skip to main |
skip to sidebar
Fa uns anys em va
trucar l’Assumpció Cantalozella. Des del moment que es jubilà de professora no parava: llibres i
més llibres, xerrades, política. És admirable el seu delit, la seva empenta.
Entre dos llibres,
- L’amor secret del rei Jaume, que ja
havia sortit, i El confident dels reis
que estava acabant – tenia al cap una novel·la que
retratés la societat gironina. La veritable, amagada, potent, inexpugnable i
decisiva xarxa social de la ciutat. Com que ella no és de Girona va pensat que
jo, que en sóc i me’n sento de cor, la podia ajudar. Creia en la possibilitat de fer un llibre a quatre
mans. “Tu coneixes tothom”, em deia.
S’equivocava de mig a mig. La Girona que
conec és només la crosta cremada de la pedra monumental, el resclosit pudent de
la repressió postbèl·lica, la por enganxada als abrics dels vençuts, l’anar
tirant dels botiguers que esperen els pagesos del dissabte, el caminar solemne
dels canonges que desfilen a toc de campana a mitja tarda, les files inacabables
de seminaristes espantats que van a jugar a l’altra banda del Ter, les parelles
que s’esmunyen entre els arbres de la Devesa quan es comença a fer fosc,
l’escrivent encorbat delerós d’arribar a temps a la segona feina, la negror de
les dones que s’encaren al matí gelat per fer el primer torn de la Grober...
M’explico? La meva Girona és la dels que
no interessa a ningú, la que només existeix al padró municipal, la dels que
feien cua per uns grams de sucre quan hi havia racionament. No, no és aquesta
la Girona que necessitava l’amiga escriptora. Ella volia grans famílies, gent
de pes, gent que mana, que ha manat i manarà sempre. Els especuladors del sòl,
els constructors, els que prenen decisions des de l’ajuntament o des de la
diputació o des de despatxos amics que mouen fils de casaments i d’aliances.
Ells protagonitzarien, ben segur, una novel·la extraordinària que tindria molts
lectors i que es vendria com l’aigua, aquí i fora d’aquí, si destapés
l’entrellat de la política ciutadana de postguerra. Li desitjo molta sort a
l’amiga escriptora. Que trobi algú ben informat que li desveli els secrets –
massa sovint sòrdids o macabres, potser criminals, sempre amagats – que
enriquirien les pàgines del seu llibre. Si és així i m’ho demana, miraré
d’ajudar-la a pintar el decorat urbá de la seva història. En tot cas penso que
allò que podríem anomenar classes dirigents de la ciutat van ser també víctimes
del desastre franquista i van viure el seu petit protagonisme aclaparats per la
mateixa misèria col·lectiva.
Tot això li deia a
l’amiga novel·lista. Ho va entendre. Ella havia treballat una etapa gironina de
la lluita clandestina a les darreries del franquisme, que va plasmar a La ciutat. I recordava les trobades
discretes dels grans noms gironins, amb el rosari de des entre els cognoms, dringant com campanetes de glòria en els
brindis enjoiats i els rotets discrets de caviar iraní, que ves a saber qui
pagava. Més pretensions que caler, val a dir. Només és tenen els que no es
gasten. Però s’ha de ser on s’ha de ser, perquè són qui són.
L’escriptora em
recorda els pares dels alumnes del Montesori, que no lluïen pas títols ni
faramalla de noblesa. Això sí, els vestits exclusius ben tallats i ben portats,
els rellotges d’or sense ostentació pels canells elegants, la caravana de
vehicles luxosament discrets aparcada a la porta, els aires de saber manar
planant en l’aire sagrat de les aules. Gent que no es veuen, que no es troben
al teatre, ni als actes culturals, ni a les manifestacions, ni al mercat, és
clar. Aquesta gent, em diu la Cantalozella, també són de Girona. I deu tenir
raó. Sí, són girones diverses, contradictòries, potser complementàries. Que han
coincidit en el temps com nines russes, encaixades sense pràcticament tocar-se.
O podem pensar en girones successives, esteses en la llarguíssima
postguerra fins esclatar en la primavera
de la democràcia. De la negra, tètrica, resclosida i pudenta Girona dels
quarantes i cinquantes a l’enlluernadora Girona de la llibertat de finals de
segle XX.
La novel·la que
pensava la Cantalozella està per fer. Gosarà posar-s’hi?
Continua llegint »