Valls cita Pla, que cita Plaute. I jo cito en Valls.
Em vaig apuntar a un grup de facebook que aplega frases fetes, amics de les frases en català. No és pas que el visiti cada dia, ni que hi faci gaires aportacions. Si us he de se franc, hi entro poc perquè em fan patir una mica i tinc por de fer-me pesat i de semblar pedant. De ser-ho. Molt sovint les frases en català que hi anoten els participants són, senzillament, males traduccions de frases castellanes. La llengua que parlem i que sentim parlar no dona per més, es veu. Llavors, naturalment, algú ho fa observar. Jo mateix algun cop. I no sabria dir si és per bé o per mal. Quan algú aporta un aforisme com “qui a ferro mata a ferro mor” (me l’invento per no ofendre ningú), després de dir-li que això no és català, l’autor demana que li tradueixin... Perdoneu, traduir frases fetes és una feina de mil dimonis. No vull pas fugir d’estudi. Proposo “tal faràs, tal trobaràs”, sense gaire convicció.
Quan estudiava francès a quart de batxiller – d’això ja fa molts anys – teníem un llibre amb llistes inacabables d’expressions franceses amb una possible translació al castellà. El senyor Perich, que era el nostre professor a can Coquard, ens va proposar que en triessin cent cada un de nosaltres i serien aquelles cent les que ens preguntaria. De la meva llista, que em vaig ben aprendre, només en recordo “a mon avís”, “malgré moi” i “avoir la bourse plate”. Que què vol dir “avoir la bourse plate”? Segons el meu llibre “no tener donde caerse muerto”. En dec haver oblidat noranta set!!
Tot això ve de la relectura que estic fent dels papers d’en Josep Valls sobre els últims anys de Josep Pla. Uns papers que van sortir primer al Punt Diari, poc després de la mort del mestre, i que han tingut tres edicions en forma de llibre, “Josep Pla, inèdit”, “Pla de conversa” i ara “Històries de Josep Pla”. N’aniré parlant, que el tema dona per molt. El cas és que el dia 6 de juny del 80 Pla cita Plaute: “Plau als déus que el goig vagi seguit immediatament de la tristesa”.
És clar, Plaute ho devia escriure en el llatí que es parlava 250 anys abans de la nostra era. La traducció, que no sé de qui és, deu ser literal. Hi he pensat una mica i he recordat una dita catalana que sentia dir a uns amics de Ripoll i que podria ser una translació justa de la frase. Diu “Quan el riure és al menjador, el plorar puja l’escala”.
Colossal!, que diria Josep Pla.
