22 d’abril del 2024

Noms per recordar

Avui no, que és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa. Ja teniu prou feina, de parada en parada, mirant de conèixer pel tacte, la vista, l’olor, quin és el llibre que heu de comprar. Avui no. Però el dijous , demà passat, a quarts de sis de la tarda, l’ajuntament posarà una placa en memòria de la matemàtica i pedagoga Maria Antònia Canals a la placeta enjardinada que hi ha al davant mateix de l’escola Annexa, Joan Puigbert. Podeu anar-hi. D’un temps ençà, l’ajuntament de Girona, amb l’alcalde al davant, està fent una feina ben senzilla però ben necessària i pedagògica: dedicar places i placetes a persones que han deixat el seu rastre benèfic a la ciutat. Persones que ens han deixat, és clar. Fa pocs dies eren posades plaques recordant el periodista i escriptor Narcís Jordi Aragó i a la seva esposa, la pintora Maria Mercè Huerta. Merescudament.

La placeta de l’Annexa és a tocar de l’institut Vicens Vives, a la part del darrera.  I ja que som aquí, recordaré que l’institut es va construir sobre els terrenys que havia ocupat l’escola Prat de la Riba, a la que jo vaig anar quan devia tenir tres o quatre anys, als primers quarantes. En dèiem tots Prat de la Riba, tot i que ja devia dir-se José Antonio per honorar el fundador de Falange Española. Quan van voler fer l’actual institut la meva primera escola va ser aterrada i es va traslladar l’ensenyament i el nom a l’edifici pròxim, que havia sigut un alberg de la Sección Femenina del FET y de las JONS, i encara hi és avui: el Puigbert.  Aquest edifici  és ben curiós. Està catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou construït per l’arquitecte Ricard Giralt. A l’article de Viquipèdia que en parla no diu l’any de construcció però va ser a començaments del franquisme. Per al seu ús actual han calgut reformes i ampliacions importants. Quan potser encara en dèiem l’escola José Antonio o poc després, a l’inici de la democràcia, hi vaig ser i vaig entrar en una de les aules. Els havia arribat l’enciclopèdia catalana. La tenien a terra, just al costat de la paret, fent la volta completa.

- És que el terra no aguantaria - em van dir. Era una volta catalana, però els materials no eren bons. El franquisme ja ho tenia això.

Bon sant Jordi.

       Torna a l'inici

Continua llegint »

8 d’abril del 2024

De banderes, himnes i monedes

Podria ben ser que les barres catalanes siguin més antigues del que ens pensàvem. Sembla probable que el mite de l’emperador Carlemany pintant l’escut amb la sang de Guifre el Pilós tindria un fonament històric. Segons sento explicar, l’emperador havia rebut els colors del Papat (abans que es canviessin pels actuals groc i blanc) i després els hauria atorgat als territoris que li eren fidels.  Per això trobem encara barres “catalanes” a molts escuts del que era el nord de l’imperi, la marca del nord, com a la Marca Hispànica.

Que els colors del casal de Barcelona i el que representaven eren l’arrel i la base de tots els drets dinàstics ho evidencien dos fets: Quan l’emperador Carles V abdica de tots el seus títols en favor del seu fill Felip II, es queda només per a ell el de Comte de Barcelona. Molt més tard, quan Joan de Borbó renuncia a la corona d’Espanya a favor de Joan Carles I, es queda també amb el títol de comte de Barcelona. No pot ser casualitat.

- Ep, n’està segur de tot això?

De l’origen carolingi i papal de les barres, ho sento, però no. És tan possible aquesta com d’altres explicacions. Però em sembla prou lògica i entenedora. De l’amor dels reis al comtat, sí. Indiscutible.  Però no volia pas parlar d’això.

- L’escolto.

Fa una colla d’anys algun professor ens va fer observar que Espanya havia adoptat de Catalunya tres dels símbols més importants: la bandera, la moneda i... vaig entendre l’himne. Bé, la bandera és evident. El fons d’or amb els pals de sang. De les naus catalanes a la marina espanyola, de la marina espanyola a la monarquia. La moneda – parlem de la pesseta – de ser una moneda catalana, fins que el ministre Laureà Figuerola després de la revolució la Gloriosa, del 1868. Primera República. I fins a l’euro.. Pel que fa a l’himne...

- La Marxa Granadera...

Exacte. El seu primer esment apareix el 1761 al Libro de la Ordenanza de los Toques de Pífanos y Tambores que se tocan nuevamente en la Infantería”, compost per Manuel d'Espinosa. No li trobo cap connexió amb Catalunya. Algú em pot ajudar?

       Torna a l'inici

Continua llegint »