7 de novembre de 2016

Caure del cavall, com havia de ser

Al final ha anat a terra. Ha sigut de forma complicada, entre polèmiques i malentesos. La figura eqüestre del general Franco, que havia senyorejat el castell de Montjuic barceloní i que darrerament estava situat com a reclam de l’exposició sobre el franquisme al davant del Born, va anar violentament a terra. Devia ser el seu destí.
M’estaré prou de d’entrar en el debat de si la mostra que s’ha instal·lat al Born era encertada de si el lloc era l’adient, de si la figura decapitada -  qui, quan, com? – havia de situar-se a l’entrada. Com que no he pogut visitar l’exposició, no puc contextualitzar els fets,  callo. Ara, de l’estàtua m’agradaria parlar-ne un moment.
Sabeu, quan jo estava a l’Avuí, el periodista Joan Castellò-Rovira em va convidar un vespre a participar al programa que emetia en directe des del restaurant La Dorada. Devíem ser a mitjans dels vuitanta. He buscat referències a internet i només he trobat: “Las cenas de la radio. Programa dónde citaba a intelectuales del momento y cenando en el Restaurante "La Dorada" de Barcelona se creaba una atmosfera muy cómoda y cálida para alargar las conversaciones y casi hacer olvidar que era un programa que se emitía en directo. No sé pas si vaig bé. No he pretès mai ser un intel·lectual ni semblar-ho. A mi em va convidar com a periodista. Els altres companys d’àpat i xerrada eren polítics. Sento que la memòria em falli, però només recordo la presència de l’Heribert Barrera. A més, el programa que férem era en català, cosa que no sembla adir-se gaire al títol que he trobat.
En tot cas, no és greu. El sopar va ser bo i la conversa amena i variada. Al final, quan els micròfons ja eren apagats, seguint el fil de la conversa, ens lamentàvem que al cap d’alguns anys de democràcia, encara hi hagués plantada a Montjuic l’escultura de Franco a cavall. Estàvem indignats. I a algú –no m’explico perquè, però em sembla que va ser a mi – se li va acudir que si els cinc o sis comensals que estàvem reunits allà ens ho proposéssim, podíem esmenar aquell anacronisme. Què ens podia passar? Eren moments de canvis, de sorpreses. Tots érem més o menys coneguts... Un dels comensals va recordar que tenia accés fàcil a algun cartutx de dinamita i va haver-hi un moment que idea semblava quallar.
No, no va passar res. El seny i segurament la por es van imposar. Ens vam acabar el cafè i cadascú a casa seva. Érem gent d’ordre. Han hagut de passar moltes coses perquè el cavall i el cavaller anessin a terra. Abans, és clar, l’havien dut discretament als magatzems municipals on algú, més agosarat que nosaltres, l’havia escapçat. Però ha anat a terra.
 Si va per mi, s’hi pot ben quedar.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada