30 d’abril del 2019

Alea jacta est

Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat; ara, a tre­ba­llar
Avui no toca. I em sap greu. Però avui no par­la­rem de política. Dilluns de reflexió. Com deia el meu avi: “Déu nos en guard d’un ja està fet.” Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat. Ara a tre­ba­llar tot­hom, a jugar amb les car­tes que el senyor Hont ens ha donat. Em pre­gunto si serem capaços de superar la cridòria, els insults, les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, les mit­ges veri­tats, els eslògans dels gabi­nets de premsa, la gro­lle­ria, la men­tida rei­te­rada, la ges­ti­cu­lació obs­cena, que han domi­nat el que ano­me­nem cam­pa­nya elec­to­ral, amb comp­ta­des excep­ci­ons.


Pre­gunta ingènua, ja ho sé. Perquè l’experiència ens diu que avui, més que un dia de reflexió, viu­rem el tret de sor­tida de la pròxima cam­pa­nya. Que a les seus dels par­tits, quan encara estan revi­sant les últi­mes xifres, les bones i les dolen­tes, ja s’ha enge­gat la màquina que ha de fer pos­si­ble una victòria acla­pa­ra­dora tan aviat com els ciu­ta­dans tor­nem a les urnes. Però, ni que sigui per unes hores, per­me­teu que deixi surar la meva ingenuïtat i cre­gui en un temps de reflexió. Que ima­gini els savis de totes les tendències pro­vant d’inter­pre­tar seri­o­sa­ment, amb els resul­tats a la mà, el sen­ti­ment divers dels ciu­ta­dans, les línies de força i els cor­rents d’opinió que dibui­xen el mapa real d’aquest estat que pre­te­nen gover­nar.



“Per­doni –em diu algú des de l’altra banda de la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor–, no hem que­dat que no par­laríem de política?” Ho sento. No ha pogut ser. La política no s’atura. Sabeu què passa? Heu d’enten­dre que els par­tits, per defi­nició, són agru­pa­ci­ons de per­so­nes que tenen vocació de ser­vei a la comu­ni­tat, tenen unes idees, un pro­grama, una manera de veure les coses públi­ques. Inten­ten dur-les a la pràctica. I per dur-les a la pràctica han de gua­nyar elec­ci­ons. Qui no és al govern no pot dur a terme el seu pro­grama, per bo i ben tre­ba­llat que el tin­gui. De manera que, pri­mer, són les elec­ci­ons. I el noranta-nou per cent dels esforços dels par­tits es dedi­quen a veure com s’ho han de fer per gua­nyar-se el teu vot, i el meu, i el del veí del pis de dalt.



Ho heu dit tots: en els debats es parla poc de pro­gra­mes i de pro­jec­tes. Natu­ral­ment, els debats són espots publi­ci­ta­ris per ven­dre unes sigles, unes cares. Però no els cri­ti­queu; al cap i a la fi, som tots nosal­tres els que com­prem aques­tes sigles si ens agrada l’anunci. Els par­tits han dut la seva mer­ca­de­ria al mer­cat de les urnes i nosal­tres hem triat. Alea jacta est. Déu nos en guard d’un ja està fet. Algú dei­xarà els cent dies famo­sos perquè el govern que es for­marà pugui dibui­xar un pro­jecte que equi­li­bri les seves for­ces amb les dels suports que li calen? Cent dies... Què diu ara! Caldrà gover­nar enmig de la tem­pesta mediàtica eixor­da­dora. Però tot això ja ho sabien.

Continua llegint »