20 de desembre de 2017

Fum, fum, fum (el meu conte de Nadal)



No, al meu poble no tiren pas les cabres des de dalt del campanar per celebrar la festa major. Però no els doneu idees. ..  Tenim un alcalde, elegit ben democràticament, tossut com una mula. Quan diu una cosa ha de ser allò, peti qui peti.  El voten per això, em penso. Ho tenen clar, qui mana, mana. I, si ha de manar algú, que sigui el que en sap més, el més decidit. De fet, ja era alcalde quan encara no sabíem què era la democràcia.
Això ve al cas perquè tinc una història per explicar i només es pot entendre si partim de la realitat brutal del meu poble, el nom del qual callaré per estalviar-me represàlies justificades.
Mireu, fa uns anys, per Nadal, hi va haver un pet d’hòsties a l’hostal. Més d’un ull de vellut, contusions, luxacions, blaus i morats. Tot a dojo. Sí, sí, a l’hostal de tota la vida – que ara en diem la cafeteria perquè fa més modern - on aneu a jugar la botifarra amb la colla, on preneu el cafè amb els amics, on allargueu la tertúlia quan sou prou colla... 
Per entendre’ns caldrà fer una volta argumental.  Tinc entès que a l’escola els va arribar una mestra nova, neta, bufona, polida, molt espigada, llesta i simpàtica. Els nens l’adoren i les nenes l’envegen i s’hi emmirallen. Com ha de ser. La mestra nova, la Mireia, és molt moderna. Defensa unes idees avançades en tot: ecologista convençuda, ensenya a reciclar les escombraries, compra productes quilòmetre zero i en fa gala, menja molt poca carn i mai de la vermella, cultiva tomates, enciams, pebrots i ves a saber què més en un hort urbà que s’ha muntat a l’eixida del pis, estalvia l’aigua i ensenya als alumnes com fer-ho. Té cura del seu llenguatge i defensa els girs locals al costat de la més estricta ortodòxia fabriana.  A la seva aula es respecten i coneixen els costums i les manies de totes les comunitats diverses que hi té aplegades... Una joia de mestra, diu tothom.  En tinguéssim una rega a l’hort, sospirava fa uns dies el padrí de la cafeteria, abans hostal, quan en parlava.
L’alcalde que tenim de tants anys governant l’ajuntament és pare embadalit de dues nenes que són alumnes de la mestra. Això fa que el poble rebi de forma indirecta però eficaç la influència benèfica de la pedagoga. Sense saber con, s’han fet campanyes municipals de neteja de carrers i de rieres, en les que han participat la majoria dels veïns amb els seus vehicles quan ha calgut; s’han instal·lat plaques solars al sistema d’enllumenat dels carrers –amb poca eficàcia, tot sigui dit ara que no em senten-; cada any es fa un petit mercat d’objectes de segona mà, sovint de rampoines, que ha permès que moltes cases es desempalleguin de records que ja no recordaven res... Què més us puc dir. El meu poble ha esdevingut un paradís terrenal gràcies a la col·laboració de la mestra nova i l’alcalde antic i autoritari. Pau a la terra.
2
Tanta joia no podia pas durar, ja ho enteneu. Els paradisos s’acaben quan apareix una serp o el que representi la serp i introdueix l’esca de la discòrdia en forma de idea brillant. Que qui va ser la serp? No en diré el nom però sí que l’assenyalaré pel seu ofici: va ser l’amo de la cafeteria. Li direm Nicot, per no comprometre ningú.
En Nicot era fumador. Havia heretat del seu avi i del seu pare el vici dels caliquenyos. No és pas que fumés molt i molt, que ja sap que la salut  s’ha de cuidar. Però un parell o tres de caliquenyos al dia, un després de cada repàs, no els perdonava. Sortia al pati que tenia a la part del darrera de l’establiment, per no contravenir les normes sanitàries imposades de feia poc. Aviat aquella eixida fresca a l’estiu i arrecerada a l’hivern va guanyar requesta entre els habituals del bar i es va convertir en el recó més animat del poble: fumessis o no fumessis, si volies estar al dia en les xafarderies locals, havies de fer el cafè al fumador de l’hostal cafeteria.
Naturalment, la mestra polida, llesta, simpàtica i espigada ho va saber i es va sentir agredida. Ella, que tant havia predicat als nens contra el vici del tabac, que denunciava les burilles que veia pels carrers, que criticava obertament les mares que fumaven a la porta de l’escola quan anaven a esperar els fills, que s’apartava de les taules dels bar quan algú empudeïa l’ambient amb una cigarreta..., ella havia de permetre que s’oficialitzés el vici de fumar a l’eixida de l’hostal?
Prou va moure fils i festejar voluntats. L’alcalde, que li feia costat, no es veia pas amb cor de prohibir aquell antre de perdició si no molestava els veïns, si no hi entraven menors... I mira que la seva dona va insistir, per mor de la influència de la Mireia.
Els fumadors del poble coneixien prou bé les pressions que rebia l’autoritat municipal. Però se sentien segurs i es van anar fent més forts. Ells estaven a favor del fum, més ben dit, a favor de la llibertat de fumar. Si més no al seu local i al carrer i a la plaça...  Som la colla de del fum deia sovint en Nicot tot fent un tortell vaporós que creixia dels seus llavis i s’eixamplava cap al sostre de canyís del pati.
La colla del fum. I el nom es va fer popular entre el veïnatge. La Mireia i els seus partidaris cada cop més enfadats; els clients de l’hostal més i més valents. Havia de passar alguna cosa, que al meu poble, ja ho he dit, són molt arriats. 
3
Va ser, ho recordo prou bé, cap a mitjans de desembre. Algú, segurament en Vadó Segarra, tot i que ell ni se’n recorda, entre glopet de calvados i pipada de Montecristo va dir: I el vint-i-cinc de desembre, fum, fum fum...
Ja hi vam ser. Primer els tres o quatre que tenia més a la vora i que l’havien sentit bé, van començar a repetir la cantarella. El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... I després tots.  Cada dia, al migdia o al vespre, la cançó nadalenca, forta, contundent, reptadora.  Com que el pati dels fumadors era descobert en bona part, la veu del cor s’escampava pel poble amb molta més llibertat de la que estaven disposats a suportar l’alcalde, els seus seguidors i la mestra espigada i ecologista. La policia municipal – dos homes de certa edat i provada bonhomia – foren enviats a l’hostal per intentar imposar una llei encara no escrita que impedís l’escàndol dels fumadors. Van ser atesos amablement, convidats a un cafè i va anar de poc que no es sumessin a la coral.
Si he de ser sincer, quan es va començar a palpar la tensió al poble, la gentil senyoreta de l’escola, sense deixar de creure en la bondat dels seus arguments saludables i ecològics, hauria acceptat qualsevol forma de concòrdia pactada entre els fumadors i els estrictes seguidors de la prohibició. Qualsevol. Però és clar, l’alcalde havia pres partit, havia donat les ordres i la seva voluntat era la llei. No es fumaria a l’hostal i, sobretot, no es faria escarni de la seva autoritat cantant obscenament la nadala del fum, fum, fum.  No si valien excuses ni subterfugis. No hi hauria cantada de Nadal. No n’hi podia haver. Va donar ordres al secretari – que fins llavors havia callar amb la seva prudència habitual – de buscar tota l’argumentació legal aplicable.  Si cal, va dir, afinarem les normes tan com calgui per fer efectiva la prohibició.
A corre-cuita es van repassar reglaments, lleis i normatives, però cap s’avenia del tot a les circumstàncies. Afinem, afinem, deia l’alcalde.
Normes d’higiene laboral, de perillositat al lloc de treball; lleis contra el tràfic de drogues; legislació repressora del contraban, de protecció de menors; edictes referits a la igualtat de gèneres i contra la violència masclista; directives europees referides a l’agricultura, al transport, al comerç, a les matèries tòxiques... Tot, el secretari i un parell d’ajudants que li feren costat en un moment tan delicat, ho van repassar tot. No hi havia cap llei que permetés clarament una actuació de l’autoritat municipal contra aquella activitat tan pertorbadora de fumadero.
Finalment, el secretari va dir: potser... només potser, es podria aplicar la normativa de previsió d’incendis. Es refereix sobretot als boscos, però...
Oli en un llum. Ja ho tenien. Una fumada col·lectiva al  mig d’un nucli habitat era un perill concret.  Totes les alarmes enceses. La llei és la llei. Afinant una mica els matisos tot podria encaixar. L’alcalde va felicitar el secretari que, per cert, no acabava de veure gens clara la solució proposada. Però l’alcalde estava content i qui dies passa anys empeny.
4
            L’alcalde estava content. Però ho estava sobretot perquè al poble hi passant moltes coses aparentment inconnexes que el seu cap ben segur que  relacionava. Anem a pams. De feia uns mesos un grup de vailets prou coneguts havien començat a organitzar petites festes al carrer  cada dissabte. Compraven licor i refrescos al super i acabaven el sarau quan algun dels pares els esbroncava i els feia tornar cap a casa. Botellons, en deien. Cap importància en si mateix. Però els xicots – alguns de menys de tretze anys,  però alguns que ja passaven dels divuit – van descobrir un local tancat. Creien que era d’algun propietari de Barcelona que esperava que passés la crisi per fer-hi apartaments, potser del banc que se l’havia quedat quan no va poder cobrar la hipoteca... Va resultar que era un magatzem municipal que la brigada tenia mig abandonat. Bé, en aquell local, al que els nois van aprendre a accedir per un balconet mal tancat, s’hi feien les festes més sonades del poble i de la rodalia. Ves a saber qui pagava però no hi faltava mai la cervesa, el rom, la maria, les pastilles i diverses versions de pols blanca en sobrets. M’estic precipitant. Tot això és veritat i segurament comprovable. Però va començar amb quatre cerveses i algun porro. Va ser després, quan es van afegir al grup inicial alguns elements, nois i noies, dels pobles veïns que tot es va anar complicant.
Hi havia queixes, ben cert. Però l’alcalde deixava fer. La majoria dels okupes eren de famílies conegudes. Gent d’ordre de tota la vida. Votants sincers i col·laboradors de l’equip municipal. Deixaven fer. No feien cap mal, comentaven alguns. És una mena de casa de cultura, suggerien.  Ho haguéssim tingut nosaltres quan érem joves, deien els altres. Ves a saber què s’imaginaven. Nois i noies, beguda, llibertat. Somnis. De vegades, els forasters s’hi quedaven a dormir i algun fill del poble també si havia begut massa i no es veia amb cor de tornar a casa. Tot anava com una seda. Tot era molt guai...
Però va passar. Un divendres a la nit, gairebé de matinada, es va calar foc al local. Tothom dormia, al poble. Quan se’n varen adonar pels crits ja mig edifici estava embolcallat de flames i els esforços dels veïns només van servir per salvar algun dels nois, atendre els ferits i telefonar als bombers. Es va apagar el foc però el mal ja era fet. Una noia de Figueres, potser intoxicada pel fum o desorientada, no va poder sortir i la trobaren morta entre les cendres. Hi va haver un parell de ferits amb cremades a la cara i als braços. Es veu que aquella nit hi dormien cinc dels habituals. Diuen que els bombers van trigar poc més de mitja hora en ser allà. Van poder evitar que el foc s’escampés a les cases del voltant, que foren desallotjades.  Van dir que semblava que el foc havia sigut intencionat, però el jutge ho va desestimar per manca de proves convincents. No em demaneu més detalls, que no els sé. No voldria fer falsos testimonis.
Després del funeral i les mostres de dolor en forma de rams i espelmes enceses a la vorera de la casa, les coses van normalitzar-se. Al cap i a la fi, ningú aprovava l’ocupació del local. Algunes veus semblaven culpar l’ajuntament de manca de cura del magatzem.
L’alcalde no ho podia permetre. De manera que va mirar de girar la truita a favor seu. Va cridar els nois del poble que havien participat en l’ocupació del local. Els va recriminar la seva actuació incívica, la seva responsabilitat en la tragèdia i, especialment, la seva incapacitat per fer res per apagar el foc – del que, naturalment, els en feia culpables. No, mai no digué obertament que ells havien calat foc expressament. Però ho podia semblar.
De manera que els “condemnà”, prèvia consulta amb els pares amics, que com a càstig fessin una mena de curs de primers auxilis en cas d’incendi. S’hi van avenir de bon grat. I, com si tot estès preparat per endavant, al cap de pocs dies ha tenien un bomber instructor – conegut i amic de l’alcalde – i una pila de material a la seva disposició: mànegues, escales, pales, extintors, bombes d’aigua, destrals... No em pregunteu d’on va sortir tot allò ni amb quin pressuposts es va pagar. Ben aviat el poble tenia un equip antiincendis ben organitzat, i disposat a intervenir on calgués de forma immediata i abans que arribessin els professionals. S’entrenaven cada dia al descampat que hi havia prop d’un mas mig abandonat. I a dins del mas també.

5
Els clients de l’hostal ho tenien tot a punt pel dia de Nadal. Farien la gran fumada solemne, amb acompanyament de cants a els dotze del migdia. Seria una festa col·lectiva a la que s’anaven sumant amics, parents i coneguts, fossin fumador o no ho fossin. Era un gest de llibertat que mereixia respecte. Però també un gest rebel contra l’autoritarisme del nostre alcalde vitalici. Què s’ha pensat?
No hi haurà fumada, deia l’alcalde a tots el que se’l volien escoltar.
La farem, deien els fumadors i l’hostaler, amb tossuderia digne d’una causa millor.
Tot el poble vivia una espera tensa. Què passaria? Perquè l’alcalde s’entossudia tant en prohibir una cosa que no tenia manera d’evitar? Perquè els clients de l’hostal s’enrocaven d’aquella manera desafiant l’autoritat local? Doncs és molt fàcil d’entendre: tots són fets de la mateixa pasta. No volen baixar de cap burro. Mai.
Però prou filosofia. Anem als fets. El dia 25 al matí,  - amb el poble ennadalat de llumetes leds als arbres i als fanals públics i les famílies endiumenjades (ja se sap, qui res no estrena, res no val), fent grupets al passeig, respirant sense voler l’aroma inconfusible del rostit que fa la  xup-xup a la cassola, -  discretament es va anar formant un gruix de gent al davant de l’hostal. Al davant i al voltant. De fet, llevat dels quatre eixelebrats incondicionals de l’alcalde, tot el poble es va posar del costat dels fumadors rebels. Ep, que no voldria que es penséssiu que eren favorables al tabac, senzillament eren partidaris de la llibertat dels seus veïns a fer el que els vingués de gust.  Eren allà perquè es veia a venir que els nous bombers inventats per l’alcalde tossut havien de provar d’impedir al fumador que fessin la seva festa en pau. Es veia a venir i, de fet, se sabia. Des de primera hora els tenien concentrats al mas de les pràctiques. Què pensaven fer? Res de bo. Calia defensar la convivència.
A quarts de dotze van començar els cants: el vint-i-cinc de desembre...  i tots responien: fum, fum, fum...  Es cantava a l’eixida de l’hostal, es cantava a l’hostal i es cantava al carrer, davant de l’hostal.
Poc abans de les dotze van aparèixer els bombers voluntaris. Els duien en dues furgonetes carregades de material antiincendis. Eren una dotzena, que n’havien cridat alguns de fora del poble per reforçar-se. Es van acostar a la gent. Venien per evitar que es calés foc, van dir. La gent se’n reia del seu aspecte, però feien una mica de por. Tots duien alguna eina a la mà: pales, maces, extintors, pics, pals... i començaven a desenrotllar una mànega que connectaren a la xarxa d’aigua.  Els grups callaven. Però de dins en sortia el cant reiterat del fum, fum, fum... que semblava enardir els joves bombers improvisats.
Van tocar les dotze al campanar. El batall, lent i solemne, va ser el senyal esperat. Un silenci absolut va envair la plaça i els carrers del voltant. Des de dins també en sortia un mutisme espès i feixuc, angoixant.
Llavors es va intuir una molt tènue ombra blanquinosa sobrevolant el teulat. No diria que fos fum. Era només el record d’un núvol esvaït contra el cel esclarissat, com un aroma diluït, com un pensament. Potser sí que el primer que es va veure aquell dia va ser l’aroma del tabac que s’havia encès al pati.
N’hi va haver prou. El grup de bombers intentaven obrir-se pas entre la gentada, que s’apinyava decidida, davant la porta.  No podien passar. Ni a les bones ni a les males.  Els assaltants cridaven per espantar la gent però també per animar-se els uns als altres. Quan agafaven algú per treure’l, asseia a terra i calia arrossegar-lo. Quan anaven per un altre, el primer, masegat i tot, tornava a la pinya.  Van començar a repartir cops. Cops a les cames, a les esquenes, als caps dels resistents que els barraven el pas. Tot cridaven. Uns amenaçant i els altres protestant. Aviat va córrer sang absurda a l’hostal. Quan els bombers improvisats aconseguien obrir un pas a la vorera, es trobaven un altra barrera humana a la porta. I darrera aquesta segona barrera, el gruix de familiars i amics, homes i dones i nens, empenyent els seus amics cap a la porta per fer-se més ferms.
No és que durés gaire tot aquell disbarat, però déu ni do. La força bruta es va acabar imposant. Engegaren les manegues i ruixaren els resistents, trencaren les portes, els taulells i les taules a cos de mall, empastifaren les cares amb els líquids dels extintors... Una horeta ben bona de guerra civil al meu poble. Una trentena de ferits, un ull perdut, algun os trencat, molts atacs de nervis.  Ara, permeteu que intervingui. Aquell dia els fumadors i els seus amics van guanyar. Mentre els cops i les patacades ens temien ocupats, a dins, a l’eixida mig coberta de l’hostal, vint-i-tants fumadors havien gaudit plàcidament – si deixem de banda els nervis i les pors que ens tenien terroritzats – d’uns quants havans i unes quantes pipes, segons els gustos dels clients. El fum, un fum realment escandalós, sobrevolava els teulats dels voltants de la plaça.
Quan els brètols aconseguiren arribar al fumadero, la fumada ja s’havia acabat. Els participants en l’acte s’havien anat sumant als defensors del local, de manera que l’eixida era pràcticament buida. Encara van tenir temps de rebre una solemne i unànime xiulada dels resistents estomacats.
6
La petita història sobre les brutalitats del meu poble s’hauria d’acabar aquí. Si això fos un conte, que ho hauria de ser, jo callaria i deixaria que vosaltres, amics lectors meditéssiu una estona sobre la inutilitat de la intransigència, us reafirméssiu en condemnar qualsevol violència entre els humans, féssiu propòsits de tolerància i de comprensió... i totes aquestes coses que venen al cas al final d’un conte de Nadal.  
Ho sento. No podrà ser.
Els fumadors i els veïns que els feren constat van guanyar perquè tenien raó i van tenir la força que crea la unió. Però van passar més coses. Miraré de ser breu.
L’alcalde no va pair bé aquella derrota que va considerar personal. Va fer el que sabia fer. Mogué influències i coneixences a tots nivells. Aviat tenia sobre la taula de l’ajuntament una llista detallada dels participants en tots els fets del dia de Nadal. No és pas que no els conegués per endavant, però se’n va assegurar. El primer de la llista, naturalment era en Nicot, el propietari de l’hostal.
Començaren les denúncies per les raons més diverses, sobretot per haver permès violència al seu local. Però també n’aconseguí de sanitat, que va declarar el local inadequat per servir al públic, d’Hisenda per haver subministrat tabac als clients sense el permís corresponent, de... Bé, no calen més detalls. El local és tancat i no hi ha manera d’aconseguir el permís d’obres imprescindible per posar-lo en condicions.
Als que van participar en la fumada se’ls acusa de contaminació ambiental, de mal exemple als menors i de desobediència a les normes municipals. Els que van rebre les patacades són considerats agressors dels pobres nois que intentaven apagar un incendi a l’interior.
Ho deixo aquí. No hi ha manera d’acabar-ho bé. Ara, això sí, l’any que ve hi haurà una altre Nadal. I ves a saber qui serà l’alcalde del meu poble.
Bé, potser sí. Mireu, la nostra Mireia, la mestra ecologista, bufona, polida, espigada, llesta i simpàtica, ho va passar molt malament aquells dies. Se sentia una mica responsable de tot el que havia passat.  Quin Nadal!! Així que va decidir demanar una altra plaça. Li van donar i ja hi treballa. Diuen que se l’estimen molt. I, si no m’han enganyat, ha fet un amic molt amic que potser aviat serà alguna cosa més que un amic. Veieu?  La vida té aquestes coses...
 Pius Pujades

Decembre 2017

Continua llegint »

15 de desembre de 2017

Èxode d’empreses

                                
Bé, amic, ja les tenim aquí. L’hora de la veritat. Podrem fer allò que demana de tant de temps: comptar-nos.  Tornem a les eleccions plebiscitàries. Deu estar content.
-         -  Sí, com a totes les eleccions, al final es fan comptes. Però quin valor tenen? Vull dir més enllà de les lectures que en faci cada partit.  Recorda les últimes? Que si s’havien de comptar escons, que si s’havien de comptar vots. Així tots guanyen.  Li diré més: els que no reconeixien la victòria en escons del bloc sobiranista el 2015 tampoc reconeixen la victòria en  vots del referèndum del 2017.  I així anem..
-        -   Com vol dir?
-   - Home, declaració d’independència al Parlament, article 155 al Senat, ordres de presó per tothom, exili a Bèlgica, ocupació de la Generalitat, convocatòria d’eleccions autonòmiques per part de Madrid. I la fuga d’empreses, entre d’altres coses.
-       - Anem a pams. De tot el que vostè recita li diré que l’única cosa que va fer Catalunya va ser una declaració del Parlament. Una votació i un paper. Res més. Tots els problemes que venen després emanen del 155. O no?
-         -  La fugida d’empreses...
-  - Bé, li puc acceptar que unes quantes empreses, especialment les bancàries, reaccionaren defensivament davant la tempesta borsària que es desencadenà després de la declaració. Però mai no sabrem si la tempesta era espontània o era provocada. Quan es tenen els mecanismes que té un estat es poden fer moltes coses. Però li admeto. Els bancs van moure la seu com si es creguessin que la independència seria efectiva l’endemà per assegurar-se el paraigua comunitari.
-         -  I  els dos milers de societats més petites?
-          - Jo no li puc respondre amb dades a la mà. Però entengui que em sembla estrany que dos milers d’empreses – si algú les ha comptat bé - tinguessin els papers a punt per fer el salt en quatre dies. Tenien por? No m’ho crec. Les empreses catalanes s’adapten a les circumstàncies com fan arreu del món. Que hi ha dependència?, doncs endavant; que hi ha independència? , doncs també endavant. Els mercats de les empreses catalanes són cada dia més arreu del món.
-          - No creu que tinguessin por?
-         -  Ep, és clar que tenien por. Imaginis que vostè té una empresa. Li poden enviar un inspector de treball, un d’hisenda, un de sanitat, un de.... Cada inspector és capaç de trobar alguna cosa que no fa bé, per més estricte que sigui. I per tant, té unes quantes sancions al damunt del cap com una espasa de Damocles.
-         - Pot passar, és clar.
-      - Llavors el seu assessor, ben assessorat, li diu que podria evitar-se molts problemes si decidís una cosa tan senzilla com canviar de domicili. Ho entén?  I si vostè encara gosa posar excuses i diu que ho ha d’acordar l’assemblea general, l’Estat totpoderós canvia la llei i ja està.
-        -   En té proves de tot això que diu?
-          - Proves? Vol una prova més contundent que les 2000 proves en forma de canvi inesperat de seu social?

-          Entesos. Només podem fer una cosa: votar assenyadament.

Continua llegint »

23 de novembre de 2017

Preguntes del provocador

Primera pregunta: què hi feia a Ripoll el  traficant de drogues i sospitós de terrorisme Abdelbaki Satty?
-         Aquesta és fàcil: Preparar un escamot de joves per fer la guerra santa.
Segona pregunta:  com és que els agents del CNI, que l’havien reclutat quan era a la presó, no informaren als mossos de la seva activitat?
-         Potser perquè no volien compartir mèrits si el subjecte aportava alguna informació rellevant. Potser perquè ja els anava bé tenir un escamot latent amagat  a Ripoll, per fer-ne us quan els convingués.
Tercera pregunta: Com és que el Satty i els seus soldats decideixen actuar precisament a Barcelona el mes d’agost, el disset d’agost?. Qui va donar l’ordre?
-         Una casualitat, probablement.
Llavors, quarta pregunta: l’imam i els seus deixebles estan fabricant bombes a Alcanar, amb poca traça. Els esclata un artefacte a les mans. Moren alguns dels terroristes. Perquè els que queden han d’atemptar immediatament? Què els urgeix tant? Qui els mana la pressa?
-         No en tinc ni idea. Però deixi de numerar les preguntes, que em posa nerviós...
Entesos. A començaments de juliol, el que va ser ministre Garcia-Margallo va dir que “a partir de la segona quinzena d’agost començaran a passar coses a Catalunya”. Vostè no creu que aquell home sabia alguna cosa dels plans de l’imam de Ripoll?
-         És molt agosarat pensar-ho...
D’acord. Però respongui: perquè creu que havien  de començar “a passar coses” a patir del 15 d’agost?
-         Home, per mirar de frenar el referèndum. Sembla evident.
Exacte. I ho volien evitar fent actuar la guàrdia civil i la policia nacional, tan abans com durant el dia 1 d’octubre.  Necessitaven, doncs, portar uns milers de guàrdies a Catalunya. I sembla correcte el raonament?
-         M’ho sembla. Bé els varen dur...
Sí, i ho varen fer sense excusa. L’excusa amb la que comptaven – és uns suposició – els va fallar.
-         Quina suposició? Quina excusa? Ara pregunto jo.
Imagini que tenien coneixement – gràcies al confident de Ripoll – que es preparava un atemptat o una cadena d’atemptats a Catalunya. Bombes esclatant a punts de gran afluència de públic. Pànic entre la ciutadania. Els mossos superats per totes bandes. Cal ajuda. I l’ajuda arriba en forma de milers d’antidisturbis. Els catalans agraïts: els estan defensant. Els mossos agraïts: els estan ajudant. Tot a punt per evitar el referèndum il·legal de l’1 d’octubre.
-         Vol dir que als ministeris sabien el que havia de passar i ho van deixar fer per treure’n avantatge política?
Li faré una darrera pregunta. Si els mossos van resoldre els atemptats amb tanta professionalitat i eficàcia, com entén que se’ls critiqués d’una manera tant descarada des de la premsa del règim?
Jo li respondré que no ho sé.  Però sàpiga que ja entenc on em vol portar amb les seves preguntes i no penso picar. Vostè voldria que pensés que des d’alguna instància del govern, o pròxima al govern, es va activar la cèl·lula terrorista de Ripoll per justificar una intervenció de Catalunya. Ep! Fins aquí podíem arribar. Jo no difamo ni difonc difamacions. Vagi a Madrid i faci les preguntes que vulgui. Jo no tinc respostes ni les vull tenir. I menys ara.


Continua llegint »

13 de novembre de 2017

Peix al cove, ara de veritat

Sap què li dic? Cada dia em convenço més que els catalans se sortiran amb la seva. Estan jugant molt bé les cartes, tot i que no les tenien pas bones. Li diria que els defensors de l’Espanya eterna s’han refiat massa de la seva capacitat per controlar o canviar les regles del joc, que es creien seu.
–Perdoni, jo soc ben català, com ja deu saber. Així que quan parla dels catalans també està parlant de mi.
–D’acord. Però jo intentava referir-me als catalans que poden moure els fils, dissenyar l’estratègia, prendre decisions... Polítics, líders civils, mitjans de comunicació, sindicats.... Han entès què demanava el poble i han trobat la manera de canalitzar la seva força cap a un resultat. Quan dic els catalans vull dir els que formen part del que anomenem procés.
–Doncs miri, tenim mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili, el Parlament dissolt, la Generalitat intervinguda per l’article 155, les finances desateses, els càrrecs importants al carrer... i les empreses que marxen del país. Ja em dirà d’on li ve, l’optimisme que destil·la.
–Per on vol començar? Pel final? Miri, les empreses, vull dir les grans empreses com els bancs, marxen perquè han entès que el procés d’independència és imparable. No es poden pas arriscar a quedar fora de la UE ni un sol dia, de manera que canvien la seu social. El govern a la presó, a Madrid o a Brussel·les. És cert, han mossegat la carnassa. Però, sigui sincer, es pensa que el govern català no esperava aquesta maniobra? Jo diria que la va provocar. Es va posar d’esquer ell mateix perquè Madrid, allò que anomenem Madrid, piqués l’ham. Ara el peix té l’esquer a la boca però també hi té l’ham. Des de Catalunya, o des de Brussel·les, només cal que els catalans estirin el fil amb molta cura perquè la presa no s’escapi. Ha pescat mai, vostè? Doncs ja sap de què li parlo. Quan la senyora Lamela dictava presó, vaig sentir l’estrebada del cordill. Havien picat. Ara cal saber treballar la canya i el rodet.
–I el 155? No veu com ens estan esclafant?
–Sí, el peix es regira, estira, mossega. Així es va clavant l’ham. Perdoni, no li he dit què és l’ham. Què té atrapat el peix dels rajois? L’ham és l’autoritat europea. Política i financera. Europa ha dit que Catalunya era un afer intern, sempre que no hi hagués violència. I que es convoquessin eleccions. Ho entén? No sis mesos o més de grapejar els afers de Catalunya per preparar unes eleccions a la carta. No. Immediates. I aquí ve l’últim detall, molt important. Gràcies al pacte amb els socialistes –tan criticat, per cert– no ha pogut controlar els mitjans de ràdio i televisió com volien. S’imagina con n’haurien sigut, de difícils, les coses amb Catalunya Ràdio i TV3 en contra?
–Dit així, amic, el pescador ha de saber tibar el fil amb prudència. Ara sí que podrem dir allò de peix al cove. Vigilant que no es giri la truita i el peix no es mengi el pescador.


Continua llegint »

30 d’octubre de 2017

Roba o no roba?

No es pot dir que Espanya ens roba. És políticament incorrecte. Entesos. Què volem dir quan diem Espanya? Parlem dels espanyols? És evident que la majoria dels espanyols no roba. I dels que roben, pocs ens deuen robar a nosaltres. No, Espanya no ens roba. Quedi clar en aquest sentit.
El que passa és que, si algú ha dit alguna vegada la frase “Espanya ens roba” no parlava pas d’això, que es ofensiu i que és injust. El terme Espanya en aquesta frase es referia a un ens nebulós format pels centres de poder polític, econòmic, social, empresarial, cultural, jurídic i administratiu al que solem anomenar Madrid, que té les coses muntades de tal manera que:
Paguem més impostos que la resta dels espanyols pel sol fet de ser catalans – realitat documentada des del segle dinou, si més no.
Tinguem l’obligació d’aprendre la llengua de Castella sense que els castellans hagin de conèixer la nostra, com si això fos una norma divina.
Les polítiques d’infraestructures que ajudem a pagar siguin pensades sempre per comunicar el país amb la capital; mai per donar un servei eficient als nostres ciutadans: corredor mediterrani, autovies gratuïtes, trens de rodalies, aeroports centralitzats, aves sense passatgers...
Tot plegat, el dèficit fiscal, tan denunciat i discutit. Com que es pot comptar de moltes maneres, el debat es inútil. Tots el càlculs posen en evidència que, proporcionalment, a Catalunya s’hi inverteix menys (s’hi pressuposta menys i s’executa molt menys) del que seria raonable. Dades oficials deixen clar que són contribuents nets només Madrid, Catalunya, València i Balears. Sempre. Anys rere any. No tenim les xifres de Madrid, però la seva aportació neta es pot justificar fàcilment si recordem que les grans empreses tributen allà la seva facturació a tot l’estat. Quan pagues un litre de gasolina tributes a Madrid per posar un exemple clar. Conclusió: l’ens Espanya el paguem Catalunya, València i Balears. Sorprenent.
Tot això no es pas robar. Robar és un delicte tipificat per la llei. Com en podríem dir? Resultats dels compte d’explotació?
Davant el perill que el negoci se’n vagi en orris per culpa d’uns milions de catalans abduïts per les tesis sobiranistes, des el primer d’octubre ha començat una operació per salvar el que es pugui del botí (o com se’n digui). Recordeu? Després de la segona guerra europea, els americans del nord es van cobrar l’ajuda militar enduent-se empreses senceres de l’Alemanya vençuda. Els russos van fer el mateix. Doncs ara allò que en diem Espanya s’està enduent totes les empreses que pot cap a casa seva. No les poden desmuntar i carregar en camions. De  moment traslladen, les seus socials, per anar pensant en moure les seus fiscals i, quan es pugui, tota la resta. Per si de cas.  Ep, que aquí no roba pas ningú: tot és perfectament legal. Els empresaris marxen a respirar aires nous per voluntat pròpia. Casualment s’adonen, just ara, que s’havien equivocat quan van instal·lar-se a Catalunya. Que no els convenia.

Sabeu aquell de l’empresari tèxtil que val al ministeri i deixa el cotxe amb el xofer a la porta.  I li pregunten al xofer: que fa el teu amo? I ell respon: roba. 

Continua llegint »

11 d’octubre de 2017

El rei enrocat

El 23 de febrer, aquell 23 de febrer, el rei se’n va quedar amb les ganes.  Ya no puedo volverme atrás, va haver de dir als seus militars i guàrdia civils.  Però li feia mal al cor, segur, haver de plantar-se davant la fidel infanteria desplegada al Congrés del Diputats per salvar la Pàtria.  Tan bonic. Todos al suelo.  I els pretensiosos  que es crien amb el dret de posar o no posar reis només perquè els havien votat quatre desinformats, a callar.  El capità general de tots els exèrcits va haver de cridar l’alto a la corrua de sergents condecorats i estrellats que li oferien una victòria plàcida. La victòria de les essència pàtries.
No va poder ser. L’estratègia recomanava aturar el cop. Tots els sables a casa. Els tancs a la caserna. Ja ho tinc tot estudiat i preparat. No patiu: la Loapa i els reglaments, les interpretacions modulades de les lleis, els tribunals de tots nivells, els partits endeutats amb la banca amiga, la conferència episcopal sota pali, les lleis orgàniques del rodet parlamentari, els negocis bruts dels de casa i dels de fora... Calia salvar la lletra grossa de la sagrada Constitució.  Era el passaport per passar les fronteres europees. No podem pas perdre el passaport.  Mentre tinguem el tinguem a la butxaca tot anirà bé. Podreu escurar bancs i caixes, escanyar tants pobres com sigueu capaços de fabricar, centralitzar el que convingui, canviar lleis laborals, rebentar el mercat immobiliari després de saquejar el paisatge i els recursos naturals. Ho enteneu? La constitució, ben llegida pels ulemes de la llei, dóna per molt.
I va aturar el cop. Moltes gràcies majestat. A disposar.
Però el pare ja és fora. El fill, que es va dir Felip per què quedés clar la jeia que li tocava, també es troba un matí amb un bon grapat de tejeros assaltant la democràcia. No entren pas al Congreso, ni al Parlament, ni al Senat. Ara ho tenen més fàcil: l’enemic és als ajuntaments, a les escoles, als centres cívics, provant de votar. Fan cua per votar. I són catalans. Ara sí, cap problema. Porres a l’aire i bona estomacada. HO fan molt bé, que són especialistes ben qualificats. Els deixem fer, que aquests catalans mal dirigits prou s’han guanyat un escarment. Que n’aprenguin. A por ellos.
I surt el rei fill i diu sense entrebancar-se que tot està bé, que salvaran el passaport,  i la unitat d’Espanya, i el sistema, i la llei, i l’ordre i la pau. Oblida els ferits, oblida els ciutadans, oblida els vots... Creu que les nostres institucions històriques han estat ocupades i cal rescatar-les. Ens hem de rendir a l’evidència de la força. No cal parlar de diàleg. Ni de negociació. Sap molt bé que els que manen a Madrid no volen negociar res perquè ja ho tenen tot. Seure a negociar significa perdre alguna cosa.
Si no fos irreverent diria que tenim un rei abduït per forces ocultes. Però no ho dic. No fos cas...


Continua llegint »

6 d’octubre de 2017

Santa innocència

Aquella dona va rebre un cop de porra al cul - i no m’ensenya la marca per pudor i perquè no insisteixo – quan feia cua per anar a votar. No ho entén. Quin mal feia? –
-         El referèndum era il·legal – li explico
-         Vol dir? Si el Parlamernt de Catalunya havia aprovat una llei que el convocava, devia ser legal...
-         Sí, però la llei que vostè diu estava suspesa i ben suspesa pel TC.
-         Diu suspesa, no pas anul·lada.
-         Exacte.
-         És a dir, que no sabrem si la llei era bona o no fins que el TC decideixi amb una sentència. Mentrestant només estava suspesa.
-         Té raó, però no veig la diferència.
-         Doncs l’hauria de veure. J vaig a votar amb tota la gent d’acord amb una llei que està suspesa. A sé, hauria de saber, que la validesa del meu vot depèn del que decideixi el TC. Si diu que la llei del Parlament era bona, el meu vot va a missa; si decideix que la llei no val, el meu vot queda sense efecte.
-         Es podria explicar així.
-         Llavors, perquè m’han d’atonyinar per evitar que voti?  Ni vostè, ni jo, ni el senyor Rajoy no pot saber, o no hauria de poder saber, què decidirà el TC. I actua com si ja hagués dictat sentència.
-         Imagini’s que el TC dóna la raó al Parlament.
-         Però – li dic- tots sabem què dirà el TC....
-         I ho troba normal? Jo no. Jo he de pensar que tenien moltes ganes de repartir llenya als catalans i van trobar l’excusa per imposar la llei de la força contra la llei de la raó.
-         Cert – he de reconèixer- li he de donar la raó que n’hi havia prou amb esperar la sentència per saber si la llei del Parlament era legal. Si, com diuen els defensors de la garrotada a l’esquena, no ho era, havien d’anul·lar el resultat.
-         Sap que penso? Que ja el tenien anul·lat abans de començar.
-         I el rei, no ho  podia aturar?
-         Perdoni, si vostè vota per una república, espera que el rei li faci costat? Sap què li dic, que  la seva innocència i la seva fe en la democràcia són immenses i expliquin perfectament la marca que no vull veure al seu cul.


Continua llegint »

4 d’octubre de 2017

Jo em penso que va anar així

El rei es va decidir: sortiria a la televisió per posar les coses al seu lloc. Calia. Tot havia anat massa enllà. Era la seva feina de mediador.
Primer de tot, ordre. Els espanyols havíem d’entendre que no es podia viure sense ordre. Prou desori.  El general Milans del Bosch i el seu amic Armada es farien càrrec de tot, com els explicaria prou clarament el coronel Tejero als diputats esgarriats del Congreso.  Llei i ordre per sempre més.  L’exèrcit, la guàrdia civil i la policia nacional tindrien carta blanca per resoldre qualsevol discrepància. La xusma dels carrers, a callar. Els diputats que havien ocupat il·legítimament les institucions històriques del país, a  casa. Si se’ls havia de menester, ja se’ls cridaria.  Prou  comunisme, separatisme, maçoneria, pseudodemocràcia parlamentària, autonomies indisciplinades, escoles adoctrinadores, mitjans de comunicació manipuladors, diaris subversius, sindicats titelles, partits .... Prou. Qui mana, mana.
Aquest va ser el discurs del rei pare després del 23 de febrer de 81. Si més no, aquesta és la versió verídica que van explicar al rei fill perquè n’aprengués. I en va aprendre. Sé que va tenir algun dubte. Voleu dir que va anar així? Pregunta-ho al teu pare, li van dir. Però pare i fill no es feien gaire i, a més, ves a saber on era.
Així que, quan va ser el moment, després de l’1 d’octubre del  1017, aquell discurs li va servir i  el va repetir.  Davant la televisió oficial es va posar a defensar el seu Armada, que es deia De los Cobos, i els seus guàrdies civils tejeros que entraven als ajuntaments i a les escoles per restaurar l’ordre.  I contra els diputats catalans que es pensaven que podien legislar sense obeir les ordres dels generals o dels directors generals, contra el votants subversius, contra les associacions de malfactors que organitzen grupets amb estelades cada Diada, contra els alcaldes que defensen els drets no reconeguts dels seus veïns. La llei i l’ordre.
Tenia algun remordiment, és clar. És bo que els guàrdies apallissin votants?, preguntava. És el mal menor, es responia o es feia respondre. Ells s’ho han buscat. Però és bo que els jutges i els fiscals treballin a les ordres dels ministres? Inevitable, són les estructures essencials de la nostra sagrada pàtria. És bo que desoïm la veu de tants milions de ciutadans? Són quatre gats manipulats per les escoles i les televisions faccioses. Tot tenia resposta.
Va fer el discurs vocalitzant i tot. No es va vestir de general perquè la dona sempre diu que no li escauen els colors castrenses. I que a Europa se’l mirarien malament. Podien malinterpretar-ho.
Quan va acabar li suaven les mans.  Però estava tranquil. Al pare li havia funcionat.  Si es vol ser rei d’Espanya, cal anar sempre al costat de la guàrdia civil. “Els legítims poders de l’Estat asseguraran el compliment de l’ Estat de dret”. Quina frase!, va pensar.



Continua llegint »