Ara faré veure que ho sé tot.

Tot comença quan en Mas, vull dir el president Mas, s’adona que les coses estan malament però que a Madrid no volen canviar res.

El president pensa: el que hem de fer és declarar la independència i llavor sí que voldran negociar. Però no pot declarar-la. Veu que no pot. Però la pregunta és: cal poder o n’hi ha prou si els de Madrid es creuen que podem? Si es creuen que podem, serà com si poguéssim. I comença la història. Cal dir-ho: ens farem independents. Primer s’ho ha de creure la gent de casa, els fidels, els que criden cada vegada que els convoquen els 11 de setembre. Alguns s’ho deuen creure ja, però la majoria no. N’hi ha que pensen que és impossible. Però seria tan bonic!! De manera que fan veure que s’ho creuen. De fet, és això. Si fan veure que s’ho creuen, serà com si s’ho creguessin.

A Madrid saben com estan les coses. Saben que no es pot i que la gent sap que no es pot. I deixen fer. Els uns assegurant que sí i els altres assegurant que no. Fins que ve el referèndum de l’u d’octubre. Els de Madrid no s’ho creuen, però la gent que ha d’anar a votar, sí. “No hi haurà cap referèndum!” “Sí que el farem!” I es fa. I la gent vota. Tots saben que no valdrà perquè falten moltes coses. Però els uns estan contents perquè s’ha fet, i els altres enfadats perquè no ho han sabut evitar.

Tornem a la política. Els de Barcelona fan veure que es creuen que el referèndum s’ha fet prou bé i té tot el valor del món. Els de Madrid saben que s’ha fet però han de fer veure que no s’ho creuen. Fins que fan números: dos milions dos-cents mil votants fan de mal amagar.

Llavors cal canviar els papers. Sabeu què, diuen a Madrid, sí que s’ha fet un referèndum, i encara més, s’ha donat un cop d’estat, una insurrecció, una rebel·lió... I ara ho pagareu. Saben prou bé que no és veritat, però ara han de fer veure que s’ho creuen. Creuen de cor que hi ha hagut alçament  general, armat i violent, devastador. Engeguen totes les forces de l’Estat que caldria engegar si la sublevació fos real. Fan veure que és veritat. Més ben dit, fan veure que es creuen que és veritat. El rei, el govern, les forces de l’ordre, els tribunals, la premsa, els audiovisuals, les xarxes. Tots d’acord. “Ens ho creiem”.

De fet – pensen - és ben igual què va passar. L’important, el que compte, el que jutjarem és el que creiem que va passar. Més ben dit, el que es jutja és el que fem veure que creiem que va passar.

Si no fos tan real la ràbia, l’enveja i l’odi anticatalans que s’amaguen darrera les màscares dels actors d’aquesta comèdia, tot podria acabar prou bé.  Però, és evident que, com a molt, ens voldran fer creure que les coses s’encarrilen. I potser nosaltres farem veure que ens ho creiem.

 .

Torna a l'inici

Continua llegint »

Jo també em queixo

 Sí, ja ho sé: totes les masses piquen.

A Barcelona es queixen que els arriben massa creuers al port, que les rodalies de la Sagrada Família estan saturades de visitants, que la Rambla és sempre una mena de parc temàtic... A Girona protesten perquè no poden circular quan celebren el Temps de Flors, perquè el barri vell està convertint-se en un rosari de pisos turístics... I arreu igual. Tanta gent fa nosa. Només cal mirar els cartells de protesta que pengen als balcons.

I tenen raó. Els turistes - quan no som nosaltres mateixos que hem anat de vacances merescudes - fan nosa. Dificulten la normal i pacífica vida dels residents. Encareixen els restaurants acostumats, ocupen les millors cadires a les terrasses dels bars de sempre, inciten involuntàriament a l’especulació immobiliària que expulsa les classes populars dels barris cèntrics, provoquen canvis comercials i continuats traspassos de locals emblemàtics... Naturalment que tenen tota la raó de queixar-se. Al cap i a la fi, el negoci del turisme el fan quatre espavilats, els de sempre, a costa de les molèsties que he de compartir la massa ciutadana. Mirem qui es fa robeta amb els turistes. Hotels, sí; restaurants, sí; bars, sí; fleques, sí; fruiteries, sí; establiments de roba, sí; gelateries, sí; cases de records, sí; propietaris de pisos reformats, sí; agències de viatges, sí; immobiliàries, sí; subministradors d’hotels, de restaurants, de bars, sí. Aneu repassant sis plau: els lampistes que treballen pels establiments citats, els paletes que reformen o restauren pisos, els transportistes que mouen tot el gènere amunt i avall, les benzineres, els mecànics... I potser la viuda que lloga un parell d’habitacions a l’agost, el cec de la cantonada que ven cupons, la gitana que reparteix somriures i clavells a la porta d’una catedral, el captaire que seu a terra a mig pont... Plego.

Dels nostres visitants en viu gairebé tothom d’una manera o altra, directament o indirecta.  El turisme és com la pluja, que porta riquesa on cau.

Llavors qui es queixa? Qui es queixa amb raó, vull dir. Doncs el comú dels ciutadans. Els mateixos que protesten perquè les bicicletes envaeixen les voreres, que s’exclamen perquè no es pot trobar aparcament al centre de les ciutats, que reclamen perquè les terrasses dels bars es mengen materialment els passejos, que demanen que els lloguers siguin més barats, que posen el crit a cel quan alguns desvagats ocupen un local tancat però que també protesten quan els en treuen... Tots ens queixem. I amb raó, quan ens sentim perjudicats.

Sabeu què passa? Que ens costa d’acceptar que són els governants que hem triat o que triarem els que s’han d’encarregar de posar normes, regular, trobar equilibris raonables entre la nostra comoditat tranquil·la de cada dia i la realitat de ser una ciutat de certa importància. Fer política és això: garantir-nos una vida raonable i aprofitar la riquesa que ens cau del cel.

Que cal imaginació? Que calen lleis? Que calen inversions? Naturalment. La pluja és riquesa, però excessiva i incontrolada fa disbarats. No ens queixem de la pluja: exigim solucions raonables.

Torna a l'inici

Continua llegint »