30 de desembre del 2020

Arqueologia visual


 Davant mateix de l’antic convent dels dominics - després govern militar i ara Universitat de Girona - hi a una plaça gairebé triangular, que serveix de pàrquing per una cinquantena de cotxes. Un espai sense asfaltar ni gairebé aplanar, tot sigui dit. Quan els soldats hi campaven, aquell espai era un jardí privat del capità general, amb un claustre gòtic menut i una pista de tenis, la terra de la qual els soldats mantenien ben allisada i neta. Com que els dos fills del general Baturone estudiaven amb nosaltres, sovint hi anàvem a jugar a futbol (el tennis no entrava en les nostres aficions).  Bé, deixem-ho.

 Aprofitant un matí assolellat d’aquestes festes nadalenques confinades, hi vaig treure el nas fins arribar al mur que tanca la cara de ponent. Des d’un petit esvoranc que algú hi ha treballat es veu una panoràmica interessant sobre la ciutat i els seus rodals, amb els plans de Salt i Sant Gregori, i la línia de muntanyes – del Pirineu al Montseny, diria -, emmarcant-ho tot. Gairebé a sota, un xic a la dreta, hi veig l’antic seminari, amb un pati que no sabia, ampli i obert. Imagino els estudiants de capellà, amb les sotanes  arremangades, fent córrer una pilota. O no jugaven a futbol els nois amb vocació sacerdotal? Ves a saber.


 Llavors em fixo en el campanar. Correspon a l’església de Sant Martí Sacosta, que té l’entrada oberta a les escales que venen de la plaça de l’Oli. És, certament, un campanar discret si el comparem amb els de la Catedral i Sant Feliu que queden al fons. A primer cop d’ull es veu que és modest, sense pretensions. No sé ni si té campanes. Però llavors m’adono d’un detall: a la part baixa del campanar, hi té unes arcuacions llombardes.  Ep! Què hi fa aquesta ornamentació romànica en un temple que té tot l’aire de ser molt tardà?

 Cal  investigar una mica. I sí, consta que una esglèsia dedicada a Sant Martí fou construida al segle XI, en un turó fora muralla - no gaire lluny de la vella força - i duia el nom de Sant Martí Sacosta. Ja ho tinc. En faig una foto, que us oferiexo. Mireu-la. Us adonareu del que jo hi he vist. El campanar rompànic es devia acabar poc més amunt del teulat del seminari. Anys més tard s'hi devia afegir uns metres, quatre o cinc, de torre... fins a la clara divisió horitzontal que ara és a mig campanar. I molt més tard, es va construir un final de torre avabada en balustrada - que jo dira barroca - de set o vuit metres més amb el finestral que podria soportar la campana. Per tant, tenim tres etapes constructives. Però...

Torneu a mirar la foto. Entre les arquacions llombardes i la línea horitzontal del mig, hi ha una finestreta. al voltant d'aquesta obertura jo hi entreveig un campanaret amb teulada a dues, segurametn quatre, vessants. Com si entre la segona i la tercera versió se n'hi amagués una altra. I, encara, tot i els meus dubtes, diria que quan aquesta versió amagada es va perdre, a la nova façana s'hi va posar un rellotge de sol, del que només en quedaria una part en forma de llosa blanquinosa. 

Cal a dir que l'esglèsia de Sant Martí Sacosta i el seu entorn van ser cedits per la família Agullana, que vivien al palau veí, als jesuites, en agraiment per les gestions que l'orde havia fet per trobar un noble que esposés la filla i accedís a donar el nom d'Agullana als fills que vinguessin. Això devia passar a finals del segle XVII. Ho explia prou bé Martí de Riquer al seu llibre Quinze generacions d'una família catalana. Una meravella de llibre, per cert.


Continua llegint »

24 de desembre del 2020

El llarg camí (conte de nadal)

    Fugir, sempre fugir. La por enganxada a la pell. Dies i dies de caminar i d’amagar-se, de buscar l’escalfor i el suport del grup, com un ramat encalçat pels llops, sense gos i sense pastor. La pols, la suor, la gana – potser ja només el record de la gana – el dolor coent de les ferides infectades, sense aigua, sense esperança.  Dormint quan es pot a qualsevol forat del rocam, en mig de les bardisses, sota els estels clavats en la negror del cel, o a l’ombra perillosa d’un arbre qualsevol.  

El grup ha trobat una clotada on potser hi havia hagut un pou. Una clapa d’herba ha marcat on gratar amb les mans fins a trobar una mica d’aigua tèrbola i fangosa. S’amorren a terra, ells i elles, amb desesperació. Aquella bassa inesperada els dona unes hores de vida, un alè per continuar caminant cap a una terra promesa on  - ho volen creure - ningú els voldrà matar, ningú els violarà , ningú els convertirà en esclaus. Ho han de creure i ho saben.

 Més enllà d’aquest horitzó en el que han hagut de néixer, hi ha un món de pau, amb llesques de pa amb mel i aigua clara, amb fruita madura a l’abast de la mà. Una terra ben regada per treballar, on fer casa i cuinar i estendre roba i criar els fills. Grans ciutats amb cases de pedra i llits de ploma; mercats acolorits amb menges vingudes de terres llunyanes  que endolceixen l’aire que s’hi respira. El paradís, potser. Un somni, segurament. Una raó definitiva per continuar caminant, fugint, amagant-se.

L’home de la barba seia un xic lluny del grup. Havia begut i regirava els parracs del seu vestit per buscar una engruna de pa o una arrel rosegada per matar la gana. No coneixia aquella gent. Quan aquell matí es va sentir encalçat al seu poble ho va deixar tot, germans, amics, parents, i es va confondre amb els fugitius que li marcaven potser un camí segur. Sí, pensava en els seus, en el poble cremat, en el tall esmolat de les espases. S’havia salvat, fins ara. Potser era l’únic. Tenia, és clar, l’esperança al cor que algun dia, si tot anava endavant, retrobaria algun dels seus parents.  Una esperança sense sentit, prou que ho sabia.

Ara veu unes noies que s’han arraulit un xic lluny de la bassa. No, no sap qui són ni d’on venen. Però entén que esperen que tots s’apartin per acostar-se a l’aigua. Tenen més por que set, es diu a sí mateix. Són molt joves, gairebé unes nenes. Han aprés a passar desapercebudes. Porten els vels al cap i estan molt quietes, juntes, com si formessin part del paisatge. Un paquet humà sota el sol. Un feix de temors i de vergonyes. Ha trobat una rel mastegada i se la posa entre les dents. Molt a poc a poc s’acosta a les noies. Sense parlar, els fa un gest de protecció i les acompanya a l’aigua espessa. Elles beuen protegides per la figura paternal que saben dreta al seu costat.  El paguen amb un somriure amable només intuït darrera els vels negres.

                                              🔅🔅🔅

El paisatge ha canviat. Després d’un petit coll rocós el grupet té al davant una vall que promet, amb una mica de verdor. Hi ha camins dibuixats i alguna cabana que fumeja. S’han separat. Una de les noies, es veia de lluny, espera un fill i no es veu amb cor de seguir les altres. L’home de la barba s’ha ofert a fer-li costat. Podria ser filla seva, però també una jove esposa. Ara això no ve al cas.  Ja els coneixem, ja tenen cara i tenen ulls i els podem posar un nom. Ell es diria Josep i ella Maria, si és que volem entendre’ns.  Sense deixar de caminar, han acceptat una mica de pa amb uns retalls de peix sec i l’aigua ja no falta.  Han dormit a la vora d’una fogaina de pastors i la nit ha resultat plàcida amb l’aroma de la sopa que han compartit amb uns sagals.

En Josep s’ha orientat després de setmanes de fugir. Aquell país no li és estrany del tot. Sap o creu saber que hi pot tenir algun parent llunyà, fugitiu d’altres desastres. Potser els acollirà, si el troben; potser els aconseguirà papers. Cal empadronar-se per poder treballar més enllà de feines miserables. Ara el viatge es torna lent, feixuc, farragós. La Maria es cansa aviat. S’aturen a les cabanes que troben canviant un plat calent i un jaç a la pallissa  per hores de feina tallant llenya, escurant corrals, rentant roba, adobant sostres malgirbats. La gent sol ser amable. Els veuen marit i muller, esperant un fill, fugint d’alguna guerra de la que només en tenen algun ressò llunyà.

Quan ja és evident que el part no es farà esperar, cal trobar un racó on aixoplugar-se. Han buscat aquells suposats parents d’en Josep, inútilment fins ara. Però sembla que serà possible empadronar-se. Ja ho afrontaran més tard, quan hagi passat el tràngol. S’arreceren en un antic corral abandonat. Allà esperen que la noia deslliuri. Després, déu dirà.

                                                          🔅🔅🔅

Llavors surt el sol. La terra és verda i el rierol canta d’aigua cristal·lina. El blau del cel sembla esclatar sobre el corral, formant una gran arcada. L’aire és net i porta aroma de romaní i de farigola. Algú, molt lluny , engega les notes manyagues d’un flabiol.  Fa de mal entendre tot plegat. Quan neix el nen tenim un batec d’ales sobre el miserable refugi, i s’hi acosten un bou i una mula que probablement s’han perdut. A entrada de fosc arriben uns pastors que duen llet acabada de munyir i formatge. Després s’ encén l’estel, un estel extraordinari que destaca en la nit màgica entre els milers de punts que decoren la bóveda celeste. I, encara que faci de mal creure, l’endemà es presenten tres mags que diuen venir de l’orient, amb una corrua de servents per lliurar al nadó uns regals de casa bona.

Potser va ser un somni. O va ser real. No ho sabrem mai. En tenim només el record de la parella fugitiva. Ho van explicar alguna vegada, per compromís, sabent que els que ho sentien no s’ho creien. Ells ho van viure i ells ho saben del cert. Val més no parlar-ne.

                                                     🔅🔅🔅

Diu la dita que “quan el riure és al menjador, el plorar puja l’escala”. 

L’endemà de la visita reial va passar gent desconeguda. Lluny de l’estable. On anaven? Impossible de saber.  Cap  al tard va arribar un jove desorientat que demanava un mos per seguir el seu camí. Sí, ells encara tenien un tros de pa i un xic de formatge. S’ho va menjar a peu dret. Fugia. I ells també havien de fugir. L’encalçaven els senyors de la guerra. Si es quedaven allà, estaven perduts. No els va pas esperar. Aviat es va perdre en el revolt del camí, escapant de la desolació i de la mort.

Ho van entendre. Espantats, Josep i Maria, amb el nen a coll, es perdien cap a l’horitzó. La mula del miracle els va ajudar des de llavors per fer menys feixuga la caminada que es preveia llarga. I que ho va ser. Aquella nova fugida es dibuixà per antigues muntanyes, àrides planures, boscos espessos, rieres amables i rius cabalosos. Probablement aquell viatge cap a la llibertat va durar mesos. Però van arribar (val a dir que ja no tenien la mula, perquè s’havia estimbat en baixar una tartera), havent travessat moltes terres i sentit parlar moltes llengües.

El nou país que els acollí semblava certament el paradís. Tot eren camps ben conreats, camins empedrats; els pobles es veien l’un a l’altre  de tan a prop que estaven. I la gran ciutat, que era un jardí, amb els mercats curulls de tot el que podries demanar. Gent de tots els oficis coneguts, i de més que mai no havien vist, es guanyaven la vida  als carrers plens de gent i de carruatges. Havien arribant a xauxa, al cel, al somni, a la terra promesa dels llibres antics.

Tenien menjar a l’abast de la mà només de recollir el que sobrava, aigua a les fonts públiques, sostre als vells edificis abandonats... Trobar feina era més difícil, certament, per la manca de papers. Però sempre es podia fer un jornal escadusser. Vindrien temps millors. Aquell nen tenia el futur, un futur brillant, impensable, al seu davant.

La família aviat va trobat un recó confortable al fons enrunat d’una gran construcció de rajols i fustes. Quan hi van arribar, dirigits per un passavolant del carrer, ja hi trobaren centenars de persones instal·lades. Havien fet petites habitacions amb fustes i altres materials i s’hi estava bé. Feien focs per cuinar i per escalfar-se les nits d’hivern, que eren molt fredes, tot sigui dit. La Maria rentava la roba a la font, com les altres dones i s’havia empescat un joc de cortines amb el material que el seu home havia aplegat. A més, ell, traçut, com era, havia separat amb fustes i llaunes l’espai que feia d’habitació del que destinaven a cuina i menjador. Ara calia esperar. Tenien promeses fiables de feina, de papers, de casa... Fiables perquè tenien fe. Calia tenir paciència. Temps els en sobrava. Ja eren al seu lloc. El país del seu fill. La terra esperada des de sempre.

                                                          🔅🔅🔅

Aquella nit en Josep havia sortit a buscar llenya. Era fàcil aplegar fustes i mobles vells abandonats, tot i que cada dia calia anar més lluny, perquè feia fred i els refugiats aixoplugats al cobert augmentaven molt de pressa i tots feien foguera.  Va arribar força tard. Segur que la dona i el nen ja dormien. Estaven prou acostumats al xivarri que solia haver-hi molta estona. Quan girava la cantonada es va adonar que hi havia algun problema. Corredisses i crits primer. Després la pudor picant del fum. La llum calenta de les flames ja. Foc. Cridaven foc. Escapaven del foc. Les obertures de la nau que els havia acollit i el sostre mig enfonsat, escopien  glopades roents i una espessa columna de fum negre i greixós ho envoltava tot.

El van veure com entrava barallant-se pràcticament amb els que sortien desesperats, com travessava saltant els obstacles que omplien el terra, com intentava esbotzar el fustam que havia construït per fer-se un niu i com es perdia entre les flames. Llavors el sostre, el que quedava del sostre, es va enfonsar fent un soroll esgarrifós i macabre. Tot va ser una enorme flama, un infern que xuclava l’aire i ho consumia tot amb voracitat definitiva.

Quan, al cap d’uns dies, els equips que desbrossaven les restes fumejants de l’edifici van arribar al fons, entre els cadàvers recuperats hi van identificar el d’un home que abraçava dos cossos més, totalment calcinats: una dona i un nen.

                                                           🔅🔅🔅

El dol va ser general. Ho és encara. Jo mateix, perdoneu, resseguint el camí que sabem de les víctimes, m’adono que no sabria a qui acompanyar en el sentiment. Però sí que us puc dir que la mateixa nit de la tragèdia, en algun lloc molt llunyà, sota un cel presidit per una estrella inesperada, naixia un altre infant. Amb un bou, una mula, uns pastors, uns mags i un grapat d’esperances sota el braç.



Continua llegint »

10 de desembre del 2020

El xofer de Josep Pla i el seu fill

 


Jordi Amat ens ha ofert un llibre d’interès indiscutible. El fill del xofer. Alfons Quintà. Sí, una biografia del periodista que es va fer conèixer, sobretot, per la campanya de denúncia de la mala situació de Banca Catalana des de la seva tribuna a El País. El periodista que, després, va acceptar posar-se al davant de la joia de la corona de Jordi Pujol, TV-3 i que en va fer una empresa d’èxit rotund. Que dirigí el diari El Observador, finançat per Prenafeta i Convergència, que va col·laborar a El Mundo, a La Vanguardia... i que va acabar al Diari de Girona, quan ja no només era una ombra del temut i influent periodista triomfant. I, per si faltava alguna cosa, l’home va tancar la peripècia biogràfica matant la seva dona d’un tret abans de suïcidar-se al seu pis de Barcelona. Una història que és més que una novel·la.

Amat desvela molt aviat un detall que considera definitori: una carta que va escriure quan només tenia setze anys a Josep Pla. Li demana que intercedeixi davant el seu pare perquè li deixi treure el passaport i el carnet de xofer. Però més que demanar, exigeix. Amenaça. Ell ja sap moltes coses de Pla,  de Vicens Vives, de Carles Sentís, de Josep Tarradellas. Coses que ha sentit i que ha vist. Seria molt greu que les expliqués al comissari Creix, cap de la brigada políticosocial. Podrien anar a la presó tots, el seu pare inclòs. De la carta, Jordi Amat n’extreu el perfil moral del seu biografiat i sobre aquest perfil juvenil fonamenta les raons de les seves actuacions posteriors, tan en el camp professional com en el personal. 

El llibre es llegeix més bé que una novel·la ben escrita. Crec que és de justícia dir que Jordi Amat escriu tan bé com Alfons Quintà i l’estil que aplica al text el podria signar el biografiat. Per bé i per mal. Per bé si ens fixem en l’eficàcia de la prosa, del discurs, del ritme. Per mal quan ens adonem que, com Quintà, l’autor va desenvolupant l’argument amb una fixació gairebé malèvola. De l’Alfons Quintà en diu que és un bon periodista i una mala persona. I li interessa, sobretot, la mala persona.

Vaig conèixer i tractar en Quintà. Ens col·laborava a Presència en l’etapa heroica del setmanari. Quan organitzava la delegació d’El País a Catalunya em va fer corresponsal a Girona (molt poc temps perquè ja estàvem muntant el Punt Diari i aviat ho vaig haver de deixar), molt més tard va venir a Andorra i vam sopar junts quan el vaig ajudar a entrevistar en Jaume Bartomeu... El meu Quintà, la mica de Quintà que vaig arribar a conèixer,  no era ni mal educat, ni dictador, ni brusc, ni assetjador. Decidit i eficient, sí. Quan va venir l’Adolfo Suàrez a Girona l’esperàvem a l’aeroport una dotzena de periodistes. El cap del premsa del president ens va venir a dir que només ens permetria fer unes fotos. Cap pregunta. Però en Quintà va sortir, va agafar pel braç a Suárez i ens el va dur amablement per fer una roda de premsa.

M’adono que estic parlant del fill del xofer i no parlo del xofer. Josep Quintà, el pare,  també mereixeria una novel·la. Només el conec pel que n’explica en Jordi amat. Era un viatjant de teixits i tenia cotxe. Com van fer anys més tard en Mercader i en Valls, acompanyava Josep Pla sovint. Es va fer amic dels amics de l’escriptor de Palafrugell i participava en les llargues sobretaules amb gent tant diversa com els pescadors de Calella o Jaume Vicens Vives, passant per Valls Taberner, Manuel Ortínez, Manuel Bruet, Gaziel, Fages de Climent, Josep Benet, Narcís de Carreras, Joan Cerdà, Fabià Estapé, Armand Caraben, Duran Farell  o Josep Tarradellas.

Jo em pregunto: com és que tenia cotxe? Els viatjants de la postguerra anaven en tren o en autobús. Potser en bicicleta. Però en Quintà pare tenia un Láncia. Cert que la família de la seva dona regentava una sabateria a Figueres, però això no ho explica pas. Tampoc s’entén que disposés d’un veler amarrat a Roses. En canvi, quan ens diu que solia oferir als convidats formatges i vins francesos obre una pista. Sovintejava viatges a la Catalunya francesa. Encara que l’Amat no ho diu, és fàcil imaginar que feia un tràfic il·legal continuat de productes introbables a l’Espanya franquista. Això també ho havia de saber el futur periodista. Un viatjant de teixits no es pot permetre ni el cotxe, ni el balandre, ni mantenir dues famílies com sembla que mantenia, ni les llargues hores perdudes al costat de Pla i els seus amics influents. De la relació del pare Quintà amb el contraban encara n’he trobat  una altra pista: un amic transportista el va conèixer uns anys després a les subhastes que es feien a les duanes del Pertús i de la Farga de Moles. No se’n perdia cap. Havia entès que era més fàcil adquirir a bon preu les captures dels duaners que exposar-se a ser-ne víctima. O, ves a saber, potser des del principi la font d’ingressos del xofer de Josep Pla era precisament el negoci de les subhastes. El mateix Láncia, no l’hauria comprat així? Tenir, com s’entén que tenia, una connexió directe amb Eduardo Ruíz, cap del departament de policia de fronteres, podria explicar moltes coses.

El fill del xofer ens ofereix una panoràmica parcial però extraordinària d’un món en el  que hem viscut sense saber-ne gairebé res. Economia, política, periodisme. Però també  tràfic d’influències, extorsió, especulació. Patriotisme i afany de lucre. I, per acabar, assassinat i suïcidi. No es pot demanar més.


Torna a l'inici

 


Continua llegint »

28 d’octubre del 2020

Una Girona de novel·la

 Fa uns anys em va trucar l’Assumpció Cantalozella. Des del moment  que  es jubilà de professora no parava: llibres i més llibres, xerrades, política. És admirable el seu delit, la seva empenta. Entre  dos llibres, - L’amor secret del rei Jaume, que ja havia sortit, i El confident dels reis que estava acabant – tenia al cap una novel·la que retratés la societat gironina. La veritable, amagada, potent, inexpugnable i decisiva xarxa social de la ciutat. Com que ella no és de Girona va pensat que jo, que en sóc i me’n sento de cor,  la podia ajudar. Creia en  la possibilitat de fer un llibre a quatre mans. “Tu coneixes tothom”, em deia.
 S’equivocava de mig a mig. La Girona que  conec és només la crosta cremada de la pedra monumental, el resclosit pudent de la repressió postbèl·lica, la por enganxada als abrics dels vençuts, l’anar tirant dels botiguers que esperen els pagesos del dissabte, el caminar solemne dels canonges que desfilen a toc de campana a mitja tarda, les files inacabables de seminaristes espantats que van a jugar a l’altra banda del Ter, les parelles que s’esmunyen entre els arbres de la Devesa quan es comença a fer fosc, l’escrivent encorbat delerós d’arribar a temps a la segona feina, la negror de les dones que s’encaren al matí gelat per fer el primer torn de la Grober... M’explico?  La meva Girona és la dels que no interessa a ningú, la que només existeix al padró municipal, la dels que feien cua per uns grams de sucre quan hi havia racionament. No, no és aquesta la Girona que necessitava l’amiga escriptora. Ella volia grans famílies, gent de pes, gent que mana, que ha manat i manarà sempre. Els especuladors del sòl, els constructors, els que prenen decisions des de l’ajuntament o des de la diputació o des de despatxos amics que mouen fils de casaments i d’aliances. Ells protagonitzarien, ben segur, una novel·la extraordinària que tindria molts lectors i que es vendria com l’aigua, aquí i fora d’aquí, si destapés l’entrellat de la política ciutadana de postguerra. Li desitjo molta sort a l’amiga escriptora. Que trobi algú ben informat que li desveli els secrets – massa sovint sòrdids o macabres, potser criminals, sempre amagats – que enriquirien les pàgines del seu llibre. Si és així i m’ho demana, miraré d’ajudar-la a pintar el decorat urbá de la seva història. En tot cas penso que allò que podríem anomenar classes dirigents de la ciutat van ser també víctimes del desastre franquista i van viure el seu petit protagonisme aclaparats per la mateixa misèria col·lectiva.
Tot això li deia a l’amiga novel·lista. Ho va entendre. Ella havia treballat una etapa gironina de la lluita clandestina a les darreries del franquisme, que va plasmar a La ciutat. I recordava les trobades discretes dels grans noms gironins, amb el rosari de des entre els cognoms, dringant com campanetes de glòria en els brindis enjoiats i els rotets discrets de caviar iraní, que ves a saber qui pagava. Més pretensions que caler, val a dir. Només és tenen els que no es gasten. Però s’ha de ser on s’ha de ser, perquè són qui són.
L’escriptora em recorda els pares dels alumnes del Montesori, que no lluïen pas títols ni faramalla de noblesa. Això sí, els vestits exclusius ben tallats i ben portats, els rellotges d’or sense ostentació pels canells elegants, la caravana de vehicles luxosament discrets aparcada a la porta, els aires de saber manar planant en l’aire sagrat de les aules. Gent que no es veuen, que no es troben al teatre, ni als actes culturals, ni a les manifestacions, ni al mercat, és clar. Aquesta gent, em diu la Cantalozella, també són de Girona. I deu tenir raó. Sí, són girones diverses, contradictòries, potser complementàries. Que han coincidit en el temps com nines russes, encaixades sense pràcticament tocar-se. O podem pensar en girones successives, esteses en la llarguíssima postguerra  fins esclatar en la primavera de la democràcia. De la negra, tètrica, resclosida i pudenta Girona dels quarantes i cinquantes a l’enlluernadora Girona de la llibertat de finals de segle XX.
La novel·la que pensava la Cantalozella està per fer. Gosarà posar-s’hi?
 

 

 

 

Continua llegint »

16 de setembre del 2020

El PSC i jo

 Amb motiu dels 40 anys del PSC em van demanr un paper, que acaba de soritr publicat en un llibret que aplega una gruixa important de textos. 

El transcric aquí, per si us pot inressar:


El PSC i jo

Em preguntes com ha incidit el PSC en la ciutat de Girona. La pregunta és obligada però la resposta òbvia: amb el PSC va arribar la democràcia a l’ajuntament  i la ciutat es va girar com un mitjó. De la Girona grisa i negra que havíem denunciat uns anys abans quatre periodistes de Presència varem passar a la Girona actual, nervada, dinàmica, modèlica en tantes coses, admirada i envejada, brillant. Cal entendre que el PSC va poder comptar amb un alcalde, en Quim Nadal, que deu ser un dels millors polítics que ha tingut Catalunya des de la transició  que liderava  un equip remarcable.

Però no personalitzem, que no cal. El PSC va ser també determinant en la societat catalana. Va ser el PSC, prenent la torxa que abans havia dut el PSUC, el partit que va garantir la cohesió social del país. Crec poder dir que fins a Montilla.  Des de l’oposició a Jordi Pujol, en Raimon Obiols va saber  pactar i fer costat als projectes polítics que calien per anar desenvolupant les competències estatuàries, amb fites tan important i transcendents com les lleis de política lingüística, els beneficis de la qual encara gaudim. Calia assegurar que continuéssim essent un sol poble i que les diferències s’expressessin políticament al Parlament.

Però crec que cal entendre  que la influència del PSC  va ajudar  també a mantenir els equilibris necessaris per intentar assegurar l’estructura territorial d’Espanya.  Potser resulti agosarada l’afirmació. Però penso que Pasqual Maragall, influint en l’arribada a la secretaria del PSOE de Rodríguez Zapatero, primer, i engegant l’Estatut de 2005 després , encarrilava un camí pacífic i ordenat per assolir nous horitzons que permetessin una convivència territorial satisfactòria a les dues bandes de l’Ebre.  Cert que no se’n va sortir. Però això ja són figues d’un altre paner. El ribots dels guerras i els recursos dels aznars van fer naufragar el vaixell.

Del meu pas del PSC en puc dir poca cosa. Hi vaig entrar de la mà d’en Just Casero. Solia assistir a les reunions del secretariat d’oient per anar-me convencent de la meva extrema ignorància política. Vaig arribar a fer un míting amb en Lluís Maria de Puig a Osor. Eren les primeres eleccionsdemocràtiques.  Va parlar gairebé només ell, és clar. Potser per això a Osor els socialistes guanyarem de llarg.

Curiosament, abans dels meus contactes amb el PSC Congrés d’en Joan Raventós, havia col·laborat amb el PSC Reagrupament de Josep Pallach. De resultes d’una reunió subversiva a can Fita, em vaig convertir en cap de premsa d’una candidatura a l’ajuntament de Girona que presentava de candidats en Paredes i en Carbó. Va entrar a l’ajuntament el primer. Encara no s’havien legalitzat els partits, però aquell grup era la llavor que en Pallach posava a Girona de la mà d’en Jaume Curbet. Després, en Joan Paredes acabaria de segon d’en Nadal.

Sense ser delegat, sempre d’oient, vaig ser al casino del Poblenou quan es va formalitzar la unificació dels socialistes catalans. No es va pas dir però del poc que vaig entendre en recordo la idea de fons: el PSC era sobirà a Catalunya i decidia què s’havia de fer i de dir; en contraprestació, el PSOE decidia la política que es fes a Madrid i la resta d’Espanya. Em va semblar encertat.

Després, amb en Just Casero vam muntar el Punt Diari i m’hi vaig dedicar de ple. Sobretot quan en Just em deixà sol per aplicar la seva enorme capacitat de treball a l’ajuntament i a la diputació.  La meva idea de com s’ha de conduir un diari no em permetia pas el treball de partit.  Del Punt Diari vaig passar a l’Avui, a Barcelona.  Al cap d’un temps em van demanar de formar part d’un grup anomenat Per una majoria nacional i de progrés, que donava suport a Raimon Obiols com a candidat a la presidència de la Generalitat. Era el precedent del que seria més tard Ciutadans pel Canvi de Maragall.  Vam presentar el grup a la premsa en Jordi Soler Tura i jo. De fet, el Soler Tura no havia participat gens en els treballs dels ciutadans. S’hi va incorporar just aquell dia. Era el seu pas per saltar del PSUC en hores baixes al PSC emergent. Poc temps després va ser cridat per Felipe González  per ser ministre. Res a dir: s’ho mereixia i va ser un bon ministre espanyol de cultura. A mi, aquella presentació amb els socialistes em va costar, probablement, la sortida del diari. No devia agradar gaire als dirigents de l’empresa editora. Què hi voleu fer?  Però això ni és segur ni té cap importància.

 


Continua llegint »

7 de juliol del 2020

Manuel Cuyàs i la memòria

Fa unes setmanes llargues que va morir el company Emanuel Cuyàs. Ens coneixíem poc. Però no hi fa res, el llegia i solia coincidir sovint amb els seus punts de vista. 
De tota manera no vam acabar amics. Sé que va estar enfadat amb mi molts anys. Vam tenir unes ratlles de més a les pàgines del Punt i mai no ens vam veure cara a cara per aclarir els malentesos. Em sap greu. 
En memòria seva, i només per tal que en quedi constància al bloc, aquí teniu els dos textos:

D'El Punt a l'Avui

MANUEL CUYÀS

Fa anys, en Jordi Maluquer em va dir: “No entenc per què no vas venir a oferir-te per col·laborar a l'Avui, quan jo n'era el director”. Li vaig explicar que al principi de la seva direcció jo havia anat a la redacció del diari i havia demanat per veure'l i “ofe­rir-me”. No m'havia rebut ell sinó l'Agustí Pons, el seu cap d'opinió. "És estrany perquè sempre rebia tothom". em va dir en Maluquer. Doncs mira, aquell dia devia ser fora. En Pons diu que no recorda la visita ni que davant les meves pretensions de publicar al diari em digués que no necessitaven ningú. Aquella era la segona vegada que trucava a la porta de l'Avui. En la primera havia preguntat per en Josep Faulí, llavors el director. Tampoc no em va rebre, sinó que igualment em va derivar al seu cap d'opinió, en Pius Pujades. Li vaig entregar tres articles de mostra per si li agradaven i em va dir que se'ls llegiria i em diria alguna cosa. Si se'ls va llegir, no em va dir mai més res. Davant aquests dos entrebancs, un dia vaig sortir de casa, a Mataró, i en comptes d'enfocar el cotxe cap a Barcelona ho vaig fer cap a Girona, on es publicava El Punt, un altre potent diari en català que si fins llavors no havia considerat és perquè no es venia més enllà de les comarques gironines. Em vaig entrevistar amb el director, l'Enric Matarrodona, sense cap problema ni persones interposades, i l'endemà mateix, el 25 de març del 1987, començava les meves col·laboracions. Després va venir la vinculació laboral en ferm, la direcció de l'edició d'El Punt del Maresme, i fins ara.

El món fa les voltes estranyes perquè arriba un dia que em veig escrivint en aquell Avui que m'havia estat esquerp pel fet que El Punt, el diari que havia estat la meva segona opció, l'havia adquirit. I ara passa que a partir de diumenge que ve els dos diaris objecte de les meves aspiracions de jove periodista seran una sola peça. Es veu que l'Avui, però, sempre m'ha de fer gruar perquè precisament començo les vacances avui i no podré participar de la feliç con­fluència des del primer dia. Ens retrobem al setembre.

 

Jo vaig respondre:


Fent memòria amb Manuel Cuyàs

Ves per on, jo també vaig anar a veure en Jordi Maluquer, quan era director de l’Avui per oferir-li la meva col·laboració. Probablement ja m’havia publicat algun article a la secció d’opinió – si no és així, ho va fer més tard. Però jo havia preparat una mena de columna que podia ser diària, que fins i tot tenia un títol: El Borinot. Deu o dotze ratlles d’ironia o de sarcasme sobre l’actualitat política. A l’amic Maluquer no li va agradar el títol ni el plantejament. Dels papers que vaig presentar-li en va sortir una secció setmanal a Presència, el títol de la qual hauria de buscar, que anava il·lustrada amb quatre cartes: les sotes de copes, d’oros, d’espases i de bastos. Si cal n’explicaré el significat. Va tenir certa continuïtat.

El company Manuel Cuyàs, explicava fa uns dies com havia provat de col·laborar a l’Avui en dues èpoques diferents, en l’etapa Maluquer i en l’etapa Faulí, sense sort. Ell recorda que els dos directors el dirigiren als seus caps d’opinió, que eren l’Agustí Pons i jo mateix. De mi té memòria d’haver-me deixat tres articles que vaig prometre considerar. Mai no va tenir resposta. Quan vaig llegir això en el paper de l’amic em vaig sentir malament. No recordo en absolut la visita d’en Cuyàs i em sorprèn molt la manca de cortesia que m’atribueix. Si em va dur els articles i no els vaig publicar, deu ser perquè no em devien fer el pes. Caldrà assumir-ho. Ara, que no li donés resposta no fa amb el meu tarannà. Dotzenes de companys que m’han ajudat podrien testificar que miro de no perdre mai la bona educació. Potser va passar alguna cosa que no recordo.

De tota manera, hi ha un detall important que em fa dubtar. De l’explicació d’en Cuyàs se’n desprèn que va parlar amb mi a la primera època Faulí (1975-77), abans de la direcció d’en Maluquer. I jo llavors no era pas a l’Avui. Vaig ser cap d’opinió amb en Jaume Serrat (82-85) i també en la segona etapa Josep Faulí (85-86) i en la de Jaume Rementol (86-89). És possible que es confongui?

M’alegra molt que, finalment, els articles del company mataroní enriqueixin les pàgines de l’Avui com ja feia amb les del Punt. Estic molt segur que, si n’haguéssim parlat en els anys que vaig tenir la responsabilitat de les pàgines d’opinió del diari germà, no hauria calgut esperar a la fusió de les dues capçaleres per veure-ho. Però, ves a saber, potser ara hauríem de felicitar-nos per primer cop de trobar la seva firma a les pàgines del Punt.

Acabo parlant del matrimoni El Punt Avui+. De cor, felicito els nuvis i me’n felicito per la part que em toca.  A l’hora dels brindis, una mica a tall de broma, em permeto demanar que es giri la truita de la capçalera. Com que es tracta de fer una suma, valdria la pena d’aprofitar la creu de Tàpies i posar Avui+Punt.

Ja ho he dit. Millor que ningú no em faci cas.

Torna a l'inici

 


Continua llegint »

Engrunes de la polèmica amb la Carmen Alcalde


El text exacte 

Som a 7 de juliol de 2020. Quan ja no hi comptava, trobo a la memòria d'un ordinador aparcat per vell, el text exacte que em va censurar l'avui. Deia així:

Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars de nivell  que pagava, a farres monumentals  a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la  Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra.  Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”


(Els textos complets de la polèmica els trobareu al 28 de desembre passat)




Continua llegint »

15 de juny del 2020

Jóc de cites

Valls cita Pla, que cita Plaute. I jo cito en Valls.

Em vaig apuntar a un grup de facebook que aplega frases fetes, amics de les frases en català. No és pas que el visiti cada dia, ni que hi faci gaires aportacions. Si us he de se franc, hi entro poc perquè em fan patir una mica i tinc por de fer-me pesat i de semblar pedant. De ser-ho. Molt sovint les frases en català que hi anoten els participants són, senzillament, males traduccions de frases castellanes. La llengua que parlem i que sentim parlar no dona per més, es veu. Llavors, naturalment, algú ho fa observar. Jo mateix algun cop. I no sabria dir si és per bé o per mal. Quan algú aporta un aforisme com “qui a ferro mata a ferro mor” (me l’invento per no ofendre ningú), després de dir-li que això no és català, l’autor demana que li tradueixin...  Perdoneu, traduir frases fetes és una feina de mil dimonis.  No vull pas fugir d’estudi. Proposo “tal faràs, tal trobaràs”, sense gaire convicció.

Quan estudiava francès a quart de batxiller – d’això ja fa molts anys – teníem un llibre amb llistes inacabables d’expressions franceses amb una possible translació al castellà. El senyor Perich, que era el nostre professor a can Coquard, ens va proposar que en triessin cent cada un de nosaltres i serien aquelles cent les que ens preguntaria. De la meva llista, que em vaig ben aprendre,  només en recordo “a mon avís”, “malgré moi” i “avoir la bourse plate”. Que què vol dir “avoir la bourse plate”? Segons el meu llibre “no tener donde caerse muerto”. En dec haver oblidat noranta set!!

Tot això ve de la relectura que estic fent dels papers d’en Josep Valls sobre els últims anys de Josep Pla. Uns papers que van sortir primer al Punt Diari, poc després de la mort del mestre, i que han tingut tres edicions en forma de llibre, “Josep Pla, inèdit”, “Pla de conversa” i ara “Històries de Josep Pla”.  N’aniré parlant, que el tema dona per molt. El cas és que el dia 6 de juny del 80 Pla cita Plaute: “Plau als déus que el goig vagi seguit immediatament de la tristesa”. 

És clar, Plaute ho devia escriure en el llatí que es parlava 250 anys abans de la nostra era. La traducció, que no sé de qui és, deu ser literal. Hi he pensat una mica i he recordat una dita catalana que sentia dir a uns amics de Ripoll i que podria ser una translació justa de la frase. Diu “Quan el riure és al menjador, el plorar puja l’escala”. 

Colossal!, que diria Josep Pla. 


Torna a l'inici


Continua llegint »

28 de maig del 2020

Correo de la noche

Com que fa dies que no escric articles - les raons  serien de mal explicar ara mateix, però tenen relació amb la política del diari durant el confinamet -, estic aplegant coses meves antigues. És possible que pugui treure un llibre de contes en castellà de finals dels anys cinquanta!!

Sabeu què? Us presento el primer, que va guanya el premi Anàbasis de 1958.

Correo de la noche 


El tren marchaba, lento pero incansable, entre las áridas llanuras. Desfilaban ante la ventana, sucio cristal empañado aun por el relente de la mañana, las  lejanas montañas, abruptas, desafiantes, pero al mismo tiempo impotentes contra la inmensidad abrumadora de la llanura. El humo de la locomotora pasaba, pegajoso  y negro, acariciando con mano áspera las figuras defectuosamente reflejadas en el cristal.
En el departamento, apretujados incómodamente, tres hombres y tres mujeres se embutían en sus abrigos tratando de vencer el frío. Un silencio seco, incómodo, desolado, se paseaba muy despacio por entre los cuerpos, lamiendo las conciencias, forzando las almas.
El hombre que se sentaba en el rincón más cercano a la puerta del pasillo, frente a les tres mujeres,  se movió ligeramente para buscar una postura más cómoda.  Los demás le dirigieron una mirada dulce pero velada como de envidia. Él cerró los ojos. Era joven. Su nariz delgada delataba su respiración nerviosa, de hombre que siente bullir la sangre, que tiene necesidad de moverse, de jugar,  de romper algo, de correr aún, y que se sentía inmóvil, aletargado,  atado a la incertidumbre, segura y firme, del silencio de un departamento  de tercera clase del correo de Barcelona a Madrid.  Fuera, sólo se percibía el crujir de los raíles, suave y frenético, pesado y mordaz,  inconcreto y persistente, y el aire quieto, palpable, que atravesaba el bien ajustado cristal sigilosamente. Vestía un traje marrón oscuro y cubríase con un abrigo gris, casi negro, ajado, y una bufanda parda, anudada al cuello, le tapaba la boca. Estaba encogido, pegado al tabique que se separaba del pasillo, junto a la puerta cerrada, que se bamboleaba a cada movimiento del vagón. Tenía las manos en los bolsillos del abrigo, fuertemente cerradas, crispados los dedos ateridos de frio.
Las últimas luces de la tarde se apagaron.
Sólo la bombilla tétrica del techo alumbraba las  caras enjutas de los seis ocupantes del departamento. Dos de las mujeres, las más viejas, dormían, y la otra, de unos cuarenta años, mantenía los ojos entornados, apretándose contra el cuerpo de su vecina, seguramente su madre.  Su abrigo azul, muy sucio, con esa suciedad ambigua, de hollín y grasa del ferrocarril, le venía tristemente ancho y le llegaba hasta los pies. Lo llevaba descuidadamente, envolviéndose en él y apretándolo fuertemente contra si con las dos manos enguantadas. Sobre su cara, envejecida prematuramente por un descuido continuado o por efecto de una gran tragedia, caían indolentemente sus cabellos lacios, sin canas de seriedad o de preocupación. Algunas  arrugas violáceas surcaban su frente y sus ojos entornados miraban impasibles el borde el abrigo del hombre que se sentaba frente a ella.
La luz era mortecina y se filtraba con dificultad a través del ambiente cargado, pesado, reflejándose en el pequeño y sucio espejo que, sobre las cabezas de los pasajeros, se mantenía incólume, inmóvil, como mudo testigo de una escena común, eternamente repetida.
El hombre de la esquina, junto a la puerta, miró a la mujer. Luego a sus dos compañeras dormidas incomprensiblemente cuando era imposible estar despierto; muertas sin remisión cuando era imposible vivir; eternamente negras, dónde la luz y el color se eclipsarían con toda seguridad; y, sin darse cuenta, sin tener ellas conciencia de su misión, sin comprender la irresistible realidad de sus vestidos negros, de su pelo revuelto, de sus manos sucias, de su aliento inmóvil y entrecortado.
El hombre las miraba absorto, ausente. Sentía vencida su resistencia al ambiente. Y no podía  dormir. Sintió necesidad de encender un cigarrillo; el humo le calmaría. Pero la presencia inconmovible de estas tres mujeres frente a él, la impasibilidad del hombre del abrigo gris – sentado junto a él, confundiéndose con él -, la seriedad somnoliente del sacerdote, en el otro extremo, inmóvil sobre su negro libro, leyendo sin comprender, incólume a la luz mortecina, al frio, a todo, unas oraciones simétricas, leídas día tras día, sin compasión, año tras año, le hicieron contener su deseo y se mordió el labio inferior con rabia.  Intentó nuevamente dormir, arrellenándose como pudo en el banco duro e incómodo. Su brazo apretaba el costado de su vecino. Sacó las manos de los bolsillos para aprovechar espacio. Sus manos eran finas y delgadas; los dedos, algo torcidos  pero elegantes, estaban sucios de nicotina y de hollín. Parecían endurecidos por el frio.
El sacerdote, sin levantar la vista del libro, y sin dejar de mover en silencio los labios, le miró; luego volvió a su rezo, a su mundo. Llevaba una sotana reluciente, llena de polvo. Una de las viejas, la que estaba junto a la más joven de las tres, se removió en su asiento, sin despertar siquiera.
El hombre de la esquina apoyó la cabeza en el tabique. Su oreja helada sintió el frio de la madera barnizada. Un escalofrío recorrió su cuerpo. Él, simplemente, llevose las manos a los bolsillos. Su vecino le dirigió una mirada de odio, pero no se movió.
Le estaba haciendo falta un cigarrillo. Y esta idea le tenía obsesionado. Pero no podía. Llevaba cuatro horas allí, encogido, sin fumar. Sólo al principia había intentado sacar un cigarrillo; fué al principio del viaje.
- ¿Molesto? – preguntó.
Nadie le respondió, pero todos los ojos hablaron, rotundos, inmóviles, acusadores. Tuvo que desistir. No, no se atrevía a ensayar de nuevo. Todo su cuerpo estaba entumecido. Tenía que salir al pasillo. Andar. Fumar. Pero no se atrevía. No le dejarían abrir aquella puerta que les aislaba del frio exterior, que les mantenía furetes y salvos frente a la soledad de un exterior desconocido.
Pensó en leer. Tenía sobre su cabeza, en las mallas del porta-equipajes, su maletín. Miró hacia allí: una de las maletas, vieja, estaba sobre su equipaje. Seguramente era de su vecino. Tenía que levantarse. Frente a él estaban extendidos los pies de las dos mujeres dormidas. Tuvo miedo del alboroto. Temía los ojos acusadores de aquellas gentes, de aquellos que sufrían con él, que le ayudaban, dejándole aquel espacio aborrecido, a continuar viviendo, que seguían su misma suerte, tras el empañado y sucio cristal del departamento.
Se decidió de pronto. Sus pies tropezaron con otros. Una de las mujeres se sobresaltó.
- ¡Qué pasa! ¿Qué hace?
Él la miró. Su cara pedía perdón, clemencia.
- Voy a coger un libro...- musitó.
Los demás estaban pendientes de la escena. El hombre los miró a todos, rostros hostiles, insensibles.
- Está en el maletín.
Pero nadie parecía escucharle. Todos se sentían humillados, ofendidos, incompresiblemente traicionados. Sus rostros denotaban estupor y odio.
-No debe moverse; hace frio. ¿No comprende que debemos ayudarnos  a sufrir nuestra cruz? Ande, siéntese otra vez.
El sacerdote volvió a su rezo, como si todo estuviera resuelto ya. El hombre de la esquina, junto a la puerta, humillado, arrepentido, se sentó de nuevo. Su vecino había ocupado un buen espacio del que le correspondía a él, pero el hombre no dijo nada.
Era ya noche cerrada. Faltaba ya tan sólo una hora para el final del trayecto. Debía tener paciencia; pronto todo terminaría. El tren marchaba traqueteante, sucio, indefiniblemente lento. Fuera, llovía torrencialmente.
De pronto, algo imprevisto e insólito ocurrió. Todos se incorporaron en sus asientos, irritados, confusos. El hombre de la esquina aguzó el oído. Todos estaban alerta. Un acordeón, en el departamento  contiguo, lanzaba al aire una canción de moda, La musiquilla producía un calor suave, pero real, que en los helados cuerpos de los seis viajeros se tradujo en un escalofrío.
Las dos mujeres  despertaron sobresaltadas. La más vieja, en la esquina, frente al hombre del abrigo gris, abrió los ojos desorbitadamente.
- ¡Es ignominioso! – exclamó.
El cura dejó el breviario sobre las rodillas.
- ¡Con este frío!
- ¡Es una vergüenza!
- ¡No lo permitiría!
El hombre de la esquina vio de pronto su salvación. Tenía que salir, debía ir allí donde había alegría, vida, canto, amor. Sus piernas necesitaban correr, sus pulmones necesitaban aire, sus dedos tocaban con crispación el paquete de cigarrillos. Fuera había gente que vivía, que no sentía frío, que fumaba. Debía salir.
Se levantó bruscamente.
- Debo salir – dijo decidido.
Todos se pusieron en pie.
- ¿Qué dice? – preguntó el cura.
- No, por caridad. No abra la puerta ahora.
- Tengo que salir – repitió tercamente, firmemente decidido.
Su cara parecía más joven que nunca.
- Mire, mire el campo, mkre fuera, venga…. – le dijo el sacerdote, casi con bondad.
Le indicaba la ventana.
- ¡Venga! – Su voz era ahora más imperiosa.
- Sólo salgo al pasillo a fumar…. – se disculpó el hombre.
- Venga, mire.
 I señalaba insistentemente el cristal chorreante.
El hombre pasó casi violentamente por encima de los pies de sus compañeros, y asomó la cabeza. Todo era negro. Tan sólo, frente al cristal, la llunvia insistente y el humo. Nada más. Negro.
- No puede salir. Hágalo por  nosotros.
- - ¡Saldré! – su voz era resuelta.
- No puede, no abra – gimoteó la vieja.
- Es una imprudencia – agregó acusadoramente el otro hombre.
- ¡He de salir! ¡Debo salir!
A pesar de sus gritos parecía dudar.
- No, no abra.
Pero la música sono con más insistencia a través del tabiq ue. El hombre decidiose de pronto, corrió a la puerta.
- ¡¡No!!
Todos se levantaron. El hombre tropezó. Notó contra su cara unos zapatos femeninos. Trató de incorporarse. Debía salir. Un pie le pisoteó la cara, fríamente. Otro le goleó la espalda. Intentó de nuevo incorporarse, pero todos se lo impedían. La música sonaba más fuerte. El tren aceleraba la marcha. Fuera, llovía insistentemente. Con un esfuerzo supremo logró ponerse de pie. Mil manos sa agarraron a su abrigo; algo le hizo tropezar y cayó de nuevo. Sintió un golpe en la sien. De su cabeza salió un hilo de sangre. Su boca quedó abierta y sus ojos, abiertos también, miraban con insistencia a la puerta, herméticamente cerrada. Otro pie le empujó y su cuerpo inerte quedó boca arriba; sus  ojos oscuros estaban inmóviles, vidriosos. En el suelo se dibujó una mancha encarnada.
Durante la lucha muda se le había desabrochado el abrigo. Y quedó al descubierto, como una protesta póstuma, el rojo brillante de una corbata.
- ¡Lástima! – musitó el sacerdote.
- La juventud… - suspiró la vieja.
Y el acordeón continuó sonando.


Continua llegint »

24 d’abril del 2020

La vida i la pandèmia



Se n’ha parlat tant!  Es deu haver dit tot. A mi, m’ha impressionat la idea que aquesta pandèmia ens ha canviat la manera de veure el món i la vida. És com si ens haguessin posat una lupa al davant dels ulls i ho veiéssim tot amb el màxim detall, més clar, més gros. I encara, potser, que la nostra pel·lícula s’estés passant a càmera ràpida.
Sí, sabem que res no és definitiu, que tot pot canviar d’un dia per l’altre. Que ens podem posar malalts avui mateix o s’hi poden posar els nostres familiars o els nostres amics. Sabem que podem perdre la feina o no poder anar a treballar. Entenem que ens podem morir.
Tot això, germans, ja era així fins ara. Sempre ha sigut així. Però no ho volíem veure, no ho volíem considerar. Vivíem com en una nebulosa que ara se’ns aclareix.  Pensem-hi. Qualsevol es pot posar malalt, pot perdre la feina, pot haver de viure confinat o a la presó, pot morir-se. Les coses canvien sense que nosaltres hi poguem fer res. I no cal una pandèmia. Sempre és així. Però no hi pensem.
Ara ens han posat la lupa al davant dels ulls i ho tenim clar i no ens en sabem avenir.  Però no ha passat res de nou. Cada dia que vivim és un regal. La feina, la família, els amics, la salut, els llibres que llegim, l’aire que respirem, el plat a taula... tot són regals que tenim avui però que podem perdre demà mateix.
Sense el virus maleït, qui no ha perdut un familiar? qui no ha perdut un amic?, qui no ha perdut alguna cosa que creia tenir ben segura?
I, tingueu-ho clar:  perdreu feines i perdreu amics i perdreu negocis, i perdreu salut, i morirem tots. Amb virus coronat  o sense virus.
Que sóc pessimista? No. Miro a través de la lupa. 
Però, com que no hi podem fer res per canviar-ho, val més que gaudim de la dosi de salut que ens ha tocat, dels amics que hem sabut trobar, de la família que ens acompanya, de la feina que tenim al davant. Gaudim de la nostra vida. I mirem d’ajudar, fins allà on puguem, als nostres conciutadans –  que són germans nostres – a gaudir també d’aquest bé únic i incomparable que és la vida.


Continua llegint »

29 de març del 2020

Quatre pinzellades sobre l'Enric Mirambell


El senyor Mirambell era un gironí de tota la vida. Bé, de tota la seva vida, és clar,  però, sobretot, de tota la meva vida. Amb discreció, prudència i bonhomia evidents va formar part del paisatge ciutadà, com les cases del riu,  el carrer de la Força, el campanar de Sant Feliu o el pont de Pedra, però sense pretensions. Havia nascut el 1922. Quan nosaltres eren vailets ja el vèiem com una persona gran. Sempre va ser una persona gran, als nostres ulls de postguerra. Vam tenir poca relació, però sempre correcte i amigable. Permeteu que recordi alguns moments de coincidència personal.
El devia conèixer quan ja s’encarregava de la biblioteca. De fet, el primer record que en tinc és d’una conferència que hi va fer i a la que hi assistírem uns quants jovenets del que podríem dir cultura marginal amb la intenció de crear-li problemes. Eren els anys cinquanta i es feien poques conferències a la ciutat. Totes en castellà, naturalment. Algunes, molt poques, anunciaven col·loqui final, com va ser el cas. I aquella era la nostra. No tinc ni idea del tema de la conferència. El que sí recordo és que vam fer el que hi anàvem a fer sempre: quan donà la paraula al públic començarem a fer preguntes en català. El senyor Mirambell anava responent en castellà, com era de llei, però algun cop queia a la trampa i responia en català. No sé si n’érem prou conscients llavors, però estàvem denunciant, quan ningú podia fer-ho, l’absurda i estudiada política anticatalana del règim. Crec que el senyor Mirambell se’n va sortir prou bé sense fer escarafalls.
Uns anys més tard, el 60 o 61, quan jo era a Ifni fent el servei militar, vaig rebre una carta del director de la biblioteca – rebuda a la meva adreça de Girona i reenviada per la meva mare – en la que m’explicava una història sorprenent. Resulta que un conegut seu de Barcelona havia editat un llibre important, de bibliòfil, i deia que jo l’havia entrevistat i n’hi havia demanat un exemplar per reproduir-lo. No havia vist enlloc l’entrevista ni havia recuperat el llibre. El vaig contestar fent-li saber que feia més d’un any que era l’Àfrica i que no coneixia ni el seu amic ni havia vist mai el llibre del que em parlava. La cosa era evident: quan havia  passat tot allò jo no hi era. Però crec que l’Enric Mirabell no va pas quedar convençut del tot. Anys més tard em va fer una referència al llibre desaparegut. Em va saber greu. (Ara em perdonareu però, tot i tenir el convenciment de saber qui s’havia fer passar per mi, calli. No puc demostrar res)
Saltem deu anys. M’encarreguen un text sobre les fires dels primers 30 anys de postguerra. Per fer-lo, passo moltes hores a la biblioteca, a la sala d’investigació. Allà em porten els volums del diari Los Sitios que he de consultar. Però sovint cal esperar. Entretinc el temps llegint una col·lecció d’un setmanari figuerenc – crec que era la Veu de l’Empordà –  que algú ha consultat abans i que no han endreçat. Aquella lectura casual, que vaig allargar força estona, va ser molt productiva. M’explico. Per una banda hi trobo uns interessants articles del periodista i polític figuerenc Puig Pujades escrits des de la presó. No us en faré la rondalla que seria llarga, però diré que, en honor seu, vaig adoptar el nom de ploma de Pius Pujades.  I hi trobo una altre interès: el setmanari enquadernat em permet anar seguint pas a pas la guerra civil des del juliol de 36. Comprovo que passen dues setmanes abans que el tema mereixi cap referència – és un setmanari comarcal – però després la guerra va ocupant més i més espai fins a un darrer número en que la portada està dedicada al President Companys cridant als catalans a resistir, quan ja res no era possible.
Perquè explico això? Quina relació hi té el senyor Mirambell?  Fins ara cap. Però uns anys més tard, cap al 77 segurament, estic acabant la carrera a a l’Autònoma i m‘encarreguen precisament un estudi del tractament periodístic que un diari local havia fet de la guerra. És clar que, en el meu cas, hauria d’haver acudit a l’Autonomista o al Diari de Girona, però el record d’aquelles meves hores a la biblioteca em fan decidir pel setmanari figuerenc. Primer, que ja tinc un xic de feina feta; segon, que cada setmanari m’estalvia sis diaris!!
Anem doncs a la biblioteca i demano la col·lecció de la Veu de l’Empordà des del 1936 al 1939. No el tenen. Què vol dir? Doncs que no el tenen. Com pot ser? Remoc cel i terra. Al final arribo al senyor Mirambell, director. Jo tossut que el tenien. Ell ofès perquè no el poden pas haver perdut. La veritat és que encarrilo el meu treball explicant tota la l’experiència i fent memòria del que havia llegit feia ja anys. El treball va servir. Tenia certa gràcia, perdonin la immodèstia d’estudiant. De tota manera, quan vaig aprendre a cercar a internet va ser inevitable reconèixer que el director Mirambell tenia raó. No tenien ni podien tenir la Veu de l’Empordà, que era un periòdic de dretes: va ser tancat tot just començar la guerra.  I doncs, direu, què havia llegit jo? Molt fàcil, el setmanari d’esquerres  l’Empordà Federal.
Arribem a 1979. Després d’anys de treballar fort, tenim el Punt Diari disposat a néixer. Hem decidit que sortirà el 20 de febrer. Ja som  al dotze a el tretze. Sóc al llit amb una grip de cavall quan truca en Just. Està reunit amb en Marca perquè ha arribat carta del ministeri denegant el permís imprescindible. Em fan llevar. Passo per una farmàcia a la plaça de l’oli i demano un remei d’urgència per anar tirant. Amb en Just anem a la delegació de ministeri de Cultura, que ara comanda el senyor Mirambell amb les noies de la Sección Femenina reciclades.
Ens rep amablement, com sempre. Per el diari no pot sortir. Permís denegat.

Perdoni, senyor Mirambell – li dic - ho sento però vostè té un problema. Nosaltres ja no  podem pas aturar la sortida. Els locals són llogats, la plantilla ja treballa, tot està a punt pel dia 20. De manera que el Punt Diari sortirà el dia 20. Ell ens fa saber que si sortim ens el faran tancar. Jo penso llavors que estem a les envistes d’unes eleccions molt importants.  Reflexiono en veu alta:  no sé si al senyor Suárez li convé tancar el primer diari en democràcia.  Ja li he dit que vostè té un problema. S’haurà d’espavilar.
No ens va pas donar cap esperança, però es va espavilar. Sé que ell, amb el governador civil de l’època, van fer una colla de trucades a Madrid fins aconseguir un permís provisional.
Sobre l’Enric Mirambell es deu haver escrit tot aquests dies. Aquí teniu aquesta  pinzellada personal en record del cronista oficial de la ciutat.





Continua llegint »

5 de març del 2020

Canvi sense petons

                                      
I què? Encara no tenim el virus de la corona? Millor, que a la seva edat...
- Què vol dir? Es creu que podem fer conya d’una epidèmia que ha causat no sé quants morts i que té espantat a mig món?
- Ho deia seriosament, perdoni. Vostè creu que es pot fer el que estan fent a Itàlia? Tancar les universitats, passi. Però les escoles? Què en faran de les criatures? Deixar-les soles a casa mirant la tele? És clar que poden tancar també els tallers i les fàbriques i les botigues... Quants dies? I els hospitals què han de fer? Tancar o ampliar-se? Vostè pensa...
- Sap què li dic? Que jo no penso res. Faran el que hagin de fer i se’n sortiran com podran. La passa del virus passarà com el seu nom indica. Al final farem balanç i jutjarem qui ho ha fet més bé. Ara, senzillament, a rentar-se les mans i fer-se pocs petons.
- D’acord. Sense petons. Però i si són consentits? Ja ha vist els diputats amb la llei nova “només sí és sí”.  Que ve a ser el complement del “no és no” d’en Sánchez a en Rajoy.
- Va molt lluny, vostè. S’ha d’acabar amb les violacions i amb la violència masclista. La llei...
- Li reconec que s’ha legislat per deixar clar el  model de conducte que considerem acceptable en una societat moderna i no patriarcal. Però, perdoni, per més que la llei digui que no es pot robar no evitarà pas que hi hagi lladres. Ja ho deu saber això. Doncs amb els agressors sexuals passarà el mateix.
- El trobo molt pessimista, avui.
-Ben al contrari, estic eufòric. La visita del president Puigdemont a Perpinyà va ser un glop d’il·lusió, una alenada d’aire fresc. I el país va respondre, com sempre. Al revés de tants mal averanys com sento i llegeixo sovint als mitjans, jo crec que les coses van bé. Que ens en podem sortir.
- Ja em ve amb la seva cantarella separatista?
-Jo? De cap manera. Però li recordo aquell axioma que diu “si vols que les coses surtin diferent, hauràs de fer coses diferents”.  Això que vostè en diu la “cantarella separatista” és una manera de fer les coses diferents. No li sabria dir què en sortirà, però no serà el mateix que en sortia quan tots acotavem el cap.
- Llavors, creu que la taula de diàleg entre governs servirà?
- Parlar dels conflictes mai és dolent. Uns – l’esquerra espanyola – i altres – els sobiranistes catalans – tenen el mateix problema: han de superar el franquisme estructural que explota el negoci espanyol. Si són capaços d’identificar i dibuixar un camí assumible per les dues bandes que ens pugui portar a la llibertat autèntica i a la igualtat real, segur que hi guanyarem tots.
- Ja fa demagògia. Es reuneixen per necessitat...
- I què més vol? La necessitat és el gran motor de tots els canvis. No cal que es facin petons.


Continua llegint »

31 de gener del 2020

El castell estantís

 El castell s’ha enfonsat, diuen. I probablement sigui veritat. El joc d’equilibris que el mantenia dret i prometedor ha fet figa. La legislatura catalana s’ha esgotat. El president Torra ho proclama. Salva, això sí, el pressupost. Les eleccions vindran després. Les convocarà ell mateix, si el Suprem li deixa marge. Aquell gest de la pancarta reivindicativa al balcó de palau té els seus efectes. Alguns probablement volguts, d’altres inesperats. (Aquí cal una explicació: jo crec que el President se la jugava per demostrar al món de què era capaç el poder central; no tenia previst segurament què faria el Parlament quan el posessin entre l’espasa i la paret). El cas és que tot fa creure que el castell de cartes s’ha enfonsat. O està en perill seriós d’enfonsar-se.

Que quin castell? A veure si sóc capaç d’explicar-lo. Sobre un projecte, que molts veien utòpic, basat en el mandat de l’1 d’octubre es sostenia el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer els seus diputats per investir un govern d’esquerres de Madrid, a canvi d’una taula de negociació a la que hi és convidat imprescindible el president Torra. Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per desencallar el problema polític català. Es parlarà de tot (en el marc de la constitució i de la llei, quedi clar). Mentre la taula tingui quòrum, mentre es negociï, tots dos governs tindran oxigen davant l’opinió pública, malgrat els escarafalls de la oposició. I, si tenen ganes d’entendre’s, fins i tot és possible que s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els efectes pacificadors de la negociació seran més importants com més llarga sigui, com més duri.

La treva, si hi és i és llarga, ha de permetre al govern de Madrid desmantellar amb paciència l’estructura encarcarada de poder que la dreta li ha deixat en herència, com un camp de mines minuciosament estudiat per barrar el pas a totes les iniciatives de l’esquerra. Ha de tenir temps per renovar, com mana la llei, els altíssims tribunals; per reordenar els organismes i institucions estatals que paguem tots i que només serveixen els seus mentors des de l’ombra; temps concitar prou simpaties en el camp dels mitjans com per poder fer acceptable alguna solució, ni que sigui temporal i estantissa; temps per construir i pactar alguna fórmula raonable que es pugui vendre als votants espanyols sense ofendre els votants catalans i a la inversa. Temps.

El dijous va semblar que tot se n’anava en orris. Uns i altres van tenir seny. Cal que parlin. Que comencin confrontant els seus desacords per anar buscant els possibles acords. Encara que només puguin decidir un nou dia per trobar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de sortir. Caldrà fer pinya per evitar fer llenya.

Continua llegint »