L'última Missa del Gall

 És negra nit. Fa estona que el sereno ha passat amb la seva escala per encendre els fanals. A la Rambla n`hi ha tres i cremen amb petroli. Al sereno li agradaven més els antics, que gastaven oli i s’encenien més fàcilment. Expliquen que un dia va caure de l’escala i es va fer un trenc al cap. Quan el van socórrer es lamentava en el seu llenguatge poc desenvolupat: ai el tap, ai  te tou, el petoli can pianti no tema i no val des. Can Prianti va arribar a ser una llauneria important al mig de l’Argenteria. Devia subministrar llavors el petroli a l’Ajuntament.
Som, lustre amunt lustre avall, a mitjans del segle dinou. Que ben aviat, sense que el sereno ferit s’ho pogués ni arribar a imaginar, Girona seria la primera ciutat  de la península en tenir els carrers il·luminats amb electricitat. I la gent va dir: déu meu, és com si fos de dia!!
Caldrà esperar. Avui és negra nit a la fosca Girona del mitjans de segle XIX. Silenci i solitud en la boira humida i pudent que escup el riu escàs que intuïm a l’altra banda de la filera de cases plantades per la imprudència arran mateix de la llera. Només ressonen, amb ritme inexorable, pausat, insistent, les campanades de plom, la veu del bisbe, que escampa des de la trona pètria de Santa Maria la crida als fidels. El ramat és convocat a la cleda. Som a la nit de Nadal i avui toca Missa del Gall. Cal afanyar-se per no fer tard. Girona ha sopat a corre-cuita  abans de les deu per respectar les normes del dejuni i poder combregar. Els abrics gruixuts i les bufandes, els jerseis, els barrets, els guants i alguna manta han sortit dels armaris. Nets, espolsats, planxats. Els gironins s’han mudat, però amb respecte pel fred negre de la ciutat, un més a la família podríem dir, per abandonar aquella mica de caliu que queda colgat sota la cendra del braser.

***

La nau de Santa Maria acull els fidels. És un esclat de llum de tantes espelmes i ciris que cremen en la gèlida foscor i que les columnes gòtiques emmarquen fins al cel. Han començat els càntics i les lectures però la gent va arribant, com una riuada, per la Força, les escales de la Pera, Sobreportes, Lledoners.  Aviat no es podrà seure. Els bancs atapeïts de vestits foscos i mantellines negres ja no donen per més. Les capelles laterals es van omplint de fidels que seuen als esglaons de pedra freda. Després, la concurrència ha de seguir dreta el cerimonial que, resplendent, es desenvolupa al presbiteri. Hem sentit el bronze solemne del campanar retrunyir després del toc d’oració del migdia i del vespre i tornar a brandar a les deu del vespre per assegurar-se que cap fidel oblidaria el deure de la missa més important de l’any. Aquest darrer senyal tenia un altre significat: els fidels que volguessin combregar, que eren majoria, no  podien menjar res des d’aquell moment per cenyir-se a les normes establertes del dejuni.

***

A la plaça de les Cols, just on la primera volta del que ara és la Rambla, fa cantonada amb el carrer d’Abeuradors, s’hi està el vell Llimona. Tota la casa és seva. Té un petit despatx al que en podríem dir la botiga i fa vida al segon pis. Se sap que viu sol. No té dona ni fills. No us sabria explicar de què és el despatx. Sabem, això sí, que es dedica a deixar diners i que tota la ciutat el considera un usurer. Ha fet favors importants, diuen, a pagesos endarrerits, botiguers emprenedors, negociants de fusta, tractants de bestiar... I petits favors a mestresses de casa que no podien arribar a final de mes, a jugadors amb mala ratxa a les cartes, a petitburgesos que havien de pagar el casament d’una filla,... El senyor Llimona, o en Llimona per dir-li com tothom, es cobra els favors, naturalment. I se’ls cobra bé. Per això té fama d’avar, d’usurer.
 Sempre n’hi ha hagut, de persones o institucions que s’enriqueixen a costa de les misèries dels altres. No em seria difícil de posar sobre el paper tres o quatre noms de gironins que s’hi han dedicat de forma coneguda i ostensible. He vist, als matins de la meva infantesa, Rambla avall, els botiguers de tota la vida que obrien les portes de l’establiment i es quedaven al llindar, amb la bata grisa de cada dia, tot fregant-se les mans entre la boira enganxosa que arriba del riu, potser esperant el primer client, potser només pendents del veí que dugui el diari sota el braç per fer-hi un cop d’ull sense despendre els centimets del seu preu. Molts anys més tard, vaig conèixer un industrial, propietari d’una bòvila, de qui deien que era un usurer. El fet és que - essent milionari reconegut- em va rebre en un despatx que podia haver heretat d’un seu avi, sota la llum macilenta d’una bombeta de 25. Quan vaig comentar el fet, amics que el coneixien bé m’asseguraven que la seva gasiveria era tan decidida que tenia el pa tancat amb clau en un armari perquè la seva dona no se’l mengés.
A les onze ha començat el res de maitines. Set canonges i dos beneficiaris assisteixen al Bisbe en el ritual solemne. S’han revestit a la sagristia i en tornen acompanyats de dos patges que porten una safata amb els ornaments pontificals, mentre el sagristà prepara l’altar amb els escolans. Cada moviment era marcat i precedit pel porrer, perruca arrissada, massa de plata, vestit medieval. Aviat sortirà el bisbe. Un núvol d’encens perfuma i difumina l’espectacle. Els canonges, el sagristà i els acòlits recullen la Capa Magna i un espectacular elenc coreografia el cerimonial del revestiment del bisbe, des de l’alba i el roquet a l’amit i la dalmàtica passant per l’estola, la casulla i el pectoral. Finalment, la mitra i el bàcul, els símbols coneguts de la seva autoritat. Seurà a la Cadira de Carlemany. Sona el Cant de les Hores. Tot està a punt.

***

He dit que vivia al segon pis. Ho remarco perquè jo mateix, quan tenia sis o set anys, vaig viure al segon pis d’aquella casa. Era on s’estava la meva àvia paterna i els meus oncles. La meva mare era mestre i, quan va ser hora que jo ho anés a escola, es decidí pel col•legi de La Salle. Com que ella estava tota la setmana a Adri, em vaig quedar a casa de l’àvia Carmeta, la de la Rambla. Demano excuses per l’aclariment personal. Però ha anat bé. Perquè fou l’àvia de la Rambla la que em va explicar que l’avar Llimona tenia tots els diners al primer pis, al qual només hi podia accedir des del segon per una trapa i una escala de fusta que treia a la nit. Que la porta del primer pis estava tapiada. Tenia por que el robessin, és clar.
I ja que som aquí, potser cal que us expliqui com recordo aquella casa. L’escala tenia porta just al costat de la botiga de roba, a la primera volta, naturalment. Hi havia un primer tram costerut fins a l’entresol, tot de rajol vermell, molt gastat, fosc, que moria en una mena de replà esquifit a la dreta, amb una porta que sempre era tancada. Des del replà els esglaons es cargolaven en petits trams al voltant de la caixa d’escala fins a dalt de tot, on hi havia unes golfes, Comptant l’entresol, cinc pisos. Diria que els trams més alts rebien llum d’una claraboia, però no ho puc pas jurar.  En aquells anys de la meva estada a la Rambla, al pis primer hi vivia una dona amb un fill de la meva edat aproximada. Pel que vaig entendre era una divorciada d’abans de la guerra i vivia tancada al pis, per por que l’antic marit – que ara tornava a ser-ho, en haver-se anul•lat els divorcis– li prengués el nen. No ens vèiem  gairebé mai però tinc memòria d’haver-los visitat un dia. La porta es tancava per dins amb dos panys i una cadena molt gruixuda. La mare va explicar que ella mateixa feia de mestra del fill per no haver-lo de dur a l’escola. I, per demostrar-nos que l’ensenyament que li feia era bo, feu que exhibís davant meu els seus coneixements. Va recitar de memòria un text que deia més o menys: “la distància entre la Tierra y la Luna es de  tres cientos ochenta mil kilómetros, de modo que un tren lanzado a la velocidad de ochenta kilómetros hora tardaria....”  no sé quant de temps per arribar-hi. Segur que li va fer contestar de memòria algunes preguntes més a les que jo no hauria tingut resposta. Del nen no en recordo el nom i no en vaig saber mai més res. Els pisos també eren esquifits i freds, però tenien dos balcons que donaven a la Rambla i tres al carrer d’Abeuradors. Era d’agrair.

***

 
Just a  mitja nit callaven els salms, les antífones, els himnes i els sermons. Ja havia entrat la Corporació Municipal, amb l’alcalde al davant, per seure al seu lloc preferent del presbiteri. Els que anaven més tard empenyien per fer-se una mica d’espai. La nau era plena a vessar de fidels provant d’encabir-se en qualsevol recó, apinyats com si busquessin vèncer la fred amb l’escalfor del ramat. Tota la ciutat era allà, pobres i rics, nobles i plebeus, petits i grans. Els homes amb els barrets o les gorres a la mà, les dones cobertes amb grans mantellines negres que els tapaven fins als ulls. Tot eren mirades carregades de curiositat, de fe, d’admiració, de respecte, de por, d’esperança.
   L’entrada del Bisbe amb el seguici esmentat coincidia amb la primera campanada de les dotze.

***

 
En Llimona no va anar a la Missa del Gall aquella nit. Ell, que sempre tenia una oració a la boca, que es confessava i combregava cada setmana, que passava el rosari cada vespre, que se senyava abans de sortir de casa, abans d’anar a dormir, abans de seure a taula, que no tolerava paraulotes ni renecs davant seu... ell no va anar a la catedral com havia fet sempre des de petit. Tenia febre, tossia. Traginava una forta galipàndria, malgrat que sempre anava per casa amb abric i bufanda. O potser per això.  El cas és que no es veié amb cor d’anar a la missa. Es va cuinar una sopa de farigola, aprofitant el pa sec que li quedava al calaix, i es va ficar al llit com les gallines, en fer-se fosc, a covar el refredat. Es va adormir profundament sota el pes de totes les flassades que tenia a l’abast, arrodit com un cuc.

***

 
Les notes d’un harmònium supleixen discretament la manca d’orgue, que trigarà encara molts anys a tornar a ocupar el seu lloc a l’engavanyadora caixa de fusta que domina l’àmplia nau. Els cors afinats ressonen sota la volta apuntada i les notes semblen córrer enjogassades entre les filigranes barroques de sants i  retaules daurats de les capelles. Els fidels que han trobat banc per seure, missalet en mà, intenten seguir, o ho fan veure, les conegudes oracions llatines. El llatí dels grans misteris, la llum trèmula dels ciris, la música encisadora dels càntics, la mirada sabuda de tantes figures santificades en la foscor de les capelles, l’olor embafadora dels ciris i de l’encens, l’or dels ornaments, el ritme dels moviments dels oficiants, tot es conjura per transportar la massa grisa dels fidels a un altre món, tan imaginari com real.
Des de les trones es llegeixen l’Epístola i es fa la proclamació de l’Evangeli. Probablement en castellà. Potser en català. Fa de mal dir, ara. En la primera missa no hi ha homilia, que es guarda per les altres dues. Sí que hi ha comunió: homes i dones en files separades, no fos cas. De genolls i sense tocar mai la sagrada forma, com havia de ser. Els que poden es colen a la fila que és servida pel mateix prelat.

***

 
Quan va sonar la primera campanada de les dotze a la catedral el vell Llimona dormia profundament. La segona el va despertar. Havia sonat d’una manera estranya. Metàl·lica sí, però més seca, més forta, més... La tercera el va posar en alerta: no era la campana. El cop retrunyia en tot el pis, i fins i tot el llit semblava haver tremolat. Va esperar encara uns segons. Potser somniava?  A la següent  va entendre que passava alguna cosa. I que passava a casa seva. Es va llevar. Un altre campanada seca i un altre retruny. Estaven esbotzant la porta? Quan va entendre que no, s’adonà que el soroll sec venia del pis de sota. Els diners!! Estaven entrant al pis dels diners.
Va obrir la trapa, col•locà l’escala i, mort de por, va baixar. Desolat va veure a la vacil•lant llum d’una espelma, dues figures que entraven al pis a través d’un gran esvoranc que havien fet a cops de mall a la paret mitgera. Venien de la casa del costat, on, segons es va saber després, havien llogat un pis. En Llimona es va abraonar sobre els dos lladres, disposat a defensar el seu patrimoni. La lluita va ser desigual i el pobre usurer va acabar mort d’un cop de mall al cap. El van trobar al cap d’uns quants dies. S’havien endut, és clar, tot l’or i la plata que havia acumulat. El mort tenia a la boca un dit que havia arrancat en plena lluita a un dels lladres. S’hi havia fet amb les dents fins a la mort.

***

 
Ara arriba el moment més esperat. És ofertori. Tots els assistents podran besar els peus de la figureta de guix que representa en Nen Jesús que acaba de néixer. En un bressol de fusta folrat de palla. Un infant de pell tendre, ben ros de cabell, els bracets alçats, amb les mans obertes mostrant els dits separats, bolquers mínims, els peus encreuats, els ulls blavencs, potser amb un punt d’estrabisme inevitable... Al peu de la graderia del presbiteri, vetllada per un canonge i els escolans, la figura acolorida és adorada i besada amb devoció per tota la feligresia. La música i les veus del cor emmarquen amb solemnitat el gran moment.

***

 
No, mai no van trobar els lladres assassins. El pis de la casa veïna des del que havien preparat i executat el butron l’havien llogat amb un nom fals. L’única pista era el dit, però la policia d’aquells anys no va saber trobar la mà a la que corresponia. El crim va quedar per resoldre. L’àvia Carmeta em deia que tot Girona sabia que, poc temps després, va obrir botiga nova al carrer Ciutadans un comerciant que sempre més va portar guants, fes fred o fes calor.
 

Torna a l'inici

Continua llegint »