En Fita és un
artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix,
explorador de camins, original, tossut, compromès.
Sí, especialment
compromès. Res del que afecta a la
societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal
que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec
Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present,
vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc. Però no cal insistir. Tots som amics d’en
Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.
Tot això ve al cas
perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig
conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei. Va ser després de mort del fundador. Havia
patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a
la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les
excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí
l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La
resta és tot fals”. Cito de
memòria. Ens o deia a l’Aragó i a mi
quan el vàrem entrevistar per la revista Presència. Que potser estava una mica ofès perquè no li
havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai
a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic
estètic. Tot és fals.
Després surt de
l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan
s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells
moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els
membres de l’Obra. He de creure que era una
lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada i les idees del concili. Fita parla “d’acció
organitzada contra els bisbes”. Narcís
Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari
secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i
Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita. Escandaloses per l’Opus, és clar.
Aquesta petita
història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un
dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la
gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la
política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de
l’Opus. Ja hi som.
Segons explicava en
Joan Ribas, el seu cap el va cridar al
despatx i li va augmentar el sou de manera important. Després, quan ja havia cobrat la nova paga
generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a
Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas,
com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a
Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans. Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.
Però no patiu. En
Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas
Àlvarez. Amb molta sort. Per alguna
estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement
per l’advocat Coll Noguer del que n‘eren
clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia
de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn, es van passar a la nova agència. La seva fidelitat va tenir premi.
Tornem a l’amic Fita,
que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.
A casa seva, a
Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de
Sarria per fer-hi l’autopista - ens vam
aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la
democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar
gent que no era del règim. El tercio
familiar, en deien. Molt més tard vaig
saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC
Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els
assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats.
Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan
Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.
Em vaig oferir per
fer-los de cap de premsa i així va ser. Vaig fer la mateixa promoció de tots dos,
llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es
publiqués perquè tenia escrúpols per la
data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16
vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns
mesos després l’empresa d’en Carbó va
passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.
Llegeixo que a la
reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere
Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes. Com que no ho sé, no puc pas
dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot
podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà
en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li
va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les
escombraries.
En Fita en fa 90.
Que sigui per molts anys!!!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada