Perquè he de votar?

 El meu avi em va dir: “quan hi ha eleccions, s’ha d’anar a votar; si tu no votes, d’altres voten per tu”. M’ho deia el juliol de 1947. Fa doncs 76 anys, i no ho he oblidat mai. S’havia convocat el referèndum de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Segons aquesta llei, "España se constituye en Reino". També establia que el successor de Franco seria proposat per ell mateix. De manera indirecta, obria la possibilitat al retorn de la monarquia borbònica.
 L’avi va votar, però abans prengué totes les precaucions possibles. Va anar al col·legi electoral i va recollir dues paperetes, una amb el sí i l’altra amb el no. A casa les va comparar detalladament. Eren molt similars, però la del sí tenia el paper un xic mes gruixut. Això feia que el tacte fos diferent i que la transparència també  Per tant, va deduir, era impossible votar no sense que els membres de la mesa i els policies que els feien costat se n’adonessin.  Va optar pel camí del mig: agafà un vot del sí i tatxà el text imprès per escriure-hi a sobre un no.
Ara no us sabria dir si aquell vot arriscat, estudiat, suat del meu avi va comptar com a si, com a no o com a nul. Per l’avi, republicà de tota la vida i represaliat, era un  NO rotund.
Direu: i què? Si el 93% dels vots sumarem com a afirmatius, pel 4’7% de negatius i el 2’3% en blancs o nuls? Quina importància tenia aquell vot de l’avi? A veure: sobre la pregunta del referèndum, cap. Sabíem tots el resultat des que es va convocar. Valor estadístic? Ínfim: Nomes podíem dir que un 7% de votants havien aconseguit expressar d’alguna manera la seva disconformitat,...
_ N’està segur? I si el règim ja tenia els resultats previstos a la búlgara, i no li con venia de cap manera un 100% de vots positius?
_ Potser té raó. Vatja, segur que té tota la raó. No hi ha cap seguretat que es comptessin els vot emesos. Cap. Però tothom sabia que votar era obligatori i també sabia que era més obligatori votar sí.
_Llavors, torno a preguntar, de què servia el vot del seu avi?
_Sembla mentida que no ho hagi entès. En primer lloc i sobretot, votar serveix a un mateix. És un acte d’afirmació personal, és l’exercici de la sobirania (encara que no sigui reconeguda)  Aquell vot em serveix a mi.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Estava escrit

 

Diuen els entesos que el més probable és que demà faci el mateix temps que avui. De manera que, confiat com sóc,  accepto apostes. Demà tindrem  sol al matí, i ruixats dispersos al vespre.  Hi ha més coses previsibles: si els Borbons venen a Catalunya, tenim gresca assegurada; i si arriben fins a les rodalies de Girona, més.

Com cantava Raimon, la pluja no sap ploure. I els Borbons no saben  ser reis, podem afegir. Són faves comptades.

I mira, tenir una princesa de Girona que es veu bufona, trempada, que parla el català més bé que molts de nosaltres, feia un cert goig, fins i tot a molts republicans. El rei, cap visible de la família, que posà a les mans de la seva filla una eina tan pacificadora, tan amable i tan conciliadora com és la llengua del nostre país ho esgarria tot quan, en la lengua del imperio  es feu el milhomes donant suport als valents del a por ellos que apallissaven pacífics ciutadans que volien votar. Va oblidar que el seu avi, a l’exili daurat de Portugal, va abdicar de tots els seus títols, llevat del de compte de Barcelona, que donava certa legitimitat històrica a la família, si més no, davant els seus súbdits.

Sap una mica de greu. La nena princesa podia haver resultat un camí, una porta, un pont, que permetés pensar en un país multicultural, multilingüe, amb ciutadans iguals i respectuosos amb les diferències.

El pare Felip ho va fer impensable.  Potser fou el nom, mal triat; potser la ferum viril casernària, van inspirar les paraules i els gestos erronis. I aquella nena amable, propera, assumible que lluïa protocol·làriament el nom de Girona va perdre el seu encant. Probablement havia de ser així. Estava escrit. Qui té el cul llogat no seu quan vol.

Això  sí, demà, cap al tard, caurà algun xàfec en algun lloc, com avui. No us refieu del et de sol que ha brillat aquest matí. I, si m’equivoco, no en feu cas, Porto més de dos mesos encertant-la amb el meu sistema. M’hi podria ben bé guanyar la vida.

I que el rei que vingui quan toqui, se’n digui rei, reina o president de la república serà com els altres. Els testos s’assemblen a les olles.

 Torna a l'inici

Continua llegint »