18 d’agost del 2012

Catalunya se'n va, segons El País

Crec que cal llegir aquest article del diari  El País. El signa Suso del Toro.
Són intel·ligents i comencen a entendre el problema.
Ells en donen la culpa als altres diaris de la capital de l'imperi, però han ajudat prou a crear-lo en tants anys d'espanyolisme excloent.

http://elpais.com/diario/2010/08/08/galicia/1281262694_850215.html

Continua llegint »

17 d’agost del 2012

El partit de la convivència

            
Sovint, les votacions dels socialistes catalans a Madrid resulten incomprensibles. La darrera, a favor del corredor ferroviari central, era tan absurda que demanaren perdó. Però tot s’ha d’entendre: el PSC és sobirà a Catalunya i no ho és a Espanya. Aquest devia ser l’acord bàsic quan es federaren amb el PSOE i és un acord coherent, si s’expliqués bé. És coherent i probablement funcionalment eficaç si creiem que la influència catalana al grup parlamentari socialista s’exerceix en la discreció prèvia a les decisions federals. Però pot tenir conseqüències perverses quan, per evitar haver de votar contradictòriament als dos parlaments, els socialistes catalans s’autocensuren a Barcelona, modulen el seu vot amb la mirada posada en com hauran de votar els seus representants a les Corts de l’Estat. Quan això passa – recordem la recent votació sobre el pacte fiscal – es fa evident que laminen voluntàriament la seva sobirania. L’acord deixa de funcionar a la pràctica. I deixa de funcionar en perjudici de les essències del partit, que es proclama català, que aspira a governar Catalunya i que treballa per millorar la vida dels ciutadans d’aquest país.
El PSC és, ha sigut i hauria de continuar essent, un partit transversal, que aglutina diverses maneres d’entendre Catalunya, que prova de sintetitzar en un únic projecte les aspiracions de progrés i de convivència d’un país complex, d’una societat dinàmica en procés constant de canvi, de reinvenció. I ara, quan la crisi econòmica i la incertesa política planen angoixosament sobre el panorama social, el paper del socialisme català hauria de ser determinant. Catalunya ha de construir el seu futur, situar-se en el mapa polític i econòmic, establir les pròpies coordenades en una Espanya i una Europa que estan canviant al ritme frenètic d’uns temps convulsos. En aquest futur incert, líquid, evanescent, el poble català necessita marcar-se uns objectius mínims que garanteixin la  continuïtat de la convivència i un projecte sostenible de justícia social.
Quan l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol grinyola per tots costats, un partit polític com el PSC ha d’assumir plenament i obertament la responsabilitat d’aquests objectius mínims. Ho ha de fer obert a totes les alternatives que tenim al nostre davant. El seu programa – que caldrà redefinir  aviat per no perdre l’últim vagó de la història – ha d’assegurar el respecte absolut a la identitat catalana, al seu dret a créixer i a desenvolupar-se lliurament en qualsevol marc polític que el futur ens depari (no és impensable una recentralització de l’Estat i la insistència en uniformitzar-lo sobre la base castellana) . Però també és el partit que ha d’assumir, si el poble així ho demana democràticament, una Catalunya deslligada de l’estructura del decret de Nova Planta. Assumir-ho i ajudar a la nova organització nacional per oferir les garanties que calguin a aquells catalans que mantenen arrels sentimentals i familiars al vell Estat.
Per dir-ho clar: el PSC, si vol ser fidel als seus orígens i al seu esperit, ha d’estar preparat per assegurar, passi el que passi, la convivència. Ha de ser, sobretot, el partit de la convivència. En el marc polític que els catalans decidim lliurement. I ajudar a aconseguir-lo. Treballant per fer possible un encaix amable, fraternal, amb els pobles d’Espanya – com intentava prou intel·ligentment l’Estatut Maragall –, si resulta possible,  o oferint les garanties polítiques que calguin als ciutadans que se senten espanyols que un trencament – potser inevitable, vistos els esquemes que es mantenen a l’Estat – no els ha de representar cap mena de perill, que en tot cas, tindran sempre el respecte als seus drets, la seva cultura i les seves tradicions, com a ciutadans de primera que són i han de continuar essent.
No és un programa fàcil de dibuixar, però és el que mantindrà la unitat del partit i el que li assegurarà el suport social necessari per continuar al centre de l’escenari polític català, com alternativa real de govern.

Continua llegint »

11 d’agost del 2012

Prometre no fa pobre, però costa


                    
És de justícia, com hi ha món. Però no ens el donaran. A Madrid no donen res que no vulguin donar. I hi ha coses, que no és que no les vulguin, és que no poden donar-les. El pacte fiscal, posem per cas. No el poden donar perquè Espanya seria inviable. Si quedant-se el 10 per cent del nostre PIP ja no saben com pagar les factures, com vol que es conformin amb menys?
Ho escolto i admeto que potser té raó, però si ho demanem bé, amb decisió, amb força, amb contundència... Que s’adonin que la vaca no pot rajar més llet, que no pot ser que alguns empre cobrin i els altres sempre paguin. I callin.
- Oh, no, amic meu, no demanen pas que callem. Ens deixaran dir, ens deixaran protestar, potser fins i tot diran que ens escolten. Però la cartera no es toca. Ho tenen clar. Si ens hi posem tossuts – i ara sembla que ens hi volem posar perquè no podem més – acabaran dient que sí, que estudiaran un sistema nou, que ens milloraran alguna cosa. Però, com que ells en saben molt –  en viuen, de pensar la manera de que res no canviï – ens quedarem amb un pam de nas. Això anant bé.  De moment, si està atent als mitjans, haurà vist que, abans que Madrid digui res, ja hi estan en contra Andalusia, Extremadura, Castella la no sé què... i el País Basc i Navarra.  Aquests darrers, saben que el seu sistema fiscal privilegiat no es pot estendre a ningú més. L’invent faria un pet com un aglà.
Però m’ha reconegut que és de justícia... I la majoria del Parlament va votar...
- Vostè no sap com juguen els ministeris? Recorda la campanya per la matrícula GI dels cotxes gironins? Aquella batalla la vam guanyar. Jo encara tinc un cotxe amb la GI. El president Aznar va dir despectivament que ell no discutia de “xapes”. No discutia de xapes, però ben aviat canviaren el sistema de les matrícules i la GI es va esfumar.
Aquí té raó. Però això de les xapes era purament simbòlic. Els diners, en canvi són educació, sanitat, policia. No són pas xapes.
- I sap que va passar amb el trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions aprovat el 2004, després de l acord entre Zapatero i Maragall? Doncs que el Suprem el va anular el 2006, i després es va suprimir. I es recorda de l’Estatut?
És clar que me’n recordo. De manera que em toca callar.  Li podria fer memòria del traspàs del servei de trànsit als Mossos, que no s’ha perdut. Però m’adono que em podria retopar amb els trens de rodalies, traspassats sense vies, ni estacions, ni personal; amb el desdoblament de la nacional II, amb el rosari de “millors finançaments de la història”. O potser recordar les 50 mil ha de regadiu que s’havien de fer per compensar el desviament del Ter a Barcelona.

Continua llegint »

2 d’agost del 2012

Les onades de la crisi


El ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, durant una compareixença al Congrés.
1
La gent està ofesa, desorientada, tipa d'aquesta amalgama infame de mal govern de mentides, de discursos sense contingut, de corrupció, de malbaratament de recursos públics
Arran d'aigua, amb el sol que ja escalfa massa pel meu gust, deixem que els problemes es bressolin a ritme de conversa. Que jo pugui saber, cap dels membres del grup pateix la crisi de manera directa, aguda. És clar que dir això és molt agosarat, que mai se sap de quin mal plora la criatura. Però la crisi que vivim pel diari del matí, per la ràdio, per la televisió del migdia, persistent, va i ve, com les onades que moren als nostres peus. I pensem que, de la mateixa manera que el mar s'anirà engrescant amb el pas de les hores, inexorable, també la crisi creix en intensitat –avui la prima de risc ha superat els 600 punts– i acabarem més o menys esquitxats.
La gent ha sortit al carrer, més indignada que mai, ofesa, desorientada. La gent està tipa d'aquesta amalgama infame de mal govern, de mentides, de discursos sense contingut, de corrupció, de malbaratament de recursos públics, amanida amb l'oli de les retallades, la sal de noves càrregues i l'àcid vinagre d'un horitzó sense esperança. Algú podria dir-nos cap on anem? És que els que manen saben cap on ens duen? Tenen algun pla? Algun projecte? Alguna idea que superi la simple matemàtica dels vots de les eleccions que ja preparen? Hi ha algun futur més enllà de l'anar passant com es pugui o com manin els mercats? Del qui dies passa anys empeny?
La solució ens hauria de venir d'Europa, diuen. Cal creure-ho, perquè a nivells més propers no sembla haver-hi remeis disponibles. Entesos. Però quina Europa? La que manté vint-i-set ambaixades a cada capital del món per defensar vint-i-set polítiques que haurien de coincidir i segurament no coincideixen? Si hem d'estalviar, comencem per dalt. Siguem capaços d'unificar per simplificar i ser més eficients. És un exemple que ha sortit en la conversa. Serveix. Que facin pedagogia els que ens marquen objectius. I un únic exèrcit, si és que cal tenir exèrcit. I una fiscalitat compartida i justa, que no depengui, a cada estat, del resultat de les últimes eleccions. Probablement es podria unificar l'educació... Algú ha pensat a escriure la història d'Europa? Estudiar el passat ajuda a planificar i construir el futur.
Si aquesta crisi serveix per aprimar les quotes de discrecionalitat dels estats, haurem fet un pas endavant. Si ajuda a eradicar la corrupció que es genera al voltant dels centres de poder, un altre. Potser arribarà un raig d'esperança al carrer indignat. Però pot passar el contrari: el descrèdit d'alguns polítics amenaça la política i només la política ens pot salvar. La nostra indignació ha d'obligar els partits que ens representen a regenerar-se, a renéixer, per barrar el pas als ideòlegs de la tirania que es vesteixen de salvadors de pàtries per arrabassar al ciutadà les claus del calaix.

Continua llegint »