11 de febrer de 2015

Llençar la llengua per anar tirant

Desprès de rumiar-ho molt, m’hi tiro de cap.

Sabeu? Quan jo vaig aprendre a parlar, les coses semblaven prou clares. Pràcticament ningú no confonia ser amb estar (sóc aquí i estic cansat  o m’estic a la Rambla i sóc botiguer), sentir i escoltar (et sento bé i t’escolto amb atenció o ja t’escolto però no entenc res del que dius perquè no et sento gaire))... Potser, certament, fèiem alguna ziga-zaga entre l’anar i el venir (vens o no vens? Sí, ja vinc). Però tots enteníem la diferència entre tirar i llençar. Llavors vèiem clar que tirar tenia el sentit d’enviar una cosa amb força cap a algun lloc. Llençar, en canvi, es referia a rebutjar, a treure’s de sobre alguna cosa. 
Fem, una petita llista. Tirar una pedra, tirar els daus, tirar la casa per la finestra, el cotxe no tira, fer la feina d’una tirada, practicar el tir amb arc, tirar pel dret, posar-se a tir d’algú, tirar-se a la piscina o al riu, qui tira pedretes tira amoretes...
En canvi, per ser curt: llençar una cosa a les escombraries, el que no vulguis ho llences, aquest moble està corcat: val més que el llencis,  no llencis res, que tot s’aprofita, si no pares de jugar amb aquesta nina te la llençaré...
Arribat aquí he de reconèixer que la nostra parla també vacil·lava en aquests dos mots. Passa que tenim al nostre vocabulari el verb llançar, que deu venir de llança, o a l’inrevés. Tirar una llança ben lluny deu ser fer un llançament. Es podria dir docs que llances la llança? I si es pot dir i és correcte, llavors perquè no puc dir que llanço una pedra, o els daus, o el que calgui?  Ja m’enteneu, suposo. En el llenguatge escrit la cosa no té cap problema. Però en la parla quotidiana i, sobretot, en la dels professionals de la llengua oral, llançar i llençar es pronuncien igual.
De tota manera, si m’he gosat tirar de caps al tema és perquè el problema no és pas aquest. El problema real és que en castellà les paraules tirar i lanzar tenen exactament el significat contrari a les catalanes tirar i llençar. I ja hi som. El que els catalans llencem els castellans ho tiran i el que els catalans tirem ells ho lanzan. Bé, si més no era així quan vaig aprendre a parlar jo i la meva generació. Aprenguérem a parlar català a casa i al carrer i a parlar castellà a l’escola i al cinema, per simplificar. Em pregunto on ha aprés a parlar els nostres joves, els que xerren a les nostres ràdios i televisions.

Quan em diuen que un jugador llençarà un penal, què volen dir? Que el tirarà a fora?  Ens hauríem de posar d’acord. Si més no decidir si hem de parlar en català o en castellà. O si hem de fer la barreja fàcil i esperar temps millors. A la meva escola de pàrvuls ja em van explicar que en castellà no es deia michonos. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada