21 de novembre del 2012

Matemàtiques preelectorals


L'autor busca precedents històrics sobre la idea del federalisme. A la foto, estelades al castell del Montgrí.
Alexandre Deulofeu, un dels molts savis figuerencs més oblidats, va desenvolupar la seva matemàtica de la història en una dotzena de llibres. No us en faré ara un resum impossible. Però em permeto aplegar alguns fragments que em semblen de sorprenent actualitat. Quan parla de l'imperi espanyol i hi aplica la seva teoria, la llei que ha extret dels seus estudis sobre totes les civilitzacions conegudes, concreta:
“L'imperi espanyol quedava constituït... l'any 1479. Si, a aquesta data, hi afegim cinc segles i mig, que és la durada de vida de tots els imperis, ens n'anem a l'any 2029. Som, doncs, avui, l'any 1972, a 57 anys de la fi de l'imperi. Què és el que passarà? Si no fem cas de la llei, estem abocats a la fase caòtica, és a dir, a la liquidació total de l'imperi amb lluites ferotges del poder central contra els pobles peninsulars: Catalunya, Bascònia, Galícia, Andalusia, Aragó...” I proposa, com a alternativa coherent –el 1972!– “una descentralització gradual, segons el grau d'evolució de les nacionalitats hispàniques per tal de transformar un estat centralitzat en una comunitat de pobles lliures”. (La segona onada imperial a Europa, pàg. 142)
Deulofeu està convençut que els pobles que conformen Ibèria, Portugal inclòs, configuren una unitat determinada per la geografia i la història. Creu que la tendència centrípeta que ha dut el país a la situació actual va ser imposada per les cases reials estrangeres, Àustries i Borbons, especialment ferotge sota els Borbons. Escriu: “En realitat, no ha existit un domini de Castella sobre els altres pobles peninsulars; aquest domini l'han exercit aquestes cases reials estrangeres, i aquest domini es va exercint des del 1914 fins avui, és a dir, 260 anys... dos segles... de màxima decadència dels pobles hispànics... Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre el poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han tingut en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que al voltant de l'any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat.”
Per resoldre la crisi política que descriu proposa: “Els darrers governants del poder centralitzat haurien de ser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d'una manera gradual, sinó total... començant per donar plena independència als pobles que la desitgin.” (pàg. 374 i 375). Com que creu en la força del factor geogràfic i racial immutable i la necessitat de relació i convivència, preveu una federació de tots els pobles ibèrics.
Ep, ¿està fent costat, tants anys abans, a la campanya de Pere Navarro? Jo crec que no. Al PSC li falta assumir que només es poden federar els pobles que són lliures.

Continua llegint »

6 de novembre del 2012

Huracans sobre Catalunya


                               
El Sandy ha arrasat la costa est dels Estats Units. Una colla de morts, grans desgràcies, moltes pèrdues. De moment, els càlculs parlen de 15.000 milions d’euros en destrosses. Una tragèdia que ha commogut el món, potser perquè ha afectat Manhatan. Si ens hagués passat aquí, del Sandy ni en parlarien o en parlarien en un breu a la pàgina 4 dels diaris. Al cap i a la fi, amics, Catalunya pateix els efectes econòmics del Sandy cada any, des que sabem comptar les balances fiscals. La gran onada del centralisme espanyol s’enduu cap a Madrid més de 16.000 milions cada temporada, sense que ens declarin zona catastròfica. Es veu que és normal. Ens ha tocat viure en una part del món on els ciclons no tenen nom, no solen matar gent (si deixem de banda els morts que hem enterrat com a herois cada vegada que ens hem revoltat) i estan plenament controlats des de l’agencia tributària.
Què hi podem fer? Hem de deixar de ser “solidaris”? Podem ser egoistes fins a l’extrem de negar als nostres amics de més enllà de l’Ebre el seu dret constitucional enviar-nos l’anual onada de recaptadors? Seriem capaços de condemnar a la ruïna els pobres administradors de la hisenda pública espanyola per salvar-nos nosaltres de la dosi anual d’huracà sense nom? Ells, que tant ens estimen, que vetllen per nosaltres, que dosifiquen les inversions per estalviar-nos empatxos, que es preocupen que no treballem massa, ofegant les empreses explotadores, que malden per desviar l’eix natural del comerç mediterrani pensant que el trànsit espatlla els camins, que ens estalvien soroll i contaminació enviant cap a Barajas els avions que voldrien aterrar al Prat, que ens salven de trens i carreteres que els malignes dirigents de port de Barcelona projecten contra nosaltres... Ells, repeteixo, que ens estimen, que vetllen pel nostre bilingüisme que ens fa universals, que no paren de posar davant els nostres nassos l’espantall d’una hipotètica “expulsió” comunitària de Catalunya, si trenca el víncul amb la corona espanyola. Tot pel nostre bé, renunciant fins i tot a l’esperit democràtic que tan preuen.
Per cert, Europa no ens voldrà?  Des de Tailàndia – ja té mèrit – en David Pons ho té clar: “jo vull ser europeu sempre que la UE respecti la voluntat pacífica i democràtica dels seus ciutadans.... Vull que el nou Estat català formi part de la UE , però si ells ens volen mesells, oprimits, asfixiats, perseguits, sotmesos i dòcils, prefereixo...deixar la UE i iniciar un camí propi que de ben segur serà igualment satisfactori.
Potser Europa serà menys desinteressada que Espanya i valorarà la possibilitat de cobrar la part del deute espanyol que assumim. Sense estimar-nos tant, podria ser que es diguessin, en castellà, “de lo perdido saca lo que puedas”.

Continua llegint »

9 de setembre del 2012

Cal agafar el tren de l’11


Demà surten al carrer a la capital catalana, darrera una pancarta que reclama un estat nou dins d’Europa, centenars de milers de catalans que han pujat al tren d’un moviment popular disposat a acabar amb la ignomínia del decret de Nova Planta, encara que ja ni en tinguin memòria. Un decret que va instaurar, sota la força de les armes borbòniques, un procés d’anorreament sistemàtic, conscient, pertinaç i tossut de la nació catalana per convertir-la en una colònia més de l’imperi castellà. Així s’ha fet al llarg de tres segles, de vegades amb bones paraules, sovint a sang i foc. I, lògicament, tot el cost de tant d’esforç l’hem hagut de pagar a través dels impostos els colonitzats.
Pel que fa al nostre encaix amb Espanya, podem pensar, de forma gradual: ja està tot bé, caldria millorar el finançament, s’ha de respectar l’ordinalitat després de ser solidaris, pacte fiscal, estat federal, estat federal asimètric, estat confederal, estat lliure associat, independència. De la mateixa manera que a l’estació del tren de Portbou pots triar: quedar-se a terra o agafar bitllet per Colera, Llançà, Figueres,  Flaçà, Girona, Caldes, Maçanet, Granollers o Barcelona (i ja se que me’n salto).


        .                    

Totes les opcions em semblen prou respectables, fins i tot la dels que es queden a terra considerant que ja estem prou bé. Però és bo que el món conegui els sentiments i les aspiracions del poble català a començament del segle XXI, quan, mig de la crisi econòmica, s’està configurant l’esperançadora Europa del futur, en la que podem ser una petita peça fonamental per la indiscutible situació estratègica, pel dinamisme econòmic i cultural, per la demostrada capacitat de regeneració i assimilació i per la voluntat manifesta de participar directament en la construcció europea. Tothom ha d’entendre que el llast feixuc que ens carrega l’ indiscutible dèficit fiscal imposat per l’administració espanyola invalida els esforços d’una regió europea per poder contribuir positivament en el redreçament econòmic imprescindible a tots nivells. Que aquest drenatge de recursos i la seva evident mala gestió política persistent resulta nefasta tan per Catalunya com per Espanya com per Europa.
L’Europa democràtica, multilingüe i multicultural no pot permetre al seu si la continuïtat de la tricentenària política d’anorreament nacional i cultural establerta pel decret borbònic ni la continuada sagnia econòmica que patim els catalans.
Des d’aquest punt de vista, amic lector, si no ets dels que es pensen quedar a terra perquè les coses ja estan bé com estan, has pujar la tren. Qualsevol dels dos trens: el simbòlic  que m’he inventat a l’estació de Portbou, o el de la manifestació de demà mateix. Tots dos tenen com a destinació Barcelona.

Continua llegint »

2 de setembre del 2012

Del pacte fiscal a la majoria absoluta


                                 Es pot saber què en pensa, d’això del pacte fiscal?
Ja hi tornem a ser. Ja li vaig dir que hi estava a favor, com gairebé tothom. Que paguem massa i el que paguem es queda pel camí i no torna. Recordo que a vostè li semblava que no ens en podíem sortir, que Madrid s’hi posaria de cul. De fet, crec el seu punt de vista era que no ens podien dir que sí perquè necessitaven els nostres diners per anar tirant. Ja veu que l’escolto.
- Doncs miri, encara li diré més: ni a Madrid ens poden donar res que s’assembli a un concert econòmic ni els partits catalans  el volen. Vostè llegeix els diaris? Escolta la ràdio? S’ha fixat en el que diuen demanar? Paraules, paraules, paraules. Què vol dir pacte fiscal? Només és un jóc de dues paraules. Si algú vol negociar ha de fer una proposta clara. Si no volem ni podem continuar regalant el 10 per cent del nostre PIP `re ser espanyols, cal deixar clar fins on estem disposats a arribar. Podríem dir que, d’entrada,  no volem pagar res. Podríem dir que només volem pagar un 1 per cent, o un 2, o potser un 4 – el que ens semblés raonablement justificable. Hauríem de proposar els terminis temporals  d’aquesta aportació, que no pot pas ser per sempre més. Caldria estudiar i concretar a què es destinaria la nostra aportació per assegurar-ne l’eficàcia. I controlar tot el procés. Vostè n’ha sentit parlar de tot això? Oi que no? Doncs ja estem entesos. Paraules i més paraules.
Aquest home és un pessimista de mena. Ja en tornarem a parlar després de la Diada. Quan s’hagin vist els presidents Rajoy i Mas, sabrem cap a on pot derivar la qüestió. Alguna cosa hauran de dir i de fer. Ja es comença a entendre que Catalunya no pot continuar amb un sistema que la posa en situació de ser rescatada – com un favor – amb els diners de pocs mesos de superàvit fiscal .Hem de demanar humilment que ens deixin una petita part dels nostres diners? És tan absurd i tan il·lògic que no es pot admetre.
- No? I què faran? Un tancament de caixes? Una vaga de fam? Més protestes al carrer? La independència? Vostè creu en això de la independència? Qui l’ha de declarar? I qui li farà costat si se la juga? Algú està disposat a anar a la presó? Recorda que Macià va anar a la presó? Que Companys també?  Miri, li explicaré ben clar. Els convergents juguen la carta del pacte fiscal, sense deixar de festejar els independentistes. Sembla que amenacin Madrid: o pacte fiscal o ens separem. Però se n’estan prou de dir-ho. El que diuen és que si no hi ha pacte fiscal, aprofitaran la indignació general per convocar eleccions. I ho faran. Trauran la majoria absoluta que no tenen i ja no sentirem a parlar mai més del famós pacte fiscal. Qui dies passa al govern, anys empeny.

Continua llegint »

18 d’agost del 2012

Catalunya se'n va, segons El País

Crec que cal llegir aquest article del diari  El País. El signa Suso del Toro.
Són intel·ligents i comencen a entendre el problema.
Ells en donen la culpa als altres diaris de la capital de l'imperi, però han ajudat prou a crear-lo en tants anys d'espanyolisme excloent.

http://elpais.com/diario/2010/08/08/galicia/1281262694_850215.html

Continua llegint »

17 d’agost del 2012

El partit de la convivència

            
Sovint, les votacions dels socialistes catalans a Madrid resulten incomprensibles. La darrera, a favor del corredor ferroviari central, era tan absurda que demanaren perdó. Però tot s’ha d’entendre: el PSC és sobirà a Catalunya i no ho és a Espanya. Aquest devia ser l’acord bàsic quan es federaren amb el PSOE i és un acord coherent, si s’expliqués bé. És coherent i probablement funcionalment eficaç si creiem que la influència catalana al grup parlamentari socialista s’exerceix en la discreció prèvia a les decisions federals. Però pot tenir conseqüències perverses quan, per evitar haver de votar contradictòriament als dos parlaments, els socialistes catalans s’autocensuren a Barcelona, modulen el seu vot amb la mirada posada en com hauran de votar els seus representants a les Corts de l’Estat. Quan això passa – recordem la recent votació sobre el pacte fiscal – es fa evident que laminen voluntàriament la seva sobirania. L’acord deixa de funcionar a la pràctica. I deixa de funcionar en perjudici de les essències del partit, que es proclama català, que aspira a governar Catalunya i que treballa per millorar la vida dels ciutadans d’aquest país.
El PSC és, ha sigut i hauria de continuar essent, un partit transversal, que aglutina diverses maneres d’entendre Catalunya, que prova de sintetitzar en un únic projecte les aspiracions de progrés i de convivència d’un país complex, d’una societat dinàmica en procés constant de canvi, de reinvenció. I ara, quan la crisi econòmica i la incertesa política planen angoixosament sobre el panorama social, el paper del socialisme català hauria de ser determinant. Catalunya ha de construir el seu futur, situar-se en el mapa polític i econòmic, establir les pròpies coordenades en una Espanya i una Europa que estan canviant al ritme frenètic d’uns temps convulsos. En aquest futur incert, líquid, evanescent, el poble català necessita marcar-se uns objectius mínims que garanteixin la  continuïtat de la convivència i un projecte sostenible de justícia social.
Quan l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol grinyola per tots costats, un partit polític com el PSC ha d’assumir plenament i obertament la responsabilitat d’aquests objectius mínims. Ho ha de fer obert a totes les alternatives que tenim al nostre davant. El seu programa – que caldrà redefinir  aviat per no perdre l’últim vagó de la història – ha d’assegurar el respecte absolut a la identitat catalana, al seu dret a créixer i a desenvolupar-se lliurament en qualsevol marc polític que el futur ens depari (no és impensable una recentralització de l’Estat i la insistència en uniformitzar-lo sobre la base castellana) . Però també és el partit que ha d’assumir, si el poble així ho demana democràticament, una Catalunya deslligada de l’estructura del decret de Nova Planta. Assumir-ho i ajudar a la nova organització nacional per oferir les garanties que calguin a aquells catalans que mantenen arrels sentimentals i familiars al vell Estat.
Per dir-ho clar: el PSC, si vol ser fidel als seus orígens i al seu esperit, ha d’estar preparat per assegurar, passi el que passi, la convivència. Ha de ser, sobretot, el partit de la convivència. En el marc polític que els catalans decidim lliurement. I ajudar a aconseguir-lo. Treballant per fer possible un encaix amable, fraternal, amb els pobles d’Espanya – com intentava prou intel·ligentment l’Estatut Maragall –, si resulta possible,  o oferint les garanties polítiques que calguin als ciutadans que se senten espanyols que un trencament – potser inevitable, vistos els esquemes que es mantenen a l’Estat – no els ha de representar cap mena de perill, que en tot cas, tindran sempre el respecte als seus drets, la seva cultura i les seves tradicions, com a ciutadans de primera que són i han de continuar essent.
No és un programa fàcil de dibuixar, però és el que mantindrà la unitat del partit i el que li assegurarà el suport social necessari per continuar al centre de l’escenari polític català, com alternativa real de govern.

Continua llegint »

11 d’agost del 2012

Prometre no fa pobre, però costa


                    
És de justícia, com hi ha món. Però no ens el donaran. A Madrid no donen res que no vulguin donar. I hi ha coses, que no és que no les vulguin, és que no poden donar-les. El pacte fiscal, posem per cas. No el poden donar perquè Espanya seria inviable. Si quedant-se el 10 per cent del nostre PIP ja no saben com pagar les factures, com vol que es conformin amb menys?
Ho escolto i admeto que potser té raó, però si ho demanem bé, amb decisió, amb força, amb contundència... Que s’adonin que la vaca no pot rajar més llet, que no pot ser que alguns empre cobrin i els altres sempre paguin. I callin.
- Oh, no, amic meu, no demanen pas que callem. Ens deixaran dir, ens deixaran protestar, potser fins i tot diran que ens escolten. Però la cartera no es toca. Ho tenen clar. Si ens hi posem tossuts – i ara sembla que ens hi volem posar perquè no podem més – acabaran dient que sí, que estudiaran un sistema nou, que ens milloraran alguna cosa. Però, com que ells en saben molt –  en viuen, de pensar la manera de que res no canviï – ens quedarem amb un pam de nas. Això anant bé.  De moment, si està atent als mitjans, haurà vist que, abans que Madrid digui res, ja hi estan en contra Andalusia, Extremadura, Castella la no sé què... i el País Basc i Navarra.  Aquests darrers, saben que el seu sistema fiscal privilegiat no es pot estendre a ningú més. L’invent faria un pet com un aglà.
Però m’ha reconegut que és de justícia... I la majoria del Parlament va votar...
- Vostè no sap com juguen els ministeris? Recorda la campanya per la matrícula GI dels cotxes gironins? Aquella batalla la vam guanyar. Jo encara tinc un cotxe amb la GI. El president Aznar va dir despectivament que ell no discutia de “xapes”. No discutia de xapes, però ben aviat canviaren el sistema de les matrícules i la GI es va esfumar.
Aquí té raó. Però això de les xapes era purament simbòlic. Els diners, en canvi són educació, sanitat, policia. No són pas xapes.
- I sap que va passar amb el trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions aprovat el 2004, després de l acord entre Zapatero i Maragall? Doncs que el Suprem el va anular el 2006, i després es va suprimir. I es recorda de l’Estatut?
És clar que me’n recordo. De manera que em toca callar.  Li podria fer memòria del traspàs del servei de trànsit als Mossos, que no s’ha perdut. Però m’adono que em podria retopar amb els trens de rodalies, traspassats sense vies, ni estacions, ni personal; amb el desdoblament de la nacional II, amb el rosari de “millors finançaments de la història”. O potser recordar les 50 mil ha de regadiu que s’havien de fer per compensar el desviament del Ter a Barcelona.

Continua llegint »

2 d’agost del 2012

Les onades de la crisi


El ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, durant una compareixença al Congrés.
1
La gent està ofesa, desorientada, tipa d'aquesta amalgama infame de mal govern de mentides, de discursos sense contingut, de corrupció, de malbaratament de recursos públics
Arran d'aigua, amb el sol que ja escalfa massa pel meu gust, deixem que els problemes es bressolin a ritme de conversa. Que jo pugui saber, cap dels membres del grup pateix la crisi de manera directa, aguda. És clar que dir això és molt agosarat, que mai se sap de quin mal plora la criatura. Però la crisi que vivim pel diari del matí, per la ràdio, per la televisió del migdia, persistent, va i ve, com les onades que moren als nostres peus. I pensem que, de la mateixa manera que el mar s'anirà engrescant amb el pas de les hores, inexorable, també la crisi creix en intensitat –avui la prima de risc ha superat els 600 punts– i acabarem més o menys esquitxats.
La gent ha sortit al carrer, més indignada que mai, ofesa, desorientada. La gent està tipa d'aquesta amalgama infame de mal govern, de mentides, de discursos sense contingut, de corrupció, de malbaratament de recursos públics, amanida amb l'oli de les retallades, la sal de noves càrregues i l'àcid vinagre d'un horitzó sense esperança. Algú podria dir-nos cap on anem? És que els que manen saben cap on ens duen? Tenen algun pla? Algun projecte? Alguna idea que superi la simple matemàtica dels vots de les eleccions que ja preparen? Hi ha algun futur més enllà de l'anar passant com es pugui o com manin els mercats? Del qui dies passa anys empeny?
La solució ens hauria de venir d'Europa, diuen. Cal creure-ho, perquè a nivells més propers no sembla haver-hi remeis disponibles. Entesos. Però quina Europa? La que manté vint-i-set ambaixades a cada capital del món per defensar vint-i-set polítiques que haurien de coincidir i segurament no coincideixen? Si hem d'estalviar, comencem per dalt. Siguem capaços d'unificar per simplificar i ser més eficients. És un exemple que ha sortit en la conversa. Serveix. Que facin pedagogia els que ens marquen objectius. I un únic exèrcit, si és que cal tenir exèrcit. I una fiscalitat compartida i justa, que no depengui, a cada estat, del resultat de les últimes eleccions. Probablement es podria unificar l'educació... Algú ha pensat a escriure la història d'Europa? Estudiar el passat ajuda a planificar i construir el futur.
Si aquesta crisi serveix per aprimar les quotes de discrecionalitat dels estats, haurem fet un pas endavant. Si ajuda a eradicar la corrupció que es genera al voltant dels centres de poder, un altre. Potser arribarà un raig d'esperança al carrer indignat. Però pot passar el contrari: el descrèdit d'alguns polítics amenaça la política i només la política ens pot salvar. La nostra indignació ha d'obligar els partits que ens representen a regenerar-se, a renéixer, per barrar el pas als ideòlegs de la tirania que es vesteixen de salvadors de pàtries per arrabassar al ciutadà les claus del calaix.

Continua llegint »

28 de juny del 2012

El misteri dels usurers

Potser hi he començat a veure clara alguna cosa. Seria bo, perquè, com a contribuent que sóc a l’estat espanyol, em tocarà pagar la meva part de la factura, com a vosaltres. Miraré d’explicar-m’ho a mi mateix.
Primer, fem memòria, hi ha haver una crisi del totxo a començaments dels 90. No era pas la primera, que això de les crisis del capitalisme és cosa cíclica, com ja sabem. Molts ciutadans varen perdre el seu pis en no poder pagar hipoteques. Els bancs i les caixes acreedors es van trobar amb un bon estoc immobiliari a les mans. La crisi va ser curta i en poc temps van poder vendre a bon preu aquells pisos, amb noves hipoteques i més negoci. Èxit clamorós. Els grans cervells van recordar aquella dita castellana que diu: “do hallares un maravedí, busca otro maravedí”. I tot va ser xauxa. S’havia de fer hipoteques, com més millor. La solvència del client era un destorb. Si no podia pagar, cap problema, negoci doble.
A les oficines bancàries d’arreu del món – però sobretot, sembla, als Estats Units i a Espanya -  tot era alegria. Es buscaven clients “poc bancaritzats”, un eufemisme per definir compradors de pocs recursos i poca lletra. Se’ls oferia una casa o un pis en propietat a preu d’un lloguer. Se li donava un préstec suficient per pagar el cost del pis al cent per cent, les despeses de tramitació, el mobiliari, el cotxe, un viatge de nuvis al Carib, l’assegurança de vida, la d’incendis... Només amb dues petites trampes: es feia valorar l’immoble per una empresa concertada i dirigida i s’allargava el pagament dels deu anys inicials a quinze, a vint o a trenta. No cal dir que s’aplicaven els interessos màxims permesos, que la mateixa entitat financera s’ocupava de les assegurances i de tots els tràmits, sovint a través d’empreses amigues. A casa nostra, als directors i empleats indecisos o reticents se’ls deia textualment que “no entenien els nous criteris de risc”. Com que els immobles cada any valen més, la sobrevaloració estava plenament justificada. Però no en tenien prou.
Els diners per tanta hipoteca no podien pas sortir només dels impositors. De fet no calia. Al món hi ha un gran mercat interbancari que oferia liquiditat inacabable a bon preu. Els bancs nordamericans empaquetaven les hipoteques i les venien. A Espanya es demanava diner barat a fora i es llogava car aquí. Qui no ho faria? Aquest és el negoci dels bancs. Però encara no en tenien prou. Gent tan llesta no en podia pas tenir prou. Com que els préstecs a curt termini són més barats que els de llarga duració, ells demanaven diner a un any, a un mes, a un dia si podien, i el deixaven a vint o trenta anys. Extraordinari!!  Un negoci tant rodó no s’havia vist mai. És normal que aquells cervells privilegiats que dissenyaren polítiques tan productives fossin pagats amb sous i premis del mateix nivell. De milions d’euros a l’any, molts milions. Diners ben gastats, productius, que ningú discutiria.
Quan va petar el totxo – va trigar prou – els grans líders financers  es fregaven les mans. Ara era el moment de la gran collita. Un parell d’anys d’acumulació d’immobles a cap preu i després, amb la reactivació inevitable, milions a cabassats.
Es van equivocar en una cosa: la crisi es va allargar. Alguns bancs americans feren fallida. Els prestamistes internacionals no volien continuar invertint a Espanya. Volien cobrar. Ni sentir parlar de nous préstecs. Els bancs i les caixes no tenen diners, només totxos, que cada dia valen menys. Què podien fer?  Es van unir les caixes petites, formaren un gran paquet de deute – el més formidable és Bankia - i ens van fer saber que, si volíem  salvar alguna cosa de l’economia del país, havíem de pagar nosaltres. Ara mateix, som aquí.
El resultat final, desenganyem-nos, ha estat que unes institucions majoritàriament catalanes, nascudes per ajudar les classes popular a defensar-se de la dictadura usurera dels bancs, han desaparegut. Les poques solvents, ara són bancs. Cal que us recordi que les caixes tenien un marcat compromís cívic i social. Que no tenien accionistes a qui repartir dividends, que n’eren propietaris els impositors al costat de les entitats públiques que les havien promogut, de manera que la seva activitat beneficiava directament la societat de l’àrea geogràfica on treballaven i mantenia una acció benèfica important a través del que anomenaven obra social.  Cert que el pas dels anys havia acumulat mals usos, errors de gestió, desviacions mal explicades. Potser calia que el legislador reconduís alguns aspectes de les nostres caixes per obligar-les a cenyir-se als seus principis fundacionals, sovint oblidats. Però la legislació espanyola generada sobretot a partir del 2000, va tenir un sentit completament invers: promovia la bancarització de les caixes, debilitava la seva obra social i, a la llarga, les abocava necessàriament a la desaparició.
I en les aigües tèrboles de la usura desfermada, en l’etapa de bonança que no s’havia d’acabar mai, entra en joc la irresponsabilitat política, el mercat del vot, el populisme de les grans obres i les comissions sense vergonya. Des dels trens de gran velocitat que no van enlloc, els aeroports sense avions i els parcs temàtics de la ruïna, a les piscines i els pavellons sembrats a la voleia sobre els erms peninsulars. Tot s’hi val. Fins els fitxatges multimilionaris per al gran circ nacional del futbol.
La gran banca – espanyola i mundial – ha tingut un gran èxit. A costa, naturalment, de les classes populars, de les petites empreses, de les entitats culturals dinamitzadores de la societat civil. En el món del diner ja mana només el diner. Com volien els que tenen el diner. Unes institucions privades que foren creades per fomentar la fraternitat, l’ajuda mútua i la solidaritat, hauran caigut irremissiblement en mans dels simples especuladors. Hem fet, tots plegats, un gran pas endarrere.


Continua llegint »

25 de juny del 2012

Nadals feliços


Nadals feliços

L'estiu esclata sobre la ciutat amb contundència. Diu que ahir vam arribar als 37 graus, que ja és dir per tot just començar. De tota manera, al pont de les Peixateries Velles un airet de tramuntana discret amoroseix el matí ciutadà. És d'agrair. Ens trobem de cara amb Rafel Nadal, a qui no havia vist des de la presentació multitudinària del seu Quan érem feliços, que ja passeja el seu premi Josep Pla per sis o set edicions. Mereix que el feliciti. El seu llibre, llegit de fa dies, ens ha permès conèixer, a molts dels gironins que compartírem alguns dels anys que ell relata, una Girona desconeguda, inimaginable, certament feliç, que coexistia amb la miserable Girona dels cinquanta, convalescent encara de la guerra perduda, de la postguerra inacabable, aclofada, temorenca, resclosida i pudent. És d'agrair el seu testimoni personal que documenta un món familiar privilegiat que li ofereix una infància amb un calendari estacional de paisatges canviants, que van de la vella Girona al xalet de la Fosca, passant pels dies pagesos a Can Cantalozella, d'Aiguaviva.
La família Nadal en la presentació del llibre Quan érem feliços (Premi Josep Pla 2012), de Rafel Nadal. Foto: LL.SERRAT.
No em puc estar de recordar a l'amic el plaer que m'ha donat la lectura de moltes pàgines del seu llibre, especialment les dedicades al mar. Les podria haver signat el mateix Pla. Li recrimino, en canvi, alguna superficialitat quan parla de la seva etapa al Collell –una escola-internat de capellans en mig del bosc, prop de Banyoles. “Posem per cas –li dic–, quan declares que no et van posar mai la mà a sobre, en cap sentit, potser hauries d'aclarir si les mans corrien o no corrien, en tots els sentits.” Voldria saber si el seu cas no era una excepció; per ser els Nadal Farreras –com devien ser, uns dels millors clients de l'escola– dotze fills de casa bona mereixen una atenció especial, diria jo. De tota manera, sembla que l'estada d'en Rafel al Collell va coincidir amb canvis interessants: l'entrada de professors com Mon Marquès o Dolors Oller. I sí, em diu, alguns antics alumnes li han recriminat que no fos més crític.
Se m'acut que un bon editor podria haver-li fet polir alguns d'aquests aspectes. Recordo haver assistit sense voler a una sessió de Javier Cercas amb el seu editor. Discutien i polien pàgina per pàgina. “Uf! –diu ell–. Els vaig passar uns quants capítols per veure què els semblava i van dir que endavant, que tot estava bé. Les coses van així, ara.” No sé si em vol dir que el premi també formava part de “les coses”, però tant li fa. Ho deixem estar. No li dic que també em va semblar que alguns passatges que relaten relacions familiars resultaven un xic ensucrats, potser escrits amb més prudència de la necessària. O que el seu germà Quim nomé hi és citat un parell de vegades, i molt d'esquitllentes... Coses.
En Rafel té clar que ara li ve el més difícil, escriure el segon llibre. Té raó. L'espero amb candeletes, ara que ja ha trencat el gel.

Continua llegint »