Feien patxoca: així, en fila, amb les togues negres i els
collars brillants de poder al coll. Ells eren l’estat, un dels poder de
l’estat. Amb tot un rei al mig, coronant-los a tots. Teòricament, només obrien
el curs, com els alumnes de qualsevol escola. Però allò era com una desfilada
militar, que ufaneja de la força davant del poble. I ho van dir ben clar: les
seves sentències s’han acatar, diguin el que diguin. (Volien dir: s’hi estigui
d’acord o no; semblin raonables o no; siguin
justes o no). Ells són el poder, un dels braços del poder, en el sistema
democràtic, al que han de servir.
Però jo em puc preguntar si el seu poder és independent,
com diu la Constitució. Quan recorden que em d’acatar les seves sentències,
tots, estaven pensant i volien que penséssim en el judici que tenen entre mans
ara mateix. Segurament el més important que tindran mai a les mans. De veritat
aquells togats tan mudats, aquells jutges i fiscals tan orgullosos de la seva
autoritat, han estat cridats a jutjar uns fets, com hauria de ser, o se’ls ha encomanant la tasca de
condemnar-los, de castigar-los?
Tan independent deu ser el poder judicial com l’executiu,
o el legislatiu. Llavors, perdoneu, què o qui fa impossible que Pedro Sánchez
pugui formar govern amb el suport dels grups que van configurar la majoria que
va descavalcar Rajoy? És evident que no és lliure de fer-ho. La voluntat del
poble espanyol, expressada a les urnes, condueix amb lògica política a un
govern de coalició. Però la voluntat del poble no és acatada. I, en democràcia,
el primer que cal acatar és la voluntat del poble.
De manera que els jutges del Suprem no són prou
independents com per fer justícia en un judici polític. Els polítics no són
prou independents per poder formar el govern que han proposat els ciutadans.
Qui és lliure doncs? El rei?
Diria que el rei tampoc. Quan l’octubre del 1017 havia
d’exercir el poder moderador que li atorga la Constitució, provant de modular
el conflicte entre dues legalitats democràtiques, no va poder exercir-lo i es
veié obligat a prendre partit de forma descarada al costat dels “a por ellos”.
Potser sí que hi ha separació de poders, però tot fa
pensar que tots els poders de l’estat espanyol estan tutelats, vigilats, manats
i potser coordinats amb mà ferma. La
pregunta és: qui mana, de veritat a Espanya? Qui pot donar ordres al rei, al
primer ministre, al Suprem, als representants del poble? Qui està movent els
fils discretament però amb contundència darrera els tres poders tradicionals de
l’estat i controla els mitjans de comunicació majoritaris que fan de corifeus?
Van proclamant, aquí i a Europa, que vivim en un estat de
dret. Potser sí que han armat una estructura d’aparent democràcia. Però, que em
perdonin, si no s’acata la voluntat del poble, no hi ha esta de dret, malgrat
els decorats, els vestits lluents i les punyetes. Torno a preguntar: qui mana a l’estat?
Ho pregunto, si més no, per saber-ho.
