26 de maig del 2023

La revolució ja és aquí

Sabeu què us dic?  Ho tinc clar: anem cap al matriarcat. Estem vivint una revolució importantíssima i ràpida. Les dones ocupen el poder i segurament deu ser per bé. Si més no, està tan bé com quan els homes manaven o creien manar. El procés social és lent, però segurament més ràpid que molts d’altres canvia que ha viscut la Humanitat. Una revolució cruenta, ben cert. Penseu en els centenar de milers de dones que ha mort en aqueta lluita. Només heu de llegir els diaris. En diuen violència de gènere, violència masclista, violència domèstica. El nom no fa la cosa, encara que les revolucionàries també lluiten en el camp de les paraules, del llenguatge.

A finals del seixanta, començament dels setanta del segle passat, en Quim Jubert, neuròleg i amic, ens explicava com la invenció de la píndola anticonceptiva ho capgiraria tot. Mireu, deia, duran milers d’anys els homes van viure en un matriarcat, perquè la dona era la que portava fills – i, per tant, riquesa i futur – a la família.  En algun moment es va fer una lenta revolució: l’home, el mascle, va entendre que sense la seva intervenció no hi havia fills. Amb aquest poder, a poc a poc, va capgirar la situació i va néixer el patriarcat que encara es resisteix a rendir-se. Fins a la píndola.

Amb la píndola la dona tornava a tenir la paella dels fills pel mànec. A occident, és clar. Perquè, amic lector, hi ha una bona part del nostre món on impera amb molta força aquell patriarcat, i no sembla pas que les coses s’encaminin al canvi. Hi ha barreres difícils de saltar: socials, tradicionals, religioses, econòmiques, familiars... que poden frenar les tendències revolucionàries.

Llavors, anem a un món dividit en dues grans esferes, la regida pel nou matriarcat i la dirigida pel vell patriarcat? Hi haurà una mena de teló d’acer entre les dues cultures? Tornarem als dos blocs com en temps del comunisme i el capitalisme? I, si fos així, què comportaria aquesta divisió humana?  Jo no sóc en Quim Jubert. He de confessar humilment que no en tinc ni idea. Però m’espanta.

En canvi sí que crec poder avançar, només per l’experiència que donen els anys, que no serà possible allò que tant proclamem uns i  altres: la igualtat de gèneres. Som com son. Sempre hi harà qui mana i el ramat. De fet som un gran ramat que demana models a seguir i ordres per obeir. Ens sentim segurs, protegits, tranquils cedint – això sí, amb queixes, protestes i renecs – quan tenim un líder fort al davant. Siguem mascles o femelles.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

15 de maig del 2023

El nom i la cosa

El grup s’ha aturat a la cantonada de la plaça. Gent de certa edat, pausada, atenta a les explicacions del guia. Han arribat pel carrer de Santa Clara i puc deduir que han travessat el riu pel pont de ferro. En compto una quinzena i diria que hi ha més homes que dones. Visiten la ciutat i ara és l’hora del monument al general Álvarez de Castro, que de moment veuen d’esquena. El guia parla en castellà, cosa que em fa pensar que venen de les Espanyes. Quan passo per la seva vora paro una segons l’orella, per curiositat. Només sento: Aquesta és la plaça de la Independència, però no pas per la independència del “procés”... És clar.  Calia aclarir-ho d’entrada. Es tracta de la independència d’Espanya, amb guerra del francès inclosa.

Jo, ves per on, de la plaça “dels cines” encara en dic sovint Plaça de Sant Agustí. Ja sé que el nom oficial es de la Independència. Només Independència. Un bon nom que permet mirar enredera, amb certa recança, o endavant, amb esperança.

Amb això dels noms passa que algunes vegades canvien de sentit. Recordo que, quan va néixer el Punt Diari, buscàvem un nom pel nou periòdic. Després de moltes deliberacions decidirem recuperar la prestigiosa capçalera dels Rahola, l’Autonomista. No va ser possible per raons que no venen al cas. Però pensem: amb un nom clarament progressista, que el 79 era un  crit reivindicatiu assumit per la majoria dels ciutadans, uns anys més tard ens hauria passat per sobre l’onada social independentista o, si més no autodeterminista. Avui dia sembla evident que proclamar-se autonomista és situar-se fora del corrent, o prendre partit clar en contra de posicions majoritàries.

Així que ja m’està bé la plaça de la Independència, i que cadascú pensi en la independència que vulgui.

El guia porta els seus turistes cap a l’estàtua del general. Un català amb barretina els amenaça amb el seu trabuc. No han de patir: és dels bons. Mentrestant, uns quants voluntaris feinegen traginant testos de flors, que ja tenim aquí la gran festa gironina de la primavera.

 Torna a l'inici

 

Continua llegint »

2 de maig del 2023

Algú ha de fer la feina


Vostè creu que salvarem la llengua?

-Home, li dic, ho hauríem de fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

-Però com? Jo tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió, català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català a alguns jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el sentim i a les aules costa, la pantalla tonta ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios canten en anglès...

-Pari, pari. Ja l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos el mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els milions de persones que han arribat de països llunyans necessiten parlar el català?

-Depèn de nosaltres.

-N’està segur? I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a Girona des dels anys seixanta. Entenen el català, però no el parlen. Ells saben que els entenem, i els és còmode que els fem “el favor” de canviar de llengua. Com l’aprendran?

-I sap què? Els mateixos que hi posen voluntat, acaben parlat o escrivint un català estrafolari. N’hi posaré exemples d’ara mateix, a Girona, al carrer.

-Digui digui

- Al carrer Ferran Puig, una botiga d’objectes de decoració, anuncia veles (per espelmes); a la plaça del mercat, mongeta verda (per mongeta tendre); en una parada d’un hortalà exposen pepinos (per cogombres); a diversos establiments tenen xocolata calenta o a la tassa (per xocolata desfeta); en un gran supermercat tenen dàtils amb os (per sense pinyol) i un restaurant del carrer ciutadans proposen ous fregits (per ous ferrats). Darrers exemples que he detectat.

- Això es fruit del traductor de Google, imagino.

- Evidentment. Gent de bona fe. I què hi podem fer?

- Potser, dic jo, caldria una campanya com la que, anys ha, van fer els de l’Adac, oferint musica catalana a les parades de fires...

-Exacte.   Veu? La bona voluntat  arriba sovint més enllà que les lleis. Qui s’hi posa?

 Torna a l'inici


Continua llegint »