Déu ja n’estava ben tip. En nom seu es mataven els uns als altres a la terra sagrada que ell mateix havia ofert al seu poble. Els havia enviat el propi fill, temps enrere, - no sabia ben bé quan, perquè al cel no hi ha calendaris - i encara les coses s’havien emmerdat més. (Aquí cal aclarir que al cel tampoc no hi ha ni boques ni culs. Per tant la paraula merda i els seus derivats són purament simbòlics). No es posen d’acord ni amb el nom: Jahvé, Adonais, Al•là, Déu... I mira que ho va deixar clar el creador des del començament: “jo sóc el que sóc”. Entesos? Es veu que no.
Tot això se sabia al cel. Hi havia xiuxiueig entre els àngels, que alguna cosa havien sentit. Uns explicaven una versió i d'altres una de diferent. Un arcàngel, que feia poc havia estat servint la Trinitat, creia saber que el Pare es queixava. “Què puc fer?”, preguntava. Aquelles criatures del planeta Terra, minúscules formigues instal·lades al racó més llunyà de l’Univers, semblaven incorregibles. Perquè les havia creat? Ni ho recordava. Perquè havia marcat els jueus com a poble escollit? Ni ho volia pensar. Perquè hi havia enviat el Fill a redimir-los? No es podia haver equivocat, però ho semblava.
Llavors va parlar al Fill, que era ell mateix, però separat, com l’Esperit Sant. (Aquest tema el deixarem, perquè ja se sap que és un misteri). Se’l va mirar als ulls i li va preguntar:
- Es pot saber què va anar malament? T’hi vaig enviar per instaurar el meu regne, el nostre regne, a la terra. Un regne de pau, de fraternitat, d’amor, de justícia... I ja ho veus. Es barallen com sempre però es maten més que mai, perquè inventen armes més poderoses, més mortíferes, més devastadores. I no veig que es pugui redreçar el panorama. Torno a preguntar: què va anar malament?
El Fill, cap cot, digué:
- Jo, pare, algun cop els vaig dir aquella frase de “No penseu que he vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa”. I també, si em fixo en el que van escriure els que anotaren les meves coses, feia referència a germans contra germans i pares contra fills... Però això ho recullen els cronistes molts anys més tard, més de cent anys més tard, que allà són molts anys. Jo diria que em van entendre malament. Són una mica rucs, els homes. Els vam crear així.
Es va fer un silenci. Després el Pare digué: "pensem-hi i en tornarem a parlar".
L’arcàngel no havia entès res més. Segur que l’Esperit Sant també digué la seva, però ell no l’havia sentit. L’Esperit Sant solia parlar molt fluixet, com si ho fes a cau d’orella.
Llavors un angelet entremaliat que sempre corria entre les cames de tothom, va recordar que creia haver sentit algú que deia que Déu havia pensat que baixessin a la Terra els tres de la Trinitat junts.
- Junts?? – va exclamar l’estol angelical
- No ho sé segur – dubtava - junts o separats. Però que baixaven.
I un sant baró, que tenia fama d’orella fina i els havia sentit, va intervenir dient: Sí, és veritat. Aquesta vegada hi aniran tots tres, a la Terra. Això ho va decidir el Pare. I encara sento aquell “tots tres?” que van exclamar com una sola veu el Fill i l’Esperit Sant. I el Pare aclaria:
-Sí, tots tres. Aquesta vegada no vull que res s’espatlli. Jo aniré amb els jueus, que són en meu poble escollit; tu, fill meu, que coneixes el territori, t’encarregaràs dels palestins; i a tu esperit, t’encomano els més difícils, els cristians. Si tots creuen en l’únic Déu, que som nosaltres, han de fer les paus per sempre més. Tots a la feina, que és tard i vol ploure.
Ja ho veieu. Al cel també corren les noticies, més o menys encertades, com a la Terra. He de dir que m’han arribat altres versions dels rumors. Però em semblaren molt poc creïbles. Donem la versió per bona.
***
Pocs mesos després, la xerrameca celestial es va disparar. Tothom coincidia, sants, beats, ànimes pures, àngels rasos i arcàngels sublims: alguna cosa havia anat molt malament. Un desastre, segons lamentava un serafí daurat.
- Què ha passat?
Al seu voltant es va formar una pinya de curiosos. Era molt estrany tot allò. Però el serafí va callar per discreció. Ell no diria res. Sabia, o creia saber, que Déu havia baixat a la Terra, que s’havia tornat a fer home per, ara sí, imposar la seva pau i el seu regne. Però res no havia sortit bé. Els homes s’estaven barallant i matant com sempre. Per poder passar desapercebut, Déu es presentà als homes en forma de família: un pare i dos fills. El fill gran ja aparentava més de trenta anys, el petit no més de dotze. (Algú havia gosat dir que l’Esperit, que era el petit, havia volgut aparèixer vestit de blanc, com si fes la primera comunió. Però segur que eren fantasies sense cap fonament). El cas és que van arribar a un poble miserable d’Israel. Hi havia la festa d’un casament, amb molta gent fent gresca i molts badocs. Allò els anava bé perquè semblaven convidats i ningú no preguntava res. Segueren a taula com tothom. Hi havia de tot i molt.
La gent semblava feliç i reia per poc. Comentaven les coses de sempre: que si la núvia anava prou mudada, que si el menjar era molt ben preparat, que si els palestins s’estaven passant amb els seus coets, que si Hamàs en podia fer alguna de grossa, que si el negocis anaven fluixets, que si aquest any ha plogut poc, que si el turisme no s’anima...
- I allò del vi? - preguntava una santa que s’havia despertat amb el soroll i els crits.
Sí, ben cert. Sembla ser que l’Esperit, enjogassat com un noi de dotze anys que era, els va convertir en vi tota l’aigua que hi havia a taula. Ningú va tenir temps d’adonar-se’n. Què pretenia el noiet amb aquell miracle, si és que el va fer?. Ningú s'ho explica. Així que probablement l’anècdota era producte d’alguna imaginació massa fèrtil. No li podem fer cas.
Sí que pot ser, perquè sembla lògic, que hi hagués música al carrer, com si fessin un concert. Una mena de festival o de trobada de músics coneguts o que es volien fer conèixer. Cada vegada més gent. Sembla ser que duien uns aparells que els permetien parlar-se els uns als altres a llargues distàncies. Alegria, balls, xerinola, corregudes: festa total. (Algú va dir més tard, que no era un casament, sinó un festival de musica, i segurament tenia raó, però no té gaire importància).
Llavors es van sentir els primers petards o els primer trets, que ningú sabia què passava. Quan va quedar clar que eren trets, alguns s’amagaven sota les taules, d’altres fugien corrent. Explosions a tot arreu. Sang a tot arreu. Dotzenes d’homes armats que sortien del no res, amb les armes a la mà, disparant contra tothom. Diuen que hi va haver molts centenars de morts, molts ferits i que els assaltants, que eren palestins, s’endugueren com a hostatges una bona colla de persones cap als seus amagatalls de Gaza. Entre els hostatges hi havia, ves per on, els tres membres de la Trinitat en forma de família forastera.
****
Fins aquí el que es comentava al cel. Tot eren només rumors, suposicions, gairebé xafarderies. Però alguns àngels de la guarda, que havien tornat quan els seus protegits havien mort allà baix, n’anaven confirmant o desmentint els detalls. Déu no deia res. Les ànimes dels homes sants que s’anaven acceptant al paradís també sabien coses. No pas de la baixada de Déu a la Terra, però sí del l’atemptat terrorista a la frontera entre Israel i la Franja de Gaza, de la revenja jueva, dels hostatges, dels hospitals arrasats, de les escoles esclafades pels coets, de la gana i la por que, segons deien, havia esdevingut una calamitat. Milions de persones obligades a desplaçar-se cap al sud, sense aigua, sense llum, sense gasolina, sense res per menjar. I les bombes que no paraven.
- I Déu? – gosava preguntar una monja descalça, molt espantada.
No cal patir. Déu havia tornat, i era al cel. Els tres de la trinitat s’havien reclòs en algun espai discret i no en sortien per res. Mai van explicar la seva peripècia a la Terra. Però va anar arribant gent al cel, gent que havia viscut feia ben poc els seus darrers dies a Gaza, prop de la família divina. Uns havien compartit taula, d’altres foren agafats d’hostatges pels palestins, algun explicava com havia coincidit amb els tres forasters una complicadíssima aventura, portats d’un lloc a l’altre sense parar. Els havien repartit en molts petits grups i canviaven sovint una casa mig enrunada per un túnel excavat sota una ciutat, el soterrani d’una escola pel galliner d’una casa de pagès abandonada. Duien ferits, malalts, afeblits per la gana i la set, d’un lloc a l’altre. Van ser uns dies inacabables de bogeria. I sí, la família de forasters hi era. Se’ls veia forts, valents, molt dignes. Ajudaven els malalts i els ferits. Bona gent.
- I van fer cap miracle? – volia saber un anciana resident, que havia regalat a l’església l’herència familiar, amb un mas a Castell d’Aro, que valia una fortuna. (Aquest detall m’ha cridat l’atenció perquè conec l’alcalde de Castell d’Aro i som bons amics).
- Miracle? - va respondre l’hostatge – Cada dia que vam passar era un miracle. Cada bombardeig que esquivàvem era un miracle. Cada carretera que travessàvem sense entomar cap projectil de l’aviació jueva era un miracle. Ara, si pregunta si feien miracles com els de Jesús a l’evangeli, només en recordo un.
- Què van fer, si es pot saber?.
- En un dels túnels que travessàvem vaig trobar un rosegó de pa. Tenia tanta gana que, ni que fos sec i florit me l’anava a menjar. Però el fill gran em va dir: “espera, que el repartirem”. Era un tros de pa petit com el puny d’un nen. Ell el va començar a partir i anava donant una llesca de pa tou i olorós a cada un de nosaltres. Érem una quinzena. Aquell dia tots vam dormir tips.
Els àngels, els sants i les ànimes pures que se l’escoltaven, van dubtar d’aquell testimoni. Semblava massa fet a mida. Van somriure i callar. Certament crec poc creïble que el déu fill, viatjant entre morts, malats i ferits que podia guarir o tornar a la vida, s’entretingués en repartir pa al grup que – ell, que en seria també víctima, ho havia de saber – poc després seria esclafat per un míssil de llarg abast, que ben segur ja volava cap a la franja.
Quan Déu Pare va sortir del seu retir celestial va reunir tots els habitans del cel. Els va dir:
- Heu de saber que mai més, però mai més, faré res a la Terra. Ni tan sols enviar-los un diluvi o organitzar un xoc amb un altre astre. La Humanitat es destruirà sola. Ja podeu retirar tots els àngels de la guarda. I vosaltres només heu de vigilar que la plaga no s’escampi per l’Univers, que són ben capaços de fer-ho i malmetre tota la meva obra.
Quan es va retirar, un arcàngel va mirar cap a la Terra, amb tristesa als ulls. Va dir, baixet: ara sí que estan deixats de la mà de Déu.
