22 d’octubre del 2013

El camí real per al país real

“Ara pla! Els que hi entenen, o sembla que hi poden entendre, asseguren que una declaració unilateral d'independència no tindria cap valor jurídic. De manera que cal fer abans el referèndum, i s'ha de fer legal, amb tots els ets i uts. Legal dins de les lleis espanyoles. Però com que un referèndum d'autodeterminació afectaria tots els ciutadans de l'Estat –que es proclamen propietaris indivisos del territori català–, no es pot pas convocar només a Catalunya: en tot cas, caldria consultar tots els espanyols. Seria maco, és clar. Però mai Madrid plantejaria una pregunta sobre la independència de Catalunya. Ves a saber què respondrien els votants de Logronyo o els de Huelva. Aquestes coses l'Estat no les fa si no en pot assegurar el resultat que desitja. Imagina‘t per un moment que als amics espanyols, cansats de tanta campanya contra Catalunya, se'ls acut decidir que ja n'hi ha prou de queixes que no entenen i voten que sí, que ens en podem anar. L'Estat amb les coses de menjar no hi juga. No es poden pas deixar a la discrecional voluntat dels ciutadans. És a dir, que tampoc.”
“Però, a veure, una declaració unilateral per què no tindria valor jurídic? Imagino que el valor el dóna el reconeixement que es pugui rebre dels altres estats del món. Qui ens reconeixeria? Letònia, Estònia... No n'hi hauria pas prou. Caldria poder ser apadrinats per algú de pes en el concert internacional. I millor que ens fessin costat els veïns europeus: Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia. Al final, comptat i debatut, necessitem que en avali la mateixa Espanya per no tenir problemes.”
“D'acord. Però parlem clar: el que ens diu la història és que els estats acaben sempre acceptant la realitat. Si ens féssim independents, seríem independents. Al cap de poc temps s'aniria guanyant el reconeixement jurídic i polític. O les simpaties. Darrere els bàltics, probablement vindrien alguns països sud-americans, que tenen memòria dels seus problemes per desempallegar-se de la prepotència castellana.”
“Deixi-ho córrer. No caldrà anar tan lluny. El dia que a Madrid entenguin que el camí –encara que sigui difícil– no té tornada, aquell dia, en pot estar segur, trobaran la manera de resoldre el problema de manera pacífica. Perquè (ells ho saben i nosaltres, també) el problema és que, des del decret de Nova Planta fins avui, se'ns ha exigit per ser espanyols deixar de ser catalans. Aquesta imposició s'ha mantingut per la força de les armes durant tres segles. Ens volien només per pagar les factures de les seves guerres europees o els delirants plans ferroviaris de l'alta velocitat. Saben ells i sabem nosaltres que es podria conviure en un estat compartit, de ciutadans iguals. Un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. L'estat real.”

Torna a l'inici

Continua llegint »

9 d’octubre del 2013

Sense peus al coll, millor

07/10/13 02:00 - PIUS PUJADES

És clar que sí: la Via Catalana té, com a mínim, dues alternatives positives. I poso de banda la que seria la primera, que vol dir deixar-ho tot tal com està. La poso a banda perquè és l'única fàcil, realitzable, legal i pactada amb Madrid, que no comporta amenaces ni penalitzacions, que no té incògnites, ni comporta angoixes. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Qui demana tranquil·litat, quietud, seguretat, pau, concòrdia, bon rotllo, garanties i més coses, que es quedi a casa, que calli, que digui amén i que no canviï res. Siguem espanyols –de fet, españoles– amb totes les conseqüències. Seguim el model perfecte que va aplicar el gran valedor de l'Espanya sense problemes, pacificada, quieta, silent: elgeneralísimo Franco Bahamonde, caudillo por la gracia de Dios. Siguem espanyols com manen els cànons: una pàtria, una nació, un poble, una llengua, un destí, una cultura, un partit (si de cas, de cara a Europa, dos i ja és massa), un himne, una bandera, una història, una religió, una raça, un ideal, una televisió (potser amb canals temàtics per decidir), un grup editorial, una única classe social dirigida pels millors entre els fidels, una escola, un equip de futbol multicampió, una llei, un tribunal... 
Ras i curt: per assolir la pau absoluta en tenim prou amb deixar de ser catalans, pagar i callar.
Però anem a les alternatives que deia al començament. Totes dues passen per la consulta. Decidir democràticament si volem ser independents d'Espanya. És una pregunta clara, té dues úniques respostes. Però té un inconvenient: deixa fora de joc aquells que voldrien aconseguir un encaix amb l'Estat espanyol diferent de l'actual, un encaix que no suposi renunciar al que som ni pagar per ser el que som, un encaix possible si hi hagués voluntat a les dues bandes, si es negociés seriosament. Queden fora de joc els federalistes, els confederalistes, els reformistes, els del pacte fiscal... Massa gent.
Llavors, pensant en aquest grup, podríem passar a l'altra alternativa. Proposar la continuïtat dins d'Espanya però canviant dràsticament les regles de convivència. Proposar una pregunta que sembla clara: vol mantenir-se dins d'Espanya però canviant el model d'encaix? Podríem respondre-hi  o no. Decidiríem lliurement. Però, imaginant un  majoritari, quin hauria de ser l'encaix? Qui el decidiria i com? Aquesta opció demanaria que s'hagués pactat abans entre Madrid i Barcelona un model. De manera que la consulta es podria fer al final del procés negociador, que hauria durat anys, anant tot bé. I encara, recordant la reforma de l'Estatut, sabem que ens hi podrien passar el ribot per on volguessin, abans i després de la consulta.
De manera que, per fer contents a tots, millor declarar la independència i després, si cal, negociar possibles encaixos. Sempre es negocia més bé si no tens un peu al coll.

Continua llegint »