Sí, sabem que res no és definitiu, que tot pot canviar
d’un dia per l’altre. Que ens podem posar malalts avui mateix o s’hi poden
posar els nostres familiars o els nostres amics. Sabem que podem perdre la
feina o no poder anar a treballar. Entenem que ens podem morir.
Tot això, germans, ja era així fins ara. Sempre ha sigut
així. Però no ho volíem veure, no ho volíem considerar. Vivíem com en una
nebulosa que ara se’ns aclareix. Pensem-hi. Qualsevol es pot posar malalt, pot
perdre la feina, pot haver de viure confinat o a la presó, pot morir-se. Les
coses canvien sense que nosaltres hi poguem fer res. I no cal una pandèmia.
Sempre és així. Però no hi pensem.
Ara ens han posat la lupa al davant dels ulls i ho tenim
clar i no ens en sabem avenir. Però no
ha passat res de nou. Cada dia que vivim és un regal. La feina, la família, els
amics, la salut, els llibres que llegim, l’aire que respirem, el plat a
taula... tot són regals que tenim avui però que podem perdre demà mateix.
Sense el virus maleït, qui no ha perdut un familiar? qui
no ha perdut un amic?, qui no ha perdut alguna cosa que creia tenir ben segura?
I, tingueu-ho clar: perdreu feines i perdreu amics i perdreu
negocis, i perdreu salut, i morirem tots. Amb virus coronat o sense virus.
Que sóc pessimista? No. Miro a través de la lupa.
Però, com que no hi podem fer res per canviar-ho, val més
que gaudim de la dosi de salut que ens ha tocat, dels amics que hem sabut
trobar, de la família que ens acompanya, de la feina que tenim al davant.
Gaudim de la nostra vida. I mirem d’ajudar, fins allà on puguem, als nostres
conciutadans – que són germans nostres –
a gaudir també d’aquest bé únic i incomparable que és la vida.
