28 d’octubre del 2014

Tots al refugi: és la guerra


Agents de la policia espanyola enviats pel fiscal anticorrupció entrant al domicili d'Olaguer Pujol. Foto: A. SALAMÉ.
1
No ens podem pas queixar. Encara no han entrat els tancs per la Diagonal, ni tenim l'artilleria disparant des de Montjuïc, ni veiem passar els bombarders sobre els nostres caps apuntant als centres neuràlgics del país. I mira que ja fa dies que tocava: del 1939 fins ara han passat més de setanta anys, quan la dosi prescrita a la recepta Espartero era d'un bombardeig cada cinquanta. La de comte duc de Olivares, de la segona meitat del segle XVII, era més dràstica: “Hay que allanar Catalunya”; és a dir, arrasar-la fins que sigui plana com Castella, a què se'ns volia assimilar. Tot per amor, a fi de bé, naturalment. Ja sabem que quien te quiere te hará llorar.
Han canviat de pensament? Ja no ens estimen tant? Impossible. Tenen el cor tan generós els actuals ostentadors del poder espanyol que, de cap manera, deixarien de corregir els nostres actes equivocats, de redreçar les conductes errònies, de marcar-nos el bon camí, com a responsables que són d'un poble immadur, infantil, enjogassat, rebel i rebec com és el català. Però planyem-los: de la mateixa manera que ha passat de moda i és mal vist que un pare redreci la mala conducte del fill a xurriacades –mètode d'eficàcia provada–, també es consideraria de mal gust i poc presentable que s'apliquessin, ara mateix, les velles receptes d'Olivares o Espartero. Però, és clar, alguna cosa ha de fer per imposar l'autoritat legítima de què disposen per dret diví de conquesta. Prudents com són, substitueixen els tancs, els canons i l'aviació per armes més discretes: lleis fetes a mida interpretades a mida, pressupostos escardalencs ben estudiats per impedir el creixement econòmic, boicot decidit contra el corredor mediterrani, L'N-II, els accessos al port de Barcelona, les connexions fèrries ràpides amb el Prat i les ben preparades campanyes de desprestigi de qualsevol cara o nom que els amoïni. Els serveis secrets i els inspectors d'hisenda han desenfundat les velles carpetes –reals o imaginaries–, servades en cotó fluix plenes de pols, per fer-les esclatar en el moment just: des de la família Pujol a Lionel Messi, per intentar sembrar el terror entre els ciutadans (qui no ha pagat una factura del paleta sense IVA? Qui no ha distret algun ingrés a l'hora de declarat la renda?). Som a les seves mans de gran germà que ho sap tot. Calla i deixa fer, però no perdona ni oblida.
Els tancs no entren per la Diagonal, però un exèrcit ben entrenat s'està infiltrant per les clavegueres de les nostres ciutats i pobles. Ho digué Felipe Gozález: l'Estat també es defensa des de les clavegueres. Jo mateix, quan he d'anar al lavabo, miro bé la tassa abans de seure-hi. I si fos president del Barça, miraria de no guanyar cap més lliga. No fos cas que m'enviessin a la presó.

Continua llegint »

21 d’octubre del 2014

Justícia sense conya


L'exjutge Elpidio José Silva (dreta), durant el judici contra ell, al Tribunal Superior de Justicia de MadridFoto: EFE.

D'actuacions sorprenents de la justícia espanyola se n'ha parlat molt. De fet, massa. L'alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, ja deia el 2010 allò de “la justicia es un cachondeo”. Els andalusos tenen aquesta gràcia a l'hora d'analitzar la realitat. No sé què deu pensar després de veure que en els gran casos de corrupció destapats els primers castigats han sigut els jutges Garzón i Silva. No ha dit res, Pedro Pacheco, i fa bé.
Ara, si us he de ser franc, jo no m'empasso això de la conya. Les altes instàncies judicials del Reino no estan per conyes. I les més altes instàncies polítiques i econòmiques que les controlen, tampoc. Les responsables de les grans estafes, dels robatoris estructurals, de la corrupció sistemàtica que enriqueix el que hem anomenat elits extractives, els recaptadors del finançament il·legal dels partits, els directius bancaris que han saquejat les empreses que els havien confiat, tots aquests i d'altres de mal classificar no podrien pas permetre que, arribat el cas improbable que fossin descoberts i denunciats, els jutgessin tribunals decachondeo, de conya, imprevisibles, incapaços d'entendre la seva raó superior, la llei de l'avui per tu demà per mi, tribunals honestos –que n'hi ha–, bons professionals, insubornables i justos. Però què poden fer?
Hem vist com delinqüents convictes evadien les penes per senzills errors de procediment, per una instrucció maldestra, per prescripcions inesperades, per decisions errònies que invaliden proves o d'altres viaranys legals que les defenses han construït en l'enrevessada i anacrònica selva legislativa.
Què vol dir? Que un bon advocat té les de guanyar davant un jutge mediocre? És una manera de dir-ho. I, si ho donem per bo, llavors els poderosos corruptes mirarien d'espavilar-se per aconseguir anar a raure a les mans d'algú del qual en coneixen les febleses, posar els paranys adients i esperar l'error per desqualificar-lo en benefici propi. No ha de ser fàcil, però els casos citats de Garzón amb Gürtel i Silva amb Bárcenas –per tornar als més recents i coneguts– podrien avalar la teoria. Diuen que el primer era conegut per greus errors en la instrucció i el segon havia demostrat reiteradament poca perícia.
Elpidio José Silva ho devia veure prou clar quan va dir que les targetes opaques de Caja Madrid eren només la gota de sang que trobem al punyal després de l'assassinat. Perquè quan, a més de sous milionaris i de despeses de representació, es lliurava als consellers una targeta per a despeses inconfessables, el que es comprava era el seu silenci davant del saqueig sistemàtic de la institució que s'estava fent al seu davant. Ja estem quantificant el cost de les targetes. Falta determinar quant es va saquejar i qui. Ho paguem entre tots.

Continua llegint »