés sobre el pessebre gòtic, amb les seves balades sentides sobre una Girona d’emperadors i apaga-espelmes, de reines i de campaners, de bisbes i porrers.

No parlaré de tot això ara.

Al final de l’acte, amb els homenatges i els rams de flors, els agraïments i les felicitacions, va aparèixer el Tarrés de sempre, el creador, el fabulador, el fabricant de mites, el descobridor de veritats amagades, l’il·luminat, el gironí amb arrels més encastades entre les pedres de la ciutat.

Li oferiren una rosa. Vermella. I ho va dir. Recordà que un dia, fa molts anys, quan ell regentava la Residència del carrer dels Ciutadans, va hostatjar un escriptor encara poc conegut. Venia d’Itàlia i es va enamorar de la Girona Antiga que li va mostrar en Josep. I va conèixer de la seva mà el monestir, llavors abandonat i en ruïnes, de Sant Pere de Rodes. D’aquell viatge, va dir en Tarrés, en va néixer la gran novel·la – i la gran pel·lícula – El nom de la rosa.

Ho enteneu? Tarrés en estat pur.

Preguntareu potser: va venir realment l’Humberto Eco a Girona? Va hostatjar-se a la Residència? Va anar a Sant Pere de Roda? Va conèixer en Josep Tarrés? Si feu aquestes preguntes no heu entès res.

Cal que torneu a Sant Pere, amb El nom de la rosa sota el braç. I us deixeu portar. Tot és veritat.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Drets i negocis a la paret

Algú, ves a saber qui, ha escrit: “el veganismo te incomoda porqué cuestiona tus privilegios”.

Si ho hagués escrit en un paper o al telèfon i ho hagués enviat a algú concret, jo no me n’hauria assabentat. Però ho va pintar ben gros a la paret blanca de les escales del Portal Nou, just al costat del convent de les Vetlladores. I jo hi passo cada dia. De manera que, involuntàriament, suposo, m’ho diu a mi. I ja ho som.

Rumio. Què li fa pensar a l’il·lustre escrivent de parets que a mi m’incomoda el veganisme? Perquè, sigui dit ben aviat, a mi, el que mengi o no mengi el pintor de parets se me’n fot. I he de creure, per la poca experiència que acumulo, a la majoria dels vianants que passen per les escales del Portal Nou tampoc els deu amoïnar gens ni mica de què s’omple el pap l’autor de la pintada.

Sí que li puc dir que m’incomoda que algú es permeti empastifar una paret pública amb els seus problemes personals intransferibles. I també penso que aquesta falta de respecte amoïna molts dels que hem de llegir la frase quan anem cap a casa o quan van a passeig.

Però encara rumio més. Els veganistes, o vegans, no mengen carn, ni beuen llet, ni s’alimenten amb cap producte d’origen animal. Ja he dit que en són ben lliures. Però busco el perquè d’aquesta actitud. Segons llegeixo, defensen els drets dels animals. I aquí m’aturo. Qui determina els drets dels animals? Que jo sàpiga no existeix cap codi que els determini. Llavors, parlem d’uns drets naturals? Recordo “Ius naturalis is quod naturalis ratio inter omnes homines constituït” és a dir, que el dret natural és allò que la raó natural estableix entre tots els homes. Però, és clar, potser hi ha una raó natural constituïda per la raó natural dels animals. Tenen una llei els animals? Uns drets? Uns deures? I finalment, la raó natural dels animals concerneix als humans? I les lleis dels humans concerneixen als animals? Perquè demanr un tracte humà emvers els animals es fa en nom de la dignitat de l'home.

Si el pintor de parets vegà ho sap, m’agradaria que em digués si la llei natural dels animals permet que el gat es mengi la rata, o que una puça xucli la sang del gat. ¿Tinc permès, segons el codi ètic animal, esclafar un mosquit que m’està picant al clatell?

Però tampoc em puc aturar aquí. Si dono per bo que alguns humans no poden menjar formatge, ni posar mel a la llet de l’esmorzar, ni assaborir unes costelles de xai a la brasa, em ve la pregunta: pot un vegà honest collir una ceba viva, una escarola o un api, amanir-los amb sal i oli i mastegar-los sense remordiments? Té coratge d’abastar una pera – el fillet estimat de la perera – i fer-ne un llamí per alimentar-se com manen els seus cànons? Espero respostes. Si hi ha un dret natural dels animals, segur que també hi ha un dret natural dels vegetals. I, ves a saber, potser també dels minerals.

En fi, el pintor vegà ha aconseguit el que buscava, que parléssim de les seves dèries. Ara, en cap cas per les raons que addueix. Ni m’incomoda el que menja ni qüestiona els meus privilegis. Quins privilegis? Ni crio porcs, ni venc ous, ni faig formatge. I si ho fes, perdoni, tampoc seria cap privilegi. Seria una feina honesta per guanyar-me la vida.

Hi ha gent que, per sentir que existeixen, han d’inventar-se enemics.

No m’estranyaria que darrera la frase pintada a la paret de les escales del Portal Nou, hi trobéssim, gratant una mica, la campanya publicitària d’un grup espavilat que intenta guanyar-se la vida venent alguna cosa – llibres, productes, xerrades...- relacionada amb la moda ben respectable de menjar sa. I que reivindica a la paret el seu privilegi de monopolitzar els guanys del negoci.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Història per al turisme

 Desenganyeu-vos. Els turistes venen pel sol i per la platja, per dir-ho en plata. Si em permeteu ser més directe, sol, sexe i alcohol, tot a bon preu. El jovent que crema nits boges a Lloret i les famílies que fan la migdiada sota un pi de Cala Estreta. Les dosis de cada ingredients són variables, adequades a l’edat i a les circumstàncies personals. Però la recepta és la mateixa. Sobre aquesta base prou sòlida, malgrat les aparences hem construït un imperi turístic de primer ordre mundial. Probablement era inevitable. Teníem la primera matèria i el client és el que mana. 

Després, nosaltres i ells, ens hem inventat les excuses: que si la bellesa del paisatge, que si la qualitat de les platges, que si la riquesa del costumari local, que si la monumentalitat de pobles i ciutats, que si els festivals musicals, que si els museus i les exposicions... tot ha estat bo per disfressar els tres elements bàsics de la recepta de l’èxit. I hem cantat havaneres al voltant del cremat de rom, ballat sevillanes o el que sigui amarats de cubalibres, visitat catedrals i museus entre libacions a cellers i bodegues de baix cost, escoltat concerts tot esperant el salt dels balcons de l’hotel per encalçar la parella de la nit, degustat plats refinats farcits d’estrelles Michelin, per fer coixí dels vins, els caves i els licors maridats com il faut. Ballat fins a l’extenuació per fer set per la barra lliure i per amansir la parella.  Sol, vi i sexe, per l’ordre que vulgueu.

I el paisatge de sempre, aguantant-ho tot, provant de guarir-se de les ferides velles quan ja li sagnen les noves. Un paisatge de tants segles humanitzat, amb els boscos ranejant els conreus i les velles masies arraulides als turons; amb les traces d’antics camins, ibers, romans, medievals, entrellaçats amb les noves pistes d’asfalt i formigó, saltant els rius, vorejant els llacs, arrapant-se a la costa quan calia, fent més còmode el viatge del que es queden i dels que passen de llarg – terra de pas, des de sempre – mostrant els grisos pobles de la vella arquitectura del conreu i el bestiar, deixant a banda i banda els campanars de les antigues creences, de les processons i els viacrucis, de les campanes que expliquen naixements, casoris i morts, que criden a foc o a somatén.

Sí, un paisatge natural privilegiat i un paisatge humà amb milers de ressons de la història del nostre país de pas, acollidor, obert a tots els vents, on sempre ha esta fàcil arrelar. Si un viatger, un turista excepcional amb la mirada desperta, sap encantar-se per conèixer el país que li posem al davant, té moltes oportunitats per repassar la història d’aquests corredor obligat que travessa es Pirineus més mansois, a tocar de la Mediterrània, i provar d’entendre la realitat permanent esdevinguda tota un monument a la voluntat de ser, de persistir, de durar. Els segles han anat deixant, escampades sobre el paisatge, les marques d’estils de vida, de costums, de modes, de conflictes, d’invasions... Les coves prehistòriques, els dolmens, les esglesioles romàniques, els ponts medievals, les catedrals gòtiques, l’arquitectura civil, els castells encimbellats al caire dels cingles, les muralles de totes les èpoques abraçant pobles arraulits, els carrerons dels calls, els esclats de modernisme a les places del mercat o a les costes dels indianos... De les coves de Serinyà al pont gòtic de Besalú, de la catedral de Girona al castell de Montsoriu, de les pesqueres de Banyoles a l’ermita de Sant Feliu de Riu, de la portalada de Ripoll a la casa de Salvador Dalí a Port Lligat, de l’església de Cadaqués a la Fontana d’Or, de la Devesa de Girona a la Fageda d’en Jordà... En podem dibuixar totes les que volguem, de rutes extraordinàries, per aquell que arribi amb els ulls oberts i la ment atenta.

Una minoria. Petita, esquifida, gairebé imperceptible. Però hi hem de comptar, hem de treballar per ells, hem d’escampar les nostres relíquies al seu pas perquè ells són - han de ser-ho, com ho han sigut sempre - els nostres valedors, els grans portadors de la paraula, la llavor del turisme de futur, la consciència de les grans multituds de visitants, l’ànima dels nostres amics turistes de sol, vi i sexe. Com aquells primers artistes que buscaren refugi a la desconeguda Costa Brava de començaments de segle XX i aprengueren a pintar i a escriure a Tossa o a Cadaqués, a Palamós, a Palafrugell, buscant la solitud i la pau, i esdevingueren els nostres promotors. Com ells, així mateix, el visitant que busca i sap assaborir els retalls d’història que tenim arrapats a les parets, a les places porticades de les viles, al dibuix dels camps sobre el paisatge, a les entranyes dels museus, a pedra grisa i humida dels nostres monuments, esdevé el primer propagandista, el més eficaç, el definitiu impulsor de les onades massives de visitants que donen suport a la nostra primera indústria exportadora.

La nostra història és el millor cartell. L’anunci més barat i el de més impacte. Sabrem tractar-la com es mereix? Caldrà tenir fe en nosaltres mateixos. La indústria del totxo, que ho explicava tot, s’ha esvaït. Potser per sort.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El mirall trencat

Els polítics de tots colors estan mirant de resoldre el sudoku dels resultats electorals. No ho tenen fàcil. El mirall que reflecteix la realitat catalana s’ha esmicolat i ara cal paciència i traça per recomposar el panorama d’un parlament que ha de decidir el nou govern.

Dos líders s’han aventurat, des de la mateixa nit del recompte, a mostrar-se disposats a intentar la investidura: Salvador Illa i Pere Aragonès. Caldrà veure qui juga més bé les cartes. Un ve del ministeri i l’altre de la presidència en funcions.  Segur que tenen prou experiència i capacitat per negociar. I encara tenen una altra cosa en comú: tots dos van ser alumnes de l’Escola Sant Jordi de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona.  Illa, a la Roca del Vallès; Aragonès, a Pineda de Mar.

Les escoles Sant Jordi van néixer a finals dels seixanta. El president de la Diputació de Barcelona  era Josep M. De Muller i d’Abadal. A les acaballes del franquisme, des de la diputació, va intentar recuperar el catalanisme històric. El seu mandat es caracteritzà per una especial atenció a la cultura del país. Va iniciar els cursos de llengua catalana a les biblioteques populars i s'organitzà el primer homenatge, després de la guerra civil, a Prat de la Riba. Aconseguí una aproximació entre les quatre diputacions catalanes amb l'objectiu de crear una mancomunitat de serveis i va ampliar la Xarxa de Biblioteques Populars. Això està escrit. De les escoles Sant Jordi – Pineda, La Roca i Montbau, per començar – no se’n parla. Però és evident que, a través de l’obra social de la caixa de la diputació, de Muller estava creant una xarxa d’escoles catalanes hereves a la tradició pedagògica de la Generalitat republicana. No hi escatimà empenta ni diners. L’esforç va decaure uns anys més tard, amb la presidència de Samaranch, potser perquè es va anar imposant la idea que l’administració catalana assumís, com va ser, tota la xarxa pública d’ensenyament.  Val a dir que les escoles Sant Jordi foren un model de modernitat, d’exigència pedagògica, de catalanitat i d’un sorprenent esperit democràtic.

Ara tots ens preguntem qui ha de formar govern. I la resposta és difícil. Perquè només hi ha dues opcions: una d’independentista, aplegant ERC, Junt i Cup; i una d’esquerres, que ajunti PSC, ERC i Podem.  Però, perdoneu, primer cal fixar els objectius del nou govern. Davant la tossuda i rocosa posició del poder central la Generalitat, si se sent prou forta,  pot plantar cara exigint amnistia immediata i referèndum d’autodeterminació. En aquest cas, el primer tripartit és obligatori. Però, i si no se sent prou forta? Per negociar, pactar i conviure, el segon tripartit, el d’esquerres, podria intentar aconseguir els indults, els canvis en les lleis penals de rebel·lió i sedició que amorosissin la situació dels represaliats, i potser  una promesa d’estudiar una futura consulta.

Ara uns direu que la primera opció és suïcida, que equival a donar cops de cap a la paret, perquè la força és a Madrid. Els altres sabreu que la segona no resol el problema de fons i que només allarga una agonia que ja dura massa. Estic d’acord amb tots dos.

De manera que són els dos antics alumnes de les escoles Sant Jordi els que tenen el dilema a les mans. Potser cal tornar a la infància. Amb bona voluntat i talent tot és possible. Ja que parlem d’història, Macià fou capaç de pactar amb Madrid quan semblava impossible. I Maragall també va trobar camins d’entesa en moments d’incertesa. Us els imagineu ara l’un davant de l’altre?  No serien capaços de trobar una fórmula que permetés mantenir un estat espanyol en el que als catalans no se’ns exigeixi deixar de ser-ho i, a més, pagar-ne la factura? Si la trobessin, llavors no hi hauria cap problema en fer la consulta. Ningú no sol marxar d’on és respectat i ben tractat. Com tampoc ningú hauria de voler conviure amb qui té clar que no pot compartir projectes ni futur.

Que la situació actual és insostenible ho diuen les urnes cada vegada que en tenen l’oportunitat. Ho sabem. La sortida l’hauria d’oferir un acord a Catalunya. El país mereix que els que poden s’hi posin.

 Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »