Sabeu què us dic? Ho tinc clar: anem cap al matriarcat. Estem vivint una revolució importantíssima i ràpida. Les dones ocupen el poder i segurament deu ser per bé. Si més no, està tan bé com quan els homes manaven o creien manar. El procés social és lent, però segurament més ràpid que molts d’altres canvia que ha viscut la Humanitat. Una revolució cruenta, ben cert. Penseu en els centenar de milers de dones que ha mort en aqueta lluita. Només heu de llegir els diaris. En diuen violència de gènere, violència masclista, violència domèstica. El nom no fa la cosa, encara que les revolucionàries també lluiten en el camp de les paraules, del llenguatge.
A finals del seixanta, començament dels setanta del
segle passat, en Quim Jubert, neuròleg i amic, ens explicava com la invenció de
la píndola anticonceptiva ho capgiraria tot. Mireu, deia, duran milers d’anys
els homes van viure en un matriarcat, perquè la dona era la que portava fills –
i, per tant, riquesa i futur – a la família. En algun moment es va fer una lenta revolució:
l’home, el mascle, va entendre que sense la seva intervenció no hi havia fills.
Amb aquest poder, a poc a poc, va capgirar la situació i va néixer el
patriarcat que encara es resisteix a rendir-se. Fins a la píndola.
Amb la píndola la dona tornava a tenir la paella dels
fills pel mànec. A occident, és clar. Perquè, amic lector, hi ha una bona part
del nostre món on impera amb molta força aquell patriarcat, i no sembla pas que
les coses s’encaminin al canvi. Hi ha barreres difícils de saltar: socials,
tradicionals, religioses, econòmiques, familiars... que poden frenar les
tendències revolucionàries.
Llavors, anem a un món dividit en dues grans esferes,
la regida pel nou matriarcat i la dirigida pel vell patriarcat? Hi haurà una
mena de teló d’acer entre les dues cultures? Tornarem als dos blocs com en
temps del comunisme i el capitalisme? I, si fos així, què comportaria aquesta
divisió humana? Jo no sóc en Quim
Jubert. He de confessar humilment que no en tinc ni idea. Però m’espanta.
En canvi sí que crec poder avançar, només per l’experiència
que donen els anys, que no serà possible allò que tant proclamem uns i altres: la igualtat de gèneres. Som com son.
Sempre hi harà qui mana i el ramat. De fet som un gran ramat que demana models
a seguir i ordres per obeir. Ens sentim segurs, protegits, tranquils cedint –
això sí, amb queixes, protestes i renecs – quan tenim un líder fort al davant.
Siguem mascles o femelles.
