El negoci del canvi climàtic

          -Que em diu? Que ja s’ha acabat la conferència sobre el canvi climàtic a Madrid? Doncs em sap greu, pels de Madrid. Aquesta mena de trobades són una ganga important. Tothom s’hi fa robeta. Els hotels, els taxistes, els guies, els restaurants, les sales de festes, els bordells – perdoni, volia dir les senyoretes de companyia ...

-El trobo una mica desvergonyit. Això del canvi climàtic és una cosa seriosa...

-Ben segur. I l’escalfament global encara més.

-Prou. De què em volia parlar, avui? De si es pactarà nou govern o no es pactarà?

-Jo avui estic pel clima. Sap què varen acordar aquella colla de dignataris mundials a Madrid? Doncs res de res. Que qui dies passa anys empeny. Faran una altra reunió a ves a saber on i pactaran unes limitacions que ningú no complirà. Que badem?

-Què vol dir? No hi creu vostè en el canvi climàtic, en la contaminació, en el perill de destruir el nostre hàbitat?

-I tant que hi crec. Però miri, amb això de l’ecologia es treballa i es parla a molt diferents nivells. De fet, de coses diferents. Imagini una reunió per parlar del cel. Hi convoca els astròleg, els astrònoms i els teòlegs. Tots parlen del cel. Però mentre uns pontifiquen sobre de teologia, uns altres  dibuixen la carta astral de la humanitat i uns pocs busquen  nous planetes habitables. Les conferència sobre el clima són una cosa així, amb l’afegitó dels que hi van a fer negoci.

-Negoci?

-Naturalment. No s’hi val a badar. Allà es venen cupos de co2, es negocien subvencions per no tallar arbres, s’implanten noves línies industrials i energètiques.... Tot es compra i es ven. El mercat de calaf!!!

-No m’ho  havia mirat mai així.

-I esperi, que el més important encara no ho he dit. Qui posa sempre problemes per lluitar contra el canvi climàtic? Repassi, repassi. Estats Units, Rússia, la Xina....  I no entén perquè? Doncs és molt fàcil. Què més voldria Rússia que gaudir d’un clima més suau a tota la Sibèria i tenir oberta tot l’any la ruta marítima de l’Àrtic. Què més poden esperar els Estats Units que veure descongelar Alaska. O la Xina, cóm ballaria feliç a la tundra de la Mongòlia interior temperada.... Perquè  creu que Donald Trump ha buscat la manera de comprar Groenlàndia a Dinamarca?  Les gras potències ho veuen així. Si s’escalfa la terra, guanys. Si es refreda, benefici.

-Tot això que diu és molt gros. Jo crec que els ecologistes ho haurien denunciat ja fa tremps si fos veritat.

-Sap què li dic? Els moviments ecològics, com les velles religions, dictaminen i ens manen el què hem de fer els pobres ciutadans per tenir el cel a la terra. Ens amenacen amb càstigs del cel. Sobre les veritats de la mala conducta humana, troben la manera de cobrar-ne el perdó.

-Avui s’ha passat. Trigaré a agafar-li el telèfon.

. Com vulgui.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Carmen Alcalde i Presència

Sense buscar-ho, em trobo amb les proves d'una polèmica absurda que vam mantenir la Carment Alcalde i jo a les planes de l'Avui. Era a la primavera del 2005, amb motiu dels 40 anys del naixament de la revista Presència. Resulta que els responsables de Presència d'aquell moment van fer un número conmemoratiu en el que aplegaven quaranta entrevistes  que la revista havia publicat en tots aquells anys. Vaig tenir la mala sort que en triessin una de meva a Josep Pla. Algú la va fer arribar a la Carmen i ella es va sentir ofesa. Ofesa amb Josep Pla, amb la revista i, sobretot, amb mi. Va rebufar a les planes de l'Avui amb aquest text:

DES DE L’EMOCIÓ

 Aquelles noies de ‘Presència’

 Carmen Alcalde

Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, M. Rosa Prats, fundadora amb mi mateixa i amb Manuel Bonmatí d’una revista radicalment antifranquista, editada a la impremta de Jaume Curbet, el mes d’abril del 1965, en aquella trista ciutat, intractable i hostil a qualsevol manifestació de ruptura contra el règim de Franco anomenada Girona.

Deus recordar, amiga, el dia precís en què vam anar al despatx del banquer Manuel Bonmatí, de la plaça del Vi, i el vam conèixer darrere d’una finestreta en què venia uns estranys cupons a la burgesia baixa-baixa de la meva ciutat. Es va treure els maneguins i la visera i ens va oferir la direcció d’un setmanari que el compensés d’antics deliris per una capçalera de diari que mai havia aconseguit. Era un home de la Lliga, per tant un perdedor polític, alhora que un guanyador en l’estatus financer d’una col·lectivitat econòmica i prou forta, tan poderosament forta que ni Franco la va poder liquidar. La nostra trobada, aquell dia d’abril, va acabar amb un sopar monumental, i una posterior farra monumental en algun casino fronterer en què jo apostava al Black-jack, mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats. Tot allò va ser un fair play en què Bonmatí (estimat amic, oi M. Rosa?) reivindicava les seves ànsies de ser periodista a Girona i nosaltres proposàvem la nostra revolució cultural.

T’he dit que sempre ens quedarà el sentit de l’humor. I t’ho dic arran d’un impresentable aniversari, editat a El Punt de diumenge passat: quaranta anys de Presència i ni un esment a tu ni a mi. Ni a cap amic col·laborador, els noms dels quals avui estan, afortunadament inscrits a l’avantguarda de la literatura, el teatre, la poesia imprescindible. Amb nosaltres hi van ser tots, totes. I molts van sorgir d’aquí, i d’aquell projecte nostre va emanar la seva rectitud.

Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, fins i tot després de llegir aquesta guinda que ens dediquen els espoliadors del nostre esforç. Són les paraules del plagiari i misogin Josep Pla en una entrevista concedida a Pius Pujades (només un oportunista substitut): “Conec Presència des del començament. Aquelles noies (tu i jo, Maria Rosa Prats) venien de tant en tant a veure’m. Ara ha canviat un xic. És menys revolucionària. Crec que anirà més bé. Suposo que en veneu moltes més...”.

 I a Pius Pujades li cau la bava. En efecte, en venen més perquè s’han venut els principis i les fidelitats a l’esperit de la nostra guerra intel·lectual contra la dictadura opressora.

Tu i jo sabíem, Maria Rosa, i tots els companys que ens van encoratjar tan generosament en la nostra empresa, que allò era i va ser un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat: el bisbe de Girona, Acció Catòlica i, quina llàstima, el mateix Bonmatí, que no va poder resistir les pressions d’aquest Fraga Iribarne, encara avui exculpat dels seus delictes.

Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, el nostre únic bagatge. ¿Et ve de gust un gintònic a l’Arc de Girona dels estimats Aurora i Lluís per brindar per l’exterminació dels necis?

Carmen Alcalde. Periodista i escriptora

Avui, 30 abril de 2005

Bé. Em va semblar injust. Crec que l'amiga Carmen Alcalde equivocava la diana dels seus desenganys. Però per a un periodista un atac és un repte. Calia respondre. I vaig contestar el següent:

El suïcidi de ‘Presència

 Pius Pujades

 La ja veterana companya gironina Carmen Alcalde ha escrit a l’AVUI la seva indignació perquè Presència ha celebrat els 40 anys de la revista amb un número especial que ni tan sols es recorda de les dues fundadores –la mateixa Carmen i la Maria Rosa Prats– ni dels molts i importants col·laboradors dels cent primers números, els que elles dues van dirigir. Tot i que la Carmen oblida que Presència ja va fer, quinze dies abans, un número commemoratiu en què sí que es recordaven tots aquests noms, li faig costat en la reivindicació. Els cent primers números de Presència van ser un fenomen molt important per a la premsa catalana i em sembla que els que es consideren continuadors d’aquella etapa no ho podien eludir en cap cas. Servo com una relíquia la col·lecció d’aquesta etapa, en la qual no vaig poder col·laborar mai.

 Ara, dit això, la Carmen hauria de saber que no és assenyat esperar gaire gratitud ni reconeixement d’una societat que té poca memòria. I en tenen menys, lògicament, els que d’alguna manera participaren de l’espoli que denuncia. (Per si s’equivoca, aclariré que jo ni hi era, a l’hora dels fets: estava just a l’altra banda, molt lluny del bisbe i dels d’Acció Catòlica.) Però és clar, jo sóc només un oportunista substitut i el meu punt de vista té poca importància. (Algun dia m’agradaria saber de quines oportunitats parla la Carmen i de qui em creu substitut. Però això pot esperar.)

 De totes maneres, que no pateixi: la història ja està escrita i el seu nom ja figura on ha de figurar. Potser li caldria llegir el meu text a Girona, grisa i negra, després de 27 anys, editat per l’Ajuntament de Girona el 1999. Copio: “Una Presència fundada i dirigida inicialment per Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, amb el suport econòmic i personal de Manuel Bonmatí, que va acabar la seva primera etapa –cent números– clivellada amb successives sancions de 50.000 pessetes, fins que Bonmatí va veure la llum, com sant Pau en caure del cavall camí de Damasc, i va vendre els drets de les fundadores al diner de la Creu Roja polonesa, com es va anomenar eufemísticament el capital del bisbat”.

 Val a dir que ja abans, al llibre Francesc Ferrer, la batalla de la llengua, editat per Xarxa Cultural el 1988, vaig ser el primer a fer pública la trama que es va ordir perquè les accions de Presència canviessin de mans. La Carmen Alcalde tampoc no deu haver conegut el text. Si li cal, només ha de demanar.

Sí, dels centenars d’entrevistes que va publicar Presència en tants anys, els actuals responsables n’han triat quaranta per celebrar l’aniversari. Josep Pla no hi podia faltar, ni que fos un plagiari i un misogin a qui aquelles noies (la Carmen Alcalde i la Maria Rosa Prats) anaven a veure sovint. I si Pla opina que la revista és menys revolucionària i es vendrà més des que ha canviat de direcció, em sembla injustificat deduir-ne que a Pius Pujades li cau la bava. Segur que em confonen.

La Presència que van assumir l’Aragó i els altres homes de Vida Catòlica, i a la qual ens van convidar a col·laborar a Jordi Soler i a mi –sobretot perquè escrivíem en català, cosa que ells van haver d’aprendre–, potser sí que va moderar la guerra intel·lectual contra la dictadura opressora a límits que no conduïssin al suïcidi. Però la lluita per la democràcia i contra el franquisme va ser el nostre nord i l’ideal que va reunir a gent com en Josep M. Cadenas, l’Enric Marqués, en Just Casero, en Lluís Bassets i tants altres que és tan injust oblidar com manipular. El règim prou que ho va entendre i ens va tancar. ¿O ja no se’n recorda la Carmen?

Diu: “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”. De fet, la Carmen i la Maria Rosa no es van pas suïcidar, com podeu comprendre. Van sacrificar la revista a la taula del martiri, en testimoni de la seva fe en un país diferent. Que la mà executora fos Fraga Iribarne, Manuel Bonmatí, el bisbe de Girona i Acció Catòlica només explica quin era el panorama del moment. De sentit de l’humor, la Carmen en mostra poc, en el seu article, malgrat que el pregona. Passa sovint. I és una llàstima.

■ Pius Pujades. Periodista

Avui.- 13 maig 2005

Val a dir, al cap dels anys, que la meva resposta va ser censurada pels responsables de l'Avui. Poc, això sí. Havia escrit  una frase que ara no seré pas capaç de reproduir en la que responia a la seva afirmació "mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats". Consti que estic convençut que va ser com ella deia. I que la il·lusió d'aquella possible seducció podria que fos un dels motors que van moure la cartera de Manel Bonmatí. Donava a entendre que, posats a entrar en les motivacions íntimes dels personatges, calia explicar la relació de parella de les dues periodistes. I venia a pensar que potser Presència va ser bàsicament un projecte de vida en comú d'elles dues.

A l'Avui em feren observar que les protagonistes no havien sortit mai de l'armari. I ho vam treure. Em sap greu no tenir el text original meu, però crec, ara que tinc la polèmica a la pantalla, és el moment de parlar-ne. 

De sentit de l'humor, cap, Carmen. Desinformació i ressentiment, massa. 

El text exacte 

Som a 7 de juliol de 2020. Quan ja no hi comptava, trobo a la memòria d'un ordinador aparcat per vell, el text exacte que em va censurar l'avui. Deia així:

Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars monumentals que pagava, a farres monumentals  a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la  Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra.  Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”

Torna a l'inici

Continua llegint »

El meu conte de Nadal 2019

Ningú no n'ha de fer res

No. No n’ha de fer res aquell periodista de Girona. Res. Me l’ha dut la neta d’en Pere i diu que són amics. Tan amics com vulguis, però aquestes coses es queden a casa. I sovint, quan són tan intenses, tan greus, tan íntimes, ni amb els de casa se n’ha de parlar. Un periodista!! Diu que vol fer un llibre sobre el poble. A mi ja m’està bé. N’és ben lliure. Es pensa que perquè sóc vell em pot prendre els records, que li expliqui la vida. Aviat en faré noranta, sabeu? I sí, hi ha coses d’aquell temps, de quan era menut, que les tinc ben clavades al cervell. D’altres se m’han perdut entre la boira dels anys.
El periodista de Girona volia saber què menjàvem, que collíem a l’hort, si de jove anava a ballar, perquè no m’havia casat... I encara més estrany: preguntava si a la casa hi teníem follets, o si ens feien màgica, o si s’apareixien els morts... Valga’m Déu! Es veu que més amunt, cap a muntanya, li han dit que sí, que els follets feien de les seves. Aquí, al poble, que jo hagi sentit dir, mai no ha passat res d’estrany que no es pugui entendre per la malícia dels veïns. O de la xerrameca de les veïnes. Però quan ha parlat dels morts he callat. Sabeu, a casa érem set germans: sis noies i jo. Dues encara són vives, però això no ve al cas. De fet, els pares van tenir dues noies més, però van morir abans que jo les conegués.
Quan tenia poc més de deu anys encara anava a estudi, és clar. Aviat vaig plegar, tot sigui dit. També feia d’escolà amb mossèn Ramon. No pas sempre, que ens ho repartíem amb en Pau de cal Sabater. Però em sabia totes les llatinades, jo. La mare era molt de missa i duia mitja dotzena d’ous al mossèn, d’amagat del pare, quan podia. Potser per penitència, que sovint es volia confessar. El pare també deia sempre que s’havia d’estar bé amb el capellà. Amb el capellà i amb la guàrdia civil. Teníem banc reservat a l’església, al segon rengle, perquè no érem pas dels més rics, però havíem pagat la fusta i el fuster. Deixem-ho estar.
Quan aquell home de ciutat que volia escriure un llibre sobre ves a saber què del poble em preguntava sobre els morts i els apareguts, jo vaig recordar la mort de la Mercè. Va ser a l`hivern, pels volts de Nadal. Feia tanta fred que s’havia glaçat l’aigua de la bassa. Als matins els terrossos del camp semblaven pintats de vidre i les herbes del prat punxons d’acer. La Mercè feia dies que estava malalta. No us sabria dir què tenia.
El metge que va venir deia “és com una passa, la febre li puja molt, ja n’he vist d’altres aquest any, però ella és forta, ella es refarà”. Aquells dies em van fer anar a dormir amb les dues germanes grans per deixar el meu llit a la Mercè, que havia d’estar sola. Jo sentia els passos de la mare a les fustes de la sala, i les veus del pare, i les anades de les germanes grans a la cuina a fer aigua per remei. Ho sentia de vegades, però m’adormia aviat. Me l’estimava, la Mercè, potser més que a les altres. Quan les grans es reien de mi o em feien la punyeta, ella sempre em defensava. Si més no, així ho recordo ara. Tenia set o vuit anys més que jo i que se sabés – i aquestes coses se sabien sempre als masos – no tenia cap vailet que li fes l’aleta. La Maria i la Roser tenien xicot mig formal i les altres encara eren massa petites per pensar en aquestes coses. Si us em podria explicar de coses dels amors de les meves germanes!! Semblava que no em veiessin quan la feien petar a la cuina, a la vora del foc, o al pedrís de l’era sota el noguer. Potser és per això que no m’he casat mai... Les conec tant, les dones!!

***

La Mercè – estava pensant en la Mercè – no millorava i el metge només receptava paciència i fe. Reseu a Déu, deia a la mare, com si calgués dir-li, pobra dona! Aquelles setmanes no vam deixar de passar el rosari cada vespre, havent sopat, per la salut de la Mercè. Però Déu no ens va escoltar. Era la seva hora. Jo abans d’anar a dormir feia un petó a la meva germana, com si volgués ajudar-la o com si me’n volgués acomiadar. No ho sé. Però aquella nit, quan la deixava al que havia estat i tornaria a ser el meu quarto, el seu respir ja era més una ranera que un alè.
Em va despertar el pare d’una revolada.
- Aixeca’t Josep. La Mercè s’està morint. Vesteix-te i corre a buscar el mossèn. Espavila’t!!
I prou que em vaig espavilar. Camisa, pantalons i gec va ser un moment. Cordar-me les espardenyes va costar una mica més, que semblava que les betes s’amagaven de la llum de l’espelma.
- Que vingui de seguida, sents? Penso que li ha arribat l’hora...
Quan vaig obrir la porta – ho sento com si fos ara – l’aire de la nit era com una paret negra i gelada. No hi havia lluna. Al cel, puntes d’agulla de gel. Encara vaig sentir la veu del pare:
- Corre, sents? I no t’aturis per res.
Déu meu si vaig córrer! Les cames em tocaven el cul. No es veia res, ni el camí ni les pedres, ni els arbres, ni els marges. Però jo tenia deu anys i allò era casa meva. Com un gat que fuig em vaig esquitllar pels corriols, entre camps i canyers, esquivant les pedres i els xaragalls. No vaig parar fins a la rectoria: potser un quart, potser una mica menys. No estava cansat, però sentia la cremor freda de l’aire al pit a cada alenada. Pel camí imaginava com hauríem d’anar a l’església amb el capellà per vestir-nos i agafar els olis sagrats. Potser voldria que jo anés al davant amb la campaneta, com és de llei. M’imaginava a mi mateix, de tornada, amb mossèn Ramon al darrera, revestit amb la capa pluvial.. Jo duria, ben segur, a més de la campaneta, un llum per destriar el camí, que el pobre capellà no tenia pas els meus ulls de gat...
Però res va anar com havia d’anar. La rectoria era un bloc de pedra gelada, massissa, compacte, amb portes i finestres escasses i difuminades en la foscor. Vaig trucar, primer fluix, després ben fort. Vaig cridar. I tornar a picar. Vigilava les finestres per si s’encenia algun llum. Negra foscor sobre negre foscor. Vaig pensar en el pare, en la Mercè. No podia tornar a casa sens el mossèn. Vaig agafar una pedra que feia dos vegades el meu puny i em vaig posar a picar la fusta vella del portal amb tanta força com podia. I cridant tota la l’estona:
- Mossèn, que la Mercè s’està morint!!
Els dits glaçats, balbs, rebien els cops com si la pedra els colpegés. Notava ara el nas i les orelles coentes de fred. Em penso que vaig plorar de ràbia. No em podia fer sentir. Fins que, quan ja no sabia què fer, es va encendre una mica de llum a la finestra que devia ser on dormia el capellà. Primer només una escletlla groga dibuixant un petit angle contra la negror. Però després es va eixamplar i a la vacil·lant claror de l’espelma hi vaig distingir la silueta del mossèn. Duia una mena de sarró al cap i crec que es tapava amb una flassada.
- Mossèn, que ha de venir a casa, que la Mercè s’està morint. El pare diu que no hi ha temps, que no passarà d’aquesta nit.
La silueta del capellà, immòbil, callava.
- Que no podem perdre temps, mossèn. Que el pare m’ha dit...
Encara silenci. Llavors vaig creure sentir que Mossèn Ramon parlava baixet amb algú, segurament al majordona, però no podia saber què deia. Llavors, sense aixecar la veu, mirant-me des de la seva finestra retallada a la paret va dir:
- Josep, digues al teu pare que la Mercè és molt bona noia, que no té cap pecat que li hagi de perdonar. Cap pecat.
- Però, i el viàtic? I l’extremunció? Els hi hem de dur...
Es va fer un altre silenci feixuc, glaçat, insuportable.- Que no ho veus? És negra nit i fa una fred de mil dimonis. No podré pas venir ara mateix. Però recorda i no oblidis el que ara et diré: la Mercè anirà al cel aquesta mateixa nit si Déu la crida. Així mateix ho has de repetir al teu pare i a la teva mare. Jo vindré demà, a veure com segueix.
I va tancar la finestra.

***

Va semblar com si la nit s’encongís, es fes petita, m’esclafés. El camí de tornada es va tornar llarg, fosc, esquerp. Què em diria el pare? Com li faria entendre la negativa del mossèn? Aguantaria la Mercè la febrada? Sentia por, molta vergonya i una ràbia incontrolable. Entre les ombres amenaçadores que travessava m’apareixien imatges recents: em veia a mi mateix, amb el roquet, fent sonar la campaneta davant l’altar; recordava mossèn Ramon pontificant des de la trona sobre els caps cots dels vilatans; em sentia a mi mateix sostenint el nen Jesús rosadet del pessebre davant la filera de creients que avança a besar-li els peus; veig el mossèn espargint la sal humida al llindar de les portes dels masos per alçar el pas i cobrar la dotzena d’ous obligatòria; sento a la mà el pes del ciri encès que m’ha tocat a la processó... I, per sobre de tot, sembla que em segueixi la mirada inexpressiva del Jesuset ajagut a la palla. És com una lluita de records, d’imatges: d’una banda la silueta endurida del mossèn a la finestra i de l’altra la nuesa tèbia de la figura de guix repintat.
Explico tot això que m’he callat davant el periodista, perquè és important. Va ser important per mi aquella nit de desembre, just abans de Nadal, quan es va morir la meva germana Mercè, que m’estimava tant.
Però a casa tot va anar bé. Ningú va cridar. La mare em va fer estar una estona arran del foc perquè em refès i em va ficar al llit. Havia de dormir. Necessitava dormir. Però la son no em venia. Els records de la meva anada a la rectoria es barrejaven amb els anars i venirs per la sala que retrunyien en l’empostissat. Semblava que ho veiés: ara li duen una tassa d’aigua, ara la mare la torna a acotxar, ara el pare s’acosta a la meva porta per veure si jo dormo... Impossible dormir aquelles hores que em quedaven de nit. Sort. Sort que no dormia perquè ho vaig poder veure tot.
Es va sentir ben clar com corria la balda de la porta. Això em va sorprendre. S’obria des de dins. No havia picat ningú, o jo no ho havia sentit. Potser mossèn Ramon havia tingut pietat de nosaltres i havia vingut. El grinyol de les xarneres que demanaven oli de feia temps. Després, remor de passos a baix, a l’entrada, molt tènues. Ara, a l’escala de fusta, poca cosa més que si pugés un gat. Algú que s’hagués embolicat els peus amb roba de llana o amb una pell de conill. Una pausa. Ara sí, ja a la sala, just davant la meva porta. Com un lleuger fregadís ala fusta. Vaig obrir els ulls com magranes. Hi havia una ratlla de llum a la meva porta, com si el visitant, fos qui fos, dugués un fanal a la mà. Ni una paraula. Jo, immòbil, arraulit entre les flassades, però amb els sentits alerta. Potser el metge? Impossible. La mica de llum es va difuminar. Es va perdre gairebé del tot. Potser la mort que venia a buscar la Mercè? Potser era la mort?

***

Les germanes amb les que compartia habitació es devien haver llevat. Estava sol. Vaig aconseguir moure’m i posar els peus a terra. Tan quedament com sabia em vaig dirigir a la porta i la vaig obrir una mica per mirar cap a la sala. No hi havia ningú. Era negra nit, però de l’ habitació on agonitzava la meva germana malalta en sortia una claror inexplicable que no il·luminava res però que vestia d’una aureola de tons blavosos el contorn de la porta. Crec que sentia una veu, però no era cap veu coneguda ni podia entendre cap paraula. Abans de travessar vaig mirar cap al quarto dels pares. Tot era fosc. Res no es movia. Només jo sentia aquella veu i veia aquella llum?
De puntetes, molt a poc a poc, vaig començar a travessar la sala en direcció a la porta oberta de la meva germana. Veuria la mort? El cor em bategava amb tanta força que semblava ben bé que s’havia de sentir des de molt lluny. Avançava a petits passets, tan a poc a poc que hauria dit que no em movia perquè la porta de la Mercè s’allunyava de mi. Era la por que em trabava els peus. Finalment vaig arribar a la porta i vaig quedar glaçat.
El llit de la Mercè era petit com un bressol de pessebre i la meva germana s’havia esquifit per encabir-s’hi a dintre. Però això ho vaig pensar més tard. El primer que vaig veure era el nen Jesús, el que hi havia a l’església i que jo presentava per Nadal als fidels perquè li besessin els peus. Era allà, dret, despullat com sempre, rosat i tendre, amb els braços alçats com si beneís i tot ell resplendia amb una llum tènue i difusa que ho omplia tot.
Ells no em veien. Jo, quiet al llindar de la porta. El petit Jesús duia penjada al coll una estola de la seva mida, com si fos un capellà menut que està confessant el malalt. Al costat, a terra, hi havia un petit recipient, com el que servien per portar els olis sagrats i que ho prou coneixia de la sagristia. El nen parlava amb la Mercè i la Mercè li responia, però jo no podia sentir o entendre el que deien. Llavors em vaig adonar que la meva germana somreia. I que el seu rostre es començava a il·luminar amb una mena d’ aureola-la rosada molt dolça. El somriure de la Mercè em va amanyagar l’ànima. Ara el cor ja no em bategava tan fort. Més aviat diria que se m’havia aturat per no perdre’s ni un detall del que estàvem vivint.
Vaig veure com Jesús s’untava els dits amb l’oli i començava a dibuixar creus sobre els ulls, el nas, la boca, el front, les mans, els peus... de la Mercè. No sé quantes creus va fer. Crec recordar que tres cada vegada. Però vaig sentir ben clar que, a cada creu deia: “Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t’ajudi el Senyor amb la gràcia de l’Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. Amén”. Ho va dir tantes vegades que ho puc repetir de memòria. I sé que és veritat i que no ho vaig somniar, perquè els capellans del meu temps, i durant molts anys més, quan feien el ritual de l’extremunció deien una cosa així però la deien en llatí. Jo la sabia en llatí. Si ho hagués somiat Jesús hauria parlat en llatí...

***

No recordo com va desaparèixer aquell Jesús resplendent ni com vaig tornar al meu quarto. L’endemà la Mercè era morta. Va venir el capellà carregat d’excuses. “De mal pagador” , va dir el pare. Tornava a assegurar a tots que la nostra germana era al cel. Ell ho deia perquè ho havia de dir. Però jo ho sabia del cert. I, si alguna vegada a la vida he tornat a resar – que ho he fet ben poc, tot sigui dit – reso a la meva germana i li demano que parli directament amb Jesús. Ella i jo ja ens entenem. 
Ara, perdoneu, no tinc raó de callar-me la meva història? Què n’ha de fer de tot això aquell periodista de Girona que vol escriure no sé què?

Pius Pujades 

Ja deus saber que tinc editats dos aplecs de contes de Nadal.

El que porta per títol La naturalesa humana, el pots trobar a alguna bona llibreria de Girona. 

El 13 Nadals (segona edició de Pessebre amb figures), el tens a Amazon, tan en paper com en versió digital a ja.cat/13Nadals

Torna a l'inici

Continua llegint »

L’article secret de la llei electoral

Perdoni, m’agradaria creure que vivim en una democràcia. I no parlo d’estat de dret perquè això del dret sovint acaba lligat als tribunals i val més que no en parlem, ara per ara, de tribunals. Quedem-nos en democràcia. Democràcia representativa: és a dir, que és el poble qui mana, a través dels  candidats electes. Sí? Jo dic que sí. Els ciutadans que ho volen expressen el seu pensament a través dels partits polítics. Cada partit té la seva idea de com s’han de fer les coses i ho explica. Prova de convèncer a la majoria. I la gent vota, amb llibertat, segons el seu criteri.

El partit que té vots suficients, governa. Si cap no en té prou ell tot sol, busquen aliar-se amb d’altres negociant el programa que defensaran junts. I ja està.

Això en una democràcia. A les espanyes es veu que no va així. Els diaris, les televisions, les ràdios, els twitters i tota la pesca fa mesos que es dediquen a dibuixar línees vermelles i de tots colors. Ben llegit, entenc que només hi ha dos o tres partits que poden governar a Madrid i dos o tres que ho podrien fer a Barcelona. Els altres són la pesta, el dimoni, el càncer, la lepra, l’abominació.

A Madrid tenen butlla per ocupar el govern o facilitar-lo el PP, el PSOE i potser Cs. A Barcelona, en tenen Junts pel sí (CDC), ERC i PSC. A quin article de al llei electoral ho diu això? No l’he sabut trobar. És un article vigent no escrit. Un article secret. El pobre Pedro Sánchez va haver de repetir eleccions perquè “no hauria pogut dormir” amb membres de Podemos al govern. La pobre Inés Arrimadas, quan va liderar el partit més votat a Catalunya, ni tan sols va gosar intentar formar govern.

Tot això passa per culpa d’aquest article secret que determina que els ciutadans que confien en VOX, posem per cas, són gent equivocada, el parer dels quals no compta. Com estan equivocats tots els que voten partits independentistes. O els que voten a Podemos. I no diguem els partidaris de les CUP. Tot plegat una colla de gent malalta, desequilibrada, manipulada per ves a saber qui, sobretot perillosa. Línies vermelles. Muralles. Fronts patriòtics. No passaran.

Sí, a mi també em sap greu que hi hagi tants votants de Vox que semblen enyorar la dictadura franquista o tants que segueixen les idees joseantonianes que liderava en Rivera. Però cal acceptar que els seus votants són ciutadans del mateix país (en termes electorals) que els que voten Bildu, Teruel Existe o el PP. I que, com a ciutadans que són, tenen els mateixos drets a fer sentir la seva veu, a influir en les decisions, a participar en els governs si els números donen.

Entenc que la patronal, la conferència episcopal, els bancs, la cúpula militar, l’alt funcionariat, el gran capital i ves a saber qui més intentin manipular l’opinió pública per tal d’evitar que un govern nou, diferent, incontrolat,  no defensi aferrissadament els seus interessos – legítims o no – tal com estan acostumats.  Ho entenc. Però ho denuncio per antidemocràtic. Impugno l’article secret. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un cel negre

 Negre. Negre de dol. Negre com la portada del Punt de dimarts passat.

Ho han fet. Naturalment que ho han fet. Havien de fer-ho, per construcció. Tenien una feina encomanada i eren els més capacitats per fer-la. Tota una vida, tota una carrera per arribar al moment de glòria suprema. Ja està. La sentència unànime: condemnats a presó com manava el guió que algú va escriure fa molt de temps. Aquesta gent ha d’anar a la presó, va dir aquest algú on aquestes coses es diuen de debò. Res a opinar. Aquesta tribuna hauria de ser negra, avui. Però estava escrit. Volíem pendar que els jutges i els fiscals dels que ens parlaven amenaçant eren com l’home del sac, com el llop dels contes. Però jutges i fiscals hi eren de debò, i feien cua per seure a les cadires incòmodes però solemnes des de les que es fa justícia en nom del rei, per dir-ho d’alguna manera.

Perquè, a veure. Es jutjava uns homes per una rebel·lió que no es va fer, per una sedició que ningú sabia què era, per una malversació que havien desmentit el cap de govern i el ministre d’Hisenda? Absurd. Per convocar un referèndum? Estava despenalitzat. Per declarar una independència? Ah... De fet, el president Puigdemont va dir solemnement que proclamava els resultats electorals... però que en suspenia els efectes. Per tant, no hi havia independència encara. Deixava temps al diàleg. Rajoy li preguntava per carta perquè no ho sabia. Llavors, una sentència justa podia haver sigut, al meu entendre, la que es proclamés si calia, però de la que se’n suspenguessin els efectes. Deixar també espai al diàleg polític.

Però aquests no era l’encàrrec. Havien de condemnar sense pietat. Algú vol enverinar la convivència a Espanya. Algú necessita les manifestacions de protesta, les vagues generals de protesta, les marxes, els talls de carretera, el sunami a l’aeroport, els contenidors cremant...    Hi ha algú que viu del conflicte català i té prou força com per esquivar qualsevol oportunitat de concòrdia, de pacte, de diàleg. Hi ha algú que sap com portar-nos a la desesperació posant sal a les ferides, predicant l’odi, infiltrant provocadors a les dues bandes.... No queda seny a les altes esferes del poder? Encara no han entès que l’harmonia, la bona entesa, el pacte just, la comprensió mútua i la cooperació amical són les úniques fórmules per anar endavant,  passi el que passi? Què hi fa que parlem d’un estat o de dos estats?  En tot cas ens haurem d’entendre. I la gent no arriba a acords a garrotades.

És clar que parlo de gent, de persones raonables. Els maltractadors , els violadors,  els pederastes, els lladres, els assassins, els segrestadors, els militars, els dictadors... Tots aquests i d’altres que ara no em venen al cap, imposen la seva llei perquè poden fer-ho, perquè creuen tenir immunitat perpètua i la benedicció del seu cel. Negre.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Que algú m’expliqui qui mana

Feien patxoca: així, en fila, amb les togues negres i els collars brillants de poder al coll. Ells eren l’estat, un dels poder de l’estat. Amb tot un rei al mig, coronant-los a tots. Teòricament, només obrien el curs, com els alumnes de qualsevol escola. Però allò era com una desfilada militar, que ufaneja de la força davant del poble. I ho van dir ben clar: les seves sentències s’han acatar, diguin el que diguin. (Volien dir: s’hi estigui d’acord o no;  semblin raonables o no; siguin justes o no). Ells són el poder, un dels braços del poder, en el sistema democràtic, al que han de servir.

Però jo em puc preguntar si el seu poder és independent, com diu la Constitució. Quan recorden que em d’acatar les seves sentències, tots, estaven pensant i volien que penséssim en el judici que tenen entre mans ara mateix. Segurament el més important que tindran mai a les mans. De veritat aquells togats tan mudats, aquells jutges i fiscals tan orgullosos de la seva autoritat, han estat cridats a jutjar uns fets, com hauria de ser,  o se’ls ha encomanant la tasca de condemnar-los, de castigar-los?

Tan independent deu ser el poder judicial com l’executiu, o el legislatiu. Llavors, perdoneu, què o qui fa impossible que Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport dels grups que van configurar la majoria que va descavalcar Rajoy? És evident que no és lliure de fer-ho. La voluntat del poble espanyol, expressada a les urnes, condueix amb lògica política a un govern de coalició. Però la voluntat del poble no és acatada. I, en democràcia, el primer que cal acatar és la voluntat del poble.

De manera que els jutges del Suprem no són prou independents com per fer justícia en un judici polític. Els polítics no són prou independents per poder formar el govern que han proposat els ciutadans. Qui és lliure doncs? El rei?

Diria que el rei tampoc. Quan l’octubre del 1017 havia d’exercir el poder moderador que li atorga la Constitució, provant de modular el conflicte entre dues legalitats democràtiques, no va poder exercir-lo i es veié obligat a prendre partit de forma descarada al costat dels “a por ellos”.

Potser sí que hi ha separació de poders, però tot fa pensar que tots els poders de l’estat espanyol estan tutelats, vigilats, manats i potser coordinats amb mà ferma.  La pregunta és: qui mana, de veritat a Espanya? Qui pot donar ordres al rei, al primer ministre, al Suprem, als representants del poble? Qui està movent els fils discretament però amb contundència darrera els tres poders tradicionals de l’estat i controla els mitjans de comunicació majoritaris que fan de corifeus?

Van proclamant, aquí i a Europa, que vivim en un estat de dret. Potser sí que han armat una estructura d’aparent democràcia. Però, que em perdonin, si no s’acata la voluntat del poble, no hi ha esta de dret, malgrat els decorats, els vestits lluents i les punyetes.  Torno a preguntar: qui mana a l’estat?

Ho pregunto, si més no, per saber-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Val més que calli

Sap que li dic? Res no aclariran. De tot això dels espies i l’imam de Ripoll. Res.

- Perquè ho diu?

- Perquè ningú no vol saber la veritat. Tots pregunten el que ja sabem,que l’himam era un confident, traficant de droga, radical, amb una colla de joves que li seguien la beta. Però hi ha preguntes més importants.

- Quines preguntes vol fer?

- Doncs, per exemple, qui va proporcionar la casa d’Alcanar als nois de Ripoll? D’on treien els bitllets de 500 euros amb que van pagar a la gasolinera? I, sobretot, perquè havien de perpetrar els atemptats desprès que l’imam i els companys volessin materialment en esclatar la bomba que preparaven? Quina pressa tenien? Qui els exigia un atemptat precisament aquells dies, malgrat que havia fallat el pla?

- Moltes preguntes, ben cert. Però no en sé cap resposta, jo. Vostè sí?

- No. Però em puc formular alguna hipòtesi. Si fos investigador les faria. Miri, s’acostava el dia 1 d’octubre.  Hi havia convocat un referèndum que es volia evitar de totes totes. Ningú sabia com. Calia fer les coses com si no passés res, de cara a fora. Algú – al sotarrani d’una oficina secreta i amb el llum apagat , en veu baixa - suggereix: “Només hi ha  manera, enviar-hi un exèrcit i ocupar els carrers”.

-Què diu ara!! Un exèrcit...!!

- Impossible, és clar. Seria con declarar una en guerra.

- I doncs?

- Hauríem de tenir una excusa plausible – pensa algú – Si hi hagués un fet greu... potser un atemptat...Però no hi ha cap atemptat... Un altre cap pensant des de la foscor  recorda que tenen a Ripoll un grupet d’islamistes subvencionats que bé deuen preparant alguna cos...  Sembla que s’ha encès un llum. Ho podrien fer? En aquests soterranis sempre hi ha algun cap calent. Es podria provar.

- Tot això és una novel·la...

-Una hipòtesi de treball. Res més. El grup de Ripoll està format per una colla d’arrauxats a sou però incompetents.  No saben armar una bomba ni amb instruccions d’internet. Alguns hi deixen la pell, per rucs. Els altres ja tornarien cap a casa amb el cap cot, però des del soterrani algú els diu que res de tornar a casa. Abans el dia 1 hi ha d’haver l’acció compromesa. Tots s’hi juguen molt. De manera que improvisen els crims de Barcelona i Cambrils.

- I són abatuts...

- Amb això, els del soterrani no hi comptaven. Resulta que els mossos fan la seva feina. I l’excusa no serveix.

- Perdoni però em sembla que desbarra més que mai. La seva història és un rosari de maldats i incompetències...

- Té raó. Però, i si els que es reunien al soterrani eren de la colla dels que van organitzar el cas Lasa i Zabala al País Basc?

Val més que calli, jo. No fos cas...

Torna a l'inici

Continua llegint »

Ara faré veure que ho sé tot.

Tot comença quan en Mas, vull dir el president Mas, s’adona que les coses estan malament però que a Madrid no volen canviar res.

El president pensa: el que hem de fer és declarar la independència i llavor sí que voldran negociar. Però no pot declarar-la. Veu que no pot. Però la pregunta és: cal poder o n’hi ha prou si els de Madrid es creuen que podem? Si es creuen que podem, serà com si poguéssim. I comença la història. Cal dir-ho: ens farem independents. Primer s’ho ha de creure la gent de casa, els fidels, els que criden cada vegada que els convoquen els 11 de setembre. Alguns s’ho deuen creure ja, però la majoria no. N’hi ha que pensen que és impossible. Però seria tan bonic!! De manera que fan veure que s’ho creuen. De fet, és això. Si fan veure que s’ho creuen, serà com si s’ho creguessin.

A Madrid saben com estan les coses. Saben que no es pot i que la gent sap que no es pot. I deixen fer. Els uns assegurant que sí i els altres assegurant que no. Fins que ve el referèndum de l’u d’octubre. Els de Madrid no s’ho creuen, però la gent que ha d’anar a votar, sí. “No hi haurà cap referèndum!” “Sí que el farem!” I es fa. I la gent vota. Tots saben que no valdrà perquè falten moltes coses. Però els uns estan contents perquè s’ha fet, i els altres enfadats perquè no ho han sabut evitar.

Tornem a la política. Els de Barcelona fan veure que es creuen que el referèndum s’ha fet prou bé i té tot el valor del món. Els de Madrid saben que s’ha fet però han de fer veure que no s’ho creuen. Fins que fan números: dos milions dos-cents mil votants fan de mal amagar.

Llavors cal canviar els papers. Sabeu què, diuen a Madrid, sí que s’ha fet un referèndum, i encara més, s’ha donat un cop d’estat, una insurrecció, una rebel·lió... I ara ho pagareu. Saben prou bé que no és veritat, però ara han de fer veure que s’ho creuen. Creuen de cor que hi ha hagut alçament  general, armat i violent, devastador. Engeguen totes les forces de l’Estat que caldria engegar si la sublevació fos real. Fan veure que és veritat. Més ben dit, fan veure que es creuen que és veritat. El rei, el govern, les forces de l’ordre, els tribunals, la premsa, els audiovisuals, les xarxes. Tots d’acord. “Ens ho creiem”.

De fet – pensen - és ben igual què va passar. L’important, el que compte, el que jutjarem és el que creiem que va passar. Més ben dit, el que es jutja és el que fem veure que creiem que va passar.

Si no fos tan real la ràbia, l’enveja i l’odi anticatalans que s’amaguen darrera les màscares dels actors d’aquesta comèdia, tot podria acabar prou bé.  Però, és evident que, com a molt, ens voldran fer creure que les coses s’encarrilen. I potser nosaltres farem veure que ens ho creiem.

 .

Torna a l'inici

Continua llegint »

Jo també em queixo

 Sí, ja ho sé: totes les masses piquen.

A Barcelona es queixen que els arriben massa creuers al port, que les rodalies de la Sagrada Família estan saturades de visitants, que la Rambla és sempre una mena de parc temàtic... A Girona protesten perquè no poden circular quan celebren el Temps de Flors, perquè el barri vell està convertint-se en un rosari de pisos turístics... I arreu igual. Tanta gent fa nosa. Només cal mirar els cartells de protesta que pengen als balcons.

I tenen raó. Els turistes - quan no som nosaltres mateixos que hem anat de vacances merescudes - fan nosa. Dificulten la normal i pacífica vida dels residents. Encareixen els restaurants acostumats, ocupen les millors cadires a les terrasses dels bars de sempre, inciten involuntàriament a l’especulació immobiliària que expulsa les classes populars dels barris cèntrics, provoquen canvis comercials i continuats traspassos de locals emblemàtics... Naturalment que tenen tota la raó de queixar-se. Al cap i a la fi, el negoci del turisme el fan quatre espavilats, els de sempre, a costa de les molèsties que he de compartir la massa ciutadana. Mirem qui es fa robeta amb els turistes. Hotels, sí; restaurants, sí; bars, sí; fleques, sí; fruiteries, sí; establiments de roba, sí; gelateries, sí; cases de records, sí; propietaris de pisos reformats, sí; agències de viatges, sí; immobiliàries, sí; subministradors d’hotels, de restaurants, de bars, sí. Aneu repassant sis plau: els lampistes que treballen pels establiments citats, els paletes que reformen o restauren pisos, els transportistes que mouen tot el gènere amunt i avall, les benzineres, els mecànics... I potser la viuda que lloga un parell d’habitacions a l’agost, el cec de la cantonada que ven cupons, la gitana que reparteix somriures i clavells a la porta d’una catedral, el captaire que seu a terra a mig pont... Plego.

Dels nostres visitants en viu gairebé tothom d’una manera o altra, directament o indirecta.  El turisme és com la pluja, que porta riquesa on cau.

Llavors qui es queixa? Qui es queixa amb raó, vull dir. Doncs el comú dels ciutadans. Els mateixos que protesten perquè les bicicletes envaeixen les voreres, que s’exclamen perquè no es pot trobar aparcament al centre de les ciutats, que reclamen perquè les terrasses dels bars es mengen materialment els passejos, que demanen que els lloguers siguin més barats, que posen el crit a cel quan alguns desvagats ocupen un local tancat però que també protesten quan els en treuen... Tots ens queixem. I amb raó, quan ens sentim perjudicats.

Sabeu què passa? Que ens costa d’acceptar que són els governants que hem triat o que triarem els que s’han d’encarregar de posar normes, regular, trobar equilibris raonables entre la nostra comoditat tranquil·la de cada dia i la realitat de ser una ciutat de certa importància. Fer política és això: garantir-nos una vida raonable i aprofitar la riquesa que ens cau del cel.

Que cal imaginació? Que calen lleis? Que calen inversions? Naturalment. La pluja és riquesa, però excessiva i incontrolada fa disbarats. No ens queixem de la pluja: exigim solucions raonables.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Què t'ha ensenyat la vida?

Quan em vas fer la pregunta, “què t’ha ensenyat la vida?”, la primera resposta que em va venir al cap va ser: no m’ha ensenyat res. Però et vaig prometre que hi pensaria.

Recordo un conte de Kafka que vaig trobar en un aplec de narracions seves. Creia recordar que se’n deia La màquina de tortura. No en facis cas. L’he trobat al cap dels anys amb el títol de La colònia penitenciària. Fou la primera història de Kafka que em va semblar entendre. I em serví de desllorigador per interpretar les altres narracions. Havia arribat a pensar que no l’hagués somniat. De vegades passen aquestes coses.

T’explico el que en recordo. Si de cas el pots trobar fàcilment a internet ara mateix.

Els condemnats d’una colònia penitenciària no saben de què se’ls ha acusat però sí que saben que han estat declarats culpables. Un dia, quan els toca, són lligats a la màquina de tortura – els detalls de la qual t’estalvio – que té la funció d’escriure a l’esquena del condemnat, amb doloroses punxades, la sentència. A poc a poc, lentament. Fins que és capaç, només pel dolor que sent de les ferides, de llegir-la. Quan sap perquè mereix la mort, mor.

Llavors, dic jo, que els haurà ensenyat la vida als condemnats? Que, com diuen els catòlics, es ve al món a patir?

La veritat, la meva veritat, és una altra. Suposo que la meva vida, com la de tots, m’ha ensenyat a viure, potser a sobreviure, a benefici d’inventari, per l’espècie. Però, és clar, sé prou bé que, al final, no em servirà de res, quan s’acabi. De manera que torno al començament.

Que què m’ha ensenyat la vida? Doncs res.

Potser perquè no es tractava d’això. Qui t’ha dit o què et fa pensar que som al món per aprendre alguna cosa?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Alea jacta est

Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat; ara, a tre­ba­llar

Avui no toca. I em sap greu. Però avui no par­la­rem de política. Dilluns de reflexió. Com deia el meu avi: “Déu nos en guard d’un ja està fet.” Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat. Ara a tre­ba­llar tot­hom, a jugar amb les car­tes que el senyor Hont ens ha donat. Em pre­gunto si serem capaços de superar la cridòria, els insults, les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, les mit­ges veri­tats, els eslògans dels gabi­nets de premsa, la gro­lle­ria, la men­tida rei­te­rada, la ges­ti­cu­lació obs­cena, que han domi­nat el que ano­me­nem cam­pa­nya elec­to­ral, amb comp­ta­des excep­ci­ons.

Pre­gunta ingènua, ja ho sé. Perquè l’experiència ens diu que avui, més que un dia de reflexió, viu­rem el tret de sor­tida de la pròxima cam­pa­nya. Que a les seus dels par­tits, quan encara estan revi­sant les últi­mes xifres, les bones i les dolen­tes, ja s’ha enge­gat la màquina que ha de fer pos­si­ble una victòria acla­pa­ra­dora tan aviat com els ciu­ta­dans tor­nem a les urnes. Però, ni que sigui per unes hores, per­me­teu que deixi surar la meva ingenuïtat i cre­gui en un temps de reflexió. Que ima­gini els savis de totes les tendències pro­vant d’inter­pre­tar seri­o­sa­ment, amb els resul­tats a la mà, el sen­ti­ment divers dels ciu­ta­dans, les línies de força i els cor­rents d’opinió que dibui­xen el mapa real d’aquest estat que pre­te­nen gover­nar.

“Per­doni –em diu algú des de l’altra banda de la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor–, no hem que­dat que no par­laríem de política?” Ho sento. No ha pogut ser. La política no s’atura. Sabeu què passa? Heu d’enten­dre que els par­tits, per defi­nició, són agru­pa­ci­ons de per­so­nes que tenen vocació de ser­vei a la comu­ni­tat, tenen unes idees, un pro­grama, una manera de veure les coses públi­ques. Inten­ten dur-les a la pràctica. I per dur-les a la pràctica han de gua­nyar elec­ci­ons. Qui no és al govern no pot dur a terme el seu pro­grama, per bo i ben tre­ba­llat que el tin­gui. De manera que, pri­mer, són les elec­ci­ons. I el noranta-nou per cent dels esforços dels par­tits es dedi­quen a veure com s’ho han de fer per gua­nyar-se el teu vot, i el meu, i el del veí del pis de dalt.

Ho heu dit tots: en els debats es parla poc de pro­gra­mes i de pro­jec­tes. Natu­ral­ment, els debats són espots publi­ci­ta­ris per ven­dre unes sigles, unes cares. Però no els cri­ti­queu; al cap i a la fi, som tots nosal­tres els que com­prem aques­tes sigles si ens agrada l’anunci. Els par­tits han dut la seva mer­ca­de­ria al mer­cat de les urnes i nosal­tres hem triat. Alea jacta est. Déu nos en guard d’un ja està fet. Algú dei­xarà els cent dies famo­sos perquè el govern que es for­marà pugui dibui­xar un pro­jecte que equi­li­bri les seves for­ces amb les dels suports que li calen? Cent dies... Què diu ara! Caldrà gover­nar enmig de la tem­pesta mediàtica eixor­da­dora. Però tot això ja ho sabien.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Els testimonis de la veritat

Jo me’ls crec. I no només perquè els testimonis estan obligats a dir la veritat, no. Me’ls crec perquè són persones escollides, educades, preparades, ensinistrades, treballades, modelades, estructurades per dir la veritat. Ells són allà, cridats per l’alta fiscalia de l’Estat, al que han jurat servir fins a la darrera gota de la seva sang, per fer possible que els designis de la justícia es materialitzin en forma de sentència condemnatòria, constructiva, exemplar, definitiva. Ells són Estat en estat pur. La Llei en persona. La Veritat veritable.

Me’ls crec de cor. Sé que han vist l’aterradora bandera de l’Òmnium, carregada de pals amenaçadors onejant sobre els caps esbojarrats de la turba desfermada. Han vist les muralles humanes avançant en ordre de batalla contra la seva indefensió. Han detectat les tècniques de guerrilla en els braços enllaçats dels ancians de perillosa melena blanca. Han sentit la ferum de còctel molotov de les ampolles de plàstic mig plenes d’aigua. Han assistit horroritzats a les cantades de melodies insidioses i enervants. Han aguantat l’asfixiant gas de milers i milers d’axil·les suades de tantes hores d’esforç guerrer.

Diuen la veritat, per necessitat i per obligació. Expliquen com n’és de perillosa una relliscada traïdora al mosaic ensabonat d’una escola manipuladora; com es fa difícil avançar a cops de porra entre tantes mans alçades aparentant hipòcritament pacifisme; han patit els cops i les rascades quan els ha calgut saltar tanques i portes estavellades; parteixen encara el dolor articular de tants esforços regirant magatzems i fàbriques cercant urnes i material electoral...

Expliquen el seu calvari davant el tribunal. Els seus malsons. Com els apareixen inexplicables imatges en mig de la teranyina dels records confusos. Hi ha qui veu una mà excitant les masses des del darrera d’un misteriós cotxe negre el dia de la manifestació davant la conselleria d’Economia i aquella mà sinistre es va dibuixant al llarg dels mesos fins a esdevenir la mà de Carme Forcadell un any i mig després. Els que van matar hores i hores vigilant les impremtes catalanes configures ara el record probable d’un personatge obscur que bé podria ser el de Quim Torra, molt abans que el coneguéssim com a president del país.

Els advocats, desesperats, demanen els videos per contrastar els relats amb la imatge. De moment no podrà ser, decideix el tribunal. Cal preservar el bon seny dels testimonis del fiscal. El contrast entre el seu món i la realitat podria ser un acte de terrorisme psicològic, una seqüela del procés que es pot evitar.

Ells que declarin. Segur que surten de casa decidits a dir tota la veritat, caigui qui caigui. Segur que els acomiaden desitjant-los sort amb un “ a por ellos”. Com il faut.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Crec en els jutges

Ho va dir prou clar un dels advocats, i tant li fa quin era: “
vostès no són aquí per fer de salvadors de la pàtria; vostès hi són per impartir justícia”. Però, és clar, un jutge pot sentir-se elegit precisament per a ser un salvador de la pàtria. Quin honor!

 Fer de jutge deu estar a l’abast de qualsevol que hagi aprovat la carrera de dret i aprovat unes oposicions . Si n’hi ha de jutges!!  Els que dirimeixen pugnes entre germans per repartir-se una herència, els que decideixen qui ha de tenir cura dels fills quan la parella se separa, els que miren de rescabalar els estafats per les màfies bancàries, els que imposen sancions gairebé simbòliques als lladregots i carteristes, els que intenten posar una mica d’equilibri entre els patrons i els seus obrers, els que  vigilen que no es vulnerin els drets dels presos... Jutges mal pagats, amb pocs mitjans, atabalats per les causes que s’acumulen al despatx, sovint exercint lluny dels destins als que aspiren per lògica familiar.  Fer de jutge ras, perdoneu, pot semblar senzill per als professionals del dret. Però no ho és.

Mireu, amics jutges importants que seieu a les més altes poltrones madrilenyes i esteu moderant les controvèrsies entre advocats acusadors i advocats d’acusats, que escolteu testimonis d’una banda i de l’altra, amb la simbòlica bena als ulls i la balança imaginària a la mà, malgrat el que s`ha vist fins ara, malgrat el que s’ha dit, jo encara em refio de tots vosaltres. Sou set escollits als que l’Estat us encomana una feina ingrata i desagraïda: condemnar els líders del procés català.  Perquè, això sí que no té retop, se us demana una condemna exemplar per tots aquells que, confiant en unes regles del jóc que ells no controlaven, arriscaren el seu futur - perquè tenien l’encàrrec dels ciutadans  - per mirar  de salvar la seva pàtria fins allà on fos possible. L’Estat no tolera humiliacions. Recordeu: “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. I el dia primer d’octubre la seva tossuderia absurda va resultar humiliada.  I vosaltres heu de castigar la gosadia de tants votants en les esquenes dels acusats.

Sou gent important, senyories. Però sou jutges. Sabeu que la pàtria, qualsevol  pàtria, viu més segura quan la justícia impera, quan els ciutadans poden confiar en vosaltres, quan no s’imposa la força a la raó,  quan, per sobre de les diferències socials, de preparació, de cultura, de poder econòmic, els ciutadans són iguals davant la llei.  Heu passat la vida mirant d’esquivar les influències, les pressions, les promeses i les amenaces. Creieu en el dret i en la justícia. Malgrat els desenganys que, ben probablement, us han fet trontollar els principis, al fons del vostre jo més íntim serveu, ben segur, el cor d’aquell jutge de poble que fóreu fa tants anys. Darrera la togues ben planxades i les punyetes emmidonades hi ha persones al servei de la Justícia (ara sí, en majúscula) que acabaran mantenint el dret dels homes per damunt de les conveniències dels poderosos ineptes.

Els acusats que teniu al davant, polítics o civils, mereixen poder creure que els jutgeu pel que van fer, sense permetre que els poderosos, que no van fer la seva feina quan calia, puguin riure, com han fet fins ara, gràcies a la fidelitat dels que consideren lacais seus.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Carambola possible del jutjat nº 13

         Me’n guardaré pla bé de ficar-m’hi. Que els juristes ho estudiïn i decideixin. Ara, ningú no pot negar que amb aquella adjudicació de la primera demanda sobre el procés hi ha un embolic gros. I que aquell embolic pot tenir conseqüències processals greus que afectarien clarament els encausats.  Per tant, senyors jutges, facin el favor de tenir seny. Les informacions que han anat arribant al públic posen en evidència que, si no es va adjudicar el cas al jutge més adient per aconseguir una instrucció programada, ho pot semblar. De fet, perdonin, ho sembla. I estic segur que a la majoria dels magistrats honestos aquesta semblança els ha de fer sentir incòmodes, perquè posa en qüestió la independència judicial proclamada per l’ordenament jurídic al que serveixen.

Repeteixo, senyors jutges, vostès facin la seva feina tan bé com sàpiguen. Per això els paguem un sou. Però tinguin seny i siguin prudents. Per petits que siguin els dubtes que roseguin els seus raonaments, si no estan plenament convençuts que es va fer una tria informàtica aleatòria aplicant tots els criteris establerts per garantir als processats el seu dret al jutge natural i independent, han de decidir en favor seu i declarar nul·les totes les actuacions posteriors.  D’aquella instrucció en pengen tantes coses!!

Com diu? Que això significa tornar a començar? Que el procediment s’allargarà massa? Ho sento. La llei és la llei. Assumeixin la responsabilitat que els pertoca pel càrrec. Davant un dubte raonable, aturar màquines.  I si això no agrada als polítics de l’a por ellos, s’hi hauran de posar fulles. No hem quedat que vostès no han de fer política? Doncs no en facin. I esmenin qualsevol error que pugui fer pensar el contrari.  Nul·litat en la instrucció.

Vostès, comprensiblement, pateixen pels presos preventius que en resultarien perjudicats si, com fan preveure algunes actuacions judicials europees, son declarats innocents.  O si són condemnats a penes menors. Cert, no és just perjudicat els acusats. Com deien els llatins “summun ius, suma iniuria”. Però tot està previst a la mateixa llei.  La presó preventiva es pot substituir per d’altres mesures cautelars ben eficaces i menys doloroses. Potser un allargament inesperat dels tràmits legals justifica del tot que es prenguin decisions  immediates per evitar mals pitjors.  Deixin sortir els presos i llavors la durada de la instrucció repetida ja tindrà poca importància.  Fer les coses bé sovint demana també fer-les amb humanitat. Vostès ja ho saben.

I, ves per on, si per culpa d’un error informàtic, amb una providència justa i humanitària, els catalans processats tornen a casa, és molt probable que al senyor Pedro Sánchez li caigui la propina inesperada d’uns pressupostos aprovats.  La carambola del jutjat 13.

No, no demano que els jutges ajudin al cap de Govern. No cal. Ells a resoldre l’embolic d’una rifa informàtica que, ves per on, va donar el premi al número 13, que ja és un mal averany. Ara toca sortir del mal pas sense prendre mal, ni els jutges, ni els encausats, ni el ciutadans.

Quan les coses es fan bé, tothom hi surt guanyant.

Torna a l'inici

Continua llegint »