Expliquen que fa una colla d’anys, potser cap als seixanta del segle passat, quan encara Andorra era poca cosa més que una relíquia del vell feudalisme, una parella de la guàrdia civil espanyola va pujar fins a Encamp per detenir algú que se’ls havia escapat. No se’n van sortir. Els andorrans es van oposar a l’abús. Llavors, el governador civil de Lleida, ofès, va imposar una multa al comú d‘Encamp. Consultat el bisbe d’Urgell, copríncep de les Valls, des de la Seu se’ls va aconsellar pagar la multa i reclamar després. Es va fer així i la sanció va quedar en no res. Mà esquerra i diplomàcia. Set-cents anys d’experiència.
Recordo aqueta anècdota ara que una jutgessa andorrana, Stéphanie Garcia, tramita la denúncia interposada pels antics propietaris de la Banca Privada d’Andorra, la família Cierco, com a víctimes d’extorsió, coacció, amenaces, xantatge i falsedat documental, per part de l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, i del comissari Marcelino Martín, per aconseguir dades d’uns presumptes comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i de la família Pujol. Si no col·laboraven “voluntàriament”, tenien maneres d’enfonsar el banc andorrà i la seva filial espanyola , el Banco de Madrid. I devien parlar seriosament perquè els dos bancs van abaixar persianes el març del 2015, després que, des de Madrid, s’enviés a l’Oficina de Control de Delictes Financers dels Estats Units informació – que els denunciants qualifiquen de falsa – sobre el banc. I que el mateix president M. Rajoy visités sorprenentment el Principat, al gener.
L’embolic és important. La batlle ha citat a declarar, entre d’altres, a Mariano Rajoy i als llavors ministres d’interior, Jorge Fernández Díaz, i d’hisenda, Cristóbal Montoro. També, és clar, als comissaris Barroso y Martín, al més conegut espia espanyol, José Manuel Villarejo, i al que era director adjunt operatiu de la Policia Nacional espanyola, Eugenio Pino, a l’ex-inspector en cap Bonifacio Díez i als seus superiors, Francisco Martínez i Ignacio Cosidó. Ben segur que cap dels citats té intenció de declarar. Però entre Andorra i Espanya hi ha un tractat de cooperació penal, signat el setembre de 2015, pels ministres Xavier Espot i Fernández Díaz – precisament Fernández Díaz – que acorda la col·laboració en molts supòsits, entre els quals hi ha el de la lluita contra l’extorsió (ap. VIII, secció b, de l’article 1). Ara bé, a falta de consultar més documents, que ja deu tenir en compte la batlle, em pregunto si l’acord abasta també uns suposats delictes comesos abans de la signatura, com és el cas.
No es fa difícil preveure que cap dels encausats donarà la cara als tribunals andorrans. Uns al·legant, con fins ara, una immunitat diplomàtica difícil de justificar un cop jubilats; els altres jugant totes les cartes que va repartir i reparteix el servei secret en l’afer de l’operació Catalunya. Tot s’hi val. Immunitat dels abusananos. Perquè, tinguem’ho clar: en aquesta guerra contra l’independentisme tot s’hi val. Tot.
Què va anar a fer Mariano Rajoy a Andorra el gener del 2015? Era la primera visita d’un cap de govern espanyol al Principat. Ho puc endevinar. Volia que tanquessin el banc que no cedia al xantatge. No calia ni parlar del tema. N’hi havia prou amb recordar al cap de govern que l’economia andorrana té un aixeta a la Farga de Moles. Una aixeta que es pot graduar – i es gradua – legalment extremant o relaxant el rigor dels controls duaners. De revisar aleatòriament un de cada deu cotxes es pot passar a fer-ho a tots o a cap. Un dia, una setmana, un any..., sense haver de donar cap mena d’explicació.
Quan es té l’economia d’un petit país a les mans, no s’hi valen lleis, ni tractats, ni tribunals, ni protestes, ni recursos. El petit ha de saber afluixar, tot mirant de salvar una aparença de dignitat sobirana. Ho saben els andorrans, ho sap el príncep bisbe i ho sap el príncep francès – que d’altres problemes té ara mateix, amb l’alè de la senyora Le Pen escalfant-li el clatell.
La família Cierco, l’Institut de Drets Humans d’Andorra, l’associació Drets i la batlle Stèfanie tenen mala peça al teler. Però, malgrat tot, ves a saber. De més verdes en maduren. A Fàtima o Lorda s’hi veuen miracles, diuen. O és al Tribunal dels Drets Humans del Consell d’Europa?
