La nena no té gana

La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S'ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa  plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure a un hospici, abandonada. S'havia de fer fotre. Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d'ametlla.

Ara té quatre anys. S'estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s'ha educat com una ciutadana de profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s'ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d'anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de la caputxeta vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d'en Patufet quan el petit heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s'escapa uns instants de la vigilància protectora dels pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d'anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.

Avui dina a casa dels avis. L'àvia l'apeixa repartint cullerades: una pel papa, una per la mama, una pel germanet, una per l'avi, una per la nina... Com que són davant el pessebre del bufet, el jóc continua: una pel nen Jesús, una per la Mare de Déu, una per la mula. Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa en tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare...

L’avia ho prova tot. Ha de créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de tota mena. Que si no menja es posarà malalta, que no es pot llençar el menjar, que...

Finalment troba un argument de pes: pensa en tants de nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa a terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que moren de gana arreu. Se’n sent culpable.

Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar...

Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser a l’escola. Ves a saber. Ella diu només:

- Que es fotin!

Els nens són cruels, ho hauríeu de saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida, algun dia. Avui, la nena no té gana.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El monstre era viu ...

Podíem fer veure que el monstre no hi era, podíem creure que les coses havien canviat, podíem proclamar als quatre vents que havíem girat full, ens podíem imaginar que tot el que estava per fer era possible, podíem... Sí, gairebé n’estàvem segurs: Espanya era una democràcia moderna, europea, respectuosa amb els oponents; un estat social de dret basat en la llei, el diàleg, el respecte, la solidaritat, la igualtat. El franquisme havia mort amb el seu creador i, amb empentes i rodolons, havíem conquerit la normalitat europea. Cert que sovint alguna cosa xericava, alguna peça fallava, algun engranatge semblava rovellat. Però n'estàvem segurs: vivíem una democràcia de primer nivell. Modèlica, envejada, miraculosament conquerida.

Què ho va espatllar? Ens estàvem enganyant?

Com en el conte del dinosaure, el monstre era a la porta. Esperava el moment de treure's la disfressa amable i tornar a ensenyar les dents. Els avisos van ser múltiples i diversos començant per 23-f, amb uns guàrdia civils fent d'Espartero sense cavall, fins a la repressió del primer d'octubre a Catalunya. Cal tenir-ho clar: una part important de la població espanyola que vota confon el patriotisme amb el franquisme. Creu de cor que els poders de l'estat hi són per assegurar la seva pròpia pervivència i no pas per defensar els drets dels ciutadans. Amb bona fe o amb malícia confon l'estat amb els poderosos que manipulen en benefici propi el diner públic i les institucions. Gent d'ordre, diuen, i no s'escandalitzen quan la corrupció arruïna l'economia del país. Gent d'ordre, i callen quan desapareix la separació de poders i se senten protegits quan aquells que haurien de moderar del debat polític es converteixen en part bel·ligerant en favor dels més poderosos.

Els feixismes necessiten enemics, un enemic que uneixi. Qui millor que els catalans? Aquell Ribera d'esquerres, que s'alimentava de les engrunes del PSC, ben aviat va adonar-se que el discurs anticatalanista que oferia a la menuda a Barcelona seria incendiari a la resta d'Espanya: es podia vendre a l'engròs. Tots contra els catalans. La veda s'havia aixecat. Ja tenien bandera. Totes les ànimes enyorades del por el imperio hacia Diós, es barallen per l'exclusiva  de l'anticalanisme. Tots volen liderar l’a por ellos que tants vots prometia.

A Andalusia el dinosaure del franquisme sociològic s'ha repartit amigablement entre els tres partits de la dreta, per provar d'aprofitar l'oportunitat que els socialistes no poden competir en la cursa perquè han de menester vots catalans a las Cortes. I potser perquè creuen en una sortida pactada del problema territorial.

Sortida pactada?  Franco s'ha aixecat de la tomba. Aquí ningú no pacta res. Els ciutadans i els populars i, sobretot, els de Vox s'ha afanyat a vendre la serva mercaderia més resclosida. Els tornareu a veure cara al sol defensant la família tradicional, els servei militar, els toros, el Gibraltar español i el catecisme a les escoles. Contra el sobiranisme, unidad de destino en lo universal. La sagrada unidad de la patria, la lengua común i la bandera.

Europa calla. Té prou feina sense nosaltres.

Torna a l'inici

Continua llegint »