Acomiadem per sempre l’amic Jordi Soler, l’Helio divertit de la nostra joventut, el Síssif genial de les pàgines del Punt, en Jordi Soler i Font segons la paperassa oficial, o potser en Jordi Soler i Soler que va compartir amb mi judici i presó. Tant li fa. Descansi en pau. S’ho mereix.
Ha viscut gairebé vuitanta-quatre anys de lluita contra l’adversitat, remant sempre a contracorrent, amb el vent de proa.
Sabeu? Va arribar a Girona als catorze anys, i no tenia ni pare ni mare coneguts. Vivia a la plaça del General Marvà, just al costat del jardí de la infància, amb els seus oncles, Narcís i Conxita, si no em falla la memòria, que tot pot ser. Tenia també una tia, mestre de Sant Gregori, la Concepció Soler, i una àvia al carrer de la Força.
La veritat és que no ens fèiem preguntes. El país venia d’una guerra i vivíem la duríssima postguerra. Si hi penso, dels amics íntims d’aquells anys, en Vivó era orfe de pare, assassinat pel comitè de Salt; el pare d’en Jordi Tortós també havia mort en mans dels rojos; el meu pare havia caigut a Castelldans sota les bombes franquistes. Que en Jordi no tingués pares semblava normal.
Amb els anys, força anys, la “tia” mestre va començar a ser la “tia directe” pels amics més íntims. Va costar molt més temps perquè pogués dir obertament que era la seva mare. Llavors vam saber que havia nascut a Terrassa d’amagat, perquè una mare soltera no podia pas ser mestre. I la mare soltera havia de guanyar-se el pa. Havia viscut la seva desemparada infantesa a Canet de Mar, Badalona, Barcelona i Granollers. Mai ens va explicar la raó d’aquests canvis.
Però deixem tot això, que ja no té importància, tot i que devia marcar profundament els primer anys de l’amic que acomiadem avui. A Girona, l’oncle Narcís, que treballava a la diputació i tenia bons contactes polítics, el va posar d’aprenent a la impremta de l’hospici. Sí, ja sé que allà es divertia provant de colar errades al butlletí oficial de la província. On havia de dir el delegado de hacienda hi sortia el delgado de hacienda; on havia de dir subasta de mojones acabava dient subasta de cojones... Però trobo cruel que un nen que no pot dir qui són els seus pares s’estigui formant a l’hospici. Ja em perdonareu.
Naturalment dibuixava. Sempre ho havia fet. I escrivia. Tenia una gran facilitat per imitar l’estil de qualsevol escriptor. Podia escriure com en Gironella, com en Papini, o com en Maugam, per dir noms d’autors que llegíem. Fèiem cartes al director de Los Sitios, que en Fulgencio Miñano ens publicava. I després algun article o entrevista. De tot això en va sortir que col·laboréssim a la revista Usted que editava el periodista Sureda Prat. I, ves per on, en Sureda,que tenia també un taller de fotogravats, el va llogar d’aprenent. El recordo davant els aparadors del fotògraf Martí, a la Cort Reial, insolant gravats, perquè el taller era molt precari i no tenia insoladora... De vegades feia molta fred, però en Jordi aguantava. Va acabar sent un bon gravador.
Quan es va estrenar la passió de l’Aragó i en Capella, La llum de la veritat, en Jordi va començar a escriure rodolins i quartetes resseguint en broma les escenes de l’obra. És clar, era molt irreverent. Tothom recorda; en bona veritat et dic que per l’escot se’t veu un pit. O quan apareix la Magdalena, tothom la coneix per puta i el profeta no s’immuta. Als camerinos del Municipal els actors es pixaven de riure. Ens vam repartir les escenes i en vam fer una obra completa: La llum del quarto fosc. Se’n van ver sis còpies, les que permetia el paper carbó a la màquina d’escriure.
El dijous sant ens van detenir a tots dos. Quaranta vuit hores al quartelillo, deu o dotze interrogatoris a cada un i cap la presó de Salt. La nostra entrada va despertar expectació entre ele reclusos. Entravem, segons els papers, per delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen. En vam sortir el dilluns sant sota fiança. Al judici, fent veure que se n’havien editat més de deu còpies perquè fos delicte, ens encolomaren tres mesos i un dia. És poc, direu, perquè ens deixaren en llibertat condicional. Però penseu que els antecedents penals quedaven ben escrits. No tenir passaport, no poder ser funcionari, ser sospitós sempre més...
De fet, uns anys més tard, en Jordi i en Ramon Carbó van ser detinguts per una broma telefònica que va fer anar de corcoll la policia de Girona que creia haver enxampat una trama d’espies internacional. A mi, que no hi tenia res a veure, també em van detenir unes llargues hores, sense cap explicació, per si de cas.
No en parlem més. Recordem en Jordi a les nits de l’Arc, dibuixant un acudit darrere l’altre, en mig de tots els amics, coneguts i clients, que rèiem com bojos a cada cop d’enginy de l’amic. Quant acudits va fer a la barra de l’Arc? Milers. Molts els guardava en Lluís, que donava accés gratuït a la bota del conyac al dibuixant. D’altres marxaven a les butxaques dels espectadors, nosaltres. Amb els anys he aconseguit aplegar-me uns centenars i havia promès a en Jordi que n’hi faria un llibre. En realitat el tinc fet, i ell l’havia vist. I n’estava content. A més dels acudits, hi he aplegar una petita biografia i fotografies, textos, anuncis i altre material seu. De moment no tinc l’editor decidir a escandalitzar el seu públic amb la implacable denúncia del règim franquista i els seus suports que és, ben segur, la col·lecció.
Bon fotògraf, bon gravador, bon actor, bon escriptor, bon dibuixant, en Jordi va marxar de la seva Girona quan va trobar feina en una agència publicitària de Barcelona. Hi devia estar dos o tres anys. Es guanyava bé la vida i gaudia de tot el que no li havia pogut oferir la Girona grisa i negra de postguerra. Va conèixer la Manuela, es van enamorar i es van casar. Li vaig fer de testimoni a la cerimònia. Era el meu millor amic.
I de Barcelona a Madrid. Més ben dit, a Alcalà de Nas, com deia ell mateix. Va entrar com a creatiu a la casa Cointra, que editava una revista dedicada als clients. S’hi lluïa en aquella feina. Hi va estar potser deu anys. Però les coses s’havien espatllat a casa seva. Tenien set fills ben diferents. Pel que vaig entendre parlant amb tots dos en aquella època, en Jordi visitava els bars d’Alcalà com havia fet a l’Arc de Girona i estimulava la seva creativitat amb algun toc de massa, que el cos ja no li aguantava. I la Manuela es prodigava a les festes que s’organitzaven als voltants de la base de Torrejón. Al final el matrimoni va petar. En Jordi va tornar a Girona amb en Marius, segurament el fill més desvalgut. Li va poder fer costat encara molts anys la seva mare mestra jubilada.
I tot va ser diferent. Ni una gota d’alcohol, ni una cigarreta. Es va fer addicte al treball del Punt Diari com a fotògraf, dibuixant, articulista, il·lustrador i tot el que calgués. Els seus mots encreuats i la tira diària del Sísif són només la punta de l’iceberg. Addicte a la feina i al seu fill. Al seu fill Marius. Recordo que de tant en tant em trucava al vespre. Sempre era igual: que en Marius no havia anat a sopar, que no contestava el telèfon, que havien quedat a les nou i no sabia on era. De vegades s’allargava la conversa i em feia saber que al noi li havien robat el telèfon, o que l’havia perdut, i n’hi havia hagut de comprar un altre. O que l’havien multat quan tocava la guitarra pel carrer per aplegar diners....
Amb en Jordi Bosch, que li havia fet costat en el difícil procés de deixar la beguda, vam fer molts passos i moltes gestions per ajudar en Marius. No ens en vam sortir. Però en Jordi no es va desanimar mai. Ell sempre era allà, aconsellant, pagant, cuinant, trucant, acompanyant el seu fill. Va ser pare i mare fins al darrer dia. I quan en Marius va morir fa uns mesos, en Jordi es va rendir. L’última vegada que el vaig veure li havia dut una mica de puré de carbassó, que m’havia acceptat per telèfon. Era la imatge de la solitud: embolicat amb una manta, davant un radiador elèctric, completament desorientat. Li vaig aconsellar que entrés en una residència i es deixés cuidar. No va pas dir que no, per primera vegada.
Però ja era tard. Vivia per cuidar el seu fill. No podia
deixar sol el seu fill. Quan en Mario no hi va ser, ell ja no calia. Jo ho veig
així. El seu cos, els seus pulmons, la seva esquena, el seu cervell privilegiat,
han dit prou.
L’acomiadem ara amb pena. Potser li havíem de fer saber
d’una manera més clara i més contundent que nosaltres també l’havíem de
menester, tots, els germans d’en Marius, els companys de tota la vida, els
col·legues de la feina, els lectors del Punt Diari. No n’hem sabut prou i ara ja només podem recordar-lo
enyorar-lo.
Descansa en pau, amic.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada