29 de desembre del 2015

Vacances de Nadal

Aquest any els escolars tenen sort El calendari els dóna unes vacances que s'allarguen fins al dia 11 de gener. Un parell de dies de propina aparent. Com que el dia de tornar a escola és, de sempre, el dia 8, i el dia 8 cau en divendres, el bon seny ha permès que guanyin un dia, que amb el cap de setmana són tres. Ja he sentit pares que es queixen. Que estan desesperats. Què en faran de la mainada tants dies? El problema, que sempre és greu quan no hi ha escola, aquest any s'allarga. Rondinen, es queixen dels mestres, malparlen de les autoritats, lloguen centenars de cintes de vídeo amb dibuixos animats i altres variants de distraccions pacífiques. Quantes vacances! Però tot plegat no és res. Un dia de propina i prou. El que passa és que els pares s'han acostumat a fer servir l'escola de guarderia. I quan els falla la guarderia ja no saben què fer. La societat demana a les autoritats que trobin solucions a un problema fictici Un problema creat a casa mateix. Quan les famílies tenien avis i àvies, i tietes sovint, a casa tot era més fàcil. Quan les famílies tenien fills de totes les edats, i els grans es feien càrrec dels petits de forma ben natural, tot era més fàcil. Hem anat cap a la família mínima. A Barcelona ja mor més gent que no pas en neix. Si ho mireu bé, això no pot pas funcionar de cap de les maneres. Ni quan els fills van a escola ni quan són a casa. Ja sabem que el dia que ens toqui jubilar-nos, els que tinguin feina, els joves, no seran prou per mantenir-nos. I també donarem la culpa de tot a les autoritats. De fet, si estem disposats a pagar-ho bé, qualsevol Administració ens resoldrà els problemes: ens tindrà guarderies perpètues, que no tanquin mai, residències de vells on aixoplugar-nos el dia de demà, i el que convingui. Però tot això val molts diners. I a l'hora de pagar els impostos, també rondinem de les autoritats. Es ben clar: el que ens agradaria, el que demanem inconscientment, és allò de tenir la dona borratxa i el vi al bot. Que ens ho donessin tot sense haver de pagar res. Com que som a les festes de Nadal, tan casolanes, us recomano que hi penseu, que penseu en l'avi i en l'àvia, en el fill que pot venir i en tot allò que representava una família. O que continueu rondinant...
Article publicat a l'Avui el 1982

Continua llegint »

La riera i la passera

D'uns anys ençà aquest bloc era un canal per on enviava els articles que publicava al Punt, amb l'afegitó circumstancial d'alguna aportació dispersa.
Al Punt hi tenia establert fa temps un sistema de col·laboració pràctic i força eficient. Cada setmana hi enviava un article de temàtica gironina, que es publicava a les pàgines d'informació local; d'altra banda, enviava també un article mensual per a les pàgines de l'edició nacional, que solien versar sobre temes polítics, educatius, lingüístics o d'interès més general. Això va funcionar un temps.
Quan el Punt es va fusionar amb l'Avui, va caldre una reorganització dels articulistes habituals. Per algun motiu es va decidir que les meves col·laboracions setmanals es mantinguessin però que es deixés de publicar l'article de l'edició general. Per entendre'ns, continuava al Punt i no a l'Avui. Cert que escric sovint sobre Girona, però també és cert que quan es va prendre la decisió devia ser - després de l'Espinàs - qui més articles havia signat a les pàgines de l'Avui en tota la seva història.
No passa res. Ben orgullós de poder dirigir-me als lectors de les comarques de Girona cada setmana. De fet, els temes es van anar alternant -l'actualitat mana - i parlava de coses de Girona o de fora de Girona amb molta llibertat.
Ara, des de dilluns 11, els meus articles al Punt Avui aniran a les pàgines nacionals, però només una vegada cada mes. Entesos.
Com que això d'escriure és més un vici que una professió, miraré de mantenir el contacte amb tots vosaltres a través d'aquest bloc.
Res no canvia. Hi trobareu els articles del Punt i els afegitons que calgui.
Com deia la Carmen Alcalde quan va haver de deixar Presència "Per a passar la riera, més amunt o més avall trobaràs una passera"

Continua llegint »

22 de desembre del 2015

Temps d’espera als núvols

Maco, mira que  m’ho poses difícil. Dius que l’article és per dilluns. Sí, és clar, sempre és pel dilluns, llevat que hi hagi canvis de darrera hora. I vols dir que no és el cas?
A veure, que hàgim anat a votar tots els espanyols i que les enquestes més fiables diguessin fins el darrer moment que cap previsió era sòlida, no és un cas d’aquells que justifiquen una pausa? Com vols que pugui escriure sobre allò que no ha passat? Perquè, és clar, pot ser que el PP torni a guanyar, però ho farà amb tres partits trepitjant-li l’ombra. Tindrà possibilitats de confegir una majoria per formar govern? I quina seria, si de cas?
Oh, sí, vosaltres ho veieu molt clar. Serà amb Ciutadans. Punyeta. Quin dia m’ho dieu això? El mateix divendres que jo escric o el diumenge a les dotze de la nit, amb els formatges dibuixats al davant? O potser el dilluns, ara mateix, tot llegint distretament el diari. A mi, si us he de ser franc, també m’agradaria poder llegir ara el diari del dilluns abans de fer el meu comentari. Us el cobraria molt car...
A hores d’ara sembla que podem tenir un PP + C’s o un PSOE + Podemos.  O govern de dretes o govern d’esquerres, ras i curt. La teoria més senzilla. Però, perdoneu, i si aquestes combinacions no sumen? I si sumen C’s + Podemos o PP + PSOE? Us ho imagineu?  I no penso en d’altres variables que semblen contra natura, de moment.
De manera que caldrà esperar asseguts.
Mentrestant podem fer recompte de vots catalans. Com diu? Que quin recompte? Docs de seguida caldrà saber si els sobiranistes sumen més o menys que els no sobiranistes.  Com que la CUP no juga en aquesta competició, alguns dels seus vots hauran anat a d’altres opcions. En fi, que el Procés s’haurà reforçat o s’haurà afeblit en unes eleccions que podríem considerar foranes, però que no ho són. També caldrà sumar i restar. El resultat pot ajudar a desencallar la  investidura d’Artur Mas o, ben al contrari, posar-hi més entrebancs. M’heu dit que teniu el diari del dilluns? No? Fins dilluns? Probablement sigui indiferent, que una cosa no condicioni l’altra.
Sabeu què, parlarem de futbol que és la sortida més airosa pels dies enfangats com el d’avui. Un cop d’ull al Barça, als jugadors lesionats, als darrers resultats.  Per cert, no jugaven el Mundialet? Sí, al Japò, em penso. Que ja han jugat la final? Em podeu girar la pàgina i deixar-me mirar el resultat? Jugaven en Neymar i en Messi? Es va fer mal algú? Som campions?
No m’ho podeu dir, és clar. Vosaltres ja ho sabeu, i el resultat també, però no me’l podeu dir. Ho  entenc.
De manera que l’única notícia segura és que s’ha acabat la campanya electoral. Podem respirar uns dies.  A veure si al final, el Barça acaba fitxant en Nolito.... De més verdes en maduren.




Continua llegint »

14 de desembre del 2015

Els nostres i els altres

Ens ho havíem imaginat, perquè eren anys sense informació real, creïble. Sabíem que milers d’espanyols s’apuntaven cada any a la petita esperança d’uns jornals a preus d’Europa. Pensàvem en els pobres que havien d’anar a fer la verema. Viatjant de nit, en trens lents, fumats, plens de maletes. Entrepans i vi de la bota. Les eines i molt de gènere de casa per cuinar i estalviar-se els preus francesos. Ens dèiem, sí, potser sí que els sous són europeus, però el tracte.... 
Van arribar els 80, democràcia inclosa. Encara passaven els trens carregats de veremadors, de València a Barcelona;  de Barcelona a Figueres, de Figueres fins a França. Com era possible? Encara la verema?  Allò s’acabaria molt aviat. I dos periodistes gironins, en Xavier Martí i en Jordi Mestres, s’afanyaren a aixecar acta del que podia ser un dels últims viatges de veremadors. En Xavier amb la ploma esmolada, en Jordi amb l’objectiu a punt. S’enfilaren al tren amb una colla valenciana i els acompanyaren  en el seu camí cap a la vinya francesa que els esperava amb el raïm madur  i els jornals grassos. Bé, el resultat d’aquell treball es va publicar a El Periódico. Però el podeu recuperar al catàleg de l’exposició Verema dels 80, una emigració civilitzada, a la Casa de Cultura.
L’exposició - la darrera que va tenir temps de pensar i organitzar la malaguanyada Natàlia Molero - és un petit reconeixement que Girona fa al fotògraf Jordi Mestres. Perquè en Jordi és un primer espasa de la fotografia, encara que no n’hàgiu sentit parlar gaire. Com que és un amic, m’estalviaré de cantar-li jo els mèrits acreditats. Torneu al catàleg. Hi trobareu un retrat del personatge escrit per Xavier Martí, que ens aclarirà molt les coses.  Després, repasseu l’exposició:  les magnífiques, netes, contundents imatges que en Jordi ha servat d’aquell viatge.  Sabreu ara el que ells comprengueren el 82, i que expliquen amb l’adjectiu de civilitzada. Mireu les cares, els gestos, les expressions de la gent de la verema. Comprendreu que, contra el que havíem acceptat creure, no hi ha dramatisme. És una excursió, sovint familiar, cap a una feina temporal que ajuda cada any a viure amb decència.

Aneu-hi, mireu i llegiu. En Mestres i en Martí es mereixien l’homenatge. Són dos exemples definitius que a Girona – la petita Girona de les capelletes de sempre, i la gran Girona de les catedrals de sempre – hi ha dues menes de gent: uns que són dels nostres i sobresurten en política, en literatura, en art, en fotografia, a les publicacions, a la universitat, al món social; i els altres que, ves a saber perquè, no són dels nostres. Costa tant que aquests darrers surtin al diari!!  En aquest cas ha calgut una Natàlia Molero de mitjancera. 

Continua llegint »

7 de desembre del 2015

Un alçament de llum en la tenebra

L'article de David Fernàndez al diari Ara ha revifat el caliu de l'esperança. Duia per títol Sortir-nos-en i el vaig reproduir íntegre al meu blog. Podeu accedir-hi quan vulgueu, però ja us aviso que la prosa del dirigent de la CUP és brillant i espessa alhora, barroca, una mica críptica, polisèmica. Demana reflexió i el domini de moltes claus interpretatives per no perdre massa aviat el fil del discurs. Però hi ha dues frases contundents. La primera és el títol: Sortir-nos-en. El lector i l'elector –hagi sigut quin hagi sigut el seu vot– el fan seu. Tenim els peus en un fangar però l'horitzó net i el cel és blau davant nostre. Estem obligats a sortir-nos-en. La segona frase que en destaco és la que marca potser el camí per fer possible el títol: “potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret”.

Sé que ens en sortirem. Ha costat tant, arribar fins aquí!
Sembla mentida, a hores d'ara, que la solució sigui tan fàcil, tan evident, tan sabuda. Podríem pensar que hem estat perdent el temps, fent volar coloms, discutint sobre el sexe dels àngels. Però no és pas així, per sort. Les feixugues i fatigants negociacions que alguns, potser molts, consideraven innecessàries, hauran servit, si el pas que volem fer es consolida, l'oportunitat per debatre a fons què és el que volem quan demanem un nou estat, el nostre. Les diverses taules de treball, especialment les que estan dibuixant des del no res aquest “pla de xoc” que ho ha de desencallar tot, ens ajuden a pensar el futur que hem d'anar construint, l'horitzó cap al qual cal dirigir els nostres passos. Molts ciutadans ho havien demanat amb insistència: volien saber què deien quan votaven sí o quan votaven no. Atrapats en el fangar de les negociacions, els nostres polítics –si més no els convençuts de la necessària desconnexió– hauran dissenyat les línies mestres del projecte. Feina feta.

És clar que hauria estat més enriquidor que s'haguessin sumat al debat les forces que n'han quedat fora. Els seus punts de vista ens són tan o més necessaris per estructurar l'edifici que s'està bastint. Sap greu no haver-hi pogut comptar. I és important que els tinguem en compte perquè el procés té encara un llarg recorregut quan traiem els peus del fang i en aquest recorregut tots hi han de dir la seva. El país que finalment construirem ha de ser de tots. I tots s'hi ha de sentir còmodes.

El caliu de l'esperança s'ha revifat. És l'hora de posar-se a caminar, sense recances. Pas a pas, sabent com sabem que res no serà fàcil, però que tot és possible. Em sumo modestament a la il·lusió col·lectiva. Sé que ens en sortirem. Ha costat tant, arribar fins aquí! Recordeu, sisplau, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra.

Continua llegint »

3 de desembre del 2015

Text de David Fernàndez, recomanat

“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”
Alexander Pope
Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.
Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.
De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.
El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.
Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.
Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.
Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.
Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.andez.

Continua llegint »

1 de desembre del 2015

Bons mestres per a bones escoles

Fa uns mesos llegia que les autoritats educatives del país havien acordat que els nostres infants necessitaven treballar més en algunes assignatures – per dir-ho en termes que ens entenguem -, sobretot les matemàtiques i l’anglès.  Em va semblar molt bé. Ara, perdoneu, ningú deia qui seria l’encarregat de reforçar aquestes matèries a les escoles. Cal entendre que serien els mateixos mestres? És que els nostres sacrificats mestres, que tenen prou dificultats per fer aprendre a llegir i escriure, a fer quatre operacions i a raonar amb una mica de lògica els nostres menuts, trobarien temps i – sobretot – tindrien els coneixements necessaris per assumir amb èxit les noves exigències curriculars?
Era una pregunta retòrica. Ja ho devíeu pensar.  Jo sempre m’he preguntat com és que calen uns estudis especialitzats per ser professor d’educació física, o per impartir música, fins i tot per ensenyar religió, i en canvi qualsevol mestre generalista està plenament capacitat  per fer entrar el raonament matemàtic al cap dels seus alumnes.  No us ho heu preguntat mai?  Pel que fa als idiomes, sí que es demana una preparació específica. Ara, esteu segurs que tenim un planter d’especialistes en anglès suficient per a tota la xarxa educativa?
He explicat més d’una vegada que, als anys cinquanta,  l’institut de Girona va fer un intercanvi d’alumnes amb el licée de Perpinyà. Vaig constatar una cosa: tots els nois de Perpinyà sabien parlar espanyol amb fluïdesa; cap dels alumnes gironins era capaç de mantenir una conversa en francès.  I, de francès, n’estudiàvem!!   Probablement nosaltres sabíem més verbs irregulars que ells, més gramàtica. Però ells havien après a parlar en castellà.
Vaig cada setmana a unes classes de conversa en francès que organitza l’Ajuntament. Les imparteix una professora jubilada.  És francesa i va estudiar a França. Havia treballat en una gran escola gironina. En un moment  determinat, va arribar l’ordre d’introduir l’anglès a les aules. Decisió assenyada. La direcció va estudiar la situació. Sí, a l’escola tenien una mestra que sabia parlar l’anglès. No en tenia pas cap títol, però el sabia. Que qui era? Doncs la senyoreta francesa, que l’havia après a l’escola del seu país.
No ens desanimem. S’ha entès que calen més matemàtiques i més anglès a les aules. S’ha decidit millorar la preparació dels mestres. Santa paraula!! Cal aconseguir que al magisteri hi entrin els millors, els més ben preparats. Quan jo vaig fer magisteri es va donar entrada a la normal a estudiants que només tenien el batxillerat elemental. Fins aquell moment exigien el superior. Va ser una mala decisió, al meu entendre. L’estem pagant.

  

Continua llegint »