20 d’agost del 2017

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.
Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.
Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.
Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.
Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.
Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.
Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.
Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  
A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.
Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.
Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada