Elements per a una teoria de la comunicació

Quan feia la carrera de ciències de la informació em vaig haver d’empassar molts llibres i moltes lliçons que, tot i reconèixer que potser eren necessaris, m’aportaven ben poc. Però conservo com una petita joia el llibret, gairebé només un fullet, de Hans Magnus Enzensberger que porta el poc engrescador títol de Elementos para una teoría de los medios de comunicación. No dic que sigui un gran llibre, ni goso recomanar-lo als periodistes d’avui. Els llibres, com tantes altres coses, ens afecten si arriben en el moment oportú de la nostra vida. A mi em va arribar en el moment just.

Em nego a rellegir-lo ara mateix per por que em decebi. Es va publicar per primera vegada el 1971 i els anys, en matèria de comunicació, han sigut molt fèrtils. A les primeres pàgines l’autor parla dels elements apareguts en els darrers vint anys. Apunta: “satèl·lits de comunicacions, televisió en color, televisió per cable i amb cassete, video-tapes, video-recorders, video-fonos, la tècnica del làser, processos electrostàtics de reproducció, sistemes electrònics d’impressió ràpida, màquines de composició i d’ensenyament, microfitxes amb accés electrònic, computadores time-sharing, bancs de dades.”

Enzensberger era conscient que els canvis i les noves tecnologies no s’aturarien pas. Devia imaginar que alguns dels invents que l’admiraven desapareixerien al cap de pocs anys i que els seus noms ja no ens dirien res, o ben poca cosa. Què devien ser “microfitxes amb accés electrònic”? Ell, senzillament ens obria el camí i ens marcava un futur. Vist ara, podem dir que era clarivident quan intuïa l’acceleració tècnica a la qual estàvem abocats. No podia pas profetitzar cap a on anirien aquests canvis. Quan escrivia faltaven encara molts anys perquè arribés internet, que havia de revolucionar la comunicació mundial.

Sí, faltaven més de deu anys per a la xarxa però Han Magnus la intueix, la reclama, exigeix un sistema que permeti la completa interacció social. Vol que el lector sigui comunicador, que l’oient esdevingui locutor, que tots els ciutadans puguin manifestar públicament el que pensen i el que opinen, amb els mateixos drets i oportunitats que els periodistes, locutors, directors de cinema, autors de llibres... Ho reclama i busca la manera de fer-ho possible. El receptor de ràdio amb transistors, ens diu, era, en potència, una emissora que permetia convertir l’oient en emissor.

Pròxim en alguns moments a l’ideari marxista, Hans Magnus abomina totes les dictadures i denuncia que a l’URSS l’administració ha renunciat a utilitzar fotocopiadores per por que qualsevol empleat es converteixi en un editor clandestí. El poder d’una Xerox! Calia tenir sota control tota la informació, tots els mitjans, des dels diaris i la televisió fins al telèfon. Penso ara en la pel·lícula La vida dels altres de Florian Henckel.

Ha costat molt que els grans mitjans s’obrissin al seu públic, el deixessin opinar, malgrat que les petites escletxes que s’oferien tenien una gran acceptació i fidelitzaven el client. Les cartes al director dels diaris van anar prenent volada. Programes com La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio –per parlar d’un exemple casolà– tenien una àmplia acceptació des del primer moment. Les emissores van aprendre a utilitzar el telèfon per incorporar noves veus.

Quan n’he tingut l’oportunitat, he intentat obrir les portes als aires de fora. Com que m’he mogut en el camp periodístic, he mirat de donar prestància a les cartes al director, evitant que semblessin un apèndix marginal. Imbuït ben segur per les idees d’Enzensberger, vaig arribar a imaginar una publicació que aplegués bàsicament escrits dels lectors. El projecte tenia fins i tot un nom, Demano la paraula. Deixem-ho estar. La paraula ja corre per la xarxa.

Tot el que he escrit fins aquí, amable i pacient lector, era la preparació per suggerir que els mitjans professionals de comunicació, si han de sobreviure, no ho poden pas fer competint amb els tuits i els Instagrams. Una emissora, una capçalera de premsa tenen futur si ofereixen credibilitat, seriositat, professionalitat. I si són capaces d’evitar convertir-se en butlletins de les tendències polítiques imperants. Que no és pas fàcil, sembla.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Les meves paraules de comiat a l'amic Helios

 

Acomiadem per sempre l’amic Jordi Soler, l’Helio divertit de la nostra joventut, el Síssif genial de les pàgines del Punt, en Jordi Soler i Font segons la paperassa oficial, o potser en Jordi Soler i Soler que va compartir amb mi judici i presó. Tant li fa. Descansi en pau. S’ho mereix.

Ha viscut gairebé vuitanta-quatre anys de lluita contra l’adversitat, remant sempre a contracorrent, amb el vent de proa.

Sabeu? Va arribar a Girona als catorze anys, i no tenia ni pare ni mare coneguts. Vivia a la plaça del General Marvà, just al costat del jardí de la infància, amb els seus oncles, Narcís i Conxita, si no em falla la memòria, que tot pot ser. Tenia també una tia, mestre de Sant Gregori, la Concepció Soler, i una àvia al carrer de la Força.

La veritat és que no ens fèiem preguntes. El país venia d’una guerra i vivíem la duríssima postguerra. Si hi penso, dels amics íntims d’aquells anys, en Vivó era orfe de pare, assassinat pel comitè de Salt; el pare d’en Jordi Tortós també havia mort en mans dels rojos; el meu pare havia caigut a Castelldans sota les bombes franquistes. Que en Jordi no tingués pares semblava normal.

Amb els anys, força anys, la “tia” mestre va començar a ser la “tia directe” pels amics més íntims. Va costar molt més temps perquè pogués dir obertament que era la seva mare. Llavors vam saber que havia nascut a Terrassa d’amagat, perquè una mare soltera no podia pas ser mestre. I la mare soltera havia de guanyar-se el pa. Havia viscut la seva desemparada infantesa a Canet de Mar, Badalona, Barcelona i Granollers. Mai ens va explicar la raó d’aquests canvis.

Però deixem tot això, que ja no té importància, tot i que devia marcar profundament  els primer anys de l’amic que acomiadem avui. A Girona, l’oncle Narcís, que treballava a la diputació i tenia bons contactes polítics, el va posar d’aprenent a la impremta de l’hospici. Sí, ja sé que allà es divertia provant de colar errades al butlletí oficial de la província. On havia de dir el delegado de hacienda hi sortia el delgado de hacienda; on havia de dir subasta de mojones acabava dient subasta de cojones...   Però trobo cruel que un nen que no pot dir qui són els seus pares s’estigui formant a l’hospici. Ja em perdonareu.

Naturalment dibuixava. Sempre ho havia fet. I escrivia. Tenia una gran facilitat per imitar l’estil de qualsevol escriptor. Podia escriure com en Gironella, com en Papini, o com en Maugam, per dir noms d’autors que llegíem. Fèiem cartes al director de Los Sitios, que en Fulgencio Miñano ens publicava. I després algun article o entrevista. De tot això en va sortir que col·laboréssim a la revista Usted que editava el periodista Sureda Prat. I, ves per on, en Sureda,que tenia també un taller de fotogravats, el va llogar d’aprenent. El recordo davant els aparadors del fotògraf Martí, a la Cort Reial, insolant gravats, perquè el taller era molt precari i no tenia insoladora... De vegades feia molta fred, però en Jordi aguantava. Va acabar sent un bon gravador.

Quan es va estrenar la passió de l’Aragó i en Capella, La llum de la veritat,  en Jordi va començar a escriure rodolins i quartetes resseguint en broma les escenes de l’obra. És clar, era molt irreverent. Tothom recorda; en bona veritat et dic que per l’escot se’t veu un pit. O quan apareix la Magdalena, tothom la coneix per puta i el profeta no s’immuta. Als camerinos del Municipal els actors es pixaven de riure. Ens vam repartir les escenes i en vam fer una obra completa: La llum del quarto fosc. Se’n van ver sis còpies, les que permetia el paper carbó a la màquina d’escriure.

El dijous sant ens van detenir a tots dos. Quaranta vuit hores al quartelillo, deu o dotze interrogatoris a cada un i cap la presó de Salt. La nostra entrada va despertar expectació entre ele reclusos. Entravem, segons els papers, per delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen.  En vam sortir el dilluns sant sota fiança. Al judici, fent veure que se n’havien editat més de deu còpies perquè fos delicte, ens encolomaren tres mesos i un dia. És poc, direu, perquè ens deixaren en llibertat condicional. Però penseu que els antecedents penals quedaven ben escrits. No tenir passaport, no poder ser funcionari, ser sospitós sempre més...

De fet, uns anys més tard, en Jordi i en Ramon Carbó van ser detinguts per una  broma telefònica que va fer anar de corcoll la policia de Girona que creia haver enxampat una trama d’espies internacional. A mi, que no hi tenia res a veure,  també em van detenir unes llargues hores, sense cap explicació, per si de cas.

No en parlem més. Recordem en Jordi a  les nits de l’Arc, dibuixant un acudit darrere l’altre, en mig de tots els amics, coneguts i clients, que rèiem com bojos a cada cop d’enginy de l’amic. Quant acudits va fer a la barra de l’Arc? Milers. Molts els guardava en Lluís, que donava accés gratuït a la bota del conyac al dibuixant. D’altres marxaven a les butxaques dels espectadors, nosaltres. Amb els anys he aconseguit aplegar-me uns centenars i havia promès a en Jordi que n’hi faria un llibre.  En realitat el tinc fet, i ell l’havia vist. I n’estava content. A més dels acudits, hi he aplegar una petita biografia i fotografies, textos, anuncis i altre material  seu. De moment no tinc l’editor decidir a escandalitzar el seu públic amb la implacable denúncia del règim franquista i els seus suports que és, ben segur, la col·lecció.

Bon fotògraf, bon gravador, bon actor, bon escriptor, bon dibuixant, en Jordi va marxar de la seva Girona quan va trobar feina en una agència publicitària de Barcelona. Hi devia estar dos o tres anys. Es guanyava bé la vida i gaudia de tot el que no li havia pogut oferir la Girona grisa i negra de postguerra. Va conèixer la Manuela, es van enamorar i es van casar. Li vaig fer de testimoni a la cerimònia. Era el meu millor amic.

I de Barcelona a Madrid. Més ben dit, a Alcalà de Nas, com deia ell mateix. Va entrar com a creatiu a la casa Cointra, que editava una revista dedicada als clients. S’hi lluïa en aquella feina. Hi va estar potser deu anys. Però les coses s’havien espatllat a casa seva. Tenien set fills ben diferents. Pel que vaig entendre parlant amb tots dos en aquella època, en Jordi visitava els bars d’Alcalà com havia fet a l’Arc de Girona i estimulava la seva creativitat amb algun toc de massa, que el cos ja no li aguantava. I la Manuela es prodigava a les festes que s’organitzaven als voltants de la base de Torrejón.   Al final el matrimoni va petar. En Jordi va tornar a Girona amb en Marius, segurament el fill més desvalgut. Li va poder fer costat encara molts anys la seva mare mestra jubilada.

I tot va ser diferent. Ni una gota d’alcohol, ni una cigarreta. Es va fer addicte al treball del Punt Diari com a fotògraf, dibuixant, articulista, il·lustrador i tot el que calgués. Els seus mots encreuats i la tira diària del Sísif són només la punta de l’iceberg. Addicte a la feina i al seu fill. Al seu fill Marius. Recordo que de tant en tant em trucava al vespre. Sempre era igual: que en Marius no havia anat a sopar, que no contestava el telèfon, que havien quedat a les nou i no sabia on era. De vegades s’allargava la conversa i  em feia saber que al noi li havien robat el telèfon, o que l’havia perdut, i n’hi havia hagut de comprar un altre. O que l’havien multat quan tocava la guitarra pel carrer per aplegar diners....

Amb en Jordi Bosch, que li havia fet costat en el difícil procés de deixar la beguda, vam fer molts passos i moltes gestions per ajudar en Marius. No ens en vam sortir. Però en Jordi no es va desanimar mai. Ell sempre era allà, aconsellant, pagant, cuinant, trucant, acompanyant el seu fill. Va ser pare i mare fins al darrer dia. I quan en Marius va morir fa uns mesos, en Jordi es va rendir. L’última vegada que el vaig veure li havia dut una mica de puré de carbassó, que m’havia acceptat per telèfon. Era la imatge de la solitud: embolicat amb una manta, davant un radiador elèctric, completament desorientat. Li vaig aconsellar que entrés en una residència i es deixés cuidar. No va pas dir que no, per primera vegada.

Però ja era tard. Vivia per cuidar el seu fill. No podia deixar sol el seu fill. Quan en Mario no hi va ser, ell ja no calia. Jo ho veig així. El seu cos, els seus pulmons, la seva esquena, el seu cervell privilegiat, han dit prou.

L’acomiadem ara amb pena. Potser li havíem de fer saber d’una manera més clara i més contundent que nosaltres també l’havíem de menester, tots, els germans d’en Marius, els companys de tota la vida, els col·legues de la feina, els lectors del Punt Diari.  No n’hem sabut  prou i ara ja només podem recordar-lo enyorar-lo.

Descansa en pau, amic.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La primera carta per en Jordi Soler

                      

Estimat Jordi, amic. Diria que no ens hem escrit mai, ni quan les cartes anaven per correu, ni després, amb tot això dels sms, els washaps o els mails. I mira, ara que ja no hi ets, m’hi poso. Amb aquest gest provo d’estar a l’altura del teu surrealisme total, contundent, absurd, suggerent, críptic, macabre, irreverent de tants anys. No me’n sortiré, ja ho saps, com no me’n sortia quan jugava a l’Arc a imitar els teus dibuixos. Però tu reies de cor davant la meva incapacitat per moure el boli sobre el paper. El geni eres tu, és clar. En canvi, ves per on, sempre et guanyava quan fèiem el truc a les taules de la Gallega, del carrer de Mercaders, amb unes olives i un vermut al davant. O quan et reptava a l’u, tres, cinc, set, del Marienbad... Segur que te’n recordes.

Parlar sí, i molt. Fa anys, quan vas arribar a Girona. Com tothom en aquell temps, passàvem hores fent voltes a la Rambla, amb en Vivó sobretot, però també en Tortós, en Romaguera, en Teixidor i ves a recordar... Aquelles voltes, amb salutacions d’amics i coneguts inevitables, teixien converses sobre llibres que llegíem o que volíem llegir; sobre pintors que exposaven a la sala municipal, a amics pintors que volien exposar; sobre teatre o sobre cine. No t’ho sabria dir del cert. Sí que recordo quan proposàvem un tema i un de nosaltres l’havia de desenvolupar improvisadament. Els temes no els te’ls sabia dir, però sempre eren enrevessades qüestions absurdes que tan tu com en Vivó brodàveu deixant-me bocabadat.
I a la Residència? Recordes les llargues estones a la Residència d’en Tarrés? Hi vam fundar el Grup Gàrgola. Havia de ser un mirador abocat sobre la ciutat per saber-ho tot, però també una font que aportés una mica d’aigua clara en la foscor social que vivíem. Exposicions, recitals de poesia, conferències, màgia, lectura de textos, teatre viu... Recordes el teatre viu? Ja ni se’n parla. Podríem pensar que era una mena de continuació de les improvisacions de la rambla, però a l’engròs. Inventàvem uns personatges, una situació i repartíem els papers. Papers que ningú havia escrit ni pensat abans. Tot s’anava improvisant.  Del Grup Gàrgola se n’ha parlat molt poc. No n’hem parlat ni nosaltres. Hi havia gent ben interessant. Us recordo, és clar, a tu i en Carles Vivó,  en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera, en Joan Catà, en Francesc Ferrer...   Tinc ben clar que ens va venir en Gironella a llegir un conte impactant que duia per títol Carta de un gusano a Jesucristo, o que vam promocionar l’estrena de Pan, amor y fantasia, al cinema Modern.

I les xerrades a l’Arc. Primer a la vora del foc, quan hi havia aquella llar al fons del local, tan acollidora. Després a la barra. Mira, de les estones a la barra, no oblidaré mai com llegíem el diari Los Sitios. Déu meu, quin tip de riure. Em pots dir de què rèiem? Sí, ja ho entenc, era el diario al servicio del movimientoi de su caudillo i la retòrica franquista era fora de tota mida. Sí, els redactors, que no cal que citi per si aquesta carta cau en mans equivocades, eren dolents a morir. Recordes quan per explicar la pudor insuportable de la merda del riu, el que signava Otero va escriure “con este olorcillo a marisco que nada tiene que envidiar a las poblaciones de la Costa Brava”?  No ho recordes? Tant li fa. Tot era igual.
I després els acudits. A l’Arc tenien un rotlle de paper d’uns cinc centímetres d’amplada. Si en va donar de joc aquell rotlle!!  Te’l posaves al davant, prenies un llapis, un boli, el que tinguessis a mà. Et mossegaves lleugerament el llavi inferior, potser feies un glop de la copa que t’havia servit en Lluis, hi havia uns segons d’enjòlit, tots pendents de tu. Llavors la teva mà es movia i dibuixaves un ull. Primer sempre un ull. Després, molt de pressa, naixia un personatge o dos o els que calgués. Ja rèiem. Però encara faltaven els globus de text. Els que no eren a primera fila no ho podien llegir. Tu tallaves el dibuix del rotlle i el feies passar. La riallada anava de mà en mà, amb el dibuix.
T’he de dir que si l’acudit ens havia fet molta gràcia, encara estàvem rient-lo  que tu ha n’havies començat un altre. I que, com mes rèiem, més bo era el següent.  Quants en vas fer, de dibuixos a la barra de l’Arc? Milers, segurament. Molts s’han perdut, és clar. Però en Lluís en va guardar una bona colla, i jo també. Algun dia els deixarem veure a tothom, com havíem pensat fer. Ja en parlarem.
Per ser la primera carta, no em vull allargar més.
Has fet molta feina a la vida, com a dibuixant, com a gravador, com a creatiu publicitari, com a actor, com a periodista, com a fotògraf... Has pujat els fills, t’has dedicat amb cos i ànima al més desvalgut, en Mario, que recordo prou bé. Ara ja no et necessita. I t’has rendit definitivament.
Sàpigues que em sap molt de greu. Nosaltres sí que et necessitàvem. El teu Síssif, les teves fotos, les teves trucades, els teus records...  Què hi farem!! Descansa en pau.

El text del meu comiat és a       PÀGINA ANTERIOR (CLICA)

Torna a l'inici

Continua llegint »