Desprès
de rumiar-ho molt, m’hi tiro de cap.
Sabeu? Quan jo vaig aprendre a parlar, les
coses semblaven prou clares. Pràcticament ningú no confonia ser amb estar (sóc aquí i estic cansat o m’estic
a la Rambla i sóc botiguer), sentir i escoltar (et sento bé i t’escolto amb atenció o ja t’escolto però no entenc res del que dius perquè no et sento gaire))...
Potser, certament, fèiem alguna ziga-zaga entre l’anar i el venir (vens o no vens? Sí, ja vinc). Però tots
enteníem la diferència entre tirar i llençar. Llavors vèiem clar que tirar
tenia el sentit d’enviar una cosa amb força cap a algun lloc. Llençar, en
canvi, es referia a rebutjar, a treure’s de sobre alguna cosa.
Fem,
una petita llista. Tirar una pedra, tirar
els daus, tirar la casa per la finestra, el cotxe no tira, fer la feina d’una tirada,
practicar el tir amb arc, tirar pel dret, posar-se a tir d’algú, tirar-se a la
piscina o al riu, qui tira pedretes tira amoretes...
En
canvi, per ser curt: llençar una cosa a
les escombraries, el que no vulguis ho llences, aquest moble està corcat: val
més que el llencis, no llencis res,
que tot s’aprofita, si no pares de jugar amb aquesta nina te la llençaré...
Arribat
aquí he de reconèixer que la nostra parla també vacil·lava en aquests dos mots.
Passa que tenim al nostre vocabulari el verb llançar, que deu venir de llança,
o a l’inrevés. Tirar una llança ben lluny deu ser fer un llançament. Es podria
dir docs que llances la llança? I si es pot dir i és correcte, llavors perquè
no puc dir que llanço una pedra, o els daus, o el que calgui? Ja m’enteneu, suposo. En el llenguatge escrit
la cosa no té cap problema. Però en la parla quotidiana i, sobretot, en la dels
professionals de la llengua oral, llançar i llençar es pronuncien igual.
De
tota manera, si m’he gosat tirar de caps al tema és perquè el problema no és
pas aquest. El problema real és que en castellà les paraules tirar i lanzar tenen exactament el significat contrari a les catalanes
tirar i llençar. I ja hi som. El que els catalans llencem els castellans ho tiran i el que els catalans tirem ells
ho lanzan. Bé, si més no era així
quan vaig aprendre a parlar jo i la meva generació. Aprenguérem a parlar català
a casa i al carrer i a parlar castellà a l’escola i al cinema, per simplificar.
Em pregunto on ha aprés a parlar els nostres joves, els que xerren a les
nostres ràdios i televisions.
Quan
em diuen que un jugador llençarà un penal, què volen dir? Que el tirarà a
fora? Ens hauríem de posar d’acord. Si
més no decidir si hem de parlar en català o en castellà. O si hem de fer la
barreja fàcil i esperar temps millors. A la meva escola de pàrvuls ja em van
explicar que en castellà no es deia michonos.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada