El cel de les oques

I Déu va crear les aus. N’hi havia de totes mides i colors. El món  es va omplir de cants diversos que es trenaven entre les branques dels arbres del paradís. Alguns passaven rasant sobre els aiguamolls curulls de mosquits, libèl· lules i tots mena d’insectes; d’altres aus habitaven a les altes copes dels arbres buscant larves i  erugues sota l’escorça morta; els menuts saltironejaven entre les bardisses, els més agosarats formaven una extensa xarxa vigilant sota els núvols per descobrir ratolins, talps i petis rèptils que s’amagaven entre els matolls. I, encara, els més prudents escrutaven l’horitzó i només aterraven per trobar aliment entre els ossos inútils de cadàvers oblidats.

Déu s’ho va mirar, va pensar que això estava prou bé i ho va deixar així. Per sempre més. Creixeu i multipliqueu-vos, els va dir. El món és vostre. Només us imposo una llei: que cap de vosaltres es mengi o mati cap dels seus  semblants. Això és abominació. 

A la Terra tot anava com estava manat. Cada espècie d’ocell aprengué a fer el seu niu. Els uns amb branquetes seques que traginaven amb tenacitat, d’altres amb fang recollit de les ribes dels rierols, els més indolents cavant una mica en la sorra tova, alguns excavant amb el bec a la soca dels arbres. Els agosarats buscaven la seguretat dels singles, prop dels cims o arran de mar. Tots aprengueren a niar prop dels seus específics llocs de caça o de pesca per assegurar l’aliment dels seus fills. 

I es van multiplicar, com havia de ser. I es van multiplicar també els altres animals que compartien aquell paradís: tigres, llops, homes, serps, elefants, rates, lleons, cocodrils, talps, granotes, peixos, escarabats, simis, aranyes, girafes i tots els que ara no em venen al cap. Tant es van multiplicar, uns i altres, que aviat no hi va haver prou menjar per a tothom. La vida animal creixia i creixia fins que la Terra ja no semblava donar per a tantes boques. Arribà la fam. 

La fam no té forma, és clar. Però em permetré pensar que s’assemblava a una serp, una serp que sabia parlar la llegua dels ocells. Aquella fam, aquella serp, va xiuxiuejar a l’orella de totes les aus de la terra: teniu gana i necessiteu alimentar-vos i alimentar els vostres fills. Déu us va prohibir matar i menjar els vostres semblants. Però Déu no té gana, no li cal menjar. Si us decidiu a desobeir-lo sereu com ell i no tindreu gana.

Els ocells, així temptats, s`ho van rumiar. Menjar carn d’altres ocells? Impossible. De fet, molts guiers no estaven preparats per pair la menja prohibida. Alguns, tímidament, aprengueren a trencar la clova dels ous dels seus congèneres per alimentar-se del seu sagrat contingut. Era el primer pas. No desobeïm, pensaven. Els ous no són encara aus com nosaltres. Però sovint trobaven algun ou nial, covat, amb el pollet a mig formar. Era un ocell allò? Van voler creure que no. Però quan no hi havia més ous per menjar trobaven als nius desemparats petites cries que eren poc més que un ou covat. I se’l menjaren. 

Quan Déu se’n va adonar, allò era una disbauxa total. El món de les aus s’havia apartat definitivament de les seves normes. Els hauria de castigar. Castigar? Com? No els podia pas expulsar del paradís, perquè aquell paradís que havia creat ja no s’assemblava gens al que ell havia ideat. On enviar els ocells? A un altre planeta? 

Li va ballar pel cap una solució dràstica, com la que havia anorreat els dinosaures uns milions d’anys  abans. S’ho mereixien, és clar. Però va recordar que allò dels dinosaures no havia sigut pas un càstig sinó un error en les trajectòries dels meteorits, la causa del qual encara no havia estudiat. A més, d’aquells dinosaures en descendien precisament aquests ocells. No era un mètode amb garanties suficients. Les extincions massives tenien resultats imprevisibles. Pagaven justos per pecadors. Calia una altra solució.

En la seva immensa bondat, Déu va decidir que calia redimir els ocells. Ell mateix es faria au i redreçaria les coses a la Terra. 

Així va ser com un vint-i-cinc de desembre de ves a saber quin any (el cel és fora del temps i de l’espai, ja ho hauríeu de saber), al mon de les aus, un colom femella va pondre un ou. El seu company de colomar en va estar molt content i parrupava al voltant del futur fill, i fins i tot ajudava a la coloma a covar-lo. 

El nadó va ser un mascle i els seus primers dies van ser ben bonics: visites, regals, festes.... Però us he d’advertir que ben aviat va tenir una vida molt agitada en tots els aspectes. No entrem en detalls. De gran es dedicà decidit a refer el regne de Déu al món de les aus. No se’n va sortir i, quan predicava als seus seguidor a la riba d’un riu poc ufanós, el va empaitar una gavina invasora que rondava amb el seu estol a l’aguait de possibles preses. No en va quedar res, del festí. Només els ossos. Diuen que la víctima, quan encara podia, va demanar als seus botxins: mengeu la meva carn, beveu la meva sang. Però no sembla gaire creïble. Sí que podria ser que es lamentés en el darrer moment: pare, perquè m’heu abandonat?

Els seus seguidors expliquen que, pocs dies després, Déu pare el va reviscolar i el va tornar el cel, exactament al cel de les oques. I que el té al seu costat, probablement a l’esquerra.

A la Terra es va conèixer la mala fi del colom diví i es contava com una rondalla, com un  mite. Quan arriba el Nadal la tradició humana ho recorda difusament amb un àpat familiar al voltant d’una taula ben parada, amb un pollastre – o un ànec, o un gall d’indi - de protagonista involuntari. Els ous de pasqua, de gallina o de xocolata, què recorden? I els infants canten enriolats, sense entendre’n el significat explícit: ara ve Nadal, matarem el gall.... 

Tot amaga un sentit ocult, esotèric, imprecís. Les tradicions i els mites són així.  Al nostre món, al món dels ocells i a tota la creació.  És per això que els grans erudits, els doctes exegetes i els més reconeguts teòlegs estudien el cas des de fa tants anys, sense ser capaços de donar-li una explicació definitiva.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Caminem cap a l'horitzó

Fa ben poc, el 31 d’agost passat, era a Brussel·les i vaig visitar al President Puigdemont a les seves oficines del Parlament europeu. Visita de cortesia, només. Per fer-li costat, per agrair-li la duresa del seu sacrifici, sense cap interès polític. De fet, en parlarem molt poc de política. Ni calia. Era allà com a gironí, com a company de la seva etapa del Punt (encara que no hi vam coincidir en el temps), com a independentista convençut, com a amic.

La conversa va discórrer sobre tot per l’exili i les conseqüències familiars, l’escola de les nenes, la seva decidida voluntat de no rendir-se, les perspectives judicials...

A les parets dels despatxos, dues grans fotografies: la victòria de les urnes de l’1 d’octubre i la gran manifestació gironina del 3 següent. Per mi, i suposo que pel President també, el cim visible de la seva acció política per la llibertat del nostre poble.

Allà, sentint-me una mica protagonista, vaig gosar dir: potser aquell dia tres es podia haver fet alguna cosa més per aprofitar la força del carrer. En la mirada del President vaig llegir que ell hi havia pensat al seu moment, n’havia valorat els pros i els contres, les conseqüències, la relació de forces. No li demanava pas cap explicació. Ell tenia la informació i jo no.

De política només en vaig gosar parlar en un incís. Li vaig manifestar la meva incomoditat per les baralles i, sobretot, els insults que els dos partits independentistes s’intercanviaven a les xarxes. Em semblà que ell tampoc ho veia bé. Va ser llavors que, amb la franquesa que permetia el to de la conversa, vaig gosar dir-li que, de tota manera, agraïa sincerament que, malgrat tot, no haguessin trencat el govern. Creia que, si això es produïa, trencada la majoria independentista , tindríem un president Illa a Palau molt aviat. Va respondre només amb un somriure que ara recordo trist.

No hi era com a periodista. No n’havia de fer cap crònica. Ni la faré. Però he escrit aquest record de finals d’estiu perquè comprovo que aquells insults i aquelles discrepàncies s’han concretat en una sortida de Junts del govern.  La buscada i esperada majoria del 52 per cent independentista s’ha fos al Parlament. Tenim un altre govern, ara monocolor amb incrustacions importants com en Quim Nadal, per citar el més proper. Els desitjo sort. Molta. Tota. I encert.  El país, i el món, viu moments molt complicats i difícils que cal afrontar amb intel·ligència, esforç i enginy.

Sento arreu un cert desencís. El ciutadà molt o poc conscienciat recela de les promeses dels politics. Els votes i després no fan el que han promès. Només busquen la cadira, el sou, els privilegis. És tan fàcil criticar! També és fàcil prometre més del que es pot donar. I segurament s’ha de fer. Els ciutadans volem esperança, exigim programes de màxims, potser utopies, per decidir el nostre vot. Després ve la realitat del que es pot fer i del que no. La dura paret de la realitat. Costa d’entendre que les promeses electorals són només indicis del camí que es vol emprendre, de la direcció cap a on volen anar, l’horitzó que els il·lusiona, la meta final. I, en votar, triem això: camins, direccions, metes, horitzons.

D’altra banda, les circumstàncies adverses que travessem demanen un govern fort, que governi, que s’imposi, que ajudi els més febles, que sostingui l’entramat empresarial que crea feina, que sàpiga actuar per damunt de les modes, dels tabús, de les tendències, del què diran, del darrer vot que es pot perdre. Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Està bé que l’oposició actuï pensant en les eleccions que venen – sempre venen eleccions – però no es pot governar bé amb la mirada fixada constantment en les enquestes, en l’oïda girada cap a l’assessor electoral.  Recordeu: sembla que Pujol no va voler assumir la recapta dels impostos perquè això el faria menys popular. Si és veritat, es va equivocar. Segurament va tenir alres encerts, però en això es va equivocar. No va ser prou valent.

He començat a Brussel·les. Amb el President a l’exili, amb l’esperança a Europa, als tribunals europeus. Em va confessar que l’havien temptat més d’un cop a lliurar-se a canvi d’una pena pactada, suau. No ho vol ni sentir. Té clar que l’aplicació del 155 va ser il·legal. O bé tornarà extradit, si Europa ho decideix, o bé tornarà lliure.

Bona sort als dos Presidents, a Brussel·les i a Barcelona.

  Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

El procés català, Andorra i la justícia

Expliquen que fa una colla d’anys, potser cap als seixanta del segle passat, quan encara Andorra era poca cosa més que una relíquia del vell feudalisme, una parella de la guàrdia civil espanyola va pujar fins a Encamp per detenir algú que se’ls havia escapat. No se’n van sortir. Els andorrans es van oposar a l’abús. Llavors, el governador civil de Lleida, ofès, va imposar una multa al comú d‘Encamp. Consultat el bisbe d’Urgell, copríncep de les Valls, des de la Seu se’ls va aconsellar pagar la multa i reclamar després. Es va fer així i la sanció va quedar en no res. Mà esquerra i diplomàcia. Set-cents anys d’experiència.

Recordo  aqueta anècdota ara que una jutgessa andorrana, Stéphanie Garcia,  tramita la denúncia interposada pels antics propietaris de la Banca Privada d’Andorra, la família Cierco, com a víctimes d’extorsió, coacció, amenaces, xantatge i falsedat documental, per part de l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, i del comissari Marcelino Martín, per aconseguir dades d’uns presumptes comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i de la família Pujol. Si no col·laboraven “voluntàriament”, tenien maneres d’enfonsar el banc andorrà i la seva filial espanyola , el Banco de Madrid. I devien parlar seriosament perquè els dos bancs van abaixar persianes el març del 2015, després que, des de Madrid, s’enviés a l’Oficina de Control de Delictes Financers dels Estats Units informació – que els denunciants qualifiquen de falsa – sobre el banc. I que el mateix president M. Rajoy visités sorprenentment el Principat, al gener.

L’embolic és important. La batlle ha citat a declarar, entre d’altres, a Mariano Rajoy i als llavors ministres d’interior, Jorge Fernández Díaz, i d’hisenda, Cristóbal Montoro. També, és clar, als comissaris Barroso y Martín, al més conegut espia espanyol, José Manuel Villarejo, i al que era director adjunt operatiu de la Policia Nacional espanyola, Eugenio Pino, a l’ex-inspector en cap Bonifacio Díez i  als seus superiors, Francisco Martínez i Ignacio Cosidó. Ben segur que cap dels citats té intenció de declarar. Però entre Andorra i Espanya hi ha un tractat de cooperació penal, signat el setembre de 2015, pels ministres Xavier Espot i Fernández Díaz – precisament Fernández Díaz – que acorda la col·laboració en molts supòsits, entre els quals hi ha el de la lluita contra l’extorsió (ap. VIII, secció b, de l’article 1). Ara bé, a falta de consultar més documents, que ja deu tenir en compte la batlle, em pregunto si l’acord abasta també uns suposats delictes comesos abans de la signatura, com és el cas.

No es fa difícil preveure que cap dels encausats donarà la cara als tribunals andorrans. Uns al·legant, con fins ara, una immunitat diplomàtica difícil de justificar un cop jubilats; els altres jugant totes les cartes que va repartir i reparteix el servei secret en l’afer de l’operació Catalunya. Tot s’hi val. Immunitat dels abusananos.   Perquè, tinguem’ho clar: en aquesta guerra contra l’independentisme tot s’hi val. Tot.

Què va anar a fer Mariano Rajoy a Andorra el gener del 2015? Era la primera visita d’un cap de govern espanyol al Principat. Ho puc endevinar. Volia que tanquessin el banc que no cedia al xantatge. No calia ni parlar del tema. N’hi havia prou amb recordar al cap de govern  que l’economia andorrana té un aixeta a la Farga de Moles. Una aixeta que es pot graduar – i es gradua – legalment  extremant o relaxant el rigor dels controls duaners. De revisar aleatòriament un de cada deu cotxes es pot passar a fer-ho a tots o a cap. Un dia, una setmana, un any..., sense haver de donar cap mena d’explicació.

Quan es té l’economia d’un petit país a les mans, no s’hi valen lleis, ni tractats, ni tribunals, ni protestes, ni recursos. El petit ha de saber afluixar, tot mirant de salvar una aparença de dignitat sobirana. Ho saben els andorrans, ho sap el príncep bisbe i ho sap el príncep francès – que d’altres problemes té ara mateix, amb l’alè de la senyora Le Pen escalfant-li el clatell.

La família Cierco, l’Institut de Drets Humans d’Andorra, l’associació Drets i la batlle Stèfanie tenen mala peça al teler. Però, malgrat tot, ves a saber. De més verdes en maduren. A Fàtima o Lorda s’hi veuen miracles, diuen.  O és al Tribunal dels Drets Humans del Consell d’Europa?

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Elements per a una teoria de la comunicació

Quan feia la carrera de ciències de la informació em vaig haver d’empassar molts llibres i moltes lliçons que, tot i reconèixer que potser eren necessaris, m’aportaven ben poc. Però conservo com una petita joia el llibret, gairebé només un fullet, de Hans Magnus Enzensberger que porta el poc engrescador títol de Elementos para una teoría de los medios de comunicación. No dic que sigui un gran llibre, ni goso recomanar-lo als periodistes d’avui. Els llibres, com tantes altres coses, ens afecten si arriben en el moment oportú de la nostra vida. A mi em va arribar en el moment just.

Em nego a rellegir-lo ara mateix per por que em decebi. Es va publicar per primera vegada el 1971 i els anys, en matèria de comunicació, han sigut molt fèrtils. A les primeres pàgines l’autor parla dels elements apareguts en els darrers vint anys. Apunta: “satèl·lits de comunicacions, televisió en color, televisió per cable i amb cassete, video-tapes, video-recorders, video-fonos, la tècnica del làser, processos electrostàtics de reproducció, sistemes electrònics d’impressió ràpida, màquines de composició i d’ensenyament, microfitxes amb accés electrònic, computadores time-sharing, bancs de dades.”

Enzensberger era conscient que els canvis i les noves tecnologies no s’aturarien pas. Devia imaginar que alguns dels invents que l’admiraven desapareixerien al cap de pocs anys i que els seus noms ja no ens dirien res, o ben poca cosa. Què devien ser “microfitxes amb accés electrònic”? Ell, senzillament ens obria el camí i ens marcava un futur. Vist ara, podem dir que era clarivident quan intuïa l’acceleració tècnica a la qual estàvem abocats. No podia pas profetitzar cap a on anirien aquests canvis. Quan escrivia faltaven encara molts anys perquè arribés internet, que havia de revolucionar la comunicació mundial.

Sí, faltaven més de deu anys per a la xarxa però Han Magnus la intueix, la reclama, exigeix un sistema que permeti la completa interacció social. Vol que el lector sigui comunicador, que l’oient esdevingui locutor, que tots els ciutadans puguin manifestar públicament el que pensen i el que opinen, amb els mateixos drets i oportunitats que els periodistes, locutors, directors de cinema, autors de llibres... Ho reclama i busca la manera de fer-ho possible. El receptor de ràdio amb transistors, ens diu, era, en potència, una emissora que permetia convertir l’oient en emissor.

Pròxim en alguns moments a l’ideari marxista, Hans Magnus abomina totes les dictadures i denuncia que a l’URSS l’administració ha renunciat a utilitzar fotocopiadores per por que qualsevol empleat es converteixi en un editor clandestí. El poder d’una Xerox! Calia tenir sota control tota la informació, tots els mitjans, des dels diaris i la televisió fins al telèfon. Penso ara en la pel·lícula La vida dels altres de Florian Henckel.

Ha costat molt que els grans mitjans s’obrissin al seu públic, el deixessin opinar, malgrat que les petites escletxes que s’oferien tenien una gran acceptació i fidelitzaven el client. Les cartes al director dels diaris van anar prenent volada. Programes com La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio –per parlar d’un exemple casolà– tenien una àmplia acceptació des del primer moment. Les emissores van aprendre a utilitzar el telèfon per incorporar noves veus.

Quan n’he tingut l’oportunitat, he intentat obrir les portes als aires de fora. Com que m’he mogut en el camp periodístic, he mirat de donar prestància a les cartes al director, evitant que semblessin un apèndix marginal. Imbuït ben segur per les idees d’Enzensberger, vaig arribar a imaginar una publicació que aplegués bàsicament escrits dels lectors. El projecte tenia fins i tot un nom, Demano la paraula. Deixem-ho estar. La paraula ja corre per la xarxa.

Tot el que he escrit fins aquí, amable i pacient lector, era la preparació per suggerir que els mitjans professionals de comunicació, si han de sobreviure, no ho poden pas fer competint amb els tuits i els Instagrams. Una emissora, una capçalera de premsa tenen futur si ofereixen credibilitat, seriositat, professionalitat. I si són capaces d’evitar convertir-se en butlletins de les tendències polítiques imperants. Que no és pas fàcil, sembla.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Les meves paraules de comiat a l'amic Helios

 

Acomiadem per sempre l’amic Jordi Soler, l’Helio divertit de la nostra joventut, el Síssif genial de les pàgines del Punt, en Jordi Soler i Font segons la paperassa oficial, o potser en Jordi Soler i Soler que va compartir amb mi judici i presó. Tant li fa. Descansi en pau. S’ho mereix.

Ha viscut gairebé vuitanta-quatre anys de lluita contra l’adversitat, remant sempre a contracorrent, amb el vent de proa.

Sabeu? Va arribar a Girona als catorze anys, i no tenia ni pare ni mare coneguts. Vivia a la plaça del General Marvà, just al costat del jardí de la infància, amb els seus oncles, Narcís i Conxita, si no em falla la memòria, que tot pot ser. Tenia també una tia, mestre de Sant Gregori, la Concepció Soler, i una àvia al carrer de la Força.

La veritat és que no ens fèiem preguntes. El país venia d’una guerra i vivíem la duríssima postguerra. Si hi penso, dels amics íntims d’aquells anys, en Vivó era orfe de pare, assassinat pel comitè de Salt; el pare d’en Jordi Tortós també havia mort en mans dels rojos; el meu pare havia caigut a Castelldans sota les bombes franquistes. Que en Jordi no tingués pares semblava normal.

Amb els anys, força anys, la “tia” mestre va començar a ser la “tia directe” pels amics més íntims. Va costar molt més temps perquè pogués dir obertament que era la seva mare. Llavors vam saber que havia nascut a Terrassa d’amagat, perquè una mare soltera no podia pas ser mestre. I la mare soltera havia de guanyar-se el pa. Havia viscut la seva desemparada infantesa a Canet de Mar, Badalona, Barcelona i Granollers. Mai ens va explicar la raó d’aquests canvis.

Però deixem tot això, que ja no té importància, tot i que devia marcar profundament  els primer anys de l’amic que acomiadem avui. A Girona, l’oncle Narcís, que treballava a la diputació i tenia bons contactes polítics, el va posar d’aprenent a la impremta de l’hospici. Sí, ja sé que allà es divertia provant de colar errades al butlletí oficial de la província. On havia de dir el delegado de hacienda hi sortia el delgado de hacienda; on havia de dir subasta de mojones acabava dient subasta de cojones...   Però trobo cruel que un nen que no pot dir qui són els seus pares s’estigui formant a l’hospici. Ja em perdonareu.

Naturalment dibuixava. Sempre ho havia fet. I escrivia. Tenia una gran facilitat per imitar l’estil de qualsevol escriptor. Podia escriure com en Gironella, com en Papini, o com en Maugam, per dir noms d’autors que llegíem. Fèiem cartes al director de Los Sitios, que en Fulgencio Miñano ens publicava. I després algun article o entrevista. De tot això en va sortir que col·laboréssim a la revista Usted que editava el periodista Sureda Prat. I, ves per on, en Sureda,que tenia també un taller de fotogravats, el va llogar d’aprenent. El recordo davant els aparadors del fotògraf Martí, a la Cort Reial, insolant gravats, perquè el taller era molt precari i no tenia insoladora... De vegades feia molta fred, però en Jordi aguantava. Va acabar sent un bon gravador.

Quan es va estrenar la passió de l’Aragó i en Capella, La llum de la veritat,  en Jordi va començar a escriure rodolins i quartetes resseguint en broma les escenes de l’obra. És clar, era molt irreverent. Tothom recorda; en bona veritat et dic que per l’escot se’t veu un pit. O quan apareix la Magdalena, tothom la coneix per puta i el profeta no s’immuta. Als camerinos del Municipal els actors es pixaven de riure. Ens vam repartir les escenes i en vam fer una obra completa: La llum del quarto fosc. Se’n van ver sis còpies, les que permetia el paper carbó a la màquina d’escriure.

El dijous sant ens van detenir a tots dos. Quaranta vuit hores al quartelillo, deu o dotze interrogatoris a cada un i cap la presó de Salt. La nostra entrada va despertar expectació entre ele reclusos. Entravem, segons els papers, per delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen.  En vam sortir el dilluns sant sota fiança. Al judici, fent veure que se n’havien editat més de deu còpies perquè fos delicte, ens encolomaren tres mesos i un dia. És poc, direu, perquè ens deixaren en llibertat condicional. Però penseu que els antecedents penals quedaven ben escrits. No tenir passaport, no poder ser funcionari, ser sospitós sempre més...

De fet, uns anys més tard, en Jordi i en Ramon Carbó van ser detinguts per una  broma telefònica que va fer anar de corcoll la policia de Girona que creia haver enxampat una trama d’espies internacional. A mi, que no hi tenia res a veure,  també em van detenir unes llargues hores, sense cap explicació, per si de cas.

No en parlem més. Recordem en Jordi a  les nits de l’Arc, dibuixant un acudit darrere l’altre, en mig de tots els amics, coneguts i clients, que rèiem com bojos a cada cop d’enginy de l’amic. Quant acudits va fer a la barra de l’Arc? Milers. Molts els guardava en Lluís, que donava accés gratuït a la bota del conyac al dibuixant. D’altres marxaven a les butxaques dels espectadors, nosaltres. Amb els anys he aconseguit aplegar-me uns centenars i havia promès a en Jordi que n’hi faria un llibre.  En realitat el tinc fet, i ell l’havia vist. I n’estava content. A més dels acudits, hi he aplegar una petita biografia i fotografies, textos, anuncis i altre material  seu. De moment no tinc l’editor decidir a escandalitzar el seu públic amb la implacable denúncia del règim franquista i els seus suports que és, ben segur, la col·lecció.

Bon fotògraf, bon gravador, bon actor, bon escriptor, bon dibuixant, en Jordi va marxar de la seva Girona quan va trobar feina en una agència publicitària de Barcelona. Hi devia estar dos o tres anys. Es guanyava bé la vida i gaudia de tot el que no li havia pogut oferir la Girona grisa i negra de postguerra. Va conèixer la Manuela, es van enamorar i es van casar. Li vaig fer de testimoni a la cerimònia. Era el meu millor amic.

I de Barcelona a Madrid. Més ben dit, a Alcalà de Nas, com deia ell mateix. Va entrar com a creatiu a la casa Cointra, que editava una revista dedicada als clients. S’hi lluïa en aquella feina. Hi va estar potser deu anys. Però les coses s’havien espatllat a casa seva. Tenien set fills ben diferents. Pel que vaig entendre parlant amb tots dos en aquella època, en Jordi visitava els bars d’Alcalà com havia fet a l’Arc de Girona i estimulava la seva creativitat amb algun toc de massa, que el cos ja no li aguantava. I la Manuela es prodigava a les festes que s’organitzaven als voltants de la base de Torrejón.   Al final el matrimoni va petar. En Jordi va tornar a Girona amb en Marius, segurament el fill més desvalgut. Li va poder fer costat encara molts anys la seva mare mestra jubilada.

I tot va ser diferent. Ni una gota d’alcohol, ni una cigarreta. Es va fer addicte al treball del Punt Diari com a fotògraf, dibuixant, articulista, il·lustrador i tot el que calgués. Els seus mots encreuats i la tira diària del Sísif són només la punta de l’iceberg. Addicte a la feina i al seu fill. Al seu fill Marius. Recordo que de tant en tant em trucava al vespre. Sempre era igual: que en Marius no havia anat a sopar, que no contestava el telèfon, que havien quedat a les nou i no sabia on era. De vegades s’allargava la conversa i  em feia saber que al noi li havien robat el telèfon, o que l’havia perdut, i n’hi havia hagut de comprar un altre. O que l’havien multat quan tocava la guitarra pel carrer per aplegar diners....

Amb en Jordi Bosch, que li havia fet costat en el difícil procés de deixar la beguda, vam fer molts passos i moltes gestions per ajudar en Marius. No ens en vam sortir. Però en Jordi no es va desanimar mai. Ell sempre era allà, aconsellant, pagant, cuinant, trucant, acompanyant el seu fill. Va ser pare i mare fins al darrer dia. I quan en Marius va morir fa uns mesos, en Jordi es va rendir. L’última vegada que el vaig veure li havia dut una mica de puré de carbassó, que m’havia acceptat per telèfon. Era la imatge de la solitud: embolicat amb una manta, davant un radiador elèctric, completament desorientat. Li vaig aconsellar que entrés en una residència i es deixés cuidar. No va pas dir que no, per primera vegada.

Però ja era tard. Vivia per cuidar el seu fill. No podia deixar sol el seu fill. Quan en Mario no hi va ser, ell ja no calia. Jo ho veig així. El seu cos, els seus pulmons, la seva esquena, el seu cervell privilegiat, han dit prou.

L’acomiadem ara amb pena. Potser li havíem de fer saber d’una manera més clara i més contundent que nosaltres també l’havíem de menester, tots, els germans d’en Marius, els companys de tota la vida, els col·legues de la feina, els lectors del Punt Diari.  No n’hem sabut  prou i ara ja només podem recordar-lo enyorar-lo.

Descansa en pau, amic.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La primera carta per en Jordi Soler

                      

Estimat Jordi, amic. Diria que no ens hem escrit mai, ni quan les cartes anaven per correu, ni després, amb tot això dels sms, els washaps o els mails. I mira, ara que ja no hi ets, m’hi poso. Amb aquest gest provo d’estar a l’altura del teu surrealisme total, contundent, absurd, suggerent, críptic, macabre, irreverent de tants anys. No me’n sortiré, ja ho saps, com no me’n sortia quan jugava a l’Arc a imitar els teus dibuixos. Però tu reies de cor davant la meva incapacitat per moure el boli sobre el paper. El geni eres tu, és clar. En canvi, ves per on, sempre et guanyava quan fèiem el truc a les taules de la Gallega, del carrer de Mercaders, amb unes olives i un vermut al davant. O quan et reptava a l’u, tres, cinc, set, del Marienbad... Segur que te’n recordes.

Parlar sí, i molt. Fa anys, quan vas arribar a Girona. Com tothom en aquell temps, passàvem hores fent voltes a la Rambla, amb en Vivó sobretot, però també en Tortós, en Romaguera, en Teixidor i ves a recordar... Aquelles voltes, amb salutacions d’amics i coneguts inevitables, teixien converses sobre llibres que llegíem o que volíem llegir; sobre pintors que exposaven a la sala municipal, a amics pintors que volien exposar; sobre teatre o sobre cine. No t’ho sabria dir del cert. Sí que recordo quan proposàvem un tema i un de nosaltres l’havia de desenvolupar improvisadament. Els temes no els te’ls sabia dir, però sempre eren enrevessades qüestions absurdes que tan tu com en Vivó brodàveu deixant-me bocabadat.
I a la Residència? Recordes les llargues estones a la Residència d’en Tarrés? Hi vam fundar el Grup Gàrgola. Havia de ser un mirador abocat sobre la ciutat per saber-ho tot, però també una font que aportés una mica d’aigua clara en la foscor social que vivíem. Exposicions, recitals de poesia, conferències, màgia, lectura de textos, teatre viu... Recordes el teatre viu? Ja ni se’n parla. Podríem pensar que era una mena de continuació de les improvisacions de la rambla, però a l’engròs. Inventàvem uns personatges, una situació i repartíem els papers. Papers que ningú havia escrit ni pensat abans. Tot s’anava improvisant.  Del Grup Gàrgola se n’ha parlat molt poc. No n’hem parlat ni nosaltres. Hi havia gent ben interessant. Us recordo, és clar, a tu i en Carles Vivó,  en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera, en Joan Catà, en Francesc Ferrer...   Tinc ben clar que ens va venir en Gironella a llegir un conte impactant que duia per títol Carta de un gusano a Jesucristo, o que vam promocionar l’estrena de Pan, amor y fantasia, al cinema Modern.

I les xerrades a l’Arc. Primer a la vora del foc, quan hi havia aquella llar al fons del local, tan acollidora. Després a la barra. Mira, de les estones a la barra, no oblidaré mai com llegíem el diari Los Sitios. Déu meu, quin tip de riure. Em pots dir de què rèiem? Sí, ja ho entenc, era el diario al servicio del movimientoi de su caudillo i la retòrica franquista era fora de tota mida. Sí, els redactors, que no cal que citi per si aquesta carta cau en mans equivocades, eren dolents a morir. Recordes quan per explicar la pudor insuportable de la merda del riu, el que signava Otero va escriure “con este olorcillo a marisco que nada tiene que envidiar a las poblaciones de la Costa Brava”?  No ho recordes? Tant li fa. Tot era igual.
I després els acudits. A l’Arc tenien un rotlle de paper d’uns cinc centímetres d’amplada. Si en va donar de joc aquell rotlle!!  Te’l posaves al davant, prenies un llapis, un boli, el que tinguessis a mà. Et mossegaves lleugerament el llavi inferior, potser feies un glop de la copa que t’havia servit en Lluis, hi havia uns segons d’enjòlit, tots pendents de tu. Llavors la teva mà es movia i dibuixaves un ull. Primer sempre un ull. Després, molt de pressa, naixia un personatge o dos o els que calgués. Ja rèiem. Però encara faltaven els globus de text. Els que no eren a primera fila no ho podien llegir. Tu tallaves el dibuix del rotlle i el feies passar. La riallada anava de mà en mà, amb el dibuix.
T’he de dir que si l’acudit ens havia fet molta gràcia, encara estàvem rient-lo  que tu ha n’havies començat un altre. I que, com mes rèiem, més bo era el següent.  Quants en vas fer, de dibuixos a la barra de l’Arc? Milers, segurament. Molts s’han perdut, és clar. Però en Lluís en va guardar una bona colla, i jo també. Algun dia els deixarem veure a tothom, com havíem pensat fer. Ja en parlarem.
Per ser la primera carta, no em vull allargar més.
Has fet molta feina a la vida, com a dibuixant, com a gravador, com a creatiu publicitari, com a actor, com a periodista, com a fotògraf... Has pujat els fills, t’has dedicat amb cos i ànima al més desvalgut, en Mario, que recordo prou bé. Ara ja no et necessita. I t’has rendit definitivament.
Sàpigues que em sap molt de greu. Nosaltres sí que et necessitàvem. El teu Síssif, les teves fotos, les teves trucades, els teus records...  Què hi farem!! Descansa en pau.

El text del meu comiat és a       PÀGINA ANTERIOR (CLICA)

Torna a l'inici

Continua llegint »