Desprès
de rumiar-ho molt, m’hi tiro de cap.
Sabeu? Quan jo vaig aprendre a parlar, les
coses semblaven prou clares. Pràcticament ningú no confonia ser amb estar (sóc aquí i estic cansat o m’estic
a la Rambla i sóc botiguer), sentir i escoltar (et sento bé i t’escolto amb atenció o ja t’escolto però no entenc res del que dius perquè no et sento gaire))...
Potser, certament, fèiem alguna ziga-zaga entre l’anar i el venir (vens o no vens? Sí, ja vinc). Però tots
enteníem la diferència entre tirar i llençar. Llavors vèiem clar que tirar
tenia el sentit d’enviar una cosa amb força cap a algun lloc. Llençar, en
canvi, es referia a rebutjar, a treure’s de sobre alguna cosa.