22 de novembre del 2016

L’hora de seure i negociar

Serà veritat? El nou govern estantís de Mariano Rajoy sembla que es comença a plantejar el repte català seriosament. Si més no, envia la vicepresidenta a tantejar el terreny. Ja és molt. Potser s’han adonat, o  algú els ha fet adonar, que el Procés del que s’han rigut tantes vegades és un entrebanc polític que necessita desllorigador.
Que sigui el PP qui es posi a dialogar, a negociar, a parlar, per mirar de resoldre el problema que Espanya té a Catalunya, em sembla bé. Són els més aferrissats defensors de la unitat, de la legalitat, de la constitució, de d’immobilisme Per això, precisament per això, són els que poden pactar alguna cosa. Ells representen les velles essències pàtries, els dogmes inalterables de la nació, l’esperit heroic de història, la veritat.
Recordeu?  Els socialistes – tan patriòtics i tan bons espanyols com es proclamaven – van intentar una sortida negociada al problema de Catalunya. Maragall i Zapatero arribaren a pactar un Estatut que podia haver garantit uns anys d’anar passant, potser una porta oberta a un final feliç per a tothom. Calgué, és clar, perpetrar i escenificar les retallades i els cops de ribot dels amics d’Alfonso Guerra. Era una via d’esperança. I com a via d’esperança els catalans la vam assumir majoritàriament, amb totes les reticències que feien al cas.
Però, és clar, els socialistes no podien resoldre el problema: no eren el partit de l’Estat, el de la bandera, el del sagrat tresor de les essències nacionals. De manera que els que es consideraven i eren considerats els tutors de la pàtria imperial s’estriparen els vestits, els uniformes i les sotanes. No podia ser. I no seria. Tenien les eines que calien per entrebancar aquella tímida iniciativa i demostrar al món qui manava de veritat a les altes esferes del poder espanyol. L’Estatut de Maragall i Zapatero va ser rebolcat i esmicolat, primer als carrers espanyols – aplegant firmes “contra Catalunya” – i després al Constitucional.
Així que ha quedat clar: si hi ha d’haver alguna mena d’acord – tan si és per a organitzar un referèndum com si és per tornar a encaixar les diverses nacions que conformen l’Estat – ha de ser negociat, pactat, lligat amb el Partit Popular i els poders fàctics que s’hi senten representats.
Ja sé – ho sabem tots – que res no serà fàcil. Però és el moment i es donen les circumstàncies. El partit de Rajoy no pot fer-se responsable de perdre per sempre i del tot la joia de la corona espanyola, de. I hi està condemnat si no troba la manera d’acordar una sortida digne a allò que ells anomenen problema català.

Em permeto suggerir, des de al modèstia d’aquest paper, que tornin a llegir-se l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el  30 de setembre de 2005. Allà hi ha una base prou ferma per començar a negociar. 

Continua llegint »

7 de novembre del 2016

Caure del cavall, com havia de ser

Al final ha anat a terra. Ha sigut de forma complicada, entre polèmiques i malentesos. La figura eqüestre del general Franco, que havia senyorejat el castell de Montjuic barceloní i que darrerament estava situat com a reclam de l’exposició sobre el franquisme al davant del Born, va anar violentament a terra. Devia ser el seu destí.
M’estaré prou de d’entrar en el debat de si la mostra que s’ha instal·lat al Born era encertada de si el lloc era l’adient, de si la figura decapitada -  qui, quan, com? – havia de situar-se a l’entrada. Com que no he pogut visitar l’exposició, no puc contextualitzar els fets,  callo. Ara, de l’estàtua m’agradaria parlar-ne un moment.
Sabeu, quan jo estava a l’Avuí, el periodista Joan Castellò-Rovira em va convidar un vespre a participar al programa que emetia en directe des del restaurant La Dorada. Devíem ser a mitjans dels vuitanta. He buscat referències a internet i només he trobat: “Las cenas de la radio. Programa dónde citaba a intelectuales del momento y cenando en el Restaurante "La Dorada" de Barcelona se creaba una atmosfera muy cómoda y cálida para alargar las conversaciones y casi hacer olvidar que era un programa que se emitía en directo. No sé pas si vaig bé. No he pretès mai ser un intel·lectual ni semblar-ho. A mi em va convidar com a periodista. Els altres companys d’àpat i xerrada eren polítics. Sento que la memòria em falli, però només recordo la presència de l’Heribert Barrera. A més, el programa que férem era en català, cosa que no sembla adir-se gaire al títol que he trobat.
En tot cas, no és greu. El sopar va ser bo i la conversa amena i variada. Al final, quan els micròfons ja eren apagats, seguint el fil de la conversa, ens lamentàvem que al cap d’alguns anys de democràcia, encara hi hagués plantada a Montjuic l’escultura de Franco a cavall. Estàvem indignats. I a algú –no m’explico perquè, però em sembla que va ser a mi – se li va acudir que si els cinc o sis comensals que estàvem reunits allà ens ho proposéssim, podíem esmenar aquell anacronisme. Què ens podia passar? Eren moments de canvis, de sorpreses. Tots érem més o menys coneguts... Un dels comensals va recordar que tenia accés fàcil a algun cartutx de dinamita i va haver-hi un moment que idea semblava quallar.
No, no va passar res. El seny i segurament la por es van imposar. Ens vam acabar el cafè i cadascú a casa seva. Érem gent d’ordre. Han hagut de passar moltes coses perquè el cavall i el cavaller anessin a terra. Abans, és clar, l’havien dut discretament als magatzems municipals on algú, més agosarat que nosaltres, l’havia escapçat. Però ha anat a terra.
 Si va per mi, s’hi pot ben quedar.



Continua llegint »