23 de novembre de 2017

Preguntes del provocador

Primera pregunta: què hi feia a Ripoll el  traficant de drogues i sospitós de terrorisme Abdelbaki Satty?
-         Aquesta és fàcil: Preparar un escamot de joves per fer la guerra santa.
Segona pregunta:  com és que els agents del CNI, que l’havien reclutat quan era a la presó, no informaren als mossos de la seva activitat?
-         Potser perquè no volien compartir mèrits si el subjecte aportava alguna informació rellevant. Potser perquè ja els anava bé tenir un escamot latent amagat  a Ripoll, per fer-ne us quan els convingués.
Tercera pregunta: Com és que el Satty i els seus soldats decideixen actuar precisament a Barcelona el mes d’agost, el disset d’agost?. Qui va donar l’ordre?
-         Una casualitat, probablement.
Llavors, quarta pregunta: l’imam i els seus deixebles estan fabricant bombes a Alcanar, amb poca traça. Els esclata un artefacte a les mans. Moren alguns dels terroristes. Perquè els que queden han d’atemptar immediatament? Què els urgeix tant? Qui els mana la pressa?
-         No en tinc ni idea. Però deixi de numerar les preguntes, que em posa nerviós...
Entesos. A començaments de juliol, el que va ser ministre Garcia-Margallo va dir que “a partir de la segona quinzena d’agost començaran a passar coses a Catalunya”. Vostè no creu que aquell home sabia alguna cosa dels plans de l’imam de Ripoll?
-         És molt agosarat pensar-ho...
D’acord. Però respongui: perquè creu que havien  de començar “a passar coses” a patir del 15 d’agost?
-         Home, per mirar de frenar el referèndum. Sembla evident.
Exacte. I ho volien evitar fent actuar la guàrdia civil i la policia nacional, tan abans com durant el dia 1 d’octubre.  Necessitaven, doncs, portar uns milers de guàrdies a Catalunya. I sembla correcte el raonament?
-         M’ho sembla. Bé els varen dur...
Sí, i ho varen fer sense excusa. L’excusa amb la que comptaven – és uns suposició – els va fallar.
-         Quina suposició? Quina excusa? Ara pregunto jo.
Imagini que tenien coneixement – gràcies al confident de Ripoll – que es preparava un atemptat o una cadena d’atemptats a Catalunya. Bombes esclatant a punts de gran afluència de públic. Pànic entre la ciutadania. Els mossos superats per totes bandes. Cal ajuda. I l’ajuda arriba en forma de milers d’antidisturbis. Els catalans agraïts: els estan defensant. Els mossos agraïts: els estan ajudant. Tot a punt per evitar el referèndum il·legal de l’1 d’octubre.
-         Vol dir que als ministeris sabien el que havia de passar i ho van deixar fer per treure’n avantatge política?
Li faré una darrera pregunta. Si els mossos van resoldre els atemptats amb tanta professionalitat i eficàcia, com entén que se’ls critiqués d’una manera tant descarada des de la premsa del règim?
Jo li respondré que no ho sé.  Però sàpiga que ja entenc on em vol portar amb les seves preguntes i no penso picar. Vostè voldria que pensés que des d’alguna instància del govern, o pròxima al govern, es va activar la cèl·lula terrorista de Ripoll per justificar una intervenció de Catalunya. Ep! Fins aquí podíem arribar. Jo no difamo ni difonc difamacions. Vagi a Madrid i faci les preguntes que vulgui. Jo no tinc respostes ni les vull tenir. I menys ara.


Continua llegint »

13 de novembre de 2017

Peix al cove, ara de veritat

Sap què li dic? Cada dia em convenço més que els catalans se sortiran amb la seva. Estan jugant molt bé les cartes, tot i que no les tenien pas bones. Li diria que els defensors de l’Espanya eterna s’han refiat massa de la seva capacitat per controlar o canviar les regles del joc, que es creien seu.
–Perdoni, jo soc ben català, com ja deu saber. Així que quan parla dels catalans també està parlant de mi.
–D’acord. Però jo intentava referir-me als catalans que poden moure els fils, dissenyar l’estratègia, prendre decisions... Polítics, líders civils, mitjans de comunicació, sindicats.... Han entès què demanava el poble i han trobat la manera de canalitzar la seva força cap a un resultat. Quan dic els catalans vull dir els que formen part del que anomenem procés.
–Doncs miri, tenim mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili, el Parlament dissolt, la Generalitat intervinguda per l’article 155, les finances desateses, els càrrecs importants al carrer... i les empreses que marxen del país. Ja em dirà d’on li ve, l’optimisme que destil·la.
–Per on vol començar? Pel final? Miri, les empreses, vull dir les grans empreses com els bancs, marxen perquè han entès que el procés d’independència és imparable. No es poden pas arriscar a quedar fora de la UE ni un sol dia, de manera que canvien la seu social. El govern a la presó, a Madrid o a Brussel·les. És cert, han mossegat la carnassa. Però, sigui sincer, es pensa que el govern català no esperava aquesta maniobra? Jo diria que la va provocar. Es va posar d’esquer ell mateix perquè Madrid, allò que anomenem Madrid, piqués l’ham. Ara el peix té l’esquer a la boca però també hi té l’ham. Des de Catalunya, o des de Brussel·les, només cal que els catalans estirin el fil amb molta cura perquè la presa no s’escapi. Ha pescat mai, vostè? Doncs ja sap de què li parlo. Quan la senyora Lamela dictava presó, vaig sentir l’estrebada del cordill. Havien picat. Ara cal saber treballar la canya i el rodet.
–I el 155? No veu com ens estan esclafant?
–Sí, el peix es regira, estira, mossega. Així es va clavant l’ham. Perdoni, no li he dit què és l’ham. Què té atrapat el peix dels rajois? L’ham és l’autoritat europea. Política i financera. Europa ha dit que Catalunya era un afer intern, sempre que no hi hagués violència. I que es convoquessin eleccions. Ho entén? No sis mesos o més de grapejar els afers de Catalunya per preparar unes eleccions a la carta. No. Immediates. I aquí ve l’últim detall, molt important. Gràcies al pacte amb els socialistes –tan criticat, per cert– no ha pogut controlar els mitjans de ràdio i televisió com volien. S’imagina con n’haurien sigut, de difícils, les coses amb Catalunya Ràdio i TV3 en contra?
–Dit així, amic, el pescador ha de saber tibar el fil amb prudència. Ara sí que podrem dir allò de peix al cove. Vigilant que no es giri la truita i el peix no es mengi el pescador.


Continua llegint »

30 d’octubre de 2017

Roba o no roba?

No es pot dir que Espanya ens roba. És políticament incorrecte. Entesos. Què volem dir quan diem Espanya? Parlem dels espanyols? És evident que la majoria dels espanyols no roba. I dels que roben, pocs ens deuen robar a nosaltres. No, Espanya no ens roba. Quedi clar en aquest sentit.
El que passa és que, si algú ha dit alguna vegada la frase “Espanya ens roba” no parlava pas d’això, que es ofensiu i que és injust. El terme Espanya en aquesta frase es referia a un ens nebulós format pels centres de poder polític, econòmic, social, empresarial, cultural, jurídic i administratiu al que solem anomenar Madrid, que té les coses muntades de tal manera que:
Paguem més impostos que la resta dels espanyols pel sol fet de ser catalans – realitat documentada des del segle dinou, si més no.
Tinguem l’obligació d’aprendre la llengua de Castella sense que els castellans hagin de conèixer la nostra, com si això fos una norma divina.
Les polítiques d’infraestructures que ajudem a pagar siguin pensades sempre per comunicar el país amb la capital; mai per donar un servei eficient als nostres ciutadans: corredor mediterrani, autovies gratuïtes, trens de rodalies, aeroports centralitzats, aves sense passatgers...
Tot plegat, el dèficit fiscal, tan denunciat i discutit. Com que es pot comptar de moltes maneres, el debat es inútil. Tots el càlculs posen en evidència que, proporcionalment, a Catalunya s’hi inverteix menys (s’hi pressuposta menys i s’executa molt menys) del que seria raonable. Dades oficials deixen clar que són contribuents nets només Madrid, Catalunya, València i Balears. Sempre. Anys rere any. No tenim les xifres de Madrid, però la seva aportació neta es pot justificar fàcilment si recordem que les grans empreses tributen allà la seva facturació a tot l’estat. Quan pagues un litre de gasolina tributes a Madrid per posar un exemple clar. Conclusió: l’ens Espanya el paguem Catalunya, València i Balears. Sorprenent.
Tot això no es pas robar. Robar és un delicte tipificat per la llei. Com en podríem dir? Resultats dels compte d’explotació?
Davant el perill que el negoci se’n vagi en orris per culpa d’uns milions de catalans abduïts per les tesis sobiranistes, des el primer d’octubre ha començat una operació per salvar el que es pugui del botí (o com se’n digui). Recordeu? Després de la segona guerra europea, els americans del nord es van cobrar l’ajuda militar enduent-se empreses senceres de l’Alemanya vençuda. Els russos van fer el mateix. Doncs ara allò que en diem Espanya s’està enduent totes les empreses que pot cap a casa seva. No les poden desmuntar i carregar en camions. De  moment traslladen, les seus socials, per anar pensant en moure les seus fiscals i, quan es pugui, tota la resta. Per si de cas.  Ep, que aquí no roba pas ningú: tot és perfectament legal. Els empresaris marxen a respirar aires nous per voluntat pròpia. Casualment s’adonen, just ara, que s’havien equivocat quan van instal·lar-se a Catalunya. Que no els convenia.

Sabeu aquell de l’empresari tèxtil que val al ministeri i deixa el cotxe amb el xofer a la porta.  I li pregunten al xofer: que fa el teu amo? I ell respon: roba. 

Continua llegint »

11 d’octubre de 2017

El rei enrocat

El 23 de febrer, aquell 23 de febrer, el rei se’n va quedar amb les ganes.  Ya no puedo volverme atrás, va haver de dir als seus militars i guàrdia civils.  Però li feia mal al cor, segur, haver de plantar-se davant la fidel infanteria desplegada al Congrés del Diputats per salvar la Pàtria.  Tan bonic. Todos al suelo.  I els pretensiosos  que es crien amb el dret de posar o no posar reis només perquè els havien votat quatre desinformats, a callar.  El capità general de tots els exèrcits va haver de cridar l’alto a la corrua de sergents condecorats i estrellats que li oferien una victòria plàcida. La victòria de les essència pàtries.
No va poder ser. L’estratègia recomanava aturar el cop. Tots els sables a casa. Els tancs a la caserna. Ja ho tinc tot estudiat i preparat. No patiu: la Loapa i els reglaments, les interpretacions modulades de les lleis, els tribunals de tots nivells, els partits endeutats amb la banca amiga, la conferència episcopal sota pali, les lleis orgàniques del rodet parlamentari, els negocis bruts dels de casa i dels de fora... Calia salvar la lletra grossa de la sagrada Constitució.  Era el passaport per passar les fronteres europees. No podem pas perdre el passaport.  Mentre tinguem el tinguem a la butxaca tot anirà bé. Podreu escurar bancs i caixes, escanyar tants pobres com sigueu capaços de fabricar, centralitzar el que convingui, canviar lleis laborals, rebentar el mercat immobiliari després de saquejar el paisatge i els recursos naturals. Ho enteneu? La constitució, ben llegida pels ulemes de la llei, dóna per molt.
I va aturar el cop. Moltes gràcies majestat. A disposar.
Però el pare ja és fora. El fill, que es va dir Felip per què quedés clar la jeia que li tocava, també es troba un matí amb un bon grapat de tejeros assaltant la democràcia. No entren pas al Congreso, ni al Parlament, ni al Senat. Ara ho tenen més fàcil: l’enemic és als ajuntaments, a les escoles, als centres cívics, provant de votar. Fan cua per votar. I són catalans. Ara sí, cap problema. Porres a l’aire i bona estomacada. HO fan molt bé, que són especialistes ben qualificats. Els deixem fer, que aquests catalans mal dirigits prou s’han guanyat un escarment. Que n’aprenguin. A por ellos.
I surt el rei fill i diu sense entrebancar-se que tot està bé, que salvaran el passaport,  i la unitat d’Espanya, i el sistema, i la llei, i l’ordre i la pau. Oblida els ferits, oblida els ciutadans, oblida els vots... Creu que les nostres institucions històriques han estat ocupades i cal rescatar-les. Ens hem de rendir a l’evidència de la força. No cal parlar de diàleg. Ni de negociació. Sap molt bé que els que manen a Madrid no volen negociar res perquè ja ho tenen tot. Seure a negociar significa perdre alguna cosa.
Si no fos irreverent diria que tenim un rei abduït per forces ocultes. Però no ho dic. No fos cas...


Continua llegint »

6 d’octubre de 2017

Santa innocència

Aquella dona va rebre un cop de porra al cul - i no m’ensenya la marca per pudor i perquè no insisteixo – quan feia cua per anar a votar. No ho entén. Quin mal feia? –
-         El referèndum era il·legal – li explico
-         Vol dir? Si el Parlamernt de Catalunya havia aprovat una llei que el convocava, devia ser legal...
-         Sí, però la llei que vostè diu estava suspesa i ben suspesa pel TC.
-         Diu suspesa, no pas anul·lada.
-         Exacte.
-         És a dir, que no sabrem si la llei era bona o no fins que el TC decideixi amb una sentència. Mentrestant només estava suspesa.
-         Té raó, però no veig la diferència.
-         Doncs l’hauria de veure. J vaig a votar amb tota la gent d’acord amb una llei que està suspesa. A sé, hauria de saber, que la validesa del meu vot depèn del que decideixi el TC. Si diu que la llei del Parlament era bona, el meu vot va a missa; si decideix que la llei no val, el meu vot queda sense efecte.
-         Es podria explicar així.
-         Llavors, perquè m’han d’atonyinar per evitar que voti?  Ni vostè, ni jo, ni el senyor Rajoy no pot saber, o no hauria de poder saber, què decidirà el TC. I actua com si ja hagués dictat sentència.
-         Imagini’s que el TC dóna la raó al Parlament.
-         Però – li dic- tots sabem què dirà el TC....
-         I ho troba normal? Jo no. Jo he de pensar que tenien moltes ganes de repartir llenya als catalans i van trobar l’excusa per imposar la llei de la força contra la llei de la raó.
-         Cert – he de reconèixer- li he de donar la raó que n’hi havia prou amb esperar la sentència per saber si la llei del Parlament era legal. Si, com diuen els defensors de la garrotada a l’esquena, no ho era, havien d’anul·lar el resultat.
-         Sap que penso? Que ja el tenien anul·lat abans de començar.
-         I el rei, no ho  podia aturar?
-         Perdoni, si vostè vota per una república, espera que el rei li faci costat? Sap què li dic, que  la seva innocència i la seva fe en la democràcia són immenses i expliquin perfectament la marca que no vull veure al seu cul.


Continua llegint »

4 d’octubre de 2017

Jo em penso que va anar així

El rei es va decidir: sortiria a la televisió per posar les coses al seu lloc. Calia. Tot havia anat massa enllà. Era la seva feina de mediador.
Primer de tot, ordre. Els espanyols havíem d’entendre que no es podia viure sense ordre. Prou desori.  El general Milans del Bosch i el seu amic Armada es farien càrrec de tot, com els explicaria prou clarament el coronel Tejero als diputats esgarriats del Congreso.  Llei i ordre per sempre més.  L’exèrcit, la guàrdia civil i la policia nacional tindrien carta blanca per resoldre qualsevol discrepància. La xusma dels carrers, a callar. Els diputats que havien ocupat il·legítimament les institucions històriques del país, a  casa. Si se’ls havia de menester, ja se’ls cridaria.  Prou  comunisme, separatisme, maçoneria, pseudodemocràcia parlamentària, autonomies indisciplinades, escoles adoctrinadores, mitjans de comunicació manipuladors, diaris subversius, sindicats titelles, partits .... Prou. Qui mana, mana.
Aquest va ser el discurs del rei pare després del 23 de febrer de 81. Si més no, aquesta és la versió verídica que van explicar al rei fill perquè n’aprengués. I en va aprendre. Sé que va tenir algun dubte. Voleu dir que va anar així? Pregunta-ho al teu pare, li van dir. Però pare i fill no es feien gaire i, a més, ves a saber on era.
Així que, quan va ser el moment, després de l’1 d’octubre del  1017, aquell discurs li va servir i  el va repetir.  Davant la televisió oficial es va posar a defensar el seu Armada, que es deia De los Cobos, i els seus guàrdies civils tejeros que entraven als ajuntaments i a les escoles per restaurar l’ordre.  I contra els diputats catalans que es pensaven que podien legislar sense obeir les ordres dels generals o dels directors generals, contra el votants subversius, contra les associacions de malfactors que organitzen grupets amb estelades cada Diada, contra els alcaldes que defensen els drets no reconeguts dels seus veïns. La llei i l’ordre.
Tenia algun remordiment, és clar. És bo que els guàrdies apallissin votants?, preguntava. És el mal menor, es responia o es feia respondre. Ells s’ho han buscat. Però és bo que els jutges i els fiscals treballin a les ordres dels ministres? Inevitable, són les estructures essencials de la nostra sagrada pàtria. És bo que desoïm la veu de tants milions de ciutadans? Són quatre gats manipulats per les escoles i les televisions faccioses. Tot tenia resposta.
Va fer el discurs vocalitzant i tot. No es va vestir de general perquè la dona sempre diu que no li escauen els colors castrenses. I que a Europa se’l mirarien malament. Podien malinterpretar-ho.
Quan va acabar li suaven les mans.  Però estava tranquil. Al pare li havia funcionat.  Si es vol ser rei d’Espanya, cal anar sempre al costat de la guàrdia civil. “Els legítims poders de l’Estat asseguraran el compliment de l’ Estat de dret”. Quina frase!, va pensar.



Continua llegint »

25 d’agost de 2017

Algunes preguntes que demanen resposta


  • Un dels nois de Ripoll, abans d’intentar el segon atemptat va anar a comprar a la betzinera. Molt bé. Va pagar – segons van dir a la tele - amb un bitllet de 500 euros.  D’on havia sortit aquell bitllet? De la setmanada? A vosaltres us paguen amb bitllets de 500?
  • b)      Si el grup de Ripoll treballava per encàrrec de l’Estat Islàmic, o d’alcaeda, o del que fos, com és possible que no tinguessin  un expert en manipular els productes per fabricar les bombes?
  • c)       Quan els va esclatar la bomba a les mans, amb morts i ferits, decidiren que havien d’aplicar un pla b. Immediatament, sense ni  tenir temps de pair el fracàs de les bombes. Perquè tenien tanta pressa?  Què feia tant urgent aquella acció desesperada? Hi ha alguna cosa al calendari religiós, polític o social que els interessés destorbar expressament?
  • d)      L’imam de Ripoll, l’Abdelaki es Satty, havia  estat relacionat amb l’atemptat de Madrid. Aigua passada perquè no va ser condemnat. Però sí que ho va ser per tràfic de drogues. Condemnat a presó i expulsió del país. Un jutge va decidir suspendre l’expulsió. Qui el va convèncer? Quin interès hi tenia?  No podria ser que a algú li convingués tenir un imam hihadista dormint a Ripoll, o allà on fos, per activar-lo quan l’hagués de menester per fer una feina bruta?
  • e)      Recordeu que “s’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”? No ho poden pas encarregar als soldats. Ho han encarregat a l’imam controlat de Ripoll?
  • f)   És veritat el que es diu que els familiars dels màrtirs tenen la vida resolta per sempre?  Per si de cas, jo ho vigilaria.

  • No, jo no sé les respostes.  Però algú ho hauria d’estudiar seriosament.


Continua llegint »

23 d’agost de 2017

La sang dels innocents

                    
Tot està dit, per bé o per mal. Va passar el que temíem de temps. Uns adolescents de Ripoll, dirigits per cervells criminals amb predicament islàmic, la van fer grossa. La majoria van acabar màrtirs de la fe i tenen assegurat el seu lloc al paradís. Els seus veïns no s’havien adonat de res. Els amics i companys tampoc.  La família tampoc. Ho diuen i ho repeteixen cada vegada que els posen una càmera al davant. Per si ens ho volem creure. Per si ens convé creure’ns-ho. Per si els fem el favor de creure-ho.  Abans de res: si aquests criminals de la mitja lluna són al paradís per haver matat infidels, a mi aquest paradís no m’interessa. Si de cas, prefereixo l’infern dels cristians. Hi haurà menys mala gent.
Sí, la culpa és de l’imam. Tenim la mala sort que no va trobar feina a Bèlgica quan hi oferia els seus serveis fa pocs mesos. Es veu que les coses són així: ofereixes les teves prèdiques a les comunitats de fidels. No calen diplomes. Sí que demanen, a Bèlgica, que no es tinguis antecedents penals, sembla. El nostre amic de Ripoll en tenia. La policia espanyola, tan col·laboradora per tot el que calgui, no va dir res. Els mateixos musulmans de Ripoll es queixen: si ens ho haguessin dit no l`hauríem volgut. Es veu que no n’havien de fer res. Ni els musulmans de Ripoll ni els mossos. “No és que els volguem criticar però no són gaire de fiar. Amb això del procés... Ells que s’espavilin. No fos cas que...”
 I ara les medalles. Els guàrdia civils tenen la mosca al nas. Han de refregar-los pels morros la feina dels mossos? Perquè és això, es fa la feina sense deixar que ells hi prenguin part i ara reparteixen medalles. Tantes vegades com han donar ells la cara i han fet la feina bruta¡  No són gelos, perdoni. És que, si s’ho mira bé, es van fer les coses com calia? Com és que parlaven d’una explosió de butà? No veien que aquella destrucció indicava explosius de veritat?  Deixem-ho estar. I no es queixin més, que ja està promès que al setembre tindran accés a les dades d’Interpol. S’ho creu?
Però tornem a Ripoll. Les mares plorant davant les càmeres. Commouen. Elles no tenen la culpa de res. Elles no sabien ni saben res. Perquè a casa seva mana el marit i després el germà del marit i després el fill gran i després el fill petit. Ella no és ningú. Ella va a l’assistenta social. Ella va a treballar on pot per dur un cèntims a casa. Ella calla. No, no podia saber res. I, si ho sabés, es guardaria pla bé d’obrir la boca. És una dona musulmana com cal. Plora i implora.
El que hauríem d’intentar ara és que ningú tragui cap profit de la sang dels innocents.





Continua llegint »

20 d’agost de 2017

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.
Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.
Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.
Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.
Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.
Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.
Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.
Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  
A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.
Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.
Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

Continua llegint »

22 de juliol de 2017

Encara queda temps

        Doncs miri, es veu que l’amic Sánchez el va llegir i li està fent cas – em diu un amable lector. 
Jo em penso que no, que encara el tenim massa verd. Caldria un cop de geni, en el sentit d’armar-se del valor que cal per encetar un camí nou i cremar les naus, com diuen que va fer en Cortés a les Amèriques. M’enteneu?
-         -  Què vol dir cremar les naus?
-          - Ho dic en sentit figurat. Jugar-se-la seriosament.  Parlo de la seva carrera política. Ser o no ser. En Pedro Sánchez ja sap que de ser a no ser hi va només un pas. Per això li suggeria fa unes setmanes que havia de jugar fort. Què hi podia perdre?
-          - M’ho haurà d’explicar més bé.  Perquè en Pedro ja ha fet la declaració de Barcelona per acostar-se als catalans i està parlant cara a cara amb els de Pablo Iglesias, per intentar girar la truita a Madrid.
- Li reconec. Ha fet un parell de gestos en el camí correcte. Però no serviran de res si no s’espavila molt. El temps passa inexorable. Cal sumar moltes voluntats per descavalcar el PP de les poltrones governamentals.  I per sumar s’ha de parlar, negociar, cedir, matisar...
-          Vostè creu que no ho fa?
-          - Ara m’ha mort. Potser sí que està teixint en silenci els pactes imprescindibles. Però de moment el trobo tebi, poc decidit. Sap allò del rei que va dir ·”París bé val una missa”? Doncs Pedro hauria d’entendre que la Moncloa bé val un referèndum.
-        -   I com ho explica al seus votants de l’Espanya profunda?
-          - Perdoni, el polític és ell. Jo només opino des del carrer. Però imagini que fos capaç de fer entendre que la política repressiva de Rajoy porta a la independència de Catalunya.  Que la fa inevitable, amb referèndum o sense.  I envia la contra-proposta:  acceptarà que els catalans decidim en nostre futur si li deixem que ens faci primer una proposta llaminera per quedar-nos.
-         -  Massa poc temps.... Vostè ja ho deia . El primer d’octubre se’ns tira a sobre.
-        -   D’acord. Cal guanyar temps. Parlem del temps. Primer de tot, abans de res, pactem  una pregunta i una data. UNA DATA. Ho entén?  Només per seure  a negociar ja té més temps.  Els independentistes sempre han dit que estaven disposats a pactar la data i la pregunta. Que comenci per aquí.
-          - I ho pot fer tot això?
-       -    Cert que no encara. Primer  Pedro Sénchez ha de ser a la Moncloa. Per tant, cal temps per presentar la moció de censura. I guanyar-la.  Es pot presentar com  l’home capaç  resoldre el problema de l’encaix català. Un heroi a les espanyes...
-        -   I  si al referèndum surt que sí?
-      -     Doncs acotar el cap i negociar bé les condicions de la separació. I pactar la col·laboració futura.  Però tot dependria, estiguin segur, de l’oferta que fos capaç de presentar per  si ens quedàvem.

El queno podem fer és acceptar més temps que ens facin banyuts i haguem de pagar el beure. 

Continua llegint »

20 de juny de 2017

Les cartes estan repartides

No  sé pas si hi són a temps. El 2 d’octubre se’ls tira a sobre com se’ns hi tira a nosaltres. Però deixeu que posi negre sobre blanc la millor sortida. Comencem. Tenim en Pedro Sánchez de secretari general del Psoe després de superar la defenestració “definitiva” de la que fou víctima per haver pogut pensar que era possibles arribar al govern amb un pacte amb Podemos i els separatistes. Doncs ja tornem a ser al punt de sortida. S’hi veu amb cor?
Imaginem que sí. Com esta les coses? Els de Pablo Iglesias estan dient que s’hi posen bé. Que per treure Rajoy de la Moncloa farien el que calgués; i accepten el referèndum català pactat. Què falta? Falta pactar-lo.
Els socialistes han assumit un estat plurinacional, però no admeten que la sobirania es divideixi. Per tant, ara no estan pel dret a decidir, però s’hi acosten una mica. Continuen en el projecte boirós de l’estat federal. Potser asimètric, com demanava Maragall? No queda clar. Però és un camí a posar sobre la taula.
Els independentistes estan entossudits en el referèndum o referèndum. No els han deixat cap sortida. Puigdemont repeteix tantes vegades com pot que està disposat a negociar fins al darrer moment. A negociar-ho tot? Estic segur que gairebé tot. Esquerra no parla tant de diàleg, però no veuria malament donar un cop de mà als que descavalquessin Rajoy i el PP del govern.
Les cartes estan repartides. Si el Pedro Sánchez rejovenit i rehabilitat per la militància fos capaç de jugar-les prou bé, estic ben segur que es trobaria un desllorigador a tres bandes.
Abans del 2 d’octubre?  Si s’acordés ajornar la consulta als catalans com a condició per resoldre seriosament i amb justícia els problemes de relació que ens han portat fins aquí, potser sí.
Imaginem un pacte solemne que proposi – com ja s’ha dit més d’un cop - blindar les competències en cultura i llengua, assegurar un finançament just, recuperar els punts bàsics de l’estatut ribotat per Alfonso Guerra i els seus, que restableixi la independència del poder judicial, que enceti de veritat el camí cap a la federació... Si es pactés tot això, perdona amic lector, però veuríem el cel obert.
Fins i tot el pacte es podria posar a votació en referèndum a Catalunya o a tot Espanya.
No vull somniar. Però el polític decidit que fos capaç de liderar un projecte com aquest rebria, ben segur, el vist i plau de la majoria dels espanyols, que fa temps demanen als polítics que es posin a la feina i resolguin els problemes en lloc de crear-los amb els seus càlculs electorals.
Pot Pedro Sánchez jugar aquesta partida? La vol jugar? 

Segur que no és fàcil. Però hi té molt a guanyar. I tots els ciutadans  també.

Continua llegint »

18 de juny de 2017

A França ho tenen clar?


La publicació d'aquesta fotografia a la xarxa ha provocat incredulitat. Amb raó. Seria tan fàcil manipular una imatge!! La veritat és que jo no m'he fixat mai en els cartells de la sortida sud de Perpinyà, on em diuen que, certament, les indicacions són com les veiem a la foto.
És que el govern francès s'ha apuntat al carro independentista català? Prou sabem que no.Llavors, què ha passat?
Em diuen que ja fa anys que aquesta senyalització es va instal·lar. Perquè? No ho podem saber. Tan podem creure que en aquell moment, molt abans de l'inici del Procés, volien fer gràcia al client català, que deu ser el més nombrós en el camp turístic, com, ben al contrari, remarcar que aquell territori francès, que anomenem la Catalunya Nord, no és Catalunya, si per anar a Catalunya cal prendre l'autopista que teniu al davant.
Ara, fa bonic, com hi ha món!!

Continua llegint »

12 de juny de 2017

Aigua, senyor, i de la bona

Sempre s’havia dit: hi ha aigua sense gas, amb gas i aigua de Vilajuïga. Doncs mira, resulta que hem estat a punt de quedar-nos sense la que considero millor. Fa poques setmanes l’empresa que la comercialitzava va anunciar que havia de tancar. No li sortien els números.
A mi, això de l’aigua em té preocupat. No ho acabo d’entendre. Aneu al bar de la cantonada. Demaneu una aigua. Mireu d’on ve. Us en donaran de la Sierra de Guadarrama, del Pirineus aragonesos, de Sòria o de Madrid.  Ara, si aneu a Andalusia, a Madrid o a Sòria us poden donar aigua del Montseny, de Caldes o de Sant Aniol. Fa de mal explicar. L’aigua té un preu gairebé nul en origen. Els costos són embotellar-la i repartir-la. Posar-la en ampolles deu costar el mateix a totes les marques. Per tant, el preu hauria d’estar en relació a la distància que ha de recórrer. Però no.
Us asseguro que he preguntat en diversos llocs. En confiança m’han dit que l’aigua que tenen els bar si els restaurants no la trien pas: els l’ofereix, gairebé de frac, el repartidor d’altres begudes, generalment cervesa. Els camions que distribueixen la cervesa – que és el producte amb el que es guanyen la vida – carrega l’aigua on li és més barata. El transport no li costa res. Entesos.
Un dia em vaig interessar concretament per l’aigua de Vilajuïga. Sap què passa?, em van dir: que els que exploten les fonts estan condicionats per les distribuïdores i les distribuïdores els exigeixen preus ínfims, que només compensen als que poden posar al mercat milions d’ampolles. Els manantials de Vilajuïga no permeten pas això. No poden regalar aigua perquè tenen només la que raja. Ho entén? De manera que no arriba al consumidor perquè els repartidors no la distribueixen.
D’aquesta conversa en fa uns tres o quatre anys. I mira, va petar. Per sort Grífols, una multinacional catalana amb criteri, ha decidit comprar l’empresa. Són gent que saben el que es fan. Segur que han estudiat el cas i seran capaços de fer sostenible el negoci. Ells es dediquen a la medicina, però voleu millor medicina que un got de l’ aigua més bona del món, segons Salvador Dalí

?


Continua llegint »

7 de juny de 2017

El millor elogi que m'han fet a la xarxa



El que pugui pensar Pius Pujades no m'importa en absolut. I si és un consell seu, faré tot el contrari. 


MANUEL CUYAS GIBERT

19:44
6-juny 16

(biògraf, al dictat, de Jordi Pujol)

Continua llegint »

6 de juny de 2017

Fer les amèriques

La cúpula del Casal Català.



És curiós. Uns dies a Buenos Aires, amb l’escapada obligada fins a Iguazú,  i ja em veig amb cor d’opinar sobre el cel i la terra. Els periodistes som així, de pretensiosos.
A primer cop d’ull, què us diria? Doncs que l’Argentina, si no fos que està a més de deu mil quilòmetres mar enllà, seria un bon candidat per entrar a la Unió Europea.  Molt més que la Turquia que ho pretén de tants anys. L’Argentina que vaig poder veure és un país completament europeu. Alguns comparen Buenos Aires amb Madrid, d’altres amb Barcelona. A mi em recordava més la capital catalana, tot i faltar-li, com és lògic, el pòsit d’història d’abans de l’aventura americana. Els carrers ben alineats, l’acompanyament del verd a les voreres, els colors dels taxis, la vida apressada als carrers... Potser com la Barcelona d’abans de Maragall i el seu Barcelona posa’t guapa.
Perquè, això sí, la ciutat es veu que ha anat de baixa, que ha viscut un creixement espectacular en èpoques d’eufòria econòmica però que després ha hagut d’estrènyer -se el cinturó de forma sostinguda. Es fa difícil caminar per moltes de les seves àmplies voreres a causa dels esvorancs que ningú no es preocupa de reparar. El vianant ha de mirar a terra si no vol ensopegar. I també es fa evident que el comerç no passa bons moments: si voleu obrir una botiguera segur que trobareu local adient sense gaire problemes. Hi ha moltes persianes abaixades. Però cal fixar-s’hi. No és pas evident. Es veu una oferta comercial potent i comparable a les millors ciutats del món.
La crisi, que dura d’anys, es nota potser en el parc de vehicles. Hi ha molt trànsit. Les marques són majoritàriament europees i japoneses, però es veu que la majoria dels vehicles traginen molta història a l’esquena. Els concessionaris ensenyen els nous models als aparadors amb ofertes contundents de terminis i facilitats. Però no vaig veure circular cotxes de nivell modest ni segones marques: ni Seat, ni Skoda, ni Kia, ni Tata, per dir noms que em sonen. Imagino que l’argentí prefereix un Mercedes usat que un vehicle nou de marca poc reconeguda.
La moneda argentina és el peso, que val poquet. Per un euro te’n donen 18 o 19. La inflació s’ha contingut una mica. La gent parla del 40 per cent, però les dades comprovables la situen ara en el 25 per cent. Curiosament no es veu interès en cobrar les coses en moneda estrangera. Fins i tot fan complicat col·locar-la als bancs  (demanen tenir-hi compte corrent) i les oficines que s’hi dediquen fan el tràmit farragós. No vaig acabar d’entendre el problema. Potser venen d’èpoques amb forta evasió de capital i s’han tornat suspicaços. Ho comprendria.
Una visita a un museu i uns desplaçaments en autobús em permeteren entendre que hi ha molta gent treballant per poca feina, cosa que fa pensar que ho han de fer per pocs diners. Ells es queixen de sous baixos i preus cars. Segurament tenen raó.
Ara, si hagués de fer un pronòstic, diria que el país anirà endavant per poc que endrecin l’economia i l’administració. Tenen tanta aigua¡¡¡ Les ribes del Rio de la Plata són un immens delta que deu produir o hauria de produir una riquesa comparable a les desembocadures del Nil o del Mekong.
L’Argentina ha sigut un país ric, ple d’oportunitats. Algun dia explicaré com un rebesavi meu, ebenista de professió, hi va anar a fer les amèriques, amb dona i criatures. Si les coses li haguessin anat bé - i era el més fàcil llavors -jo no seria al món.
Ja en parlarem.




Continua llegint »

18 de maig de 2017

La vacuna basca

Si jo hagués d’inventar-me un estat com Espanya, esteu-ne ben segurs, hi posaria un país com Euscadi de torna.
-          Com vol dir, de torna?
-          Això, que acabi de fer el pes. Vostè s’imagina com seria Espanya sense el País Basc? Impossible. No existiria. Ara mateix, llegeixi els diaris, el govern de Rajoy no podria aprovar els pressupostos. Ho veu?
-          Perdoni – replico al meu lector – això és pura anècdota. 
-          Ja ho sé. Però pensi. Vostè creu que el castellà seria el que és? Ja deien els savis que el castellà neix del contacte del llatí peninsular amb els dialectes de les valls esquerpes del nord. La jota, la zeta i tantes altres coses.
-          Bé, algun savi sí, però no pas tots.
-          I què hi fa? Els que ho diuen ho pensen perquè hi ha una base.  Però és igual. Anem a les guerres carlines. Vostè és conscient de com va condicionar la història hispànica aquell rosari de conflictes? Sí ja sé que es van estendre també a Catalunya i més enllà. Però la força va ser al nord.
-          Potser sí...
-          I eta? Vol ignorar la influència d’eta en el devenir de la transició després del franquisme? L’anomenada lluita contra eta va ser el ciment que va soldar el nacionalisme espanyol en un moment prou delicat. I encara avui el cuiden, l’efecte eta. O es pensa que tenen els presos dispersos per justícia? Eta encara ajuda a inventar una mena de destí comú, un argument nacional compartit.
-          Però si eta ja ha plegat...
-          Queda el fantasma, que els polítics espanyols poden treure a passejar cada vegada que els convé. La lluita basca contra Espanya, el terrorisme i tot això, va servir de vacuna. Vostè sap els diners que es van repartir amb l’excusa d’eta. Riguis d’en Roldan, que només va fer el que feien tots però sense dissimular.
-          No sabria què dir-li.
-          No m’ha de dir res. I de la llengua? Sap què?  Si encara es parla una mica de basc és perquè el necessitaven a Madrid.
-          A Madrid? No l’entenc.
-         Doncs és la vacuna. Miri, un país com Espanya, plurinacional i pluriligüístic, sobretot plurilingüístic, necessita que algú parli basc. Si no hi hagués el basc tothom hauria hagut d’assumir que calia conèixer totes les llengües oficials de l’estat. I seria ben fàcil. Escolti, si en té l’oportunitat, la televisió de Galicia. S’adonarà que ho entén gairebé tot sense haver estudiat mai gallec. I el català seria ben assequible per poc que s’ensenyés a les escoles. No tindrien cap excusa. Però és clar, qui té els nassos d’obligar als espanyols a aprendre el basc?   Doncs ja està. Amb el castellà ja en tenen prou. De manera que els bascos són imprescindibles per fer i mantenir un estat castellà. I per aprovar els pressupostos d’en Rajoy.
-          Potser té raó, si més no en part. Els convenen el País Basc i Navarra. Encara que els constin tan cars com els costen.

-          Ep! Que badem? Ha de dir “ que ens costen”. Entesos?

Continua llegint »