Sí, d’acord: els
pisos turístics tenen inconvenients. Els seus ocupants no fan barri, no
participen a les reunions d’escala, no solen trucar a la porta dels veïns per
demanar sal o una llimona, parlen llengües estranyes, surten al balcó a fer el
vermut, duen maletes amb rodes que fan soroll
quan arriben o se’n van a hores empipadores, són causa evident de
l’increment dels preus dels lloguers, de vegades fan festes amb música
sorollosa i tantes coses més greus.
Com que els
turistes no volen pisos rònecs i mig enrunats, les cases centenàries de la
ciutat s’han de posar al dia. I venen paletes, lampistes, pintors, guixaires,
vidriaires i fusters a renovar les instal·lacions podrides pels anys i
l’abandó. Tot plegat soroll, pols, moviment inusual de cotxes, furgonetes,
camions. I, és clar, cal posar al dia les canonades de l’aigua, del gas, del
clavegueram... El carrer ple d’obstacles, rases obertes i tanques protectores.
Aquells carrers
íntims, solitaris, medievals, estrets i foscos, tradicionalment boirosos, humits, amb aromes de pixum i de resclosit
que recorden potser aquell tuf de col bullida de la postguerra – memòria
històrica –, les persianes estellades i descolorides, els vidres trencats i
apedaçats amb cartró, les parets encrostonades i tristes, les portes
il·luminades de grafitis acolorits, reiteratius, sovint obscens, les canals
trencades... Tot aquell món tan nostre, tan antic, tan arrelat a l’ànima dels
ciutadans, tan humà, fisiològic, orgànic, que donava personalitat a la buidor
dels immobles, al silenci de l’abandó de segles, TOT, tot es perd quan arriben
els especuladors del turisme.
Ja va començar
amb l’arribada de l’amic Quin Nadal a l’alcaldia. Carrers nets, places noves,
carrers esponjats, restauració d’edificis, pintada de façanes, neteja del riu,
rentat de cara dels monuments... i promoció del turisme a la italiana. I, és
clar, hotels nous o renovats, apartaments turístics, bicicletes a dojo,
restaurants de cuina refinada, bars i terrasses a les voreres... Ja ho veieu i
ho patiu. Així que, ajuntament de la ciutat i autoritats del parlament, us
felicito. Heu entès el problema. I intenteu redreçar la situació, que esdevenia
insuportable. Gràcies. No es podrà recuperar el que s’ha perdut. Però aturarem
la sagnia, si déu vol.
