24 d’agost del 2015

Som més, i juguem a casa

- Sap què penso?
- No ho puc pas endevinar. Vostè sempre em surt amb algun ciri trencat. Però per la cara que fa, diria que vol parlar de política.
- Ho veu com ens entenem? Ja s'ha apuntat a la manifestació de la Diada? Sí? Me n'alegro. Tinc por que la gent no estigui tan esperonada com altres anys per sortir al carrer. Això de la Meridiana serà menys divertit que la gran sardana que anava de frontera a frontera. Ja l'any passat, amb la V quedàvem una mica ensopits, no troba? I ara la Meridiana...
- El que compta és la mobilització, la gent que sortim al carrer. L'esperit. Cal que es vegi que cada vegada som més. Si fem una cadena o dibuixem una lletra és de més a més.
- Com vulgui. Però penso que als organitzadors els ha faltat un xic més d'imaginació. La cadena... il·lusionava per si sola. No ho sé, potser calia muntar una marxa cap a algun lloc significatiu, que fes parlar.
- Fa algun suggeriment concret? Perquè els de l'Assemblea estan ben oberts a totes les idees. Criticar costa molt poc. El que es necessiten són idees. I ser-hi. Vostè hi serà? L'hi podrem comptar?
- Hi seré, i potser al mateix tram que vostè. Però perdoni, jo no volia pas parlar d'això avui. Que no ha sentit els d'en Duran i Lleida, que ara demanen un petit afegitó constitucional per poder quedar-nos a Espanya. Ja veu si era fàcil. No caldria ni reformar la Constitució per assegurar un bon passar als que vivim a l'Espanya assimilada.
- Sí, i en Duran té raó, i en tenia en Pasqual Maragall amb la seva federació asimètrica. El problema és que les coses estan com estan i mana qui mana. Ells –i aquest ells es refereix als que no estan disposats a cedir res– són més que nosaltres. I ja sap la quarteta: 
Vinieron los sarracenos
 y nos molieron a palos,
 que Dios ayuda a los malos
 cuando son más que los buenos.”
- Ara es desanima?
- Ben al contrari. Hem de situar al camp de joc a casa. Aquí, en pot estar segur, som els bons i som molts més. Hem d'arribar al referèndum de veritat. I guanyar-lo. Però és clar, si es perden les eleccions no es podrà fer cap consulta. I si es guanyen, no ens la deixaran fer.
- Aquest és el seu model de joc per no perdre mai. El nostre passa per tornar al carrer, per tornar a votar, per tornar a alçar la veu en tots els fòrums internacionals. El dia 11 i el dia 27 juguem a casa. Cal un gran èxit, una participació aclaparadora, tant si vols la independència com si et conformes amb un afegitó constitucional.
Entesos, amic.

Continua llegint »

18 d’agost del 2015

L'hora de dinar

Remenant per internet trobo casualment una prova d'exàmen de llengua catalana que es basa en un article meu de l'any 2008. Se'n diu ·L'hora de dinar. Ni me'n recordava. Narra una situació real, molt humana, que em devia afectar llavors. M'ha fet gràcia rellegir-lo. És per això que el reprodueixo per a vosaltres. No us hi poso les preguntes, que no són pas fàcils. A mi m'hauria costat força respondre-les. Cliqueu aquí per continuar




L'hora de dinar

 

   La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S’ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure en un hospici, abandonada. S’havia de fer fotre.  Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d’ametlla.
   Ara té quatre anys. S’estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s’ha educat com una ciutadana de  profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s’ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d’anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de  la Caputxeta Vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d’en Patufet quan el petit  heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s’escapa uns instants de  la vigilància protectora dels  pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d’anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.
   Avui dina a casa dels avis. L’àvia l’apeixa repartint cullerades: una per al papa, una per a la mama, una per  al germanet, una per a l’avi, una per a la nina… Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot  menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa a tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare…
   L’àvia ho prova tot.  Ha de  créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de  tota mena. Que si no menja es  posarà malalta, que no es pot  llençar el menjar, que…
   Finalment troba un argument de  pes: pensa en tants  nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa en terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que  moren de gana arreu. Se’n sent culpable.
   Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar…
   Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser  a l’escola. Vés a saber. Ella diu  només:
   —  Que es fotin.
   Els  nens són cruels, ho hauríeu de  saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida,  algun dia. Avui  la nena no té gana.

Torna a l'inici

Continua llegint »

17 d’agost del 2015

Pagant, sant Pere canta


Dissabte passat era festa grossa. La Mare de Déu d'Agost. No segueixo pas les festes majors dels pobles de la rodalia, però és sabut de sempre que bona part de grans festes locals es concentren al voltant d'aquesta diada. El blat ja és segat, batut, ensacat. La tradició agrícola de la qual venim consagrava aquest fet perquè assegurava un bon passar per a tot l'any –si no hi havia guerres o circumstàncies assimilables que esguerressin les coses.


A Girona, aquests dies hi ha molta gent, sobretot turistes que amortitzen amb una mica de cultura els dies de mal temps que no conviden al bany i la solellada. Els bars, i sobretot les terrasses, plens cap a migdia. Corrues cap al Barri Vell, Cort Reial, Ballesteries, pujada de Sant Feliu, per una banda; Ciutadans, Carreras Peralta i Força, potser escales de la Pera, per l'altra. Més amunt, al cor del call, també, però la cosa ja és més selectiva. Els carrers rostos, estrets, esglaonats, demanen molta voluntat i esforç físic, que sovint flaqueja. Els trenets turístics fan la seva feina substitutòria en aquests casos.
Trobo un amic gironí, en Xavier, que ve de baixada. M'estalvio el trajecte difícil. Ve de la catedral, comptant que hi hauria missa de dotze. Ep! És la catedral de Santa Maria, exactament la que toca avui. Però s'ha equivocat. Es veu que la gran celebració litúrgica s'ha fet abans, potser a les onze. A migdia, porta tancada i opció de turista pagant. Ho enteneu? La meva primera frase anava per aquí. Pagant pots veure la catedral, encara que no canti. L'amic no em sap dir quant val l'entrada. Jo tampoc no ho recordo, però ens sembla haver-ne pagat més del que esperàvem.
A l'entrada hi havia una dona de vuitanta anys –m'explica– que volia visitar la verge el dia del seu sant. Es diu Assumpció. Ha pujat exprés a les dotze pensant com jo que era l'hora de la missa. Ha tingut un desengany, que ha expressat a la xicota de la taquilla. Sense cap mena d'èxit. Si no paga, no entra. No ha pas entrat. Però ha explicat ben clarament que no patia perquè ella, a primera hora, ja havia oït missa. Així que no patim.
L'amic em fa observar que les escales de la Pera no segueixen els cànons establerts per a les escales. En sap un niu. Si no ho recordo malament em diu que hi una mena de relació àuria entre l'amplada i l'altura dels esglaons. Com més amples, més baixos. Doncs bé, en un llarg tram central de les escales la relació canvia inesperadament. (Val a dir que tots els gironins que hem corregut pels volts de l'antic institut havíem patit el canvi de ritme quan baixàvem saltant per aquelles escales). No en sabíem el problema tècnic. Ara ens torna a la conversa aquella gironina de la Catedral, l'Assumpció. Ens preguntem per on ha pujat, amb els anys i la bona fe no corresposta a coll. Probablement per la Pera, que té un pendent més mansoi. Sap què?, per molts anys, senyora.

Continua llegint »

10 d’agost del 2015

Convivència a la Costa Brava


Consti que no m’ho crec. Ho anoto només per si els fets tenen algun fonament.
Resulta que l’Ajuntament de Castelló té una llicenciada en dret a la seva plantilla. Aquesta senyora té una casa amb jardí i probablement piscina molt a prop del nucli urbà. Una tarda del juliol passat, com que feia calor – això sí que m’ho crec - , havia fet una capbussada i estava al jardí. De cop, veu un home d’aspecte nord africà que surt de la casa i es dirigeix cap a la porta exterior. Té un moment de dubte. És algú conegut que la busca?  No gosa cridar-lo per aclarir les coses. El desconegut ja és fora abans que reaccioni. Va cap a la casa per mirar d’entendre què ha passat. No hi ha cap porta oberta, no han robat res, tot està bé.
Es tranquil·litza. Però al cap d’un parell de dies, també quan és a la piscina, torna a veure el visitant que surt del domicili i desapareix carrer enllà. Ara comença a pensar que estan prenent vistes per entrar-li a robar. No seria pas gaire estrany. Recorda moltes altres situacions de veïns o coneguts que han sigut visitats a deshora, amb mals resultats. Abans de pensar-hi gaire, ja està vestida, ja ha pujat al cotxe i ja es dirigeix a Empúriabrava on coneix – la seva relació amb la justícia li facilita - el domicili d’un dels líders del grup que més s’avindria a les característiques dels seus visitants. El troba. Es coneixen, és clar. Li diu: fes el favors de venir amb mi i el fa pujar al cotxe.
No tinc constància del que es van dir pel camí, que tampoc és gaire llarg, des de la zona dels canals fins a la vila vella. No té importància. El vehicle s’atura just davant la casa de l’advocada. Llavors li diu:
 -Mira, aquesta és la meva casa. Vull viure tranquil·la, de manera que fes el que hagis fe fer perquè no em visitin els lladres que tu coneguis. (No us puc garantir que les paraules fossin exactament aquestes, però el seu sentit, anava en aquesta direcció).
-Estigui tranquil·la. De cap manera ningú gosaria entrar aquí. Mai, escolti mai.
-Com que mai? Fa dos dies em va entrar un individu, i avui un altre. Avui, encara no fa una hora que era al meu jardí.
L’home es mostra sincerament indignat. Com és possible? Si tots saben que no s’ha d’entrar mai a les cases del poble. La part històrica de Castelló no es pot tocar. Empuriabrava és diferent, és clar. Però Castelló de cap manera.
La meva font, que la prudència necessària no em permet explicitar, acaba informant-me que és conegut pel rodal que d’Empúriabrava – i potser de poblets costaners pròxims – en surt de tant en tant un carregament – la font diu un container – de gènere robat cap a mercats del Marroc.
És clar que, ves a saber. Potser només són històries que escampen les males llengües.

  

Continua llegint »

3 d’agost del 2015

Volia pactar, que hi ha algú?

Llegeixo: “És fals que no hi hagi sortides intermèdies entre la independència i l'statu quo. Per contra, les enquestes [...] alerten d'una demanda [...] d'una sortida pactada en el marc de la legalitat.” Ho diu en una editorial el diari El País, que és un diari espanyol seriós, democràtic i decantat cap a l'esquerra –és a dir, cap al PSOE– amb moltes ganes de representar la classe mitjana emergent, decidit a consolidar la democràcia nada després de la mort del dictador. El diari dels espanyols progres, aquells de l'americana de pana beix, sense corbata. El diari dels profes d'institut, dels penenes d'aquell temps, dels revolucionaris moderats per dir-ho amb una contradicció prou expressiva. Dels que es pensen que saben de què va la cosa i miren d'estar al dia. El diari nou del nou imperi espanyol de la Transició.
Molt bé, penso. Ja era hora. Tants anys d'immobilisme, de menyspreu, de sarcasme, d'amenaces, de somriures, d'insults... han servit perquè a les altres esferes ideològiques de l'Espanya progre es comenci a entendre que hi ha un camí per a l'entesa –ells sembla que imaginen alguna mena de federalisme, algun reforç de l'autonomia– que permeti evitar allò que en algun moment en vam dir “el xoc de trens”. Els ho agraeixo de cor. Mai no és tard si s'arriba d'hora.
El que passa és que, llegint bé el text citat, no costa gaire d'adonar-se que tot plegat no passa de ser una volada de coloms. Les enquestes que serveixen de feble base argumental al diari no s'han pas fet a les Espanyes, sinó que s'han realitzat a Catalunya. No és pas que els ciutadans madrilenys, andalusos o asturians estiguin buscant sortides intermèdies al problema que té l'Estat per fer una
proposta seriosa de nou encaix als catalans. Només faltaria. Els que encara tenen alguna esperança de no haver de sortir d'Espanya són molts catalans abocats a l'independentisme, que no es poden creure que des de Madrid no es faci res per salvar una unitat que diuen tan important.
Perquè, a veure, l'editorial d'El País fa alguna proposta? No, cap. Imagina alguna solució? No. Planteja algun debat sobre el problema per canalitzar les opinions contradictòries dels ciutadans afectats? De cap manera.
Què fa, doncs, amb la contundència d'un editorial? Simplement ens fa saber que se sent molt feliç de saber que alguns indicis fan pensar que, sumant els catalans que voldrien una solució pactada (amb qui, sobre què?) i els que no volen cap solució, potser entorpirien el procés i difuminarien els resultats de les eleccions plebiscitàries del setembre. D'això, ells en diuen democràcia, independència i objectivitat. Jo en dic propaganda. En aquest cas, propaganda del no-res.

Continua llegint »