Amb motiu dels 40 anys del PSC em van demanr un paper, que acaba de soritr publicat en un llibret que aplega una gruixa important de textos.
El transcric aquí, per si us pot inressar:
El PSC i jo
Em preguntes com ha incidit el PSC en la ciutat de Girona. La pregunta és obligada però la resposta òbvia: amb el PSC va arribar la democràcia a l’ajuntament i la ciutat es va girar com un mitjó. De la Girona grisa i negra que havíem denunciat uns anys abans quatre periodistes de Presència varem passar a la Girona actual, nervada, dinàmica, modèlica en tantes coses, admirada i envejada, brillant. Cal entendre que el PSC va poder comptar amb un alcalde, en Quim Nadal, que deu ser un dels millors polítics que ha tingut Catalunya des de la transició que liderava un equip remarcable.
Però no personalitzem, que no cal. El PSC va ser també determinant en la societat catalana. Va ser el PSC, prenent la torxa que abans havia dut el PSUC, el partit que va garantir la cohesió social del país. Crec poder dir que fins a Montilla. Des de l’oposició a Jordi Pujol, en Raimon Obiols va saber pactar i fer costat als projectes polítics que calien per anar desenvolupant les competències estatuàries, amb fites tan important i transcendents com les lleis de política lingüística, els beneficis de la qual encara gaudim. Calia assegurar que continuéssim essent un sol poble i que les diferències s’expressessin políticament al Parlament.
Però crec que cal entendre que la influència del PSC va ajudar també a mantenir els equilibris necessaris per intentar assegurar l’estructura territorial d’Espanya. Potser resulti agosarada l’afirmació. Però penso que Pasqual Maragall, influint en l’arribada a la secretaria del PSOE de Rodríguez Zapatero, primer, i engegant l’Estatut de 2005 després , encarrilava un camí pacífic i ordenat per assolir nous horitzons que permetessin una convivència territorial satisfactòria a les dues bandes de l’Ebre. Cert que no se’n va sortir. Però això ja són figues d’un altre paner. El ribots dels guerras i els recursos dels aznars van fer naufragar el vaixell.
Del meu pas del PSC en puc dir poca cosa. Hi vaig entrar de la mà d’en Just Casero. Solia assistir a les reunions del secretariat d’oient per anar-me convencent de la meva extrema ignorància política. Vaig arribar a fer un míting amb en Lluís Maria de Puig a Osor. Eren les primeres eleccionsdemocràtiques. Va parlar gairebé només ell, és clar. Potser per això a Osor els socialistes guanyarem de llarg.
Curiosament, abans dels meus contactes amb el PSC Congrés d’en Joan Raventós, havia col·laborat amb el PSC Reagrupament de Josep Pallach. De resultes d’una reunió subversiva a can Fita, em vaig convertir en cap de premsa d’una candidatura a l’ajuntament de Girona que presentava de candidats en Paredes i en Carbó. Va entrar a l’ajuntament el primer. Encara no s’havien legalitzat els partits, però aquell grup era la llavor que en Pallach posava a Girona de la mà d’en Jaume Curbet. Després, en Joan Paredes acabaria de segon d’en Nadal.
Sense ser delegat, sempre d’oient, vaig ser al casino del Poblenou quan es va formalitzar la unificació dels socialistes catalans. No es va pas dir però del poc que vaig entendre en recordo la idea de fons: el PSC era sobirà a Catalunya i decidia què s’havia de fer i de dir; en contraprestació, el PSOE decidia la política que es fes a Madrid i la resta d’Espanya. Em va semblar encertat.
Després, amb en Just Casero vam muntar el Punt Diari i m’hi vaig dedicar de ple. Sobretot quan en Just em deixà sol per aplicar la seva enorme capacitat de treball a l’ajuntament i a la diputació. La meva idea de com s’ha de conduir un diari no em permetia pas el treball de partit. Del Punt Diari vaig passar a l’Avui, a Barcelona. Al cap d’un temps em van demanar de formar part d’un grup anomenat Per una majoria nacional i de progrés, que donava suport a Raimon Obiols com a candidat a la presidència de la Generalitat. Era el precedent del que seria més tard Ciutadans pel Canvi de Maragall. Vam presentar el grup a la premsa en Jordi Soler Tura i jo. De fet, el Soler Tura no havia participat gens en els treballs dels ciutadans. S’hi va incorporar just aquell dia. Era el seu pas per saltar del PSUC en hores baixes al PSC emergent. Poc temps després va ser cridat per Felipe González per ser ministre. Res a dir: s’ho mereixia i va ser un bon ministre espanyol de cultura. A mi, aquella presentació amb els socialistes em va costar, probablement, la sortida del diari. No devia agradar gaire als dirigents de l’empresa editora. Què hi voleu fer? Però això ni és segur ni té cap importància.
