29 de març del 2016

No som el problema

Que no ens vinguin amb punyetes. Sabem perfectament quin és el problema. No cal que fem cada dia sumes i restes. Ens volen perquè paguem les seves factures. Tenen una màquina que consumeix molt més del que poden produir. Una màquina política basada en uns quants milions de vots captius que els asseguren –els asseguraven fins ara– la majoria a totes les institucions. Vots pagats amb subvencions indiscriminades, primes sense justificació, PER i rendes agràries assumits amb generositat, ERO fraudulents, injeccions comunitàries aplicades directament a la butxaca de les grans fortunes, obres faraòniques només explicables per les comissions que se'n deriven, targetes negres, crèdits amigables, rescats bancaris, càrrecs ben remunerats a totes les institucions... 
Una màquina electoral que ha mantingut en el poder els dos grans partits espanyols, fins que la indignació popular els ho ha posat difícil. Ja es veurà com desencallen el mal pas de les darreres eleccions. Però entenguem que l'amic Rivera sembla prou disposat a falcar el sistema amb el seu partit joseantoniano. Però la màquina demana diners per funcionar, sempre més diners. D'on han de sortir les misses? No ho dic jo. Ho diuen tots els estudis publicats: a l'Estat espanyol només hi ha quatre comunitats autònomes que hi aporten més del que en reben. Casualment, ves per on, són, a més de Madrid –que juga amb els avantatges distorsionadors de la capitalitat–, Catalunya, València i les Balears. De manera que el greix necessari per tenir ben untada l'estructura bàsica del sistema polític espanyol el paguem nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir els que parlem català. Enteneu que es posin com feres cada vegada que senten parlar d'independència? Ni referèndum, ni consultes, ni ofertes alternatives. No ho heu entès? Podem demanar el que vulgueu, la lluna i el cove. Però pagar, el que se'n diu pagar, ho hem de fer. Ens necessiten. Formem part indestriable del sistema. Només per protestar ja esdevenim problema. 
Mentrestant, coincidint amb els mals averanys que ens envien els grans gurus espanyols, el capital internacional, que ja ha fet els seus càlculs, es dedica a invertir en la indústria i en el sector immobiliari del futur nou estat català. L'any 2015 van aportar 4.783 milions d'euros, un 57% més que l'anterior. Els analistes de la caverna i els polítics que presumeixen de ser els més “constitucionals” diuen que inverteixen perquè no es creuen el procés. Potser tinguin raó. Però jo diria que és ben al contrari, que aposten pel seu èxit. En tot cas, decideixen sabent que farem les coses bé, com les estem fent fins ara. Pacíficament, democràticament. Amb seny. Si ens en sortim prou bé, malgrat el feixuc handicap que ens imposa la màquina política espanyola!

Continua llegint »

25 de març del 2016

Recomenat: Tanques por la Diagonal

Em permeto recomanar aquest article del País


La primera vez que me hicieron unas pruebas de alergia (larga historia de amor, la mía con las alergias) fue en una enfermería militar, en Huesca. “No nos van a hacer reacción”, aventuró uno de los chicos mientras nos mirábamos los antebrazos y esperábamos que alguna de aquellas gotitas se convirtiese en ampolla. “He visto la fecha, caducaron hace seis años”, concluyó.
La segunda vez fue en el hospital militar de Zaragoza. Era la definitiva, y otra vez los pinchazos y las gotitas. Durante la media hora que teníamos que esperar para ver si había reacción nos dejaron solos y pasó de todo. Nos rascamos unos a otros y alguien sacó un aplicador con no sé qué potingue, solidaridad de tropa. Pocos meses después recibí una carta llena de amor en la que se me declaraba inútil por todas aquellas ampollas. El calificativo, como se pueden imaginar, era recíproco y hasta aquí llegan mis historias de la mili.
Publicidad
No puedo sino compartir el sentimiento de Ada Colau para con el Ejército. Es un sentimiento heredado, acumulado durante decenios y generaciones, una desconfianza que no hace falta enseñar porque se aprende sola. Pura epidermis, ver al ejército español en el Saló de l’Ensenyament me produce la reacción alérgica que las gotas caducadas no pudieron provocar.
Discrepo en muchas cosas de Colau y no me creo el pacifismo naif de la flor en el cañón del fusil. Hay guerras, muy pocas, que sirven para corregir injusticias mayores y no es fácil describir la complejidad de algunos afectos puesto que hay héroes que han servido en ejércitos que han provocado auténticas atrocidades. Un clásico: de Normandía o Midway a Vietnam o Chile, las contradicciones del ejército de Estados Unidos son evidentes. Que los ejércitos son necesarios es incuestionable, pero viendo el dolor causado sin posibilidad de reparación alguna, la frivolidad belicista es incomparable a la pacifista.
Visto lo visto, que el ejército español todavía provoque un rechazo profundo en amplias capas de la población y que ese rechazo se acentúe en algunas comunidades, es lo más normal del mundo. Cada partido español ha llevado a cabo su tarea de blanqueamiento y civilización de las fuerzas armadas. Los últimos, otra vez la izquierda: el PSOE, con una mujer embarazada mandando firmes afectadamente, y Podemos, que no sabían donde se metían y presentaron un general que, lógicamente, no salió elegido. Lo presentó por Zaragoza, nada menos, a la otra orilla del Ebro, de las batallas y de los recuerdos. Donde la gente se las piensa todas para no ir a la mili.
No, el problema no son los ejércitos. O al menos, en lo que se refiere al ejército español. El problema es que la potencia icónica del Generalísimo está todavía viva. El problema es que todavía se gritan presentes en fechas señaladas; que un presidente de la Liga de Fútbol Profesional (oscense, para más señas), viene de Falange y declara que echa de menos tener una Le Pen patria; que todavía hay miles de familiares desaparecidos en cunetas que los sucesivos gobiernos intentan esconder debajo de la alfombra; que Morenés nos recuerda a tiempos pasados que solo para gente como él fueron mejores; que el Ejército es, en última instancia, el garante de la integridad territorial, a través de los Bono, Serra y Trillo…
El problema es que todavía somos muchos los que entendemos que el ejército español forma parte destacada de la lista de esos demasiados retrocesos con los que se define la historia de España. Y que, precisamente, el Saló de l’Ensenyament, en un país que arrastra el fracaso escolar endémico, no debería exhibir esos frenos. Entre otras cosas, nos rascamos las muescas en la piel para no perder el tiempo que dedicamos a la universidad.
Por menos que este artículo, durante el siglo pasado el Ejército asaltó revistas y encarceló escritores. Contra la opinión que aquí se expresa, no solo inició una guerra civil: mantuvo una dictadura terrible y tuteló una democracia, golpe de Estado incluido, la fragilidad de la cual llega hasta nuestros días. Todavía no hemos oído un mea culpa a la altura de las calamidades provocadas. Un mea culpa creíble, no un párrafo de BOE o una declaración ministerial.
Mientras tanto, continuaremos recordando que existen vacunas para las alergias, pero que al final, los médicos siempre recomiendan evitar el alérgeno.
Francesc Serés es escritor.

Continua llegint »

Un vermut amb em Jordi Pasques, ves per on

En Jordi Pasques té un bloc prou interessant, penjat del Diari d’Andorra. Un amic comú m’ha fet adonar d’una casualitat: resulta que dues vegades ha parlat de mi per motius ben diferents, i les dues vegades l’article comença exactament igual “ves per on”.
El primer porta data de l’u d’abril de 2011. Comença així:Ves per on hem sabut el que el Pius Pujades va fer per renovellar la memòria del mestre Josep Fontbernat quan el periodista, ara jubilat, era director del Punt Diari de Girona, una dècada abans d’ar­ribar a Andorra per fer rutllar aquest Diari d’Andorra que és a punt de complir 20 anys. El Pius, a qui Josep Pla un dia li va dir: “Vós sereu periodista de vermut”, i a qui saludem ara i adés amb el pensament i el sabem passejant per Colera o comprant avellanes a la cooperativa de Vilajuïga o fent un vermut a la Bisbal, va engegar una campanya per dignificar la làpida del nínxol de Josep Fontbernat al cementiri d’Andor­ra la Vella. L’ajuntament d’Anglès, poble d’on era fill Fontbernat, se’n va fer ressò i va sol·licitar el trasllat de les restes des d’Andor­ra fins a Anglès, acte que va tenir lloc el dia 11 de setembre del 1982....”
El segon és de l’onze de gener de 1914, i comença dient: “Ves per on, mentre rumiava la manera de parlar del premi Josep Pla guanyat per l’amic i company d’escriptura Albert Villaró..” I com que parla de Pla, acaba parlant de mi, aprofitant que plora la mort de Josep Mª Castellet. Diu “Descanseu en pau, Castellet, i retrobeu les tertúlies amb Carlos Barral, amb el Valente, amb Gil de Biedma, amb José Agustín Goytisolo, amb l’Espriu, amb Josep Pla. Ja us imagino engegant conversa amb Pla, fent-vos ell un primer advertiment dels que li sortien a raig: “A Llofriu, el 24 d’abril de 1981, vós vàreu llagrimejar per mi. Feu-me el favor ara que pugui contenir jo les meves. I digui’m: ‘Com va la moneda, i el país, i encara es veuen se­nyoretes maques els estius a l’Estartit? Ara ens prendríem un Martini i seguit d’una perdiu en escabetx, gran cuidado la perdiu en escabetx. I aquell xicot d’El Punt, en Pius Pujades, encara esmola la ploma en els carreus de Girona? I digueu, Castellet, les lletres catalanes, rutllen, o els han fet canari?”

Fa dies que no ens veiem amb l’amic Pasques. No sóc pas home de vermuts, jo. Però em comprometo a tenir-ne una ampolla a la nevera pel dia que es digni passar per Colera. Aquell dia, que espero amb delit, serem, tots dos, periodistes de vermut per unes hores. No s’ha de contradir mai els mestres com Pla, ni els companys de columna, com els amics Villaró i Pasques, que compatírem uns quants anys la secció “La seca, la Meca i...” a la contraportada del Diari.

Continua llegint »

21 de març del 2016

Els Condom

La  Dolors Condom, que ens ha deixat fa pocs dies, era la petita de tres germans. El gran era en Josep, químic, que no vaig arribar a conèixer. Era subdirector de Químics i Tartàrics, la primera fàbrica mundial que va produir àcid tartàric pur. El segon era en Joan, advocat, que va ser magistrat de treball a Girona i amb el que vaig fer de passant uns anys. El tercera era la Dolors, ja ho sabeu, es va dedicar al llatí i es va fer estimar per tothom al llarg de la seva dilatada vida docent.
Sembla ser que quan estudiaven ho feien tots tres a la mateixa ho feien en veu alta, i per sentir-se cridaven cada vegada més fort. El sistema devia funcionar o eren tots tres uns primers espases, que és el que crec.
D’en Josep en podria recordar que va tornar de França després de la guerra, sense papers, que el seu germà el va anar a recollir a Figueres, i que es va haver de guanyar la vida arreglant màquines d’escriure després que no l’acceptessin de manobre als Químics ni enlloc, tement sempre que els civils l’anessin a buscar. Uns anys després va ser subdirector a Palau i va muntar les fàbriques de Benetusser i de Portugal. Tornant de Portugal va morir d’un infart. Cap a finals dels seixanta jo donava classes d’adults als Químics. Vaig demanar per ell i em van explicar que el tenien en un laboratori discret intentant crear un plastificant a partir del tartàric.
En Joan va estudiar dret quan ja feia de mestre. Diria que va coincidir amb la meva mare a Sant Hilari. Vaig treballar per ell uns quants anys. No li vaig veure perdre mai cap plet: quan no ho veia prou clar, pactava. Abans d’exercir d’advocat, ja casat, treballava al Jutjat de Girona. Li van oferir un assumpte important i difícil i el va acceptar. Com que aquella feina era incompatible amb la del jutjat, va plegar i, sense dir-ho a la dona, anava cada dia a la Devesa a preparar el judici. Quan el va guanyar, confessà a casa el seu “pecat”.  Curiosament també va acabar treballant per l’Ensesa als Químics, després que resolgués pactant una vaga insòlita en aquells anys.
En Joan Condom va ajudar sempre els moviments de resistència a la dictadura, discretament. Va ser un dels fundadors de Les Voltes i segurament de l’Òmnium.
Al seu despatx hi tenia la col·lecció Bernat Metge, que havia regalat a la seva germana. I jo i vaig tenir accés, que no vaig aprofitar prou.

Amb la Dolors Condom ens ha unit sempre una estranya i sincera simpatia mútua que naixia de l’estimació pel seu germà. Ens trobàvem sovint, perquè ella era a tot arreu on hi havia un acte cultural. Què farem sense ella?

Continua llegint »

16 de març del 2016

Anar a caçar burilles

El gos temia una certa prestància, sense que pugui dir que era de raça. Bona mida, elegant, fort. Tibava la corretja per arribar a les cantonades dels portals, exigint una certa força del seu acompanyant. He dubtat. Aquell noi de de potser trenta anys, roba texana, sabatilles d’esport, motxilla a l’esquena, ¿era l’amo del gos o només el duia a passeig per compte d’algú?  No ho podré  saber del cert, però diria que era l’amo.
Avancen al meu davant per la vorera del carrer del Pare Claret, fent petites parades olfactives. Sembla que qui mana és el gos. Fins que es canvien els papers: l’animal prova d’avançar però el xicot el retè per acostar-se a la paret. Ha vist alguna cosa que el fa ajupir. Cert, ha trobat una burilla de cigarreta de dimensions respectables. La cull, com qui agafa un bolet a bosc, i se’l fica a la butxaca.  Ves per on, penso, han tornat els burillaires. La crisi té aquestes coses.
Als  anys  quaranta, amb la guerra encara calenta a la memòria de tothom,  el tabac era un bé escàs, que es venia de racionament, com el pa, el sucre o la cansalada. M’estava a la Rambla, amb l’avia Carmeta i dos oncles, germans del meu pare. L’oncle Jaume era fumador. Recordo perfectament que no llençava mai  les burilles. Les deixava en un cendrer  i quan en tenia tres o quatre  les desfeia i tornava a cargolar el tabac. Records dels dies al front, quan feien això i encara hi afegien fulles d’avellaner, per allargar. Les burilles de les cigarretes “reciclades” ja no les reciclava pas - el tabac ja era massa pudent i fort. Però tampoc les llançava. Les deixava en algun lloc del carrer on els burillaires que les podien aprofitar les trobessin. Si fins hi havia a Barcelona una “indústria” precària de recuperació de burilles i fabricació de cigarretes barates!
De fa temps que ha tornat la moda de cargolar-se el tabac, després d’anys d’oblit. Segurament va ser l’arribada de la maria a una àmplia capa de la societat baixa  la que va posar a les mans de tanta gent un paquet de tabac, normalment de pipa en lloc de la picadura dels anys de la misèria, i un llibret de paper de fumar. El tabac per cargolar era i és molt més barat que el cargolat.
Per sort, cada dia es fuma menys. De manera que els nous burillaires ho tindran difícil. Potser els que s’hi dediquin tindran localitzades secretes clapes de burilles, com tenen els boletaires els seus punts amagats predilectes. Penso en l’entrada d’una clínica o d’uns grans magatzems, d’oficines oficials... Llocs on els fumadors es vegin obligats a llençar les puntes abans d’entrar.  Molta misèria, tot plegat.
Quan noi i gos es perden per la cantonada, pren protagonisme el  xicot que capta davant de la clínica, amb un got de plàstic de bacina.




Continua llegint »

7 de març del 2016

El meu conte de Nadal 2015

                                

La naturalesa humana


Era cosa sabuda des del fons del temps: Déu es faria home. Tots els àngels del cel, quan cantaven les seves glòries, ho deien en algun moment. Cert que no tenien una idea molt clara de què volia dir fer-se home. El concepte escapava de la seva capacitat de comprensió. Però estava escrit i seria. A la terra, després de la creació, si no abans, també existia el convenciment difús, eteri, inconcret i inexplicable de la voluntat divina d’assumir la realitat humana. Déu habitarà entre nosaltres, deien sovint els més preparats, els estudiosos, els mags, els endevins, els sacerdots de les religions més diverses, amb esperança, amb fe, amb convenciment. Era cosa assumida.
Però passaven els anys,  passaven els segles,  passaven els mil·lennis i Déu no venia. O, si venia, no es donava a conèixer als humans. Alguns espavilats inventaven històries suggerents que convertien en déus els reis o els poderosos. Els pobles, carregats de fe i d’ignorància, assumien aquestes divinitats humanes que els presentaven amb honors i gloria ben terrenals, com havien acceptat déus mutats en muntanyes, en rius, en arbres, en forces de la naturalesa. Però el pas del temps i la dura realitat els acabava conduint al desengany inevitable. Quedava només, arrapat als cors, el convenciment etern de la prometença divina: Déu es faria home.
Quan entràvem en la primera lluna nova de l’any 2600 de la rata xinès, el 753 ad urbe condita de Roma, quan ningú s’ho esperava, un matí qualsevol Déu va dir que havia arribat el moment. No explicà perquè havia esperat tant ni perquè tocava ara. Ningú gosà preguntar-li. Era així i així seria per sempre. Tothom a la feina.
Pel que sé, tot seguit es fa formar una comissió d’àngels notables encarregada de convertir en realitat la voluntat divina. Hi havia molta feina. Sabien el quan, que tant s’havia fet esperar. Però calia decidir el com i encara trobar el lloc més indicat per al gran esdeveniment, perquè la Terra, si bé era un minúscul puntet menyspreable en l’espai infinit de l’Univers, tenia una enorme complexitat de vides, de societats, de cultures, d’interessos, de projectes, de guerres, de règims polítics, que calia estudiar cas per cas la influència i les conseqüències que la presència divina podia provocar. Aviat s’adonaren que mai tindrien prou informació per prendre una decisió assenyada si no comptaven amb assessors humans, gent coneixedora de les diferents realitats. Llavors, sense perdre un instant, feren una tria dels més savis entre els savis de la Terra i els proposaren participar en les tasques de la comissió. Sembla ser que alguns dels escollits declinaren educadament l’encàrrec, potser perquè no es van creure, al cap de tants anys, que la vella profecia s’estés complint, potser perquè trobaren massa feixuga la responsabilitat que els venia a sobre. El cas és que, finalment, es nomenaren set assessors ben triats entre les ments més preparades de la Humanitat. Hi havia un notable de l’Índia, un escriba egipci, un astròleg xinès, un filòsof grec, un mestre de Mesopotàmia, un senador romà i un pastor del Tíbet.
La comissió divina i els seus set assessors organitzaren la feina. Com seria la humanització de Déu? Apareixeria en mig d’una multitud i proclamaria la seva divinitat? Seria presentat a les autoritats d’algun dels grans imperis? Es fondria d’incògnit entre la gentada de qualsevol mercat? Havia de prendre la figura d’un respectable ancià, d’un jove atlètic, d’un nen enjogassat? Què el faria distingible de la resta dels humans?  Calia que fos reconegut des del primer moment?
Després de molt parlar, el mesopotami va trobar un camí que semblava correcte: primer calia decidir on es produiria el gran fet i després adaptar la forma i els detalls al lloc i a les circumstàncies del lloc. I encara va afegir: jo deixaria que els mateixos habitants de l’indret triat decidissin el com, per assegurar que tot anirà bé.
L’astròleg xinès va trobar-ho encertat. Es va animar i va proposar que els assessors visitessin tants imperis, cultures, ciutats, països i pobles del món com el temps els permetés, els oferissin la possibilitat d’hostatjar el Déu fet home i que proposessin la millor manera de rebre’l. Tots hi estigueren d’acord, però calia molt de temps per arribar a tots els racons del petit però enrevessat món dels humans. El projecte era inviable. Caldrien anys, molts anys, per fer arribar la notícia a tot arreu, per preparar les propostes, per estudiar-les. Impossible. Humanament impossible. Però els tres àngels de la comissió intervingueren: ells, que vivien en l’eternitat de Déu,  podien aturar el temps de la Terra, establir una mena de parèntesi en el devenir de la història, fins que la tasca encomanada als assessors fos acomplerta. Seria un temps que viurien de més, de propina. La solució celestial va crear molts dubtes als savis, sobretot al filòsof grec, però aviat tots s’hi avingueren de cor. Què hi podien perdre?
Des d’aquell moment, els set savis escamparen la nova per la terra, visitaren imperis i ciutats, pobles oblidats entre els gels del nord i tribus nòmades dels deserts, emperadors poderosos invencibles, reietons de poblats perduts a la selva, generals comandant exèrcits en batalles inacabables i solitaris caps tribals menant ramats a la recerca de l’aigua imprescindible, sacerdots de déus venjatius, predicadors de meravelles, profetes, mags i qualsevol que exercís algun tipus d’autoritat entre els homes del seu temps. Tots podien participar en la gran decisió divina. Havien de presentar un projecte pel cas que el seu poble, el seu territori, la seva comunitat, hostatgés l’home-déu.
Les propostes anaren arribant a les mans dels assessors. Impossible ressenyar-les totes en tant poc espai. N’hi havia de tota mena, originals, simples, rebuscades, espectaculars, sorprenents, estrafolàries, humils, incomprensibles, barroeres, lògiques. Veien a Déu entrant a la ciutat amb un seguici de mil elefants, el feien l’onzè fill d’un príncep de la dinastia mil·lenària dominant, el presentaven com un gegant de deu metres d’alt, proposaven un cap de lleó sobre les espatlles d’un brau, el feien néixer infant de mare verge, el convertien en emperador, en  monjo, en arquitecte, en mag...
Però llavors les coses es van complicar. Els dirigents d’alguns països s’adonaren que si el seu territori era escollit per acollir Déu fet home en podrien treure molt de rendiment, en tots sentits: esdevindrien la capital del món, centre de peregrinacions, mirall de tots els pobles de la terra, l’eix inevitable del creixement econòmic, polític i cultural de la Humanitat. Entès això, dedicaren tots els esforços a assegurar-se la nominació definitiva. Com si s’haguessin posat d’acord, iniciaren dues carreres paral·lels i simultànies, competint entre elles. La primera pugna va ser constructiva: calia tenir les millors carreteres, els millors ponts, els millors aqüeductes, els millors temples, les millors places, els millors palaus, els millors mercats per poder servir les multituds que s’hi congregarien, ben segur. Fien els projectes, dotaven els pressupostos corresponents i ho enviaven tot a la comissió per complementar la seva proposta inicial. Artesans, artistes, enginyers, però sobretot esclaus, van tenir feina llarga. Es feren enormes fortunes gràcies a aquella febrada constructora: guanys, sous, comissions, i corrupció generalitzada.
La segona carrera era subterrània, però igualment competitiva: calia guanyar-se els assessors. Van entendre que la decisió dependria majoritàriament del que proposessin els set savis que treballaven sobre el terreny. De manera que les seves visites eren preparades com si fossin visites de reis: grans festes, inacabables tiberis, vi dolç a dojo, somriures amables per no acabar. I les companyies que calguessin, primer discretes, més endavant sense embuts. Una corrua de les noies més joves, més boniques, més tendres, més dolces (i dels joves més bonics, més tendres, mes dolços) del país es dedicava a amorosir els dies d’estada del visitant. Els assessors, primer amb cert pudor, després sense vergonya de cap mena, assaborien aquella vida regalada i es deixaven estimar a tot arreu on anaven. Repartien esperances generosament. Ells treballaven per Déu i veien prou bé que se’ls valorés la feina.
Com que els serveis secrets i diplomàtics del països en pugna mantenien informats els respectius caps dels esforços de la competència, aviat els assessors començaren a rebre petits obsequis complementaris: uns cavalls per al viatge, esclaus per a les feines més feixugues, cartes de crèdit per les despeses del camí, petits exèrcits d’acompanyament  i defensa, vestits de seda i vellut per les parades, joies, or...
No queda gens clar quan va durar aquell parèntesis temporal ideat per la comissió celestial. Però va ser llarg. Els assessors no acabaven mai la feina. Sempre hi havia noves terres per visitar i velles visites per repetir. Si fos per ells, encara avui no s’haurien decidit. Els creixien els dubtes com bolets després de la pluja. Els àngels de la comissió es van adonar de la situació tard, però se n’adonaren. Allò no portava enlloc. De manera que demanaren audiència a Déu i li exposaren el seu problema. No sabien com triar.
Déu va dir: dueu-me totes les propostes. N’hi havia centenars de milers. En va agafar una a l’atzar i va dir: serà aquesta. I aquella va ser.
No cal explicar res més:  ja sabeu com va anar tot plegat.






Continua llegint »