25 d’agost del 2017

Algunes preguntes que demanen resposta


  • Un dels nois de Ripoll, abans d’intentar el segon atemptat va anar a comprar a la betzinera. Molt bé. Va pagar – segons van dir a la tele - amb un bitllet de 500 euros.  D’on havia sortit aquell bitllet? De la setmanada? A vosaltres us paguen amb bitllets de 500?
  • b)      Si el grup de Ripoll treballava per encàrrec de l’Estat Islàmic, o d’alcaeda, o del que fos, com és possible que no tinguessin  un expert en manipular els productes per fabricar les bombes?
  • c)       Quan els va esclatar la bomba a les mans, amb morts i ferits, decidiren que havien d’aplicar un pla b. Immediatament, sense ni  tenir temps de pair el fracàs de les bombes. Perquè tenien tanta pressa?  Què feia tant urgent aquella acció desesperada? Hi ha alguna cosa al calendari religiós, polític o social que els interessés destorbar expressament?
  • d)      L’imam de Ripoll, l’Abdelaki es Satty, havia  estat relacionat amb l’atemptat de Madrid. Aigua passada perquè no va ser condemnat. Però sí que ho va ser per tràfic de drogues. Condemnat a presó i expulsió del país. Un jutge va decidir suspendre l’expulsió. Qui el va convèncer? Quin interès hi tenia?  No podria ser que a algú li convingués tenir un imam hihadista dormint a Ripoll, o allà on fos, per activar-lo quan l’hagués de menester per fer una feina bruta?
  • e)      Recordeu que “s’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”? No ho poden pas encarregar als soldats. Ho han encarregat a l’imam controlat de Ripoll?
  • f)   És veritat el que es diu que els familiars dels màrtirs tenen la vida resolta per sempre?  Per si de cas, jo ho vigilaria.

  • No, jo no sé les respostes.  Però algú ho hauria d’estudiar seriosament.


Continua llegint »

23 d’agost del 2017

La sang dels innocents

                    
Tot està dit, per bé o per mal. Va passar el que temíem de temps. Uns adolescents de Ripoll, dirigits per cervells criminals amb predicament islàmic, la van fer grossa. La majoria van acabar màrtirs de la fe i tenen assegurat el seu lloc al paradís. Els seus veïns no s’havien adonat de res. Els amics i companys tampoc.  La família tampoc. Ho diuen i ho repeteixen cada vegada que els posen una càmera al davant. Per si ens ho volem creure. Per si ens convé creure’ns-ho. Per si els fem el favor de creure-ho.  Abans de res: si aquests criminals de la mitja lluna són al paradís per haver matat infidels, a mi aquest paradís no m’interessa. Si de cas, prefereixo l’infern dels cristians. Hi haurà menys mala gent.
Sí, la culpa és de l’imam. Tenim la mala sort que no va trobar feina a Bèlgica quan hi oferia els seus serveis fa pocs mesos. Es veu que les coses són així: ofereixes les teves prèdiques a les comunitats de fidels. No calen diplomes. Sí que demanen, a Bèlgica, que no es tinguis antecedents penals, sembla. El nostre amic de Ripoll en tenia. La policia espanyola, tan col·laboradora per tot el que calgui, no va dir res. Els mateixos musulmans de Ripoll es queixen: si ens ho haguessin dit no l`hauríem volgut. Es veu que no n’havien de fer res. Ni els musulmans de Ripoll ni els mossos. “No és que els volguem criticar però no són gaire de fiar. Amb això del procés... Ells que s’espavilin. No fos cas que...”
 I ara les medalles. Els guàrdia civils tenen la mosca al nas. Han de refregar-los pels morros la feina dels mossos? Perquè és això, es fa la feina sense deixar que ells hi prenguin part i ara reparteixen medalles. Tantes vegades com han donar ells la cara i han fet la feina bruta¡  No són gelos, perdoni. És que, si s’ho mira bé, es van fer les coses com calia? Com és que parlaven d’una explosió de butà? No veien que aquella destrucció indicava explosius de veritat?  Deixem-ho estar. I no es queixin més, que ja està promès que al setembre tindran accés a les dades d’Interpol. S’ho creu?
Però tornem a Ripoll. Les mares plorant davant les càmeres. Commouen. Elles no tenen la culpa de res. Elles no sabien ni saben res. Perquè a casa seva mana el marit i després el germà del marit i després el fill gran i després el fill petit. Ella no és ningú. Ella va a l’assistenta social. Ella va a treballar on pot per dur un cèntims a casa. Ella calla. No, no podia saber res. I, si ho sabés, es guardaria pla bé d’obrir la boca. És una dona musulmana com cal. Plora i implora.
El que hauríem d’intentar ara és que ningú tragui cap profit de la sang dels innocents.




Continua llegint »

20 d’agost del 2017

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.
Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.
Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.
Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.
Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.
Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.
Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.
Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  
A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.
Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.
Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

Continua llegint »

12 d’agost del 2017

Guerra contra Catalunya, segons JOSÉ RAMÓN BLÁZQUEZ

Hay una guerra contra Catalunya
POR JOSÉ RAMÓN BLÁZQUEZ  a Deia
CATALUNYA siempre anduvo diez pasos por delante. El dinamismo de su economía, su apertura intelectual y las prioridades de su clase dirigente, junto con su masa crítica territorial, han conferido a aquella nación mediterránea una proyección superior a la que España le proponía, hoy igual que siempre, lastrándola y sometiéndola a una unidad ficticia y empobrecedora. Antes la obligaron por la fuerza y ahora también, al modo teatral como se hacen hoy las cosas en la política del Estado. Sí, hay una guerra contra Catalunya, con el objetivo de humillarla y mantener a toda costa el triste canon democrático que se fijó en la Transición, tributario del franquismo.
La decidida voluntad de una amplia mayoría de catalanes de iniciar un futuro por su cuenta y riesgo se enfrenta, en desigual batalla, a todos los poderes imaginables, desde el poder judicial a las fuerzas policiales (y también las militares, más sutilmente), el control y extorsión sobre su economía, pasando por el oprobioso poder de la propaganda que ejercen los medios públicos y privados, desde donde los siervos del Estado disparan sus insultos, mentiras y tergiversaciones para repudiar y desprestigiar las aspiraciones legítimas de un pueblo que solo tiene razones democráticas. El espectáculo de España cargando contra Catalunya su arsenal de amenazas y vejaciones es digno de ser analizado. Nos esperan muchas jornadas de deshonra y coerción que se prolongarán hasta el mismo 1 de octubre y aún después. El otoño catalán será el preludio del invierno ético español con la plena exhibición de sus bajezas y sus ilegítimos orígenes, sea cual sea el resultado del heroico empeño del proyecto liderado por el president Puigdemont.
España está en campaña de humillación de Catalunya. Es tan débil su posición política que ni siquiera ha tenido el atrevimiento de usar la norma más canalla de su Constitución, el artículo 155, que faculta al Estado la ocupación institucional de una comunidad autónoma y la privación de sus derechos. La renuncia del uso de esta solución es táctica. Los estrategas han pensado en algo más cruel, desatando un procedimiento que tiene cinco áreas: la judicial, la económica, la policial y la opinión pública, además de la internacional. Cada una de ellas está actuando de forma autónoma, pero coordinada con las otras operaciones de sometimiento y extorsión en su formato más burdo. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, dirige el gabinete de la guerra de Catalunya -de momento incruenta- del que forman parte la cúpula de Interior, los tribunales Constitucional y Supremo, los servicios de inteligencia y algunos expertos en comunicación social, junto con los altos poderes económicos del Estado y asesores sobre asuntos catalanes. De nuevo España, se va a la guerra, la guerra sucia. Ya lo hizo en Euska
La ley del más fuerte La humillación que se cierne sobre Catalunya pretende ganar la primera batalla, quizás la menos importante, pero más valorada por los dirigentes: la propaganda. El objetivo específico es que la derrota del proyecto independentista no salpique a la totalidad de la ciudadanía catalana y se concrete sobre la clase política nacionalista. El argumento de comunicación es el valor supremo de la ley sobre la voluntad del pueblo. Con esta cantinela nos vienen machacando desde hace meses: que lo legal es más que lo legítimo, que lo formal y lo limitado son más que el fondo y la libertad. No sé si están logrando ganar la batalla de la opinión pública más allá del amplio sector conservador de la sociedad española, heredero de la ignorancia y el vasallaje franquistas y que constituye hoy el electorado del PP y Ciudadanos, pero nadie que conozca el sentido de la historia y el imparable poder de los cambios sociales puede aceptar una razón tan insuficiente y mezquina. De hecho, quienes reclaman el acatamiento de la legalidad son los que, amparando la corrupción, despreciando el autogobierno vasco durante treinta años y negando la separación de los poderes, menos cumplen su propia legalidad. La ley es solo su pretexto arbitrario.di. Ahora cae sobre Catalunya.
No es el valor de la ley lo que se invoca contra Catalunya: es la ley del más fuerte. Hay una escenificación de la fuerza que se transforma en judicialización de la política: España ha lanzado su arsenal judicial contra los que reclaman poder votar el 1 de octubre. Los tribunales, que en mayor o menor medida (como hemos visto en la bochornosa declaración de Rajoy en la Audiencia Nacional, protegido por el juez desde el estrado) están bajo control del gobierno central y, además, disponen casi a su antojo del manejo de los tiempos y un indiscutible poder de intervención sobre los parlamentos y los gobiernos, como ya conocimos en Euskadi con la inhabilitación de Atutxa, Knörr y Bilbao, víctimas del asalto político de los jueces a sueldo del Estado. Ahora se ha reeditado en Catalunya, aumentado y no corregido.
INHABILITAR ES HUMILLAR La humillación consiste en amenazar a los cargos institucionales y los empleos de los funcionarios colaboradores del referéndum, a quienes se acusaría de sedición, como en los mejores tiempos de la purga franquista tras el golpe de 1936. De momento, ya han depurado a Artur Mas, a las exconsejeras Irene Rigau y a Joana Ortega, además de al congresista Francesc Homs. Camino de igual muerte civil van el exsenador de ERC, Santiago Vidal; el director general de Comunicación de la Generalitat, Jaume Clotet; el excoordinador del comité ejecutivo del Pacto Nacional por el Referéndum, Joan Ignasi Elena; el secretario general de Presidencia, Joaquim Nin, y el director general de Atención Ciudadana, Jordi Graells. Pueden ser decenas, cientos, miles, los catalanes ajusticiados por inhabilitación antes y después del 1-O. Ejecutados, en definitiva, porque la inhabilitación por causas democráticas aniquila a los condenados. Catalunya no necesita mártires para tener razón, porque suya es toda la libertad. Se supone que los represaliados asumirán con honor su sacrificio.
La Guardia Civil tiene un papel relevante en este conflicto, aún sin sangre y fuego. Hace unos días, sin ninguna excusa judicial, varios agentes verdes penetraron en el Parlament y en dependencias de la Generalitat para requerir información documental sobre los casos de presunta corrupción de la antigua CiU. Esta abrupta irrupción es de una gravedad extrema y muestra hasta qué punto el Estado estaría dispuesto a usar cualquier pretexto para configurar una nueva versión de Tejero, otro 23-F, que derribara al suelo a los representantes de la sociedad catalana.
Catalunya también tiene contra sí su propia Quinta Columna. La patronal ha hecho causa con el Estado. También la división de las fuerzas partidarias del derecho a decidir debilita la razón del 1 de octubre. La cobardía ha provocado dimisiones tácticas. La mayoría de los medios de comunicación infunden miedo al futuro y denigran el proceso. Y mucha gente se quiebra, víctima de sus vacilaciones. España es una máquina de disparar amenazas y ofensas contra funcionarios, empresas, pensionistas, trabajadores, ciudadanos. Es otra forma de terror. El bombardeo es insistente con la sinrazón de una legalidad que es preciso superar y vencer. España hace trampas y violenta la democracia. No tiene legitimidad alguna para machacar a Catalunya.
La lección catalana es que la estructura del Estado y el entramado político y jurídico que la sostiene han caducado. Demuestra que España miente bellacamente cuando afirma que todo es posible en democracia. Y como España no quiere cambiar, hay que forzar su estrecha y dudosa legalidad. Con la fuerza de la política. La historia está llena de ejemplos de heroicas rupturas que cambiaron y mejoraron las naciones. Sea lo que sea que vaya a ocurrir, Catalunya ya ha ganado esta guerra. Nunca hubo más razón para la sedición, gran virtud liberadora.



Continua llegint »