29 de desembre del 2019

El negoci del canvi climàtic



          -Que em diu? Que ja s’ha acabat la conferència sobre el canvi climàtic a Madrid? Doncs em sap greu, pels de Madrid. Aquesta mena de trobades són una ganga important. Tothom s’hi fa robeta. Els hotels, els taxistes, els guies, els restaurants, les sales de festes, els bordells – perdoni, volia dir les senyoretes de companyia ...
-El trobo una mica desvergonyit. Això del canvi climàtic és una cosa seriosa...
-Ben segur. I l’escalfament global encara més.
-Prou. De què em volia parlar, avui? De si es pactarà nou govern o no es pactarà?
-Jo avui estic pel clima. Sap què varen acordar aquella colla de dignataris mundials a Madrid? Doncs res de res. Que qui dies passa anys empeny. Faran una altra reunió a ves a saber on i pactaran unes limitacions que ningú no complirà. Que badem?
-Què vol dir? No hi creu vostè en el canvi climàtic, en la contaminació, en el perill de destruir el nostre hàbitat?
-I tant que hi crec. Però miri, amb això de l’ecologia es treballa i es parla a molt diferents nivells. De fet, de coses diferents. Imagini una reunió per parlar del cel. Hi convoca els astròleg, els astrònoms i els teòlegs. Tots parlen del cel. Però mentre uns pontifiquen sobre de teologia, uns altres  dibuixen la carta astral de la humanitat i uns pocs busquen  nous planetes habitables. Les conferència sobre el clima són una cosa així, amb l’afegitó dels que hi van a fer negoci.
-Negoci?
-Naturalment. No s’hi val a badar. Allà es venen cupos de co2, es negocien subvencions per no tallar arbres, s’implanten noves línies industrials i energètiques.... Tot es compra i es ven. El mercat de calaf!!!
-No m’ho  havia mirat mai així.
-I esperi, que el més important encara no ho he dit. Qui posa sempre problemes per lluitar contra el canvi climàtic? Repassi, repassi. Estats Units, Rússia, la Xina....  I no entén perquè? Doncs és molt fàcil. Què més voldria Rússia que gaudir d’un clima més suau a tota la Sibèria i tenir oberta tot l’any la ruta marítima de l’Àrtic. Què més poden esperar els Estats Units que veure descongelar Alaska. O la Xina, cóm ballaria feliç a la tundra de la Mongòlia interior temperada.... Perquè  creu que Donald Trump ha buscat la manera de comprar Groenlàndia a Dinamarca?  Les gras potències ho veuen així. Si s’escalfa la terra, guanys. Si es refreda, benefici.
-Tot això que diu és molt gros. Jo crec que els ecologistes ho haurien denunciat ja fa tremps si fos veritat.
-Sap què li dic? Els moviments ecològics, com les velles religions, dictaminen i ens manen el què hem de fer els pobres ciutadans per tenir el cel a la terra. Ens amenacen amb càstigs del cel. Sobre les veritats de la mala conducta humana, troben la manera de cobrar-ne el perdó.
-Avui s’ha passat. Trigaré a agafar-li el telèfon.
. Com vulgui.


Continua llegint »

27 de desembre del 2019

Carmen Alcalde i Presència

Sense buscar-ho, em trobo amb les proves d'una polèmica absurda que vam mantenir la Carment Alcalde i jo a les planes de l'Avui. Era a la primavera del 2005, amb motiu dels 40 anys del naixament de la revista Presència. Resulta que els responsables de Presència d'aquell moment van fer un número conmemoratiu en el que aplegaven quaranta entrevistes  que la revista havia publicat en tots aquells anys. Vaig tenir la mala sort que en triessin una de meva a Josep Pla. Algú la va fer arribar a la Carmen i ella es va sentir ofesa. Ofesa amb Josep Pla, amb la revista i, sobretot, amb mi. Va rebufar a les planes de l'Avui amb aquest text:


DES DE L’EMOCIÓ
 Aquelles noies de ‘Presència’
 Carmen Alcalde

Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, M. Rosa Prats, fundadora amb mi mateixa i amb Manuel Bonmatí d’una revista radicalment antifranquista, editada a la impremta de Jaume Curbet, el mes d’abril del 1965, en aquella trista ciutat, intractable i hostil a qualsevol manifestació de ruptura contra el règim de Franco anomenada Girona.
Deus recordar, amiga, el dia precís en què vam anar al despatx del banquer Manuel Bonmatí, de la plaça del Vi, i el vam conèixer darrere d’una finestreta en què venia uns estranys cupons a la burgesia baixa-baixa de la meva ciutat. Es va treure els maneguins i la visera i ens va oferir la direcció d’un setmanari que el compensés d’antics deliris per una capçalera de diari que mai havia aconseguit. Era un home de la Lliga, per tant un perdedor polític, alhora que un guanyador en l’estatus financer d’una col·lectivitat econòmica i prou forta, tan poderosament forta que ni Franco la va poder liquidar. La nostra trobada, aquell dia d’abril, va acabar amb un sopar monumental, i una posterior farra monumental en algun casino fronterer en què jo apostava al Black-jack, mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats. Tot allò va ser un fair play en què Bonmatí (estimat amic, oi M. Rosa?) reivindicava les seves ànsies de ser periodista a Girona i nosaltres proposàvem la nostra revolució cultural.
T’he dit que sempre ens quedarà el sentit de l’humor. I t’ho dic arran d’un impresentable aniversari, editat a El Punt de diumenge passat: quaranta anys de Presència i ni un esment a tu ni a mi. Ni a cap amic col·laborador, els noms dels quals avui estan, afortunadament inscrits a l’avantguarda de la literatura, el teatre, la poesia imprescindible. Amb nosaltres hi van ser tots, totes. I molts van sorgir d’aquí, i d’aquell projecte nostre va emanar la seva rectitud.
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, fins i tot després de llegir aquesta guinda que ens dediquen els espoliadors del nostre esforç. Són les paraules del plagiari i misogin Josep Pla en una entrevista concedida a Pius Pujades (només un oportunista substitut): “Conec Presència des del començament. Aquelles noies (tu i jo, Maria Rosa Prats) venien de tant en tant a veure’m. Ara ha canviat un xic. És menys revolucionària. Crec que anirà més bé. Suposo que en veneu moltes més...”.
 I a Pius Pujades li cau la bava. En efecte, en venen més perquè s’han venut els principis i les fidelitats a l’esperit de la nostra guerra intel·lectual contra la dictadura opressora.
Tu i jo sabíem, Maria Rosa, i tots els companys que ens van encoratjar tan generosament en la nostra empresa, que allò era i va ser un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat: el bisbe de Girona, Acció Catòlica i, quina llàstima, el mateix Bonmatí, que no va poder resistir les pressions d’aquest Fraga Iribarne, encara avui exculpat dels seus delictes.
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, el nostre únic bagatge. ¿Et ve de gust un gintònic a l’Arc de Girona dels estimats Aurora i Lluís per brindar per l’exterminació dels necis?

Carmen Alcalde. Periodista i escriptora
Avui, 30 abril de 2005


Bé. Em va semblar injust. Crec que l'amiga Carmen Alcalde equivocava la diana dels seus desenganys. Però per a un periodista un atac és un repte. Calia respondre. I vaig contestar el següent:

El suïcidi de ‘Presència
 Pius Pujades
 La ja veterana companya gironina Carmen Alcalde ha escrit a l’AVUI la seva indignació perquè Presència ha celebrat els 40 anys de la revista amb un número especial que ni tan sols es recorda de les dues fundadores –la mateixa Carmen i la Maria Rosa Prats– ni dels molts i importants col·laboradors dels cent primers números, els que elles dues van dirigir. Tot i que la Carmen oblida que Presència ja va fer, quinze dies abans, un número commemoratiu en què sí que es recordaven tots aquests noms, li faig costat en la reivindicació. Els cent primers números de Presència van ser un fenomen molt important per a la premsa catalana i em sembla que els que es consideren continuadors d’aquella etapa no ho podien eludir en cap cas. Servo com una relíquia la col·lecció d’aquesta etapa, en la qual no vaig poder col·laborar mai.
 Ara, dit això, la Carmen hauria de saber que no és assenyat esperar gaire gratitud ni reconeixement d’una societat que té poca memòria. I en tenen menys, lògicament, els que d’alguna manera participaren de l’espoli que denuncia. (Per si s’equivoca, aclariré que jo ni hi era, a l’hora dels fets: estava just a l’altra banda, molt lluny del bisbe i dels d’Acció Catòlica.) Però és clar, jo sóc només un oportunista substitut i el meu punt de vista té poca importància. (Algun dia m’agradaria saber de quines oportunitats parla la Carmen i de qui em creu substitut. Però això pot esperar.)
 De totes maneres, que no pateixi: la història ja està escrita i el seu nom ja figura on ha de figurar. Potser li caldria llegir el meu text a Girona, grisa i negra, després de 27 anys, editat per l’Ajuntament de Girona el 1999. Copio: “Una Presència fundada i dirigida inicialment per Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, amb el suport econòmic i personal de Manuel Bonmatí, que va acabar la seva primera etapa –cent números– clivellada amb successives sancions de 50.000 pessetes, fins que Bonmatí va veure la llum, com sant Pau en caure del cavall camí de Damasc, i va vendre els drets de les fundadores al diner de la Creu Roja polonesa, com es va anomenar eufemísticament el capital del bisbat”.
 Val a dir que ja abans, al llibre Francesc Ferrer, la batalla de la llengua, editat per Xarxa Cultural el 1988, vaig ser el primer a fer pública la trama que es va ordir perquè les accions de Presència canviessin de mans. La Carmen Alcalde tampoc no deu haver conegut el text. Si li cal, només ha de demanar.
Sí, dels centenars d’entrevistes que va publicar Presència en tants anys, els actuals responsables n’han triat quaranta per celebrar l’aniversari. Josep Pla no hi podia faltar, ni que fos un plagiari i un misogin a qui aquelles noies (la Carmen Alcalde i la Maria Rosa Prats) anaven a veure sovint. I si Pla opina que la revista és menys revolucionària i es vendrà més des que ha canviat de direcció, em sembla injustificat deduir-ne que a Pius Pujades li cau la bava. Segur que em confonen.
La Presència que van assumir l’Aragó i els altres homes de Vida Catòlica, i a la qual ens van convidar a col·laborar a Jordi Soler i a mi –sobretot perquè escrivíem en català, cosa que ells van haver d’aprendre–, potser sí que va moderar la guerra intel·lectual contra la dictadura opressora a límits que no conduïssin al suïcidi. Però la lluita per la democràcia i contra el franquisme va ser el nostre nord i l’ideal que va reunir a gent com en Josep M. Cadenas, l’Enric Marqués, en Just Casero, en Lluís Bassets i tants altres que és tan injust oblidar com manipular. El règim prou que ho va entendre i ens va tancar. ¿O ja no se’n recorda la Carmen?
Diu: “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”. De fet, la Carmen i la Maria Rosa no es van pas suïcidar, com podeu comprendre. Van sacrificar la revista a la taula del martiri, en testimoni de la seva fe en un país diferent. Que la mà executora fos Fraga Iribarne, Manuel Bonmatí, el bisbe de Girona i Acció Catòlica només explica quin era el panorama del moment. De sentit de l’humor, la Carmen en mostra poc, en el seu article, malgrat que el pregona. Passa sovint. I és una llàstima.

Pius Pujades. Periodista

Avui.- 13 maig 2005

Val a dir, al cap dels anys, que la meva resposta va ser censurada pels responsables de l'Avui. Poc, això sí. Havia escrit  una frase que ara no seré pas capaç de reproduir en la que responia a la seva afirmació "mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats". Consti que estic convençut que va ser com ella deia. I que la il·lusió d'aquella possible seducció podria que fos un dels motors que van moure la cartera de Manel Bonmatí. Donava a entendre que, posats a entrar en les motivacions íntimes dels personatges, calia explicar la relació de parella de les dues periodistes. I venia a pensar que potser Presència va ser bàsicament un projecte de vida en comú d'elles dues.
A l'Avui em feren observar que les protagonistes no havien sortit mai de l'armari. I ho vam treure. Em sap greu no tenir el text original meu, però crec, ara que tinc la polèmica a la pantalla, és el moment de parlar-ne. 
De sentit de l'humor, cap, Carmen. Desinformació i ressentiment, massa. 

El text exacte 

Som a 7 de juliol de 2020. Quan ja no hi comptava, trobo a la memòria d'un ordinador aparcat per vell, el text exacte que em va censurar l'avui. Deia així:

Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars monumentals que pagava, a farres monumentals  a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la  Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra.  Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”




Continua llegint »

18 de desembre del 2019

El meu conte de Nadal 2019

Ningú no n'ha de fer res


No. No n’ha de fer res aquell periodista de Girona. Res. Me l’ha dut la neta d’en Pere i diu que són amics. Tan amics com vulguis, però aquestes coses es queden a casa. I sovint, quan són tan intenses, tan greus, tan íntimes, ni amb els de casa se n’ha de parlar. Un periodista!! Diu que vol fer un llibre sobre el poble. A mi ja m’està bé. N’és ben lliure. Es pensa que perquè sóc vell em pot prendre els records, que li expliqui la vida. Aviat en faré noranta, sabeu? I sí, hi ha coses d’aquell temps, de quan era menut, que les tinc ben clavades al cervell. D’altres se m’han perdut entre la boira dels anys.
El periodista de Girona volia saber què menjàvem, que collíem a l’hort, si de jove anava a ballar, perquè no m’havia casat... I encara més estrany: preguntava si a la casa hi teníem follets, o si ens feien màgica, o si s’apareixien els morts... Valga’m Déu! Es veu que més amunt, cap a muntanya, li han dit que sí, que els follets feien de les seves. Aquí, al poble, que jo hagi sentit dir, mai no ha passat res d’estrany que no es pugui entendre per la malícia dels veïns. O de la xerrameca de les veïnes. Però quan ha parlat dels morts he callat. Sabeu, a casa érem set germans: sis noies i jo. Dues encara són vives, però això no ve al cas. De fet, els pares van tenir dues noies més, però van morir abans que jo les conegués.
Quan tenia poc més de deu anys encara anava a estudi, és clar. Aviat vaig plegar, tot sigui dit. També feia d’escolà amb mossèn Ramon. No pas sempre, que ens ho repartíem amb en Pau de cal Sabater. Però em sabia totes les llatinades, jo. La mare era molt de missa i duia mitja dotzena d’ous al mossèn, d’amagat del pare, quan podia. Potser per penitència, que sovint es volia confessar. El pare també deia sempre que s’havia d’estar bé amb el capellà. Amb el capellà i amb la guàrdia civil. Teníem banc reservat a l’església, al segon rengle, perquè no érem pas dels més rics, però havíem pagat la fusta i el fuster. Deixem-ho estar.
Quan aquell home de ciutat que volia escriure un llibre sobre ves a saber què del poble em preguntava sobre els morts i els apareguts, jo vaig recordar la mort de la Mercè. Va ser a l`hivern, pels volts de Nadal. Feia tanta fred que s’havia glaçat l’aigua de la bassa. Als matins els terrossos del camp semblaven pintats de vidre i les herbes del prat punxons d’acer. La Mercè feia dies que estava malalta. No us sabria dir què tenia.
El metge que va venir deia “és com una passa, la febre li puja molt, ja n’he vist d’altres aquest any, però ella és forta, ella es refarà”. Aquells dies em van fer anar a dormir amb les dues germanes grans per deixar el meu llit a la Mercè, que havia d’estar sola. Jo sentia els passos de la mare a les fustes de la sala, i les veus del pare, i les anades de les germanes grans a la cuina a fer aigua per remei. Ho sentia de vegades, però m’adormia aviat. Me l’estimava, la Mercè, potser més que a les altres. Quan les grans es reien de mi o em feien la punyeta, ella sempre em defensava. Si més no, així ho recordo ara. Tenia set o vuit anys més que jo i que se sabés – i aquestes coses se sabien sempre als masos – no tenia cap vailet que li fes l’aleta. La Maria i la Roser tenien xicot mig formal i les altres encara eren massa petites per pensar en aquestes coses. Si us em podria explicar de coses dels amors de les meves germanes!! Semblava que no em veiessin quan la feien petar a la cuina, a la vora del foc, o al pedrís de l’era sota el noguer. Potser és per això que no m’he casat mai... Les conec tant, les dones!!


***
La Mercè – estava pensant en la Mercè – no millorava i el metge només receptava paciència i fe. Reseu a Déu, deia a la mare, com si calgués dir-li, pobra dona! Aquelles setmanes no vam deixar de passar el rosari cada vespre, havent sopat, per la salut de la Mercè. Però Déu no ens va escoltar. Era la seva hora. Jo abans d’anar a dormir feia un petó a la meva germana, com si volgués ajudar-la o com si me’n volgués acomiadar. No ho sé. Però aquella nit, quan la deixava al que havia estat i tornaria a ser el meu quarto, el seu respir ja era més una ranera que un alè.
Em va despertar el pare d’una revolada.
- Aixeca’t Josep. La Mercè s’està morint. Vesteix-te i corre a buscar el mossèn. Espavila’t!!
I prou que em vaig espavilar. Camisa, pantalons i gec va ser un moment. Cordar-me les espardenyes va costar una mica més, que semblava que les betes s’amagaven de la llum de l’espelma.
- Que vingui de seguida, sents? Penso que li ha arribat l’hora...
Quan vaig obrir la porta – ho sento com si fos ara – l’aire de la nit era com una paret negra i gelada. No hi havia lluna. Al cel, puntes d’agulla de gel. Encara vaig sentir la veu del pare:
- Corre, sents? I no t’aturis per res.
Déu meu si vaig córrer! Les cames em tocaven el cul. No es veia res, ni el camí ni les pedres, ni els arbres, ni els marges. Però jo tenia deu anys i allò era casa meva. Com un gat que fuig em vaig esquitllar pels corriols, entre camps i canyers, esquivant les pedres i els xaragalls. No vaig parar fins a la rectoria: potser un quart, potser una mica menys. No estava cansat, però sentia la cremor freda de l’aire al pit a cada alenada. Pel camí imaginava com hauríem d’anar a l’església amb el capellà per vestir-nos i agafar els olis sagrats. Potser voldria que jo anés al davant amb la campaneta, com és de llei. M’imaginava a mi mateix, de tornada, amb mossèn Ramon al darrera, revestit amb la capa pluvial.. Jo duria, ben segur, a més de la campaneta, un llum per destriar el camí, que el pobre capellà no tenia pas els meus ulls de gat...
Però res va anar com havia d’anar. La rectoria era un bloc de pedra gelada, massissa, compacte, amb portes i finestres escasses i difuminades en la foscor. Vaig trucar, primer fluix, després ben fort. Vaig cridar. I tornar a picar. Vigilava les finestres per si s’encenia algun llum. Negra foscor sobre negre foscor. Vaig pensar en el pare, en la Mercè. No podia tornar a casa sens el mossèn. Vaig agafar una pedra que feia dos vegades el meu puny i em vaig posar a picar la fusta vella del portal amb tanta força com podia. I cridant tota la l’estona:
- Mossèn, que la Mercè s’està morint!!
Els dits glaçats, balbs, rebien els cops com si la pedra els colpegés. Notava ara el nas i les orelles coentes de fred. Em penso que vaig plorar de ràbia. No em podia fer sentir. Fins que, quan ja no sabia què fer, es va encendre una mica de llum a la finestra que devia ser on dormia el capellà. Primer només una escletlla groga dibuixant un petit angle contra la negror. Però després es va eixamplar i a la vacil·lant claror de l’espelma hi vaig distingir la silueta del mossèn. Duia una mena de sarró al cap i crec que es tapava amb una flassada.
- Mossèn, que ha de venir a casa, que la Mercè s’està morint. El pare diu que no hi ha temps, que no passarà d’aquesta nit.
La silueta del capellà, immòbil, callava.
- Que no podem perdre temps, mossèn. Que el pare m’ha dit...
Encara silenci. Llavors vaig creure sentir que Mossèn Ramon parlava baixet amb algú, segurament al majordona, però no podia saber què deia. Llavors, sense aixecar la veu, mirant-me des de la seva finestra retallada a la paret va dir:
- Josep, digues al teu pare que la Mercè és molt bona noia, que no té cap pecat que li hagi de perdonar. Cap pecat.
- Però, i el viàtic? I l’extremunció? Els hi hem de dur...
Es va fer un altre silenci feixuc, glaçat, insuportable.- Que no ho veus? És negra nit i fa una fred de mil dimonis. No podré pas venir ara mateix. Però recorda i no oblidis el que ara et diré: la Mercè anirà al cel aquesta mateixa nit si Déu la crida. Així mateix ho has de repetir al teu pare i a la teva mare. Jo vindré demà, a veure com segueix.
I va tancar la finestra.


***
Va semblar com si la nit s’encongís, es fes petita, m’esclafés. El camí de tornada es va tornar llarg, fosc, esquerp. Què em diria el pare? Com li faria entendre la negativa del mossèn? Aguantaria la Mercè la febrada? Sentia por, molta vergonya i una ràbia incontrolable. Entre les ombres amenaçadores que travessava m’apareixien imatges recents: em veia a mi mateix, amb el roquet, fent sonar la campaneta davant l’altar; recordava mossèn Ramon pontificant des de la trona sobre els caps cots dels vilatans; em sentia a mi mateix sostenint el nen Jesús rosadet del pessebre davant la filera de creients que avança a besar-li els peus; veig el mossèn espargint la sal humida al llindar de les portes dels masos per alçar el pas i cobrar la dotzena d’ous obligatòria; sento a la mà el pes del ciri encès que m’ha tocat a la processó... I, per sobre de tot, sembla que em segueixi la mirada inexpressiva del Jesuset ajagut a la palla. És com una lluita de records, d’imatges: d’una banda la silueta endurida del mossèn a la finestra i de l’altra la nuesa tèbia de la figura de guix repintat.
Explico tot això que m’he callat davant el periodista, perquè és important. Va ser important per mi aquella nit de desembre, just abans de Nadal, quan es va morir la meva germana Mercè, que m’estimava tant.
Però a casa tot va anar bé. Ningú va cridar. La mare em va fer estar una estona arran del foc perquè em refès i em va ficar al llit. Havia de dormir. Necessitava dormir. Però la son no em venia. Els records de la meva anada a la rectoria es barrejaven amb els anars i venirs per la sala que retrunyien en l’empostissat. Semblava que ho veiés: ara li duen una tassa d’aigua, ara la mare la torna a acotxar, ara el pare s’acosta a la meva porta per veure si jo dormo... Impossible dormir aquelles hores que em quedaven de nit. Sort. Sort que no dormia perquè ho vaig poder veure tot.
Es va sentir ben clar com corria la balda de la porta. Això em va sorprendre. S’obria des de dins. No havia picat ningú, o jo no ho havia sentit. Potser mossèn Ramon havia tingut pietat de nosaltres i havia vingut. El grinyol de les xarneres que demanaven oli de feia temps. Després, remor de passos a baix, a l’entrada, molt tènues. Ara, a l’escala de fusta, poca cosa més que si pugés un gat. Algú que s’hagués embolicat els peus amb roba de llana o amb una pell de conill. Una pausa. Ara sí, ja a la sala, just davant la meva porta. Com un lleuger fregadís ala fusta. Vaig obrir els ulls com magranes. Hi havia una ratlla de llum a la meva porta, com si el visitant, fos qui fos, dugués un fanal a la mà. Ni una paraula. Jo, immòbil, arraulit entre les flassades, però amb els sentits alerta. Potser el metge? Impossible. La mica de llum es va difuminar. Es va perdre gairebé del tot. Potser la mort que venia a buscar la Mercè? Potser era la mort?


***
Les germanes amb les que compartia habitació es devien haver llevat. Estava sol. Vaig aconseguir moure’m i posar els peus a terra. Tan quedament com sabia em vaig dirigir a la porta i la vaig obrir una mica per mirar cap a la sala. No hi havia ningú. Era negra nit, però de l’ habitació on agonitzava la meva germana malalta en sortia una claror inexplicable que no il·luminava res però que vestia d’una aureola de tons blavosos el contorn de la porta. Crec que sentia una veu, però no era cap veu coneguda ni podia entendre cap paraula. Abans de travessar vaig mirar cap al quarto dels pares. Tot era fosc. Res no es movia. Només jo sentia aquella veu i veia aquella llum?
De puntetes, molt a poc a poc, vaig començar a travessar la sala en direcció a la porta oberta de la meva germana. Veuria la mort? El cor em bategava amb tanta força que semblava ben bé que s’havia de sentir des de molt lluny. Avançava a petits passets, tan a poc a poc que hauria dit que no em movia perquè la porta de la Mercè s’allunyava de mi. Era la por que em trabava els peus. Finalment vaig arribar a la porta i vaig quedar glaçat.
El llit de la Mercè era petit com un bressol de pessebre i la meva germana s’havia esquifit per encabir-s’hi a dintre. Però això ho vaig pensar més tard. El primer que vaig veure era el nen Jesús, el que hi havia a l’església i que jo presentava per Nadal als fidels perquè li besessin els peus. Era allà, dret, despullat com sempre, rosat i tendre, amb els braços alçats com si beneís i tot ell resplendia amb una llum tènue i difusa que ho omplia tot.
Ells no em veien. Jo, quiet al llindar de la porta. El petit Jesús duia penjada al coll una estola de la seva mida, com si fos un capellà menut que està confessant el malalt. Al costat, a terra, hi havia un petit recipient, com el que servien per portar els olis sagrats i que ho prou coneixia de la sagristia. El nen parlava amb la Mercè i la Mercè li responia, però jo no podia sentir o entendre el que deien. Llavors em vaig adonar que la meva germana somreia. I que el seu rostre es començava a il·luminar amb una mena d’ aureola-la rosada molt dolça. El somriure de la Mercè em va amanyagar l’ànima. Ara el cor ja no em bategava tan fort. Més aviat diria que se m’havia aturat per no perdre’s ni un detall del que estàvem vivint.
Vaig veure com Jesús s’untava els dits amb l’oli i començava a dibuixar creus sobre els ulls, el nas, la boca, el front, les mans, els peus... de la Mercè. No sé quantes creus va fer. Crec recordar que tres cada vegada. Però vaig sentir ben clar que, a cada creu deia: “Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t’ajudi el Senyor amb la gràcia de l’Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. Amén”. Ho va dir tantes vegades que ho puc repetir de memòria. I sé que és veritat i que no ho vaig somniar, perquè els capellans del meu temps, i durant molts anys més, quan feien el ritual de l’extremunció deien una cosa així però la deien en llatí. Jo la sabia en llatí. Si ho hagués somiat Jesús hauria parlat en llatí...


***
No recordo com va desaparèixer aquell Jesús resplendent ni com vaig tornar al meu quarto. L’endemà la Mercè era morta. Va venir el capellà carregat d’excuses. “De mal pagador” , va dir el pare. Tornava a assegurar a tots que la nostra germana era al cel. Ell ho deia perquè ho havia de dir. Però jo ho sabia del cert. I, si alguna vegada a la vida he tornat a resar – que ho he fet ben poc, tot sigui dit – reso a la meva germana i li demano que parli directament amb Jesús. Ella i jo ja ens entenem. 
Ara, perdoneu, no tinc raó de callar-me la meva història? Què n’ha de fer de tot això aquell periodista de Girona que vol escriure no sé què?


Pius Pujades 


Ja deus saber que tinc editats dos aplecs de contes de Nadal.
El que porta per títol La naturalesa humana, el pots trobar a alguna bona llibreria de Girona. 
El 13 Nadals (segona edició de Pessebre amb figures), el tens a Amazon, tan en paper com en versió digital a ja.cat/13Nadals






Torna a l'inici


Continua llegint »