31 de desembre del 2013

El meu conte de Nadal 2013

Tot allò que feu a un d'aquests petits meus, a mi m'ho feu
  (Mt 25,45)


Cruïlla de camins
                                  
Si en va tenir, de sort, aquella pobre noia. Estava perduda, sola, desemparada. Havia fugit del seu poblet rural per amagar el seu pecat i la seva culpa que cada dia que passava es feia més evident en el perfil de la seva cintura, malgrat els esforços que esmerçava cada matí en cenyir-se la faixa sota el vestit balder. Què podia fer? No tenia cap horitzó al seu davant. El dia que rebutjà l’absurda proposta de matrimoni del vellet fuster quedà condemnada a l’escarni i a la marginació. Només podia fugir a vila, on potser  passaria desapercebuda prou temps, fins a infantar. Després, Déu diria.  Però a vila les coses no eren pas fàcils. Molta gent, molta riquesa, sí; però aconseguir una rosegó de pa i un recó arrecerat per arraulir-se les nits es feia cada cop més difícil.
Quan s’acostà al vell convent, aquella tarda de divendres, havia arribat al límit de les seves forces. Avançava entre els camps gebrats fent tentines, molt a poc a poc, amb l’esquena aclofada sota el pes de la desesperació, les cames botides, les mans balbes com ceps nerviosos arrapades al petit farcell que contenia les seves pertinences: rebuig d’escombraries, almoina miserable. Se sentia morir i ja no podia ni volia lluitar més. Era el final. I en donava gràcies a Déu. No havia pogut. Era hora de rendir-se. Definitivament. Buscava un racó tranquil, quiet, solitari. Res més. Resseguia els murs esquemàtics del vell casalot. Només pedra i ciment amagant l’horitzó de capvespre. A la portalada mig il·luminada, la figura negra de la monja. Potser un somriure amable als seus ulls. Un brot d’esperança per arrapar-s’hi.
Es deien igual, gairebé. Ella Míriam, en record d’una besàvia que no havia conegut. La monja, sor Maria. Es van entendre aviat. Per estalviar l’escàndol al convent, la religiosa acomodà la seva protegida en unes cambres abandonades que havien estat corral quan la comunitat tenia bestiar, al fons de l’hort que s’allargassava a llevant de l’edifici principal. Li va facilitar mantes i menjar calent. Li assegurà quietud i secret, els tres àpats diaris i l’atenció precisa quan li arribés l’hora del part. Sí, havia tingut molta sort la Míriam aquella tarda de divendres.
Ara el món petit de la Míriam tornava a ser amable, comprensible. Vetllava les hores de solitud fent confortable aquell recó que li servia de casa. Se sentia com en un palau reial. Amb les robes que li havien donat les germanes amigues, cosia vestits, preparava bolquers, improvisava el bressol a la vella menjadora. A cap de pocs dies havia oblidat les hores difícils, les angoixes, els malsons. Sense adonar-se’n convertí aquell corral abandonat en la seva casa, la de sempre, i quan alçava el cap creia saber, a l’altra banda dels murs que tancaven les hortes, el paisatge de la seva infància, dels seus jocs, de les corredisses esbojarrades amb els amics del poble, rieral enllà, entre els canyers i les mates de joncs, amb les rialles de tots trenant cançons amb el cant dels ocells que alçaven el vol. Al seu cor, quan l’agulla treballava entre els seus dits, tornava a ser a la porta del casalot dels pares, la seguretat familiar arraulida als seus peus, jugant amb el gos cridaner i la mandra eterna del gat, el sol de ple escalfant-li l’esquena, el futur al seu davant, incert però manyac.
Recordava, és clar, la visita de l’Àngel, que ho va canviar tot.  Com ho podria oblidar. Va ser un moment sorprenent, esclatant, aclaparador, com un cop de maça al mig del cervell, com un llamp que la travessés de dalt a baix i que la deixà clavada al terra humil de l’entrada familiar. I després les paraules, música de mil instruments, a cau d’orella. La feu sentir definitivament dona, la dona més bonica del món, la reina de totes les gràcies, la protagonista definitiva d’alguna història meravellosa, heroïna de conte de fades, princesa de tots els castells, beneïda entre totes les dones. Va saber que el seu ventre verge tenia un destí de privilegi, inexplicable, decisiu, sagrat. Un núvol de felicitat va embolcallar-la i es va sentir transportada molt lluny del poble miserable. Segura per sempre, reina per sempre, rica per sempre, lliure, poderosa, bonica, dolça, admirada, envejada, estimada. Es deia Àngel. Es va presentar sense avisar i es feu fonedís de la mateixa manera. Només en va quedar el record i les promeses. I la cremor d’enyorament al cor que ben aviat esdevingué coragre quan el pas dels mesos li dibuixà la corba de la panxa per escàndol d’amics i de parents. Fins que, massa esquerpa potser, confiada en les paraules que se li havien gravat al cervell, bandejà sortides negociades, esquifides, vergonyants. I va fugir.
Ara donava per bones les angoixes i les misèries del viatge. Al cobert conventual, sota la protecció benèvola de les monges i l’amistat generosa de Sor Maria, deixava passar els dies comptats d’espera, ordenant la mica de roba que li donaven, repassant bores i cosint betes, netejant de pols tots els racons del niu que cada dia sentia més seu. Es veia a si mateixa en mig d’una aureola inexplicable – felicitat i llum – tènue, gairebé imperceptible, que la aïllava de tot, la defensava de tot, com una clova natural.
Era feliç perquè sabia que preparava el món per al fill que venia. I al fons del pensament, amagada, la seguretat  - l’esperança injustificada, de fet – que aquell món,  en algun moment, el podria compartir amb l’Àngel i el nen. S’hi sentiria bé? Seria del seu gust? El beneiria? I tornava a la feina, mirant de no pensar.
Quan  els primers dolors la cridaven al part, tot van ser corredisses entre l’hort i el convent, entre les àmplies sales nobles i l’estable humil. Hi havia aigua bullent i roba neta, gasses i cotó fluix, mans expertes a punt, consells, indicacions, ordres. La Míriam deixava fer les germanes amigues, una mica espantada pel tràngol que li venia a sobre. La veritat és que no hi havia pensat i els primers dolors la van sorprendre. No seria fàcil, va pensar. I no ho va ser. Llavors, quan ja cridava sense saber-ho, li van donar el tassó de beuratge per ajudar les contraccions. Va entendre això. Les contraccions. La veu amiga li deia: respira, respira, respira. Ja estarà. Una mica més i ja estarà. Respira. Ja falta poc. Has de ser valenta...
La veu de la germana la tranquil·litzà. El dolor ja era suportable. Sorpresa, cregué sentir la veu de la seva mare entre les altres. Potser era una il·lusió. Intentava veure la cara de les dones, però no aconseguia destriar-les de la mena de remolí que girava al seu voltant. Mama, va dir, molt baixet, sense forces, però no va tenir resposta. Les cares es perdien i les veus també. El remolí es fonia en el no res.
Quan es va despertar la Míriam estava sola i ja era fosc.  No recordava gairebé res del que havia passat. Encara li cremava als llavis la darrera paraula que havia dit: mama. S’adonà que tot havia estat un somni. Recordà les corredisses de les germanes, la imminència del part, el dolor insuportable. Havia nascut el nen? Sí, una coïssor al baix ventre li indicava. La tibantor de la panxa havia cedit i havien passat les urgències del tràngol. Provà d’asseure’s. Es movia amb dificultat.  Comprovà que tenia el jaç net, immaculat, com si li haguessin fet de nou. Es palpà el ventre provant d’entendre la seva situació. Llavors va sentir la veu de Sor Maria: “No et moguis gaire, has perdut molta sang, estàs molt feble”.
- I la criatura? – va gosar preguntar.
-  Has tingut un part difícil – li va dir la monja, amb veu suau – hem fet tot el que podíem. Era un nen, però no l’hem pogut salvar. Ens ha sabut tant de greu!! Ara t’has de posar bona. Has perdut molta sang.
No l’havien pogut salvar. Havia perdut molta sang. No en treia més explicacions. Tastà una mica de brou que una germana li va dur, i aviat es va tornar a dormir, amb el cap enterbolit i una  pena immensa al cor.
Aquella nit arribaren al convent els magnats de l’orient. Havien sabut del naixement amb prou temps com per ser-hi. Ells es feren càrrec del nadó promès que alletava una dida de lloguer i, agraïts, deixaren els seus regals: or, encens i mirra, a la comunitat. Al matí, a trenc d’alba, ja eren fora del convent, camí de llunyans paisatges. Quan sortien per la gran arcada de la porta  es van creuar amb uns pastors del rodal, espellifats i carregats de pols, que venien a conèixer, deien, l’infant que havia de néixer. Duien regals: formatges i matons, que oferiren a la Míriam, provant de consolar el seu plor. Algú explicà, confusament, la visita d’un Àngel quan aplegaven el ramat la nit abans. Només sentir el nom i la Míriam ja semblava un altra. En poca estona estava dreta i valenta, neta i pentinada, somrient a les melodies del flabiol de canya que bufava el més menut de la colla.
Aquella mateixa nit ja era amb els seus nous amics a la cleda. Mai els petits xaiets del ramat tindrien una pastora més dedicada.

Continua llegint »

18 de desembre del 2013

Article recomenat

LLuís Bassets ha escrit, amb tot el seny del món, l'article que us adjunto:

http://elpais.com/elpais/2013/12/17/opinion/1387309605_023360.html


Continua llegint »

16 de desembre del 2013

Un any de coll


Compareixença del president Mas i els representants dels partits per donar a conèixer la pregunta. Foto: EFE.
“Tu creus –em deia dimecres passat l'amic que sempre és escèptic– que no ens podem posar d'acord amb una pregunta i una data? Som així, els catalans. Com vols que ens en sortim? Només una pregunta i una data. I la pregunta, a hores d'ara, la podria redactar un nen de deu anys. I la data, com sap tothom, ha de ser l'any vinent. Tenim uns polítics que...”

Com que jo sóc força més optimista –potser perquè les meves perspectives eren molt més escasses quan tots dos érem xiquets– vaig fer una catxa. “Queden dies per acabar el desembre i tindrem pregunta i data a temps”, vaig dir. El cor m'ho va fer dir. I la vaig encertar de ple i aviat. De tota manera, quan el divendres gallejava amb totes les plomes de la cua esteses al sol, sabia que la sort –com gairebé sempre – havia decidit la polèmica. La sort i una mica de lògica, que sempre pesa, encara que de vegades no ho sembli.
A CiU li convenia espavilar. Sense acord amb ERC –data i pregunta–, no tindria pressupostos, hauria de convocar eleccions anticipades i probablement les perdria (segons la lògica de la crisi encara ben viva i les prediccions de les enquestes). Per tant, CiU faria mans i mànigues perquè tot anés bé. A ERC, ben mirat, tampoc li convenia provocar la crisi. Potser sí que seria guanyadora en unes hipotètiques eleccions. Però li convenia fer de timoner descarat en tota la travessia de la Via Catalana, sense tenir garantit un suport incondicional dels seus socis convergents? Perquè, si els desplaçava del govern, feia de mal esperar-ne gaire voluntat participativa. La situació actual, l'equilibri aconseguit fins ara, ha anat prou bé a les dues formacions. Per tant, el més lògic era mirar d'allargar-lo tant com fos possible, sense perdre la cara.
Ha estat així. Els dos socis s'han assegurat un any de coll per continuar preparant el final del procés, per intentar que a Madrid algú es decideixi a prendre's seriosament el problema català. I actuar en conseqüència.
Perquè, de moment, a la capital de l'Estat continuen creient que negar el problema és la millor manera de resoldre'l, que el temps juga a favor seu, que els catalans canviarem de pensament per esgotament, que ens barallarem, que la por ens dominarà. Des de totes les tribunes només arriben missatges coincidents: si diuen ben fort i moltes vegades el que voldrien que passés, acabarà passant. Però com que, ben mirat, no tenen cap projecte de país mínimament engrescador per esperar, per oferir –a catalans i a no catalans–, el més probable és que més ciutadans espanyols es desentenguin del seu “mando y ordeno”, únic fonament del seu estat. Fa poc, en una enquesta, el 40 per cent dels espanyols ja assumia que els catalans ens independitzéssim.

Continua llegint »

8 de desembre del 2013

Jugades d’envit




El dia que a Madrid se n’adonin que no hi tenen res a fer, es mouran. Que no es mamen pas el dit, els que manen. De moment, ja ho veu, artilleria lleugera: declaracions, amenaces, asfíxia econòmica, legislació invasiva sense manies, mobilització de veus amigues als mitjans de comunicació, crítiques indiscriminades als moviments de la Generalitat, menysteniment dels acords del Parlament, guerra bruta a les clavegueres, intents de manifestacions a Barcelona... Res. Encara no s’ha mogut res. Fins ara podríem dir que estan fent només guerra psicològica. Fa bé, si la nostra força és la decidida voluntat del poble, cal desmoralitzar el poble. Creuen que se’n poden sortir amb aquestes armes. Artilleria lleugera, ja li he dit.
Estic ben d’acord amb el meu comunicant.
- La força dels que estem a favor del dret a decidir - és a dir, a favor del Dret - rau en la voluntat majoritària, pacífica, il·lusionada i democràtica de poder expressar què volem ser en una votació lliure i oberta. La força dels nostres oponents rau en el seu poder per impedir-ho. Tenen la força legal, la força física, la força mediàtica i la força econòmica al seu favor. I tenen també, no podem oblida-ho, la força de la por.
Vostè, amic lector, creu que tenim por?
- Que si en tenim? Fa tres-cents anys que els unionistes troben la manera d’imposar el seu criteri, per les bones o per les males. Mentre han tingut la paella pel mànec ens han imposat les seves condicions de pau amb falses promeses de canvis i de respecte i quan no ens hi hem avingut, ens han fet acotar el cap per la força de les armes. Ha mort molta gent, molta, al llarg dels anys de “conllevancia del problema catalán”. Seríem bojos si no tinguéssim por.
Però sabem que ara no poden enviar un exèrcit, no poden pas tornar a bombardejar Barcelona. Formar part de l’Europa democràtica imposa unes condicions. I ells ho saben i nosaltres també.
- De moment, amenacen. Les amenaces creen la por, que és el que esperen. Si tenim prou por, no els caldran pas canons. És com una partida de cartes: es té el joc que es té però val el joc que l’adversari es pensa que tens. I miri, jo estic segur que s’arribarà a un acord i que el que estem discutint ara mateix, sense que ningú ho digui, són els termes de l’acord. Ells proven de pactar que sembli que canviï tot però que  no canviï res.

No veig que sigui possible.
- No ho veu? En tenen prou amb dues coses: que espanyolitzar vulgui dir, com fins ara, castellanitzar i que el control dels nostres diners públics no canviï de mans. Amb aquestes dues coses en tenen prou. Tota la resta podria ser negociable.
Home – li dic – jo no firmaria pas.
- De més verdes en maduren.

Continua llegint »