19 de febrer del 2013

Aire irrespirable per a tothom


Si les coses van com han d'anar, ja en sortirà, de porqueria de tots els racons. Mireu que tenim la policia, és a dir el Mossos; la Guàrdia Civil, que té competències en matèria de fronteres, però també en temes fiscals; els agents secrets que vegetaven al País Basc i que han estat enviats expressament a Catalunya, a trobar el que calgui allà on calgui, per dificultar el procés sobiranista, i, amagueu les criatures, les agències privades de detectius, que planten els micròfons allà on menys esperes, per trobar material vendible al gran mercat dels secrets i les vergonyes. Mai haurem estat tan vigilats!
Naturalment, si remenen la merda –amb perdó– a tot arreu, la pudor s'escamparà de manera inevitable. I això tant si han trobat una claveguera legal com si han destapat un pou mort que ningú no sabia que existís. Si jo fos ecologista –vull dir ecologista de plantilla, militant, bel·ligerant, actiu– em queixaria allà on pogués. La pudor, totes les pudors, contaminen l'aire que respirem, intoxiquen, molesten, fan més difícil la vida i la convivència. Sobretot si, com sembla per les primeres pistes, el sistema d'extracció que els investigadors estan disposats a emprar és el del fracking –com l'usat per treure petroli al Prepirineu–, rebentant el que calgui per aconseguir fer aflorar el que busquen al preu que sigui. El tuf de la descomposició està assegurat.
I amb tot això, ben orquestrat, premeditat, organitzat des de les més altres esferes, s'aconsegueixen uns quants efectes: un, probable però no segur, tallar de soca-rel algunes pràctiques generalitzades de corrupció a petita o mitjana escala, en benefici de tots els ciutadans; però també anar posant pals a les rodes de qualsevol acció política a Catalunya en un moment en què el país ha començat a caminar decididament en una direcció que no interessa gens a les elits econòmiques de l'Estat; i tercer, sobretot, enterbolir l'aire polític a tots els nivells possibles fins aconseguir que els grans escàndols de corrupció que empastifen de dies el partit que remena les cireres a Madrid es difuminin en un “tots són iguals” resignat dels ciutadans fastiguejats de tanta porqueria escampada pels mitjans.
Ningú pot dir què hi ha de veritat en les dotzenes de casos que es destapen aquestes setmanes. I estic segur que la veritat només interessa als imputats innocents que bé n'hi deu haver. Probablement no en traurem mai l'aigua clara. Ens quedarem en el remolí de porqueria que ens envolta i que algú, amb prou mitjans i prou organització –que paguem tots– remena cada dia per mantenir el nivell de contaminació suficient.
La corrupció degrada la democràcia i cal eradicar-la, denunciar-la i perseguir-la. Des de sempre. O és que, de cop, s'han obert els ulls dels vigilants?

Continua llegint »

6 de febrer del 2013

La paraula d'un pessimista

“Ja ho sap, que això petarà? Ens hem tornat bojos. Farà un pet com un aglà, en pot estar segur. És que no s'adona que un país pobre com Espanya no es podia permetre que toqués la rifa de Nadal cada mes als mateixos?
Els del sobre, m'entén? Jugaven a una loteria i tenien tots els números. A més del sou respectable que s'havien adjudicat. Ni amb la bombolla ni sense bombolla. Plovien diners del cel. Un no parar mai.”
“S'ha de demostrar...”, intento explicar jo, innocent.
“Però que es mama el dit? No es demostrarà mai res. Ja està demostrat tot. Que no sap que Espanya és el país on s'han fet més obres inútils? Més aeroports, més autovies, més trens de gran velocitat, més pavellons esportius, més piscines, més de tot. No s'ha parat de construir fins que s'han acabat les misses, i encara, que s'ha treballat a crèdit de manera esbojarrada. Ho devem tot. Però això no té importància, el que compta són les comissions, els sobres que passen per sota la taula. La pluja daurada inacabable, que tot ho converteix en alegria i salut.”
Callo. Què podria dir?
I, és clar, el país del diner fàcil és el país on més droga es ven. Droga de rics, sobretot. Cocaïna a dojo, a camions. I el paradís de les màfies: la màfia calabresa i la màfia russa; la màfia universal ja hi té capital pròpia. Un paradís. El caler crida el caler i la delinqüència crida la delinqüència. Hem esdevingut l'autèntica reserva espiritual d'Occident en matèria de diner negre. Els bitllets de 500 corren en saques d'escombraries.
“Perdoni –goso dir–, em sembla que això només val per a alguns. Cada setmana tanquen més botigues, hi ha sis milions de treballadors sense feina, desnonen centenars de famílies que no poden pagar les hipoteques, ningú compra i les botigues han de tancar. Si fins i tot els quioscos estan aclaparats per la crisi. I vostè parla de diner a dojo?”
“I és clar, home. Els uns, uns quants, els de sempre i els que s'hi han afegit, no saben on amagar els estalvis, mentre els altres, la majoria, la passen magra. Sempre és així, els diners de molts s'acumulen a les butxaques de pocs. Com, no té importància, el que compta és el resultat. Especulació, delinqüència i corrupció, ben barrejades i a dosis variables, són els elements de la fórmula màgica. Des de sempre. Llegeixi la història. Passen uns anys que podríem anomenar normals, la gent treballa i fa algun diner. Però llavors algú diu “ha arribat la crisi” i, com als casinos, treu un rasclet i aplega tot el que troba. Som just en el moment del rasclet. De manera que, si li queda algun euro, amagui'l on no el puguin abastar.”
Aquest home és un pessimista. Ho veu tot negre. Jo estic segur que moltes de les coses que s'han dit i que ell repeteix són mentides. O no?

Continua llegint »