Negre. Negre de dol. Negre com la portada del Punt de
dimarts passat.
Ho han fet. Naturalment que ho han fet. Havien de fer-ho,
per construcció. Tenien una feina encomanada i eren els més capacitats per
fer-la. Tota una vida, tota una carrera per arribar al moment de glòria
suprema. Ja està. La sentència unànime: condemnats a presó com manava el guió
que algú va escriure fa molt de temps. Aquesta gent ha d’anar a la presó, va
dir aquest algú on aquestes coses es diuen de debò. Res a opinar. Aquesta
tribuna hauria de ser negra, avui. Però estava escrit. Volíem pendar que els
jutges i els fiscals dels que ens parlaven amenaçant eren com l’home del sac,
com el llop dels contes. Però jutges i fiscals hi eren de debò, i feien cua per
seure a les cadires incòmodes però solemnes des de les que es fa justícia en nom del rei, per dir-ho
d’alguna manera.
Perquè, a veure. Es jutjava uns homes per una rebel·lió
que no es va fer, per una sedició que ningú sabia què era, per una malversació
que havien desmentit el cap de govern i el ministre d’Hisenda? Absurd. Per
convocar un referèndum? Estava despenalitzat. Per declarar una independència?
Ah... De fet, el president Puigdemont va dir solemnement que proclamava els
resultats electorals... però que en suspenia els efectes. Per tant, no hi havia
independència encara. Deixava temps al diàleg. Rajoy li preguntava per carta
perquè no ho sabia. Llavors, una sentència justa podia haver sigut, al meu
entendre, la que es proclamés si calia, però de la que se’n suspenguessin els
efectes. Deixar també espai al diàleg polític.
Però aquests no era l’encàrrec. Havien de condemnar sense
pietat. Algú vol enverinar la convivència a Espanya. Algú necessita les
manifestacions de protesta, les vagues generals de protesta, les marxes, els
talls de carretera, el sunami a l’aeroport, els contenidors cremant... Hi ha algú que viu del conflicte català i
té prou força com per esquivar qualsevol oportunitat de concòrdia, de pacte, de
diàleg. Hi ha algú que sap com portar-nos a la desesperació posant sal a les
ferides, predicant l’odi, infiltrant provocadors a les dues bandes.... No queda
seny a les altes esferes del poder? Encara no han entès que l’harmonia, la bona
entesa, el pacte just, la comprensió mútua i la cooperació amical són les
úniques fórmules per anar endavant, passi el que passi? Què hi fa que parlem d’un
estat o de dos estats? En tot cas ens
haurem d’entendre. I la gent no arriba a acords a garrotades.
És clar que parlo de gent, de persones raonables. Els
maltractadors , els violadors, els
pederastes, els lladres, els assassins, els segrestadors, els militars, els
dictadors... Tots aquests i d’altres que ara no em venen al cap, imposen la
seva llei perquè poden fer-ho, perquè creuen tenir immunitat perpètua i la benedicció
del seu cel. Negre.
